Blog

Apostar pel ” patrimoni viu “

Quan parlem de patrimoni ens vénen al cap diverses idees o imatges, sempre en funció del món en què ens movem cada un de nosaltres. Però, per resumir, seria factible presentar-vos aquest llistat d’accepcions format per mots com: (PATRIMONI) = història, bellesa, antiguitat, propietat, arquitectura, fragilitat, riquesa, cultura, identitat o, alguna vegada, “un problema”. No sé, un dia hauria de fer la prova i demanar a les persones no implicades amb aquest món, que em diguin a què els sona la paraula patrimoni, i després demanar-los pel ” patrimoni viu ”

La carrera universitària que vaig estudiar es dedicava a ensenyar la metodologia més científica per procurar-ne la conservació. “El Mètode Científic aplicat a la salvaguarda de la producció artística humana”. Un binomi, aquest, art i mètode científic, que sembla impossible, però que és factible en la majoria d àmbits de la professió del conservador – restaurador: els museus, els monuments històrics, els jaciments arqueològics, els arxius…, molts han millorat la seva condició i coneixement amb l’aplicació d’aquest mètode de conservació, que sempre aposta per la màxima documentació i per la mínima intervenció.

Que volem dir quan parlem de ” patrimoni viu “

Hi ha un àmbit, però, en la que el principi de mínima intervenció entra en total discordança. Aquest àmbit és el ” patrimoni viu “. I que significa ” patrimoni viu “? Significa que encara està en ús, que encara és susceptible de produir més art, que és capaç d’actualitzar-se, d’incorporar nous llenguatges expressius els quals, en uns anys, i això el temps ho dirà, es convertiran en objectes patrimonials susceptibles d’esser conservats, perquè seran el testimoni d’una època, d’una cultura i societat, la del nostre temps.

Aquesta, almenys, és la reflexió que em ve al cap quan pens en el meu àmbit laboral, el patrimoni religiós. L’església és una de les grans conservadores d’art de Mallorca, ja que conté una quantitat important d’obres patrimonials de totes les èpoques. Aquestes obres, sovint, encara mantenen el seu ús original, que és el culte religiós, el qual també cerca actualitzar-se a través de l’art, en un afany de recerca de la veritat i de transcendència espiritual, mitjançant la bellesa i l’estètica, res nou, com sempre s’ha fet al llarg de la història.

Posaré un exemple, que esper sigui il·lustratiu: pensant en els retaules de les capelles laterals de la Catedral, ens meravellen per la seva bellesa i opulència estètica, però no ens comuniquen, almenys a la majoria, la transcendència i l’espiritualitat per a les quals foren creades, precisament perquè no estan emprant ni iconografies ni llenguatges actuals, i acaben essent objectes museïtzats. Quan això passa, el patrimoni ja no és viu.

L’afany de conservació

L’afany de conservació no hauria de deixar congelat en el temps aquest enorme contenidor de patrimoni que és la Seu, la qual continua respirant. Perquè la Seu és viva. Per això, i aquí concloc la meva curolla, apostaria per l’impuls del patrimoni immaterial com a batec necessari per continuar vius i admetria, com s’ha fet secularment, la incorporació dels nous llenguatges artístics contemporanis, de forma temporal o permanent, per tal de tornar a comunicar, a obrir-se a la societat i per poder generar el patrimoni que, en els pròxims anys parlarà de nosaltres.

Catalina Mas Andreu,

Conservadora de la Seu de Mallorca.

 

Comparteix

Deixa un comentari

El teu correu no serà publicat. Required fields are marked *