Blog

Popularitzar el patrimoni o difondre el patrimoni?

Elegir entre una curolla, crec que és una de les coses més difícils que mai m’havien plantejat. Com una persona que viu de curolles pot elegir-ne una? Posarem les neurones en marxa. Pensant i pensant he pogut concloure que gran part de les meves curolles tenen dos elements en comú, el nostre patrimoni i la passió per sentir-lo i per transmetre’l i com mirar de popularitzar-lo.

Des de sempre ens queixem que la gent en general no estima el patrimoni, no l’entén ni tampoc l’aprecia. El patrimoni material en general és mort, és un simple objecte inanimat, que per descomptat per ell mateix no parla. Aquest ens inert necessita un interlocutor que li proporcioni vida i emocions. Per això els professionals hem de dur a terme aquesta labor de pont, entre patrimoni i societat. Des de sempre he tingut clar, i com diuen els llibres de teoria, que la fi de tota investigació científica és la divulgació dels seus resultats a la societat.

Prou sentit té aquesta afirmació, com espècie humana hem evolucionat gràcies a la cultura i a l’adquisició de nous coneixements però… això sempre ha estat així? Record perfectament, quan estava estudiant la carrera, haver sentit en nombroses ocasions que “les visites als jaciments i les activitats en ells és una banalització del patrimoni i és posar-lo en perill si el donam a conèixer. L’exposam al seu espoli i destrucció”. El que em preocupà no fou la frase en si, sinó la quantitat d’adeptes que hi havia. Realment ha deixat d’existir aquesta postura?

Anem per a la meva curolla.

Ara tothom parla de difondre patrimoni, de la necessitat de realitzar tallers, activitats, trobades, xarxes, estudis sociològics, xerrades, cursos i màsters de formació, etc. Però dins d’aquesta gran explosió d’idees, el que veig en gran mesura és un gran volum d’oportunisme. Molts de professionals no creuen en realitat amb la divulgació, veuen una oportunitat més de negoci i d’estudi d’alguna cosa que ara està de “moda”. Si el patrimoni no els sents, no els transmets. Sí, probablement puc ser un poc radical.

Però tampoc em negareu la gran quantitat de grans iniciatives, projectes estrella i “revolucionaris”, els quals acaben en simples planes web, cartells i tríptics, una factura i algun article que explica el “megainnovador” que ha estat, i finalment, arriba l’oblit. Per molts motius, perquè no es creu en ells, perquè no s’aconsegueix la implicació de les institucions, perquè són projectes engegats en legislatures determinades i en arribar els nous gestors de la cosa pública no els donen continuïtat, per què no surten de l’acadèmia, o simplement perquè qui té les competències per a desenvolupar-los no els veu com a propis i s’excusa en la manca de finançament…

Crec que com a professionals hem de ser ètics i cautelosos amb la divulgació. Realitzar grans projectes per a impulsar el patrimoni que no duen enlloc acaben tinent un efecte bumerang bastant negatiu. Les autoritats com la societat ho acaben veient com una pèrdua de temps, i sobretot, una pèrdua de diners. Quan de pics hem hagut d’escoltar aquesta terrible frase: uns altres que viuen de subvencions!

Anem a popularitzar el Patrimoni?

On vull arribar amb tot això? No esperem que la societat canviï, siguem nosaltres els qui donem la passa i canviem primer com a professionals. Dona goig veure el gran nombre de noves iniciatives i, sobretot, de professionals que han transformat el concepte de la divulgació, cercant la proximitat i les emocions amb el receptor. Aproximant l’arqueologia, és a dir, el patrimoni al no professional, al curiós i que aquest sigui partícip d’ell. Eliminant la figura de l’arqueòleg avorrit i distant que només sap parlar amb paraules tècniques i incomprensibles.

Per això us dic, si sents i estimes el patrimoni, i sobretot gaudeixes de difondre’l, popularitza’l!, fes-lo planer, oblidat dels tecnicismes i de l’Acadèmia. No hi ha cosa més gratificant que et diguin després d’una visita; hem gaudit de la forma que ho transmets, perquè ho vius. Probablement ajuda a pujar una mica l’ego d’un mateix, però el que és important no és això, sinó que has aconseguit un adepte més que veurà a partir d’aquell moment que aquelles 4 pedres són molt més d’allò que aparenten, i les estimarà com a seves, a l’hora que potser veu la utilitat de la recerca i la divulgació d’aquestes. I aquesta persona acabarà contagiant-ho a altres. Això és la fi per a mi de la investigació científica i de la meva curolla, que puguem sentir, gaudir del patrimoni.

Jaume Deyá Miró

Arqueòleg i professor d’Història i Geografia del Col·legi Sagrats Cors de Sóller

 

Comparteix

Deixa un comentari

El teu correu no serà publicat. Required fields are marked *