Blog

PATRIMONI NATURAL I CULTURAL: AMOR POSSIBLE?

Els que treballem sobre el territori podem percebre com el patrimoni cultural i el patrimoni natural es gestionen, es protegeixen i es pensen des d’òptiques i plantejaments diferents, sovint divergents. Aquest fet, provoca una gestió per part de l’Administració menys eficient del que caldria esperar.

Una qüestió a dos nivells.

És necessari un canvi de paradigma a l’Administració envers aquests dos patrimonis. Cal plantejar dinàmiques de legislació i gestió que concebin de manera integradora el patrimoni cultural i natural. Això té un gran avantatge que el gestor de la “cosa pública” ha de veure: una millor i major eficiència en la gestió.

Cap a la legislació conjunta del patrimoni natural i el cultural.

Això passa per un canvi a dos nivells: Legislatiu i Gestió. Quan parlo de legislació, estic fent referència a què fins el dia d’avui, el cos legislatiu que s’elabora referent a la protecció del patrimoni cultural i natural, es realitza per separat, sense tenir-se en consideració l’un amb l’altre, fet que a la pràctica provoca certs inconvenients al gestor.

Per sort, això està canviant en els darrers anys. El paisatge s’està valorant, sobretot en la línia dels plantejaments del Conveni Europeu del Paisatge aprovat l’any 2000 a Florència (Itàlia). I és que, no en va, el paisatge és el resultat de la història de les societats en un territori concret, de l’ús, de l’explotació d’aquest espai natural, de la seva interrelació en definitiva.

Noves formes de gestió del patrimoni.

Si passem al segon nivell, la gestió, trobem que l’Administració es configura en diferents esferes en funció de la temàtica a gestionar. Pensem en el dia a dia de la gestió del territori, dels tècnics que prenen decisions que afecten un mateix espai, transformant el paisatge: enginyers forestals, tècnics d’urbanisme, enginyers agrícoles, tècnics de medi ambient, arqueòlegs de l’administració, etc. Tots prenent decisions: un enginyer forestal autoritzant una rompuda forestal sense saber si afecta un jaciment arqueològic, un tècnic de medi ambient proposant la delimitació d’un Parc Natural sense tenir en compte el tipus de patrimoni cultural existent, etc.

Tot i així, als darrers anys, molts gestors d’espais naturals protegits estan integrant a la seva gestió els dos patrimonis a què fem referència: Per posar un exemple: al Parc Nacional d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici (Lleida), es va dur a terme un projecte arqueològic que ha fet aflorar més de 300 jaciments inèdits dins de l’espai natural protegit. Com a conseqüència, ens trobem davant d’un dels espais naturals protegits amb una concentració més alta documentada de jaciments arqueològics. En conseqüència, als principis que van motivar la creació d’aquest Parc Nacional, cal afegir-li ara els de la protecció i gestió del seu patrimoni arqueològic, cosa que caldrà fer-se de manera integrada al patrimoni natural.

Però el que evidencia aquest aspecte és que cal replantejar el model de creació d’espais naturals, ampliant els motius que ens porten a crear-los, incloent-hi el patrimoni cultural al patrimoni natural; en definitiva, pensant en el PAISATGE com a conjunt.

Cal concebre lleis que integrin els dos patrimonis

Així doncs, per acabar, esperem que es confirmi el canvi de tendència i els nostres Gestors sàpiguen veure la necessitat de concebre lleis que integrin els dos patrimonis (natural i cultural), fet que ha de permetre una millor gestió, administració i protecció d’ambdós.

Adam Picón,

arqueòleg i agent rural.

Imatge 1. Imatge del compte oficial de twitter @agentsrurals. Podem veure que gràcies a la seva intervenció, es va evitar una afectació no desitjada cap a un jaciment arqueològic per una manca de coordinació entre enginyers forestals i arqueòlegs territorials.

Imatge 2. Imatge de la vall del Barranc de Mas d’en Llord (Montblanc, Conca de Barberà, Tarragona). És interessant perquè aquest espai d’interès natural (EIN) anomenat “Muntanyes de Prades” fa anys que es postula com a futur Parc Natural de Muntanyes de Prades. El cas és que dins dels seus límits té aproximadament un centenar de pintures rupestres. Aquest fet ens hauria de fer replantejar el com ha de ser el futur Parc Natural, ja que en condicionarà la gestió.

Imatge 3. Molí del Jan: Es tracta d’un Molí Paperer al Riu Brugent (Montblanc). El riu Brugent, dins de l’Espai d’Interès Natural (EIN) de Muntanyes de Prades, és un riu de 16 quilòmetres que presenta una de les majors concentracions de molins hidràulics d’Europa. En la seva majoria són paperers, però també n’hi ha fariners i d’oli. Aquesta singularitat cultural és una qüestió que dóna valor al futur Parc Natural de Muntanyes de Prades, igual que la qüestió de les pintures rupestres.

Imatge 4. Barraca de les Oliveres (Pla de Santa Maria, Alt Camp, Tarragona). Al terme del Pla de Santa Maria hi ha una concentració de barraques de pedra seca de dimensions més grans del que acostumen a trobar-se a Catalunya. Aquest fet singular, ens parla de com es configura el paisatge de l’Alt Camp, partint de la interrelació de les societats amb el medi. Aquest és un dels principis que haurien de regir a l’hora de gestionar el nostre territori i integrar en aquesta gestió el patrimoni cultural i natural.

Comparteix

One Comment

  1. Pingback/Trackback
    15 novembre, 2016 at 8:41 am

    Agents Rurals | PATRIMONI CULTURAL I PATRIMONI NATURAL: UN AMOR IMPOSSIBLE?[1]

Deixa un comentari

El teu correu no serà publicat. Required fields are marked *