Blog

D’ençà que vaig descobrir Internet l’any 1988 a la Universitat de Berkeley (Califòrnia) vaig sentir la força d’aquella eina increïble, la potència de canvi social que posseïa i la revolució que esdevindria la Ciutat Invisible. És veritat que en un principi tots i totes els que el coneixíem vèiem Internet com un vertader miracle que ens mostrava conceptes positius, així vàrem entendre el treball en xarxa, la cooperació, la globalitat com a sentiment de pertinència, el coneixement compartit que era un tresor per a tothom, l’aprenentatge com a única via pel desenvolupament personal o social i moltes altres joies que fins llavors havíem pensat que eren utòpiques.

Però a poc a poc els testimonis d’aquells inicis vàrem anar afegint altres conceptes, altres efectes, que trencaven la utopia i ens feien tocar de peus en terra; Internet era la causa de la nova revolució si, però això suposava guanys i també pèrdues importants com la seguretat de les nostres dades. El primer, necessari i difícil era entendre la naturalesa de l’esdeveniment. Amb l’ajuda del sociòleg Manuel Castells entenguérem la Societat Xarxa i començàrem a veure “la magnitud de la tragèdia”.

En realitat la meva curolla és la creença que Internet és un espai vital i per tant un lloc on hem de viure i conviure, un lloc on desenvolupar-nos i créixer, un lloc on ser ciutadans, i va ser Italo Calvino qui em va mostrar el camí.

Ciutat Invisible, Societat Xarxa

Italo Calvino va escriure les “Ciutats Invisibles” com a homenatge a l’urbs, al lloc on conviuen els humans, però encara que sembli que se les va imaginar, en realitat, Calvino, va sentir les diferents identitats de la polis… i les va descriure amb una literatura poètica, però crítica i lúcida, com sempre havia fet.

Comprenc Internet, la Societat Xarxa, com la polis invisible d’aquest món nostre, invisible perquè és molt difícil sentir-la, alguns, la pensem i encara no la coneixem i probablement, per molts viatges que hi fem no l’arribarem a conèixer mai.

La meva missió, com la d’en Marco Polo, és passejar per Internet, entrar i sortir dels indrets, conversar amb els nadius digitals, escoltar als immigrants que són molt importants perquè són els últims que hauran vist i gaudit un altre món i explicar a tothom el que veig i visc allà. La meva visió és un món més gros ple d’oportunitats gràcies al coneixement, a la col·laboració, a la creativitat, un món on totes les persones puguin ser lliures i crítiques alhora que respectuoses i conscients de la importància dels altres en la construcció de la Ciutat Invisible, en definitiva un món saludable i intel·ligent.

Quimeres i camins

Evidentment això no deixa de ser una utopia però les quimeres ens marquen el camí per arribar on ens agradaria, ens fan reflexionar i avançar encara que ningú ha dit que sigui fàcil, en primer lloc viure sense privacitat ens planteja el desenvolupament d’habilitats que mai havíem imaginat tan necessàries com ara, la inseguretat en la qualitat de la informació n’obliga a ser molt més crítics, en aquest sentit en Howard Rheingold ens introdueix en el concepte d’Infotention (Infotenció= informació + atenció) per descriure les eines psico-socio-tecnològiques necessàries per poder orientar-nos dins Internet.

Es tracta d’una combinació entre les habilitats d’atenció del nostre cervell i un cúmul de filtres informàtics per administrar la informació. L’educació en el pensament crític esdevé la base intel·lectual, però el ser humà, en la seva riquesa, posseeix la capacitat d’emocionar-se i l’educació emocional és l’altre principi indispensable per a la vida en la Ciutat Invisible.

Per acabar voldria comentar que moltes coses que passen en aquest món, que considerem tan modern ja han estat explicades per persones que van viure fa molts anys, i per demostrar-ho aquí us deix aquest missatge que va fer en Bertrand Russell a 1959: Missatge pel futur (1959)

Ajo Monzó,

Psicòleg de l’educació.

Ciutat Invisible. Manifest de Juanjo Pérez, professor de l'Institut de LLucmajor.

Manifest de Juanjo Pérez, professor de l’Institut de LLucmajor.

Abans de parlar de TIC i Xarxes, cal reflexionar. Tenim (i tenen els mateixos museus) clar quina és la funció d’aquestes entitats avui dia? Encara pensam que un museu és un lloc on s’emmagatzemen obres d’art per a què un públic les vegi i ja està? El museu és només un edifici? Hi tenim res a dir nosaltres? Com més visitants té un museu, millor? Sabem perquè va la gent als museus?

Què respondríeu vosaltres? A parer meu un museu ha d’esser un lloc d’exposició d’obra, d’obtenció de coneixements i sobretot d’experiències. Experiències que han de provocar que vulguem tornar al museu, que el sentim un poc nostre i que vulguem recomanar la seva visita.

També ha d’esser un lloc relacionat amb el seu entorn social, ha de saber qui hi va i perquè (fins i tot qui no hi va i perquè) i fomentar l’estimació per a la Cultura des de ben petits.

TIC als museus

Però tornant al nostre tema principal, com poden esser útils les noves tecnologies als museus? A continuació anomèn uns quants exemples:

1- Oferir informacions variades a partir d’aplicacions pròpies per a dispositius mòbils, informacions a les quals podem accedir a qualsevol lloc, abans, durant i després de la visita. Com a exemple, el Museu Thyssen amb vàries de molt interessants.

2- Es poden complementar les cartel·les explicatives amb codis QR o els beacons, tecnologia que connecta directament amb els dispositius mòbils dels visitants, via Bluetooth, quan aquests estan situats davant de l’obra, possibilitant una visita més personalitzada.

3-La digitalització dels fons museístics possibilita una visita virtual (fins i tot amb visites de 360º) que pot provocar i millorar la visita física. Un exemple el tenim amb la Tate Gallery de Londres.

4-Un bon estudi de públics farà que el museu conegui el tipus de visitant que té, si fa visita moltes vegades, quin recorregut realitza, el temps que s’hi està… Recoman llegir els estudis sobre públics de la Cultura que realitza Teknecultura i participar de les jornades sobre aquest tema que organitza cada any Asimétrica.

5- Reconeixement facial (a través de petites càmeres) que possibilita veure les expressions del públic en veure una obra i saber què agrada més o menys.

6-Un web atractiu i actualitzat, que conti el que és el museu però que també permeti els comentaris i suggeriments del públic. La possibilitat d’interacció amb el visitant farà que aquest senti el museu com un poc seu i el cuidi. També es pot utilitzar per al màrqueting del museu, possibilitant una altra font d’ingressos important.

7-Apps explicatives adequades, tablets amb lectura Braille i altres tecnologies per millorar l’accessibilitat del museu, serviran per a què totes les persones puguin gaudir del que ofereix, minimitzant qualsevol disminució física o psíquica.

8- La realitat augmentada i la realitat virtual permeten que el visitant conegui escenaris que d’altra manera seria impossible, com és el cas de museus arqueològics o històrics. Un exemple de museu que utilitza la realitat virtual és el Museu de Lleida.

9- La gamificació pot esser una bona manera d’acostar el museu als més joves, acostumats a manejar videojocs i altres apps molt visuals i dinàmiques.

Xarxes Socials i museus

Un capítol a part mereixen les xarxes socials. Una eina emprada per milions de persones a tot el món, també hauria d’esser emprada per les institucions culturals, no? Doncs encara no estan implementades de manera generalitzada, a pesar d’esser una magnífica eina de comunicació i apropament entre institució i públic.

De manera resumida, direm que a Balears encara hi ha una majoria de museus que no les utilitza (font Art- Xipèlag, 2015) encara que la situació millora a poc a poc. Per exemple, Es Baluard o el Museu de Mallorca fan bona feina.

En l’àmbit estatal el Museo del Romanticismo, el MACBA o el Museo Casa Lis, entre d’altres, realitzen bona gestió de xarxes. Cal destacar la Casa Batlló de Barcelona que realitza una interessant estratègia utilitzant les darreres novetats, com Snapchat o Periscope.

Però tant les diferents tecnologies com les xarxes socials, no s’han d’utilitzar perquè sí. S’ha de saber el què convé més, a quines xarxes tenir presència i gestionar només les que es puguin. Han de servir per millorar l’experiència de l’usuari, crear interacció i comunicació. Al cap i a la fi, igual que en el “món off line“, han de servir per conèixer i cuidar als diferents públics del museu i provocar que tenguin ganes de més.

Teresa Miquel

Gestora de Xarxes a Art- Xipèlag

TIC i Xarxes Socials als museus.

Tic i xarxes als museus de les Illes Balears. Font: Art-Xipèlag, 2015

Nuestro patrimonio es observado de manera continuada desde diferentes perspectivas a cada cual más interesante. Pero aún lo es más cuando la mirada  proviene de un niño, su prisma se amplia y adquiere mil matices de los cuales normalmente no somos conscientes aquellos más adultos, incluso entre los que trabajamos en educación.

La educación patrimonial como tal es un campo novedoso que ha generado e innovado numerosas acciones educativas y pedagógicas  cuyos receptores más jóvenes suelen encuadrarse en la educación primaria. ¿Pero es posible incorporar acciones, programas o actividades entre los más pequeños? ¿ Entre aquellos que recién se incorporan a la educación infantil?. La respuesta es sí. La conciencia del pasado resulta de vital importancia tanto para el niño como para la sociedad de la cual forma parte.  Los niños ya  desde los 3 años  pueden interpretar  las huellas del pasado a través de una didáctica lúdica  y  atractiva permitiendo un aprendizaje a través del juego.

Quizás son estas edades las más idóneas,  pues recién comienzan a descubrir su entorno, de un modo experimental y sensorial. Supone una edad determinante para que los niños puedan satisfacer la necesidad de descubrir y explorar el mundo que les rodea a través  de los objetos. Los interrogan a través de los sentidos, manipulándolos, sintiendo sus texturas, formas y apariencias. Comienzan a adquirir nociones tan importantes como volumen, color e incluso equilibrio.

Educación patrimonial, en un entrono immediato

Si extrapolamos todos estos conceptos y volvemos al campo de la educación patrimonial,  el niño encuentra en su entorno físico y humano habitual, numerosas ocasiones para investigar su patrimonio.

Toda historia por pequeña que sea ha dejado su huella, los objetos y edificios son testigos de existencias anteriores. El propio espacio que lo envuelve  como su calle, su barrio, o su pueblo cuenta con un pasado patrimonial que le permite revivirlo y experimentarlo creando en él un vinculo afectivo que nunca desaparecerá.

Actualmente la educación patrimonial y su tratamiento está vinculado a educación Primaria y no en toda su extensión e inexistente en el currículo de educación infantil. Asimismo pocos son los programas o actividades didácticas externas que apuestan por estas edades quedando un poco al margen de propuestas motivadoras y accesibles.

Queda por tanto  reflexionar sobre la importancia de que nuestros niños conecten de un modo temprano con el patrimonio que le rodea y ver la forma de generar acciones para que estos también participen del mismo, dentro y fuera de nuestros centros escolares. Una tarea de observación que se está haciendo des del Observatorio de Educación patrimonial en España.

Nuria Jiménez Pozo,

Arqueòloga i impulsora de Gestión Diversa

Educación patrimonial

Educación patrimonial. Practicando sobre viejas técnicas.

Sempre que parlem de museus ens venen al cap els museus d’art contemporani i si parlem de cultura, pensem en qualsevol manifestació cultural, menys en l’arqueologia, que és tractada com una categoria a banda: L’ARQUEOLOGIA. Quan parlem de patrimoni, pensem en el patrimoni històric i arqueològic, però no pensem en la música com a quelcom patrimonial, sinó com una manifestació cultural. Així com ho veig no parem de posar barreres en comptes de parlar  dins d’un mateix cos. Museus i Arqueologia; patrimoni i cultura, tant apassionants i tant complicats…

Moltes vegades és difícil definir que és una cosa o una altra, començant pel terme cultura. Què és cultura?, quan xerram d’aquesta podem referir-nos a cultura popular, cultura gastronòmica, cultura musical, l’alta cultura…. Podríem dir, en termes genèrics i sense entrar en detalls, que la cultura és tot allò que contribueix a definir-nos com a una societat X, ja sigui de forma supeditada a altres relacions, com apunta Karl Marx en relació als modes de producció, o com tot allò que forma part del cos principal de les mateixes societats, segons la definició que ens dóna l’UNESCO.

El fet és que quan xerram de cultura no pensem en arqueologia, quan el terme té un origen ben clàssic: ja que es defineix com a cultiu de l’ànima (cultura animi, Ciceró) o al terme agricultura, cultiu del camp, de l’horta (del saber, bònic, no?). En aquesta ànima hi ha l’estudi del passat, que es pot fer a través de textos, la Història, o a través de les restes materials: l’Arqueologia. És curiós, però, que quan xerrem de turisme cultural, sí que ens ve al cap, majorment, el turisme arqueològic, com un sector més del turisme cultural. Per tant, podem veure que el màrqueting i les estratègies de venda de producte sí que tenen en compte l’arqueologia, inclús des del mateix sector. Aquest utilitza el terme per a vendre projectes, on s’inclou aquest turisme com una línia a desenvolupar, però per qui?

Si tornem als Museus, veurem que al llarg de l’any o dels anys sentim a parlar dels museus. Els museus han fet això, els museus han fet allò, el Dia dels Museus… i sempre veiem exemples del que fan els museus d’art contemporani, però i de la resta de museus?, dels museus d’història?, d’arqueologia?, de ciències, què? Per citar algun exemple, dels museus d’arqueologia només se sent a parlar quan presenten una eina virtual per a interpretar millor les restes arquitectòniques d’un jaciment i la seva quotidianitat, quan els arriba un objecte de rellevància, d’alguna proposta didàctica, però no en sentim a xerrar gaire dels seus plans museístics, educatius, socials, de l’ús de les diferents estratègies de social media per acostar-se a la societat. Tot i que la cosa està canviant…

Si veiem un article recent, publicat per evemuseografia, molt recomanable, que xerra del futur dels museus, no trobarem cap d’arqueologia o si veiem l’article publicat per l’Ara Balears, amb motiu del Dia Internacional dels Museus, tampoc veurem cap referència als diferents museus d’arqueologia i història de les illes.

Museus i arqueologia. Fem renou?

Comentant aquest fet amb una persona que està molt al dia en el tema dels museus em deia: “és que la gent dels museus d’arqueologia no fa renou, com si ho fan els dels museus d’art”, i jo em deman com és que no es fa renou? No hi ha recursos?, no hi ha coneixements?, no hi ha idees?, no se sap treure la pols als diferents béns patrimonials emmagatzemats? tractem l’arqueologia com quelcom pertanyent a l’alta cultura? No ho crec, ja que hi ha multitud de projectes d’arqueologia divulgativa d’èxit: paleorama, arqueolític… però formen part dels museus? o més aviat dels jaciments? També hi ha museus amb plans dinamitzadors interessants, però no se’ls coneix gaire. Alguna cosa està fallant…

Aquest no fer renou, no facilitar l’apropament social, és un fet contradictori, ja que l’Arqueologia i la Història tenen eines per acostar-se de forma entenedora i didàctica a la societat que les acull.

Olles talaiòtiques i Malèvitx, ho fem fàcil?

Al meu entendre és molt més fàcil explicar perquè serveix una olla que definir el cos teòric i la formació acadèmica que va afavorir el naixement de les avantguardes de principis de segle XX i explicar que volia expressar Malèvitx amb el seu Quadrat Negre, o l’escola del suprematisme, explicacions, que en la majoria de casos, necessiten de mediadors o educadors que ens ajudin en la comprensió.

Explicar perquè serveix una olla talaiòtica és molt fàcil i simple, ja que tothom tenim olles i sabem perquè serveixen, per tant ens connectem més amb una olla que amb un Quadrat Negre o amb una obra pictòrica. No tothom té quadres a casa, i menys quadres semblants a la citada obra.

El Quadrat Negre és considerat patrimoni de la humanitat o és considerat, només, una obra d’art? Evidentment que són les dues coses, una obra d’art que forma part del patrimoni de la humanitat, però no se l’identifica com a tal. El terme patrimoni s’identifica majorment amb elements arqueològics i històrics, o a una categoria de la UNESCO, però aquest és un altre debat que tractaré en un altre moment.

Bé, són curolles que s’interrelacionen i que em fan pensar si cal seguir separant termes, posant barreres categòriques o les fronteres han de ser més difuses i han d’ajudar a la globalitat, a l’impuls d’allò que ha de contribuir a l’enriquiment social i al fet de comprendre’ns un poquet, pensant en un tot.

Museus i arqueologia

Eix cronològic del Museu Arqueològic Nacional, Madrid.

Museus i Arqueologia

Opiary Studio, New Jersey, USA. http://homeworlddesign.com/art-and-botany-opiary/