Blog

Ja fa uns 10 anys que em dedic a l’ensenyança i encara en fa més que estic en contacte d’una manera o altra amb els museus i el seu accés, ja sigui com a guia de sala, restauradora, voluntària o a voltes atenent el públic en general.

És cert que els museus solen posar molt de la seva part per acostar-se al públic jove (això, com per tot, depèn del museu, és clar!): proposen tallers, visites guiades, visites dinamitzades… Però moltes vegades, després de tota aquesta despesa d’enginy i creativitat, ens trobam que no hi ha mitjans per poder traslladar els alumnes fins al museu…

Abans d’entrar en el món de l’educació, vaig fer unes pràctiques de guia de museu en el MNAC de Barcelona. Les pràctiques consistien a fer visites guiades per a grups escolars, i també per a grups d’adults. Entre els grups d’escolars, la gran majoria venien de centres de la mateixa ciutat, que podien desplaçar-se fàcilment, en metro sobretot. Alguns, venien de fora de Catalunya, i solien ser grups escolars en viatge d’estudis que aprofitaven per visitar alguns museus. I també -i aquests eren els menys nombrosos- hi havia grups d’altres pobles i ciutats de fora de Barcelona. El principal problema no era l’entrada al Museu, ja de per si, no gaire econòmica, sinó les despeses que els ocasionava moure tot un grup escolar.

El cost dels desplaçaments dificulta l’accés als béns patrimonials.

Aquest darrer curs 2015/16, estudiàrem a l’IES on faig feina, el jaciment de les Llumetes de Porto Cristo. El jaciment el teníem a uns metres de l’institut, per tant vàrem tenir un accés molt fàcil a un patrimoni fantàstic. L’equip de professors decidírem visitar també el jaciment de Pol·lèntia i el Museu de Manacor per, d’aquesta manera, oferir als nostres alumnes la màxima informació sobre l’època romana a Mallorca. I aquí és on topàrem amb el problema: els desplaçaments fins als dos llocs costaven uns doblers que en moltes ocasions els nostres alumnes no podien pagar.

El patrimoni necessita un manteniment i per tant és fàcilment entenedor que els visitants i turistes paguin una entrada per ajudar a tenir-ne cura; però quan es tracta de l’educació dels nostres escolars… s’haurien de donar facilitats per accedir-hi? Qui hauria de posar els mitjans?

Al llarg dels darrers anys, no sé si forçat per l’anomenada crisi econòmica o per evitar els seus efectes nocius, he encetat tot un seguit “d’aventures” culturals de molt diferent format. Així, a la meva incursió (amateur) dins del món del periodisme escrit i radiofònic, caldria afegir aventures tan allunyades, aparentment, com l’organització d’un curs de rock & roll i d’una exposició fotogràfica sobre el 40è aniversari de l’eclosió punk, o la localització d’una fossa de guerrillers assassinats per la Guardia Civil a Marmolejo – Jaen (amb l’assoc. Foro por la Memoria de Andalucía) o la participació com a actor als “Pastorets” (fent de pastor boig, en Getsé) o d’oficial nazi a un remake de “Casablanca”. He pogut comprovar que el patrimoni col·lectiu no interessa ningú

La meva formació acadèmica (historiador, arqueòleg) em va portar, de la mateixa manera, a iniciar també una aventura vinculada al món de la docència de la història i l’arqueologia i la difusió dels valors patrimonials de casa nostra (a Sant Feliu de Llobregat, a la comarca del Baix Llobregat). D’aquesta manera, i a mig camí entre la iniciativa personal i l’actuació associativa, vam començar un itinerari al llarg del qual ja hem realitzat tres edicions del nostre Curs d’Arqueologia Comarcal: prehistòria i antiguitat al curs final del Llobregat, sortides a exposicions – museus – jaciments, visites guiades al Parc de Torreblanca i al jaciment de la Penya del Moro, un documental (50 anys sense una torre), etc. Amb tot això he aconseguit conviure amb el patrimoni, ja que viure de, és la més absoluta de les utopies.

La idea o noció de patrimoni també és conflictiva.

L’experiència acumulada al llarg d’aquestes actuacions ens va mostrar que potser seria una bona idea crear un seminari dedicat a l’arqueologia i el patrimoni (Actualitat, reptes i noves propostes al voltant del nostre patrimoni, va ser el nom triat) que ens permetés apropar-nos a diferents qüestions patrimonials però sense les estretors cronològiques i temàtiques dels cursos que ja havíem fet. Una altra motivació (aquesta molt personal) era mostrar a les persones que assistissin al seminari la idea – força de què la noció de patrimoni no és una “cosa” ni asèptica, ni objectiva, ni compartida, ni consensuada. És per tant un concepte, que tot i que se’ns mostra material, presenta un alt component subjectiu, idealista que el fa fàcilment “manipulable” per diferents interessos (personals, col·lectius, corporatius) en relació a diferents espais, situacions i pràctiques socials.

En definitiva, al llarg del conflicte “social” (de qualsevol tipus de natura) el patrimoni té una capacitat i una efectivitat alta per formar part de les armes i estratègies esgrimides. Ergo, podríem dir que la idea o noció de patrimoni també és conflictiva.

Amb tot això vam programar quatre sessions; la primera dedicada a mostrar els diferents vessants de la protecció del patrimoni cultural (A. Picón), una altra centrada en l’aprofitament del patrimoni com a bé privat o el seu ús als conflictes polítics derivats de les relacions Espanya – Catalunya a partir dels elements presents al Palau de la Torre Blanca (J. Jiménez), la tercera vinculada a oferir les novetats en relació al coneixement de la prehistòria recent a la nostra comarca a partir de les intervencions i projectes arqueològics desenvolupats a la xarxa de cavitats del sector sud – est de la comarca (P. Martínez) i la darrera centrada en la vinculació de patrimoni i les idees de memòria democràtica des d’una perspectiva de gènere amb la presentació del projecte “El futur monument a la presó de dones de les Corts” (N. Ricart)

La valoració de l’experiència és positiva i així ja estem preparant una segona edició. Per un altre cantó, la trobada de diferents persones i associacions a les diferents sessions ha provocat tota una sèrie de sinergies que haurien de convergir en propostes futures més que interessants.

Però, com no podia ser de cap altra manera, la proposta i presència del seminari ha provocat una sèrie de reaccions (minúscules, d’àmbit local i personal, no penseu que res extraordinari!) que confirmen la idea – força expressada anteriorment sobre el valor conflictiu / confús del patrimoni.

La crítica no es vincula mai a una possible pèrdua del patrimoni comú. No interessa a ningú!!!

Sant Feliu de Llobregat és un exemple, com tants d’altres, de la desaparició de patrimoni arquitectònic i arqueològic enfront l’embranzida de la industrialització i la urbanització de la nostra societat (aquí podeu veure petit text en relació a aquesta qüestió) Ara mateix els nostres recursos patrimonials són escadussers i tendents a la seva desaparició. Exemple de tot això és el risc de desaparició d’unes magnífiques cases de lloguer (més algun element de mobiliari destacat com un banc amb decoració a base de trencadís) presents a una finca anomenada Pins d’Or (exemplar torre d’estiueig noucentista obra de J. Sanhelly Molist) davant el futurible (mooolt futurible) soterrament de les vies.

Un altre és l’estat crític de l’únic BCIN (Bé Cultural d’Interès Nacional) present al nostre catàleg: la Torre Abadal. Torre fortificada del segle X amb masia adossada, actualment és propietat de l’Ajuntament i restem a l’espera de veure quins són els plans de futur per aquest element que sembla que, actualment, no rep les atencions materials que caldrien per a un monument tan destacat ni observa un aprofitament cultural per part de la població.

Els dos elements han estat citats al llarg del nostre seminari per particulars que han reclamat atenció davant de la situació actual dels dos elements. La qüestió però és que, a part d’acusar-nos per haver organitzat aquest seminari massa tard (quan entre el franquisme i els governs municipals del PSUC / ICV “ja s’ho han carregat tot” ens van dir.

En un clar exemple de l’ús i abús del patrimoni com arma arrojadiza al ring polític), totes les denúncies han estat fetes des del punt de vista particular i subjectiu de les persones que bé o veuen en risc la seva continuïtat a aquest “magnífics xalets” en règim de lloguer (la propietària, per cert, és la congregació de les Germanes Hospitalàries) o que pateixen veient l’actual estat de la torre tot recordant la seva infantesa passada allà quan la seva família n’era els masovers (tot i que aquesta persona va formar part del govern municipal al llarg de dues legislatures).

En definitiva, la crítica no es vincula mai a una possible pèrdua del patrimoni comú; es realitza en nom d’interessos personals o elements tan subjectius com els records d’infantesa. No apareix per enlloc la proposta d’acció social per defensar la gestió i gaudi col·lectiu i comunitari o no reclamen per cap altre tipus de patrimoni. En definitiva estan confonent el patrimoni col·lectiu amb el personal, arrodonint així el títol d’aquestes lletres per matisar-les i redefinir-les: El Patrimoni Col·lectiu no interessa a ningú perquè tothom té interessos particulars!

Jordi Jiménez Zamora

Arqueòleg

Exposar les idees, negre sobre blanc, no és sols explicar allò que volem, requereix una reflexió interna. Aquí teniu la meva sobre un aspecte del patrimoni sobre el qual no tenc massa conclusions i sí moltes preguntes: per què el patrimoni més proper és el més difícil d’apreciar? En altres paraules, per què és més fàcil que qualcú de Sineu visiti i s’interessi per les murades d’una ciutat remota com Roma i no s’interessi per les esplèndides murades de Ciutat i el patrimoni proper?

Part del problema, és clar, és que no sempre estam de viatge, i que quan sortim del nostre dia a dia feim coses que no feim a casa. Per això viatjam, no? Però no és només això, molta gent que no necessàriament coneix bé el patrimoni proper organitza els seus viatges en funció de veure o conèixer elements patrimonials llunyans. Per què, sinó, Roma continua sent un destí més atractiu que, per exemple, Düsseldorf? Un dels factors que se m’ocorr és que el patrimoni històric de la ciutat eterna és conegut – encara que sigui de forma superficial – per la gran majoria de públic, i això fa que s’interessin per veure monuments «que has de veure abans de morir», com el Coliseu.

Qui coneix el patrimoni proper no el destrueix

Però la situació no és tan senzilla. Per la meva experiència organitzant campanyes de recerca i restauració arqueològica a diferents jaciments de Mallorca he tingut contacte amb molts estrangers que visiten i vénen a ajudar a conservar el nostre patrimoni més proper. Gent de Taiwan o de Kirguizistan, de Malàisia o Canadà. Així sembla que necessitam anar lluny per apreciar el patrimoni i que això representa un problema per la conservació d’aquests béns. I ho és. El patrimoni arqueològic de Mallorca, per exemple, no sortirà de la situació de perill en la que es troba – per diferents amenaces que ara no vénen al cas – fins que qui habita l’illa no aprecii el seu valor. Així, una de les coses més importants és involucrar la comunitat local en els projectes patrimonials.

Més enllà de la lògica de «qui coneix quelcom no ho destrueix» que representa la primera línia de combat per preservar el patrimoni que ens ha arribat, ha d’haver-hi necessàriament un despertar interès pel proper, pel que tenim més a la vora.

Efecte crida

Vol dir això que hem arribat a un cul de sac? No ho crec. L’experiència de la qual xerrava més amunt, fent feina amb voluntaris internacionals m’ha servit per arribar a la conclusió de què, encara que el fet de dur persones de tan enfora ajuda a resoldre el problema que representa el fet que els habitants de l’illa encara pareix que no apreciïn el patrimoni proper tant com el llunyà. De fet, sense ser-ne molt conscients, aquests voluntaris creen un efecte crida (d’atenció) sobre els jaciments arqueològics mallorquins i la seva conservació. Ajuden a valorar allò que els locals sempre han vist davant els seus ulls, però al que no han prestat massa atenció. Evidentment no crec que hàgem trobat una solució màgica, però sí un efecte positiu, un camí a explorar per tal d’assolir l’objectiu de preservar els béns patrimonials per a les futures generacions.

Antoni Puig,

Arqueòleg i codirector del Projecte de recerca arqueològica de Son Servera.

Patrimoni proper

Excavacions al jaciment de Mestre Ramon, Son Servera.

Quan parlem de patrimoni ens vénen al cap diverses idees o imatges, sempre en funció del món en què ens movem cada un de nosaltres. Però, per resumir, seria factible presentar-vos aquest llistat d’accepcions format per mots com: (PATRIMONI) = història, bellesa, antiguitat, propietat, arquitectura, fragilitat, riquesa, cultura, identitat o, alguna vegada, “un problema”. No sé, un dia hauria de fer la prova i demanar a les persones no implicades amb aquest món, que em diguin a què els sona la paraula patrimoni, i després demanar-los pel ” patrimoni viu ”

La carrera universitària que vaig estudiar es dedicava a ensenyar la metodologia més científica per procurar-ne la conservació. “El Mètode Científic aplicat a la salvaguarda de la producció artística humana”. Un binomi, aquest, art i mètode científic, que sembla impossible, però que és factible en la majoria d àmbits de la professió del conservador – restaurador: els museus, els monuments històrics, els jaciments arqueològics, els arxius…, molts han millorat la seva condició i coneixement amb l’aplicació d’aquest mètode de conservació, que sempre aposta per la màxima documentació i per la mínima intervenció.

Que volem dir quan parlem de ” patrimoni viu “

Hi ha un àmbit, però, en la que el principi de mínima intervenció entra en total discordança. Aquest àmbit és el ” patrimoni viu “. I que significa ” patrimoni viu “? Significa que encara està en ús, que encara és susceptible de produir més art, que és capaç d’actualitzar-se, d’incorporar nous llenguatges expressius els quals, en uns anys, i això el temps ho dirà, es convertiran en objectes patrimonials susceptibles d’esser conservats, perquè seran el testimoni d’una època, d’una cultura i societat, la del nostre temps.

Aquesta, almenys, és la reflexió que em ve al cap quan pens en el meu àmbit laboral, el patrimoni religiós. L’església és una de les grans conservadores d’art de Mallorca, ja que conté una quantitat important d’obres patrimonials de totes les èpoques. Aquestes obres, sovint, encara mantenen el seu ús original, que és el culte religiós, el qual també cerca actualitzar-se a través de l’art, en un afany de recerca de la veritat i de transcendència espiritual, mitjançant la bellesa i l’estètica, res nou, com sempre s’ha fet al llarg de la història.

Posaré un exemple, que esper sigui il·lustratiu: pensant en els retaules de les capelles laterals de la Catedral, ens meravellen per la seva bellesa i opulència estètica, però no ens comuniquen, almenys a la majoria, la transcendència i l’espiritualitat per a les quals foren creades, precisament perquè no estan emprant ni iconografies ni llenguatges actuals, i acaben essent objectes museïtzats. Quan això passa, el patrimoni ja no és viu.

L’afany de conservació

L’afany de conservació no hauria de deixar congelat en el temps aquest enorme contenidor de patrimoni que és la Seu, la qual continua respirant. Perquè la Seu és viva. Per això, i aquí concloc la meva curolla, apostaria per l’impuls del patrimoni immaterial com a batec necessari per continuar vius i admetria, com s’ha fet secularment, la incorporació dels nous llenguatges artístics contemporanis, de forma temporal o permanent, per tal de tornar a comunicar, a obrir-se a la societat i per poder generar el patrimoni que, en els pròxims anys parlarà de nosaltres.

Catalina Mas Andreu,

Conservadora de la Seu de Mallorca.