Blog

Quan en general recordem els nostres professors d’història, ens ve al cap un home o una dona explicant fets del passat mentre nosaltres l’escoltem (o no) des de la nostra taula. Si ets més jove, la imatge pot ser la mateixa, però el professor s’acompanya d’una presentació digital. Ens atrevim a gaudir de les històries, a tenir històries viscudes?

Està demostrat que el vincle emocional permet assimilar millor els coneixements i retenir amb més solidesa. Molta gent recorda què estava fent quan va veure la notícia de l’atac a les torres bessones de Nova York. Si tenim l’oportunitat de fer viure la història en primera persona, segur que aquells continguts que volem treballar a l’aula ens acompanyaran durant més temps i tindran més sentit.

Estic convençut que els meus alumnes recordaran el dia en què vam convertir l’aula en un veritable scriptorium medieval. La classe a les fosques, només il·luminada amb espelmes, de fons, la música d’un cant gregorià, les noies i els nois asseguts a les cadires, uns tinters i uns càlams al mig de cada taula, i un objectiu: copiar un text d’època en lletra carolina en un paper de barba. I jo, vestit amb un hàbit de monjo, supervisant la feina. No penseu que així recordaran millor la tasca dels copistes medievals que si només els ho hagués explicat?

També podem fer activitats més senzilles, com narrar la guerra de successió espanyola des del punt de vista d’un dels dos candidats: Felip V o Carles d’Àustria. Quan els alumnes han de descriure els fets en primera persona necessàriament han de comprendre’ls i posar-se en la pell del personatge.

Però la història també la poden viure des del punt de vista de l’investigador. Els podem portar a l’aula fragments de documents (curosament convertits en papers antics als fogons de la casa del professor) i convertir-se en arxivers que investiguen qui els ha escrit, alhora que descobreixen vocabulari antic i les grafies d’altres temps.

I si podem muntar una excavació arqueològica al pati de l’institut? Això porta més feina però és molt gratificant per alumnes i professors veure’ls la cara quan desenterren una costella de vaca o quan investiguen a l’aula una gran pedra que han trobat i descobreixen com eren els primers molins que van existir a la història.

I aquests són només alguns exemples d’històries viscudes…

Alguns docents, en llegir aquestes frases, poden pensar que així el professor es converteix en una mena de pallasso; d’altres, que aquest tipus d’activitats treuen temps per fer el que és important, que és explicar coneixements. Tanmateix, jo no consider que sigui un professional menys rigorós, sinó que em planteig uns objectius d’ensenyament i aprenentatge diferents. Per una banda, mitjançant la teatralització i la contextualització busc aquesta connexió amb l’alumnat que la Sílvia Comellas ja curollava en un altre article. Per una altra, pens que cal relativitzar la necessitat d’aprendre un gran volum de coneixements històrics, perquè els estudis demostren que amb el pas del temps s’obliden i que s’aprèn millor fent que no pas només escoltant.

Per tant, anim a totes les professores i professors de ciències socials que facin viure la història als seus alumnes, ja que és un enriquiment per qui aprèn i per qui ensenya.

Daniel Garreta Jaume
Professor de ciències socials de l’INS Can Roca de Terrassa

Tipografía al habla

¿Pero qué es la tipografía?

Para mi: La forma gráfica de expresar el lenguaje.

En 1936 el tipógrafo Stanley Morison la definió como “El arte de disponer correctamente el material de imprimir, de acuerdo con un propósito específico: el de colocar las letras, repartir el espacio y organizar los tipos para que el lector alcance la mayor comprensión del texto escrito verbalmente.
Estoy plenamente de acuerdo con esa definición ¡ojalá yo la hubiera sabido definir así! Sólo añadiría que la tipografía impulsó la difusión de la cultura escrita, por lo tanto, un medio de transmisión de conocimiento – la escritura, el alfabeto y la imprenta- quizá nos remontamos al origen del diseño gráfico.

Hay quienes encuentran su origen en las pinturas rupestres del Paleolítico y en el nacimiento del lenguaje escrito en el tercer milenio a. C. La diversidad de opiniones responde a que unos consideran producto del diseño gráfico a toda manifestación gráfica y otros solamente a aquellas que surgen como resultado de la aplicación de un modelo productivo;  es decir, cuando se ha desarrollado un grafismo pensando en diversas necesidades: simbólicas, productivas, contextuales, etc.

2

¡Cuántas veces me he pasado horas y horas o días! buscando esa tipografía adecuada a lo que necesito para provocar esa complicidad entre “el diseño” y lo que quieres transmitir. Y sobre todo, que lo que ven mis ojos, lo vea el receptor (seguimos hablando de percepciones)y eso es tremendamente difícil, nunca llueve a gusto de todos… Y es cierto que un buen trabajo puede irse al garete por la mala elección de la tipografía.

Y no sólo es el tipo que eliges, es la jerarquía de los textos, el color, tamaño, espaciado entre letras, entre líneas… todo es fundamental. Muchas veces casi he abandonado un libro por estar mal compuesto (interlineado muy junto que dificulta la lectura) o un blog o una página web que no sabes por dónde empezar a leer…

Se podría hablar de tipografía desde miles de aspectos diferentes, y si eres diseñador gráfico y si además te apasiona… no acabarías de hablar.

Por ejemplo la relación de la tipografía con las percepciones, porque la tipografía habla. Con la tipografía podemos ser influenciados, influenciar, causar emociones e incluso contar historias. Es una herramienta de infinitas posibilidades.  Sólo con cambiar el tipo (la fuente, bonita palabra para describir una familia tipográfica) en un texto, se puede lograr una sensación diferente, por lo que el mensaje a transmitir se puede alterar.

3

“La elección de una tipografía es muy importante ya que manteniendo 
todos los elementos gráficos de una composición, sólo cambiando la fuente, la sensación y percepción que se genera es muy diferente.”

Pero la tipografía es algo más que letras, funciona por si sola. Algunos ejemplos:
Logos memorables que han creado marca, incluso se han apoderado del significado inicial:

4

O anuncios donde la tipografía es la protagonista:

5

O carteles:

6

Luego hay teorías que yo no comparto: Que si una letra con patitas transmite estabilidad, fiabilidad…
Que si una de PALO,  las que valen para todo, siempre quedan bien…
Las redondeadas, que si son desenfadadas…
Las condendadas  que si dan mucha personalidad…
Las scrip, que si lujo y elegancia…
En fin, un montón de tonterías que sirven cuando quieres justificar un trabajo que no hay por donde coger… (algo parecido pasa con los colores… pero esto lo dejo para otro día)

La verdad, es que hay tanto de que hablar de la tipografía, que sería interminable:
La tipografía en la calle (rótulos calles, bares, tiendas, etc… En el cine: desde los títulos de crédito. Quién no se acuerda de la Pantera Rosa,  Star Wars, Ocean’s Eleven… hasta los subtítulos… En publicidad (es obvio)… Periódicos, revistas impresas (evidente) hasta la de los soportes tecnológicos.

7

Y es que diseñar una tipografía (una fuente, de donde brotan los “caracteres”) es tremendamente difícil: 25 letras mayúsculas + otras tantas minúsculas + todos los signos…  pero donde todo debe de ser armónico, con coherencia y perfectamente dibujado y compensado. Es mi sueño desde hace muchos años.
Gracias a Lubalin, Garamond, Goudy, Bodoni, Gill, Caslon, Baskerville, Renner (futura) Miedinger (helvética)…
y a tantísimos otros que sin sus diseños no seríamos nadie…

Pero ¡ah! ¿qué pasa en esta era?

8

Pues que los pictogramas ya no pertenecen al pasado. Después de miles de años volvemos a los jeroglíficos. O sea para decir “quieres casarte conmigo”, será:

9

Apple ya ha anunciado que su nuevo teléfono traducirá directamente las letras por emojis…
¿Es el nuevo lenguaje universal? ¿Nueva forma de expresión? …parece que cada vez nos volvemos más perezosos…
¡Madre mía, la que se avecina!¡!

10

YolandaMuelas
Grafista

Els que treballem sobre el territori podem percebre com el patrimoni cultural i el patrimoni natural es gestionen, es protegeixen i es pensen des d’òptiques i plantejaments diferents, sovint divergents. Aquest fet, provoca una gestió per part de l’Administració menys eficient del que caldria esperar.

Una qüestió a dos nivells.

És necessari un canvi de paradigma a l’Administració envers aquests dos patrimonis. Cal plantejar dinàmiques de legislació i gestió que concebin de manera integradora el patrimoni cultural i natural. Això té un gran avantatge que el gestor de la “cosa pública” ha de veure: una millor i major eficiència en la gestió.

Cap a la legislació conjunta del patrimoni natural i el cultural.

Això passa per un canvi a dos nivells: Legislatiu i Gestió. Quan parlo de legislació, estic fent referència a què fins el dia d’avui, el cos legislatiu que s’elabora referent a la protecció del patrimoni cultural i natural, es realitza per separat, sense tenir-se en consideració l’un amb l’altre, fet que a la pràctica provoca certs inconvenients al gestor.

Per sort, això està canviant en els darrers anys. El paisatge s’està valorant, sobretot en la línia dels plantejaments del Conveni Europeu del Paisatge aprovat l’any 2000 a Florència (Itàlia). I és que, no en va, el paisatge és el resultat de la història de les societats en un territori concret, de l’ús, de l’explotació d’aquest espai natural, de la seva interrelació en definitiva.

Noves formes de gestió del patrimoni.

Si passem al segon nivell, la gestió, trobem que l’Administració es configura en diferents esferes en funció de la temàtica a gestionar. Pensem en el dia a dia de la gestió del territori, dels tècnics que prenen decisions que afecten un mateix espai, transformant el paisatge: enginyers forestals, tècnics d’urbanisme, enginyers agrícoles, tècnics de medi ambient, arqueòlegs de l’administració, etc. Tots prenent decisions: un enginyer forestal autoritzant una rompuda forestal sense saber si afecta un jaciment arqueològic, un tècnic de medi ambient proposant la delimitació d’un Parc Natural sense tenir en compte el tipus de patrimoni cultural existent, etc.

Tot i així, als darrers anys, molts gestors d’espais naturals protegits estan integrant a la seva gestió els dos patrimonis a què fem referència: Per posar un exemple: al Parc Nacional d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici (Lleida), es va dur a terme un projecte arqueològic que ha fet aflorar més de 300 jaciments inèdits dins de l’espai natural protegit. Com a conseqüència, ens trobem davant d’un dels espais naturals protegits amb una concentració més alta documentada de jaciments arqueològics. En conseqüència, als principis que van motivar la creació d’aquest Parc Nacional, cal afegir-li ara els de la protecció i gestió del seu patrimoni arqueològic, cosa que caldrà fer-se de manera integrada al patrimoni natural.

Però el que evidencia aquest aspecte és que cal replantejar el model de creació d’espais naturals, ampliant els motius que ens porten a crear-los, incloent-hi el patrimoni cultural al patrimoni natural; en definitiva, pensant en el PAISATGE com a conjunt.

Cal concebre lleis que integrin els dos patrimonis

Així doncs, per acabar, esperem que es confirmi el canvi de tendència i els nostres Gestors sàpiguen veure la necessitat de concebre lleis que integrin els dos patrimonis (natural i cultural), fet que ha de permetre una millor gestió, administració i protecció d’ambdós.

Adam Picón,

arqueòleg i agent rural.

Imatge 1. Imatge del compte oficial de twitter @agentsrurals. Podem veure que gràcies a la seva intervenció, es va evitar una afectació no desitjada cap a un jaciment arqueològic per una manca de coordinació entre enginyers forestals i arqueòlegs territorials.

Imatge 2. Imatge de la vall del Barranc de Mas d’en Llord (Montblanc, Conca de Barberà, Tarragona). És interessant perquè aquest espai d’interès natural (EIN) anomenat “Muntanyes de Prades” fa anys que es postula com a futur Parc Natural de Muntanyes de Prades. El cas és que dins dels seus límits té aproximadament un centenar de pintures rupestres. Aquest fet ens hauria de fer replantejar el com ha de ser el futur Parc Natural, ja que en condicionarà la gestió.

Imatge 3. Molí del Jan: Es tracta d’un Molí Paperer al Riu Brugent (Montblanc). El riu Brugent, dins de l’Espai d’Interès Natural (EIN) de Muntanyes de Prades, és un riu de 16 quilòmetres que presenta una de les majors concentracions de molins hidràulics d’Europa. En la seva majoria són paperers, però també n’hi ha fariners i d’oli. Aquesta singularitat cultural és una qüestió que dóna valor al futur Parc Natural de Muntanyes de Prades, igual que la qüestió de les pintures rupestres.

Imatge 4. Barraca de les Oliveres (Pla de Santa Maria, Alt Camp, Tarragona). Al terme del Pla de Santa Maria hi ha una concentració de barraques de pedra seca de dimensions més grans del que acostumen a trobar-se a Catalunya. Aquest fet singular, ens parla de com es configura el paisatge de l’Alt Camp, partint de la interrelació de les societats amb el medi. Aquest és un dels principis que haurien de regir a l’hora de gestionar el nostre territori i integrar en aquesta gestió el patrimoni cultural i natural.

Qualsevol es pot adonar de la manca de cultura democràtica que patim avui en dia, i més si acotem la mirada a temes de memòria històrica. L’actualitat envers aquest tema ve marcada per la lluita per mantenir o enderrocar el monument feixista dedicat al creuer Baleares situat a la Feixina de Palma, entre altres temes prou importants com la localització i obertura de fosses, nous patrimonis emergents.

Donada aquesta situació d’estancament generada per la falta de valentia de les institucions, hom pensa que en aquestes illes encara cal fer molta feina per ensenyar i explicar la història. És clar que aquest tema no està lliure de polèmica, perquè es tracta d’una guerra relativament recent, però la guerra forma part de la història i com a tal ha de ser estudiada i en aquest sentit la museïtzació de la guerra es pot convertir en un important actiu de la cultura de la pau. Aleshores conèixer la guerra i el seu context d’horror implica la denúncia eficaç en favor de la pau i la promoció del pensament crític.

El patrimoni de la guerra forma part dels anomenats patrimonis emergents.

El patrimoni de la guerra forma part dels anomenats patrimonis emergents i des de fa temps països com Alemanya i França, amb un segle XX traumàtic, hi han fet molta feina i han esdevingut un referent. En general, a Europa la proliferació de museus i equipaments patrimonials ha anat acompanyada de la recuperació de camps de batalla. En aquest cas França és l’exemple d’aquest tipus de xarxes i les més importants les trobem a les zones de les batalles de Normandia, el Somme, Verdum i les Ardenes. A més, aquests països s’han allunyat de l’antiga manera d’entendre el patrimoni de la guerra com alguna cosa militar i patriòtica. El component ideològic (patriotisme, sacrifici, valentia) ha cedit davant l’anàlisi històrica (coneixements dels fets, presentació del conflicte humà amb tota la seva cruesa).

A l’Estat espanyol la situació és ben diferent i ha arribat amb retard. El triomf del bàndol feixista amb la posterior dictadura del general Franco, va fer que el patrimoni històric i arqueològic de la guerra estigués monopolitzat pels vencedors. Fins fa ben poc les places dels pobles i ciutats s’omplien de monuments i les esglésies ostentaven a les seves façanes llargues llistes dels “caidos por Dios y por España”. Després de l’establiment del nou règim de base democràtica, hauria estat lògic que hagués sorgit un tractament diferent d’aquest patrimoni. Les plaques i monuments que els nacionals varen col·locar arreu per monumentalitzar la victòria o en record de les víctimes de la repressió republicana, han estat retirades molt lentament en els darrers anys. Les escultures eqüestres de Franco presents en diverses ciutats espanyoles no es van retirar fins als darrers anys del segle XX i els primers del XXI.

Els moviments de memòria històrica, fonamentals.

Els moviments de memòria històrica han estat fonamentals en aquest procés. Avui en dia s’han desenvolupat diverses accions didàctiques i de difusió diverses: museïtzació in situ, exposicions, visites guiades, recreacions, etc. impulsades per organismes administratius, associacions, equipaments culturals i centres d’investigació. A Catalunya des del 2007, sota la institució Memorial Democràtic, s’han recuperat espais amb l’objectiu de promocionar la memòria històrica.

Existeix una xarxa d’espais de la memòria democràtica de Catalunya amb més de 70 espais i centres, entre els més destacats tal vegada podríem citar el Museu Memorial de l’Exili de la Jonquera i el Centre d’Interpretació de la Batalla de l’Ebre. També s’ha de destacar la proposta didàctica al voltant de la Batalla del Jarama (Madrid) que, de la mateixa manera que les citades, és una de les pioneres i més emblemàtiques.

I al nostre territori? Aquí ha imperat la tònica general, la de la política de l’oblit i la desmemòria. Hi ha molta feina a fer. Una proposta senzilla i econòmica que s’ha de potenciar immediatament és la senyalització i posada en valor dels espais de memòria històrica de l’illa. A més, s’han de protegir i conservar les restes immobles i mobles. Llavors, cal fer una feina d’acció didàctica dirigida a l’ensenyament formal i no formal.

En aquest sentit ja hi ha una feina prèvia molt important feta per Memòria de Mallorca i altres col·lectius com els Amics del Campament dels Soldats d’Artà, que excaven i donen a conèixer un antic camp de concentració franquista -el que s’ha acabat anomenant arqueologia del conflicte-, entre d’altres.
Ara més que mai és necessari treballar per la cultura de la pau. Així tots tendríem clar que sa Feixina sí que tomba.

Catalina Martorell Fullana.
Doctora en Història.