Blog

El patrimoni col·lectiu no interessa a ningú!

Al llarg dels darrers anys, no sé si forçat per l’anomenada crisi econòmica o per evitar els seus efectes nocius, he encetat tot un seguit “d’aventures” culturals de molt diferent format. Així, a la meva incursió (amateur) dins del món del periodisme escrit i radiofònic, caldria afegir aventures tan allunyades, aparentment, com l’organització d’un curs de rock & roll i d’una exposició fotogràfica sobre el 40è aniversari de l’eclosió punk, o la localització d’una fossa de guerrillers assassinats per la Guardia Civil a Marmolejo – Jaen (amb l’assoc. Foro por la Memoria de Andalucía) o la participació com a actor als “Pastorets” (fent de pastor boig, en Getsé) o d’oficial nazi a un remake de “Casablanca”. He pogut comprovar que el patrimoni col·lectiu no interessa ningú

La meva formació acadèmica (historiador, arqueòleg) em va portar, de la mateixa manera, a iniciar també una aventura vinculada al món de la docència de la història i l’arqueologia i la difusió dels valors patrimonials de casa nostra (a Sant Feliu de Llobregat, a la comarca del Baix Llobregat). D’aquesta manera, i a mig camí entre la iniciativa personal i l’actuació associativa, vam començar un itinerari al llarg del qual ja hem realitzat tres edicions del nostre Curs d’Arqueologia Comarcal: prehistòria i antiguitat al curs final del Llobregat, sortides a exposicions – museus – jaciments, visites guiades al Parc de Torreblanca i al jaciment de la Penya del Moro, un documental (50 anys sense una torre), etc. Amb tot això he aconseguit conviure amb el patrimoni, ja que viure de, és la més absoluta de les utopies.

La idea o noció de patrimoni també és conflictiva.

L’experiència acumulada al llarg d’aquestes actuacions ens va mostrar que potser seria una bona idea crear un seminari dedicat a l’arqueologia i el patrimoni (Actualitat, reptes i noves propostes al voltant del nostre patrimoni, va ser el nom triat) que ens permetés apropar-nos a diferents qüestions patrimonials però sense les estretors cronològiques i temàtiques dels cursos que ja havíem fet. Una altra motivació (aquesta molt personal) era mostrar a les persones que assistissin al seminari la idea – força de què la noció de patrimoni no és una “cosa” ni asèptica, ni objectiva, ni compartida, ni consensuada. És per tant un concepte, que tot i que se’ns mostra material, presenta un alt component subjectiu, idealista que el fa fàcilment “manipulable” per diferents interessos (personals, col·lectius, corporatius) en relació a diferents espais, situacions i pràctiques socials.

En definitiva, al llarg del conflicte “social” (de qualsevol tipus de natura) el patrimoni té una capacitat i una efectivitat alta per formar part de les armes i estratègies esgrimides. Ergo, podríem dir que la idea o noció de patrimoni també és conflictiva.

Amb tot això vam programar quatre sessions; la primera dedicada a mostrar els diferents vessants de la protecció del patrimoni cultural (A. Picón), una altra centrada en l’aprofitament del patrimoni com a bé privat o el seu ús als conflictes polítics derivats de les relacions Espanya – Catalunya a partir dels elements presents al Palau de la Torre Blanca (J. Jiménez), la tercera vinculada a oferir les novetats en relació al coneixement de la prehistòria recent a la nostra comarca a partir de les intervencions i projectes arqueològics desenvolupats a la xarxa de cavitats del sector sud – est de la comarca (P. Martínez) i la darrera centrada en la vinculació de patrimoni i les idees de memòria democràtica des d’una perspectiva de gènere amb la presentació del projecte “El futur monument a la presó de dones de les Corts” (N. Ricart)

La valoració de l’experiència és positiva i així ja estem preparant una segona edició. Per un altre cantó, la trobada de diferents persones i associacions a les diferents sessions ha provocat tota una sèrie de sinergies que haurien de convergir en propostes futures més que interessants.

Però, com no podia ser de cap altra manera, la proposta i presència del seminari ha provocat una sèrie de reaccions (minúscules, d’àmbit local i personal, no penseu que res extraordinari!) que confirmen la idea – força expressada anteriorment sobre el valor conflictiu / confús del patrimoni.

La crítica no es vincula mai a una possible pèrdua del patrimoni comú. No interessa a ningú!!!

Sant Feliu de Llobregat és un exemple, com tants d’altres, de la desaparició de patrimoni arquitectònic i arqueològic enfront l’embranzida de la industrialització i la urbanització de la nostra societat (aquí podeu veure petit text en relació a aquesta qüestió) Ara mateix els nostres recursos patrimonials són escadussers i tendents a la seva desaparició. Exemple de tot això és el risc de desaparició d’unes magnífiques cases de lloguer (més algun element de mobiliari destacat com un banc amb decoració a base de trencadís) presents a una finca anomenada Pins d’Or (exemplar torre d’estiueig noucentista obra de J. Sanhelly Molist) davant el futurible (mooolt futurible) soterrament de les vies.

Un altre és l’estat crític de l’únic BCIN (Bé Cultural d’Interès Nacional) present al nostre catàleg: la Torre Abadal. Torre fortificada del segle X amb masia adossada, actualment és propietat de l’Ajuntament i restem a l’espera de veure quins són els plans de futur per aquest element que sembla que, actualment, no rep les atencions materials que caldrien per a un monument tan destacat ni observa un aprofitament cultural per part de la població.

Els dos elements han estat citats al llarg del nostre seminari per particulars que han reclamat atenció davant de la situació actual dels dos elements. La qüestió però és que, a part d’acusar-nos per haver organitzat aquest seminari massa tard (quan entre el franquisme i els governs municipals del PSUC / ICV “ja s’ho han carregat tot” ens van dir.

En un clar exemple de l’ús i abús del patrimoni com arma arrojadiza al ring polític), totes les denúncies han estat fetes des del punt de vista particular i subjectiu de les persones que bé o veuen en risc la seva continuïtat a aquest “magnífics xalets” en règim de lloguer (la propietària, per cert, és la congregació de les Germanes Hospitalàries) o que pateixen veient l’actual estat de la torre tot recordant la seva infantesa passada allà quan la seva família n’era els masovers (tot i que aquesta persona va formar part del govern municipal al llarg de dues legislatures).

En definitiva, la crítica no es vincula mai a una possible pèrdua del patrimoni comú; es realitza en nom d’interessos personals o elements tan subjectius com els records d’infantesa. No apareix per enlloc la proposta d’acció social per defensar la gestió i gaudi col·lectiu i comunitari o no reclamen per cap altre tipus de patrimoni. En definitiva estan confonent el patrimoni col·lectiu amb el personal, arrodonint així el títol d’aquestes lletres per matisar-les i redefinir-les: El Patrimoni Col·lectiu no interessa a ningú perquè tothom té interessos particulars!

Jordi Jiménez Zamora

Arqueòleg

Comparteix

Deixa un comentari

El teu correu no serà publicat. Required fields are marked *