Blog

El concepte i funcions del museu estan definides per la legislació, que pren com a referència la definició de museu del Consell Internacional de Museus, ICOM. D’acord amb la llei, els museus són institucions permanents, sense afany de lucre i obertes al públic. Les seves funcions són adquirir i reunir, conservar, investigar, difondre i exposar tot tipus de béns culturals. Aquestes funcions es duen a terme amb una doble finalitat: per una banda, l’estudi, la recerca científica a partir de les col·leccions, i, per altre costat, la instrucció pública, és a dir, l’educació, entesa en un sentit ample, també amb una vessant lúdica i de contemplació.

La realitat d’un Museu

Aquesta és la teoria, però a la pràctica la realitat dels museus és complexa. La manca de recursos és un dels factors que més frena el desplegament dels museus en totes les seves vessants. Però crec que també és important difondre i defensar la tasca dels museus a partir del concepte que estableix la llei. Pesa molt la visió dels museus com a recurs turístic o d’oci, però un museu no es pot entendre sense el vessant de centre de coneixement, recerca i conservació d’un patrimoni. Per altra banda, tot i que la base dels museus és la recerca, documentació i preservació del patrimoni també ha canviat, en teoria, la perspectiva per transmetre i difondre aquest coneixement: les corrents museològiques més recents defensen un museu que ja no elabora un discurs únic i inqüestionable, sinó que el museu es concep com una institució educativa, accessible, oberta al diàleg i a la connexió de diferents visions que permeten anar construint el coneixement i l’aprenentatge d’una manera més activa i participativa. Aplicar aquest concepte no és fàcil i, tot i que els museus són cada cop més vius i dinàmics, moltes vegades la funció educativa es veu limitada a unes activitats puntuals o a programes escolars.

S’ha d’acabar d’assumir socialment que els museus tenen un gran potencial cultural, educatiu i social, però a partir d’una presència equilibrada i integrada de totes les seves funcions, des d’una visió del museu com a institució al servei del conjunt de la societat i del seu desenvolupament.

Maria del Mar Gaita

Tècnica de museus i responsable del Museu Krekovic, Palma, Mallorca

Visita Museu

Doncs he arribat a la conclusió que la meva dèria – o curolla- quan estic treballant deu ser connectar. Sí, com la Pati Pla; connectem!

Qui participa en un taller, qui visita un museu, qui fa una ruta guiada o qui resol les propostes d’un dossier didàctic necessita establir connexions entre allò que fa, mira, llegeix o escolta i el que és. Si no hi ha connexió, no hi ha aprenentatge.

Potser el quid de la qüestió està justament en els dos verbs que també porten més de cap als docents: ensenyar i aprendre. Sovint museus i professionals dediquem molts esforços a decidir que volem ensenyar i pocs esforços a pensar que voldrà o podrà aprendre qui participa en les activitats que programem. L’interès i la voluntat d’aprendre dels participants hauria d’estar sempre al centre de les propostes, i els continguts i recursos s’hi haurien d’adaptar.

Connectem?

De fet, els que ens dediquem a la didàctica de la història ho tenim força fàcil perquè el passat sempre està connectat amb el present però, tot i així, la vessem contínuament. Per posar-vos un exemple, qui no recorda aquella exposició de ceràmiques medievals, amb peces úniques i d’extraordinària elaboració que només van interessar als més erudits? Quants esforços i recursos llençats! – Quina llàstima, perquè no s’havien mostrat mai al públic! – van lamentar-se els tècnics del museu. Potser si l’exposició no s’hagués basat en tipologies, coccions i àmbits d’ús i s’haguera buscat la connexió amb el present hagués estat tot un èxit. Potser es podia haver fet explicar a gerres i plats un altre relat. Per exemple, que al llarg de l’edat mitjana diferents cultures i religions van conviure en pau al nostre territori i van enriquir el substrat cultural que avui ens defineix.

Com diu el formador i escriptor Victor Küppers, el secret deu estar en l’actitud, en portar sempre la bombeta encesa. En fer propostes que creïn vincles, que relacionin passat i present, que provoquin empatia, que sorprenguin, que converteixin als participants en protagonistes de la història que expliquem. Que difícil és fer tot això, però que gratificant quan s’aconsegueix! Idò, connectem?

Sílvia Comellas i Compte

Educadora i arqeuòloga, responsable d’Arqueolític Vallès

Connectem amb Joana i Martí. "Com es vivia a la prehistòria", d'Arqueolític

Connectem amb Joana i Martí, “Com es vivia a la prehistoria” d’Arqueolític.

“Busco tu suma, el borde de la copa donde el vino

es también la luna y el espejo,

busco esa línea que hace temblar a un hombre en

una galería de museo.

Además te quiero, y hace tiempo y frío.”

Julio Cortázar

Avui dia, trobar la línia que faci tremolar un home dins un museu sembla una utopia o un somni de poeta. Potser va existir un temps on els museus foren símbols culturals de primera línia. Però quan una causa té un “dia internacional de…” s’acosta més a la reivindicació d’una causa perduda que a la celebració dels èxits.

El cert és que aquest 18 de maig és el Dia Internacional dels Museus (DIM), aquesta data fou triada l’any 1977 a Moscou on es va celebrar la XXII Assemblea General del Consell Internacional de Museus (ICOM). Els seus propòsits eren acostar les citades institucions a la societat, idearis vigents encara avui dia.

L’edició d’enguany, 2016, té com a títol  “Museus i paisatges culturals” es vol recordar la importància dels mateixos en l’educació i enriquiment de les cultures. Així doncs, aquest dia els espais museogràfics obriran les porten gratuïtament, faran concerts, tallers, visites guiades i conferències… tot per acostar els museus a la gent.

Jo em pregunt si any rere any fem el mateix i el públic generalista no va als museus, més enllà d’alguna excepció, perquè no acostem la gent primer als museus, i ara quan dic “gent” dic la “societat civil” que aposti per implicar-se de veritat en omplir de continguts les sales expositives perquè, les persones, les famílies, els individus i col·lectius els puguin gaudir de veritat i sentir-se’ls propis. En resum, fem-los interessants i la gent anirà, fem properes les institucions i la gent se’ls farà seves.

Aleshores, quan creem un contingut per a persones del segle XXI que ens expliquin coses, del passat o del futur, però que les sentim nostres, llavors, potser com deia Cortázar, trobarem la línia que ens faci tremolar d‘emoció.

Mentrestant seguirem celebrant el Dia Internacional dels Museus.

Daniel Iranzo

Llicenciat en Història i membre d’Aldarq

Dia Internacional dels Museus

Buenas de nuevo. Hoy presentamos uno de los postres más clásicos de los restaurantes franceses de principios del siglo XX, los “Melocotones Melba”.

Pero primero presentemos a los protagonistas y empezaremos por el creador del plato. Este no es otro que el importantísimo Auguste Escoffier (28 de octubre de 1846-12 de febrero de 1935). Padre del sistema profesional que hoy conocemos y de la alta cocina francesa. Tan importante que aún hoy su libro “Escoffier mi cocina”, sigue siendo un libro de referencia, entre los clásicos claro.

Fue muy aficionado a la ópera, tanto que varias de sus creaciones llevan el nombre de compositores, tenores y sopranos del momento. Esto nos lleva a nuestro segundo personaje de esta historia, Madamme Nellie Melba (Melbourne, 19 de mayo de 1861 – Sídney, 23 de febrero de 1931). Soprano australiana, famosa y admirada en el mundo entero.

Nuestro cocinero sintió, digamos, algo especial por la diva. Tanto era su admiración, que siendo Escoffier jefe del famosísimo Hotel Saboy de Londres y tras una exitosa representación de nuestra soprano, que se hospedaba en el hotel pidió algo que calmara su forzadas cuerdas vocales. Para ello Auguste, conocedor del cuidado que tienen que tener estos profesionales, le sirvió unos melocotones cocidos en un ligero almíbar con un poco de helado de vainilla y un poco de Chantilly. Ni que decir que a la cantante le encantó el suave, refrescante y cremoso postre.

Sería posteriormente, en un segundo encuentro en el Hotel Ritz de París, cuando la diva, recordándole a Escoffier el postre servido aquel día, le pidió que se lo volviese a preparar. Para volver a sorprender a la dama incluyó un culis de frambuesas frescas. El postre gustó tanto, que le puso el nombre de ella, a lo cual se mostró orgullosa la señora Melba.

Admiración, amor, cariño…no sabemos con certeza que fue, pero lo que está claro es lo buenísimo que está y más con los calorcitos que vienen. Pues nada aquí está la receta.

Y recordar…, con aldarq una receta al mes para cocinar.

MELOCOTONES MELBA

Ingredientes para cuatro personas:

  • 8 mitades de melocotón en almíbar
  • 150 gr. de frambuesas
  • 100 gr. de azúcar
  • 100 gr. de agua
  • 3 cucharadas de licor de cerezas
  • 1/2 litro de helado de vainilla
  • 1/4 l. de nata montada
  • almendra tostada laminada

Elaboración:

Pelar los melocotones, cortar en trozos regulares, colocar en un plato e introducir en el frigorífico hasta que estén bien fríos.

Poner a hervir el azúcar con el licor de cerezas, el agua y las frambuesas. Retirar en cuanto rompa el hervor y dejar enfriar.

Pasar la salsa de frambuesas por un colador para que no tenga ninguna pepita.

Salsear la base del plato o copa con un poco de la salsa de frambuesas.

Colocar el melocotón encima de la salsa y del helado.

Decorar con la nata montada y espolvorear con almendra laminada tostada.

Salsear cada plato con más salsa de frambuesa.

Colocar en cada uno un par de frambuesas para decorar.

Si queremos se puede sustituir los melocotones en almíbar por unos frescos.

En este caso deberemos cocerlos en agua y azúcar en idénticas proporciones y aromatizados con vainilla. INENARRABLE el resultado.