Blog

Patrimoni llunyà, patrimoni proper

Exposar les idees, negre sobre blanc, no és sols explicar allò que volem, requereix una reflexió interna. Aquí teniu la meva sobre un aspecte del patrimoni sobre el qual no tenc massa conclusions i sí moltes preguntes: per què el patrimoni més proper és el més difícil d’apreciar? En altres paraules, per què és més fàcil que qualcú de Sineu visiti i s’interessi per les murades d’una ciutat remota com Roma i no s’interessi per les esplèndides murades de Ciutat i el patrimoni proper?

Part del problema, és clar, és que no sempre estam de viatge, i que quan sortim del nostre dia a dia feim coses que no feim a casa. Per això viatjam, no? Però no és només això, molta gent que no necessàriament coneix bé el patrimoni proper organitza els seus viatges en funció de veure o conèixer elements patrimonials llunyans. Per què, sinó, Roma continua sent un destí més atractiu que, per exemple, Düsseldorf? Un dels factors que se m’ocorr és que el patrimoni històric de la ciutat eterna és conegut – encara que sigui de forma superficial – per la gran majoria de públic, i això fa que s’interessin per veure monuments «que has de veure abans de morir», com el Coliseu.

Qui coneix el patrimoni proper no el destrueix

Però la situació no és tan senzilla. Per la meva experiència organitzant campanyes de recerca i restauració arqueològica a diferents jaciments de Mallorca he tingut contacte amb molts estrangers que visiten i vénen a ajudar a conservar el nostre patrimoni més proper. Gent de Taiwan o de Kirguizistan, de Malàisia o Canadà. Així sembla que necessitam anar lluny per apreciar el patrimoni i que això representa un problema per la conservació d’aquests béns. I ho és. El patrimoni arqueològic de Mallorca, per exemple, no sortirà de la situació de perill en la que es troba – per diferents amenaces que ara no vénen al cas – fins que qui habita l’illa no aprecii el seu valor. Així, una de les coses més importants és involucrar la comunitat local en els projectes patrimonials.

Més enllà de la lògica de «qui coneix quelcom no ho destrueix» que representa la primera línia de combat per preservar el patrimoni que ens ha arribat, ha d’haver-hi necessàriament un despertar interès pel proper, pel que tenim més a la vora.

Efecte crida

Vol dir això que hem arribat a un cul de sac? No ho crec. L’experiència de la qual xerrava més amunt, fent feina amb voluntaris internacionals m’ha servit per arribar a la conclusió de què, encara que el fet de dur persones de tan enfora ajuda a resoldre el problema que representa el fet que els habitants de l’illa encara pareix que no apreciïn el patrimoni proper tant com el llunyà. De fet, sense ser-ne molt conscients, aquests voluntaris creen un efecte crida (d’atenció) sobre els jaciments arqueològics mallorquins i la seva conservació. Ajuden a valorar allò que els locals sempre han vist davant els seus ulls, però al que no han prestat massa atenció. Evidentment no crec que hàgem trobat una solució màgica, però sí un efecte positiu, un camí a explorar per tal d’assolir l’objectiu de preservar els béns patrimonials per a les futures generacions.

Antoni Puig,

Arqueòleg i codirector del Projecte de recerca arqueològica de Son Servera.

Patrimoni proper

Excavacions al jaciment de Mestre Ramon, Son Servera.

Comparteix

Deixa un comentari

El teu correu no serà publicat. Required fields are marked *