Blog

Les històries viscudes, tota una experiència.

Quan en general recordem els nostres professors d’història, ens ve al cap un home o una dona explicant fets del passat mentre nosaltres l’escoltem (o no) des de la nostra taula. Si ets més jove, la imatge pot ser la mateixa, però el professor s’acompanya d’una presentació digital. Ens atrevim a gaudir de les històries, a tenir històries viscudes?

Està demostrat que el vincle emocional permet assimilar millor els coneixements i retenir amb més solidesa. Molta gent recorda què estava fent quan va veure la notícia de l’atac a les torres bessones de Nova York. Si tenim l’oportunitat de fer viure la història en primera persona, segur que aquells continguts que volem treballar a l’aula ens acompanyaran durant més temps i tindran més sentit.

Estic convençut que els meus alumnes recordaran el dia en què vam convertir l’aula en un veritable scriptorium medieval. La classe a les fosques, només il·luminada amb espelmes, de fons, la música d’un cant gregorià, les noies i els nois asseguts a les cadires, uns tinters i uns càlams al mig de cada taula, i un objectiu: copiar un text d’època en lletra carolina en un paper de barba. I jo, vestit amb un hàbit de monjo, supervisant la feina. No penseu que així recordaran millor la tasca dels copistes medievals que si només els ho hagués explicat?

També podem fer activitats més senzilles, com narrar la guerra de successió espanyola des del punt de vista d’un dels dos candidats: Felip V o Carles d’Àustria. Quan els alumnes han de descriure els fets en primera persona necessàriament han de comprendre’ls i posar-se en la pell del personatge.

Però la història també la poden viure des del punt de vista de l’investigador. Els podem portar a l’aula fragments de documents (curosament convertits en papers antics als fogons de la casa del professor) i convertir-se en arxivers que investiguen qui els ha escrit, alhora que descobreixen vocabulari antic i les grafies d’altres temps.

I si podem muntar una excavació arqueològica al pati de l’institut? Això porta més feina però és molt gratificant per alumnes i professors veure’ls la cara quan desenterren una costella de vaca o quan investiguen a l’aula una gran pedra que han trobat i descobreixen com eren els primers molins que van existir a la història.

I aquests són només alguns exemples d’històries viscudes…

Alguns docents, en llegir aquestes frases, poden pensar que així el professor es converteix en una mena de pallasso; d’altres, que aquest tipus d’activitats treuen temps per fer el que és important, que és explicar coneixements. Tanmateix, jo no consider que sigui un professional menys rigorós, sinó que em planteig uns objectius d’ensenyament i aprenentatge diferents. Per una banda, mitjançant la teatralització i la contextualització busc aquesta connexió amb l’alumnat que la Sílvia Comellas ja curollava en un altre article. Per una altra, pens que cal relativitzar la necessitat d’aprendre un gran volum de coneixements històrics, perquè els estudis demostren que amb el pas del temps s’obliden i que s’aprèn millor fent que no pas només escoltant.

Per tant, anim a totes les professores i professors de ciències socials que facin viure la història als seus alumnes, ja que és un enriquiment per qui aprèn i per qui ensenya.

Daniel Garreta Jaume
Professor de ciències socials de l’INS Can Roca de Terrassa

Comparteix

One Comment

  1. Sílvia / 25 octubre, 2016

    Totalment d’acord amb tu Dani, més val fer una sel.lecció de continguts i buscar la manera de transmetre’ls de manera vivencial, els alumnes hi surten guanyant. I fer-ho des del rigor i el coneixement té poc a veure amb fer el pallasso! Enhorabona i per a moltes històries viscudes més!!

Deixa un comentari

El teu correu no serà publicat. Required fields are marked *