Blog

Connectem, Idò?

Doncs he arribat a la conclusió que la meva dèria – o curolla- quan estic treballant deu ser connectar. Sí, com la Pati Pla; connectem!

Qui participa en un taller, qui visita un museu, qui fa una ruta guiada o qui resol les propostes d’un dossier didàctic necessita establir connexions entre allò que fa, mira, llegeix o escolta i el que és. Si no hi ha connexió, no hi ha aprenentatge.

Potser el quid de la qüestió està justament en els dos verbs que també porten més de cap als docents: ensenyar i aprendre. Sovint museus i professionals dediquem molts esforços a decidir que volem ensenyar i pocs esforços a pensar que voldrà o podrà aprendre qui participa en les activitats que programem. L’interès i la voluntat d’aprendre dels participants hauria d’estar sempre al centre de les propostes, i els continguts i recursos s’hi haurien d’adaptar.

Connectem?

De fet, els que ens dediquem a la didàctica de la història ho tenim força fàcil perquè el passat sempre està connectat amb el present però, tot i així, la vessem contínuament. Per posar-vos un exemple, qui no recorda aquella exposició de ceràmiques medievals, amb peces úniques i d’extraordinària elaboració que només van interessar als més erudits? Quants esforços i recursos llençats! – Quina llàstima, perquè no s’havien mostrat mai al públic! – van lamentar-se els tècnics del museu. Potser si l’exposició no s’hagués basat en tipologies, coccions i àmbits d’ús i s’haguera buscat la connexió amb el present hagués estat tot un èxit. Potser es podia haver fet explicar a gerres i plats un altre relat. Per exemple, que al llarg de l’edat mitjana diferents cultures i religions van conviure en pau al nostre territori i van enriquir el substrat cultural que avui ens defineix.

Com diu el formador i escriptor Victor Küppers, el secret deu estar en l’actitud, en portar sempre la bombeta encesa. En fer propostes que creïn vincles, que relacionin passat i present, que provoquin empatia, que sorprenguin, que converteixin als participants en protagonistes de la història que expliquem. Que difícil és fer tot això, però que gratificant quan s’aconsegueix! Idò, connectem?

Sílvia Comellas i Compte

Educadora i arqeuòloga, responsable d’Arqueolític Vallès

Connectem amb Joana i Martí. "Com es vivia a la prehistòria", d'Arqueolític

Connectem amb Joana i Martí, “Com es vivia a la prehistoria” d’Arqueolític.

Comparteix

4 Comments

  1. Dani Garreta / 25 maig, 2016

    En sembla molt encertada la teva reflexió. Jo afegiria que hem d’estar més connectats en general. La vida a vegades ens va passant per davant com si no anés amb nosaltres. Hem de connectar amb nosaltres i amb el que estem fent ara en aquest instant. Si això no passa en l’educació, no hi ha aprenentatge. Els educadors hem d’esforçar-nos a connectar emocionalment amb els que aprenen i allò que aprenen.

    Gràcies Sílvia

    • Albert / 25 maig, 2016

      Moltes gràcies pel teu comentari. Es molt encertat

    • Sílvia / 26 maig, 2016

      Molt d’acord amb tu Dani, l’educació és i serà la clau, l’esforç paga la pena! Gràcies!

  2. Pingback/Trackback
    25 octubre, 2016 at 4:00 pm

    Les històries viscudes, tota una experiència. - Aldarq

Deixa un comentari

El teu correu no serà publicat. Required fields are marked *