Blog

Ja fa uns 10 anys que em dedic a l’ensenyança i encara en fa més que estic en contacte d’una manera o altra amb els museus i el seu accés, ja sigui com a guia de sala, restauradora, voluntària o a voltes atenent el públic en general.

És cert que els museus solen posar molt de la seva part per acostar-se al públic jove (això, com per tot, depèn del museu, és clar!): proposen tallers, visites guiades, visites dinamitzades… Però moltes vegades, després de tota aquesta despesa d’enginy i creativitat, ens trobam que no hi ha mitjans per poder traslladar els alumnes fins al museu…

Abans d’entrar en el món de l’educació, vaig fer unes pràctiques de guia de museu en el MNAC de Barcelona. Les pràctiques consistien a fer visites guiades per a grups escolars, i també per a grups d’adults. Entre els grups d’escolars, la gran majoria venien de centres de la mateixa ciutat, que podien desplaçar-se fàcilment, en metro sobretot. Alguns, venien de fora de Catalunya, i solien ser grups escolars en viatge d’estudis que aprofitaven per visitar alguns museus. I també -i aquests eren els menys nombrosos- hi havia grups d’altres pobles i ciutats de fora de Barcelona. El principal problema no era l’entrada al Museu, ja de per si, no gaire econòmica, sinó les despeses que els ocasionava moure tot un grup escolar.

El cost dels desplaçaments dificulta l’accés als béns patrimonials.

Aquest darrer curs 2015/16, estudiàrem a l’IES on faig feina, el jaciment de les Llumetes de Porto Cristo. El jaciment el teníem a uns metres de l’institut, per tant vàrem tenir un accés molt fàcil a un patrimoni fantàstic. L’equip de professors decidírem visitar també el jaciment de Pol·lèntia i el Museu de Manacor per, d’aquesta manera, oferir als nostres alumnes la màxima informació sobre l’època romana a Mallorca. I aquí és on topàrem amb el problema: els desplaçaments fins als dos llocs costaven uns doblers que en moltes ocasions els nostres alumnes no podien pagar.

El patrimoni necessita un manteniment i per tant és fàcilment entenedor que els visitants i turistes paguin una entrada per ajudar a tenir-ne cura; però quan es tracta de l’educació dels nostres escolars… s’haurien de donar facilitats per accedir-hi? Qui hauria de posar els mitjans?

Al llarg dels darrers anys, no sé si forçat per l’anomenada crisi econòmica o per evitar els seus efectes nocius, he encetat tot un seguit “d’aventures” culturals de molt diferent format. Així, a la meva incursió (amateur) dins del món del periodisme escrit i radiofònic, caldria afegir aventures tan allunyades, aparentment, com l’organització d’un curs de rock & roll i d’una exposició fotogràfica sobre el 40è aniversari de l’eclosió punk, o la localització d’una fossa de guerrillers assassinats per la Guardia Civil a Marmolejo – Jaen (amb l’assoc. Foro por la Memoria de Andalucía) o la participació com a actor als “Pastorets” (fent de pastor boig, en Getsé) o d’oficial nazi a un remake de “Casablanca”. He pogut comprovar que el patrimoni col·lectiu no interessa ningú

La meva formació acadèmica (historiador, arqueòleg) em va portar, de la mateixa manera, a iniciar també una aventura vinculada al món de la docència de la història i l’arqueologia i la difusió dels valors patrimonials de casa nostra (a Sant Feliu de Llobregat, a la comarca del Baix Llobregat). D’aquesta manera, i a mig camí entre la iniciativa personal i l’actuació associativa, vam començar un itinerari al llarg del qual ja hem realitzat tres edicions del nostre Curs d’Arqueologia Comarcal: prehistòria i antiguitat al curs final del Llobregat, sortides a exposicions – museus – jaciments, visites guiades al Parc de Torreblanca i al jaciment de la Penya del Moro, un documental (50 anys sense una torre), etc. Amb tot això he aconseguit conviure amb el patrimoni, ja que viure de, és la més absoluta de les utopies.

La idea o noció de patrimoni també és conflictiva.

L’experiència acumulada al llarg d’aquestes actuacions ens va mostrar que potser seria una bona idea crear un seminari dedicat a l’arqueologia i el patrimoni (Actualitat, reptes i noves propostes al voltant del nostre patrimoni, va ser el nom triat) que ens permetés apropar-nos a diferents qüestions patrimonials però sense les estretors cronològiques i temàtiques dels cursos que ja havíem fet. Una altra motivació (aquesta molt personal) era mostrar a les persones que assistissin al seminari la idea – força de què la noció de patrimoni no és una “cosa” ni asèptica, ni objectiva, ni compartida, ni consensuada. És per tant un concepte, que tot i que se’ns mostra material, presenta un alt component subjectiu, idealista que el fa fàcilment “manipulable” per diferents interessos (personals, col·lectius, corporatius) en relació a diferents espais, situacions i pràctiques socials.

En definitiva, al llarg del conflicte “social” (de qualsevol tipus de natura) el patrimoni té una capacitat i una efectivitat alta per formar part de les armes i estratègies esgrimides. Ergo, podríem dir que la idea o noció de patrimoni també és conflictiva.

Amb tot això vam programar quatre sessions; la primera dedicada a mostrar els diferents vessants de la protecció del patrimoni cultural (A. Picón), una altra centrada en l’aprofitament del patrimoni com a bé privat o el seu ús als conflictes polítics derivats de les relacions Espanya – Catalunya a partir dels elements presents al Palau de la Torre Blanca (J. Jiménez), la tercera vinculada a oferir les novetats en relació al coneixement de la prehistòria recent a la nostra comarca a partir de les intervencions i projectes arqueològics desenvolupats a la xarxa de cavitats del sector sud – est de la comarca (P. Martínez) i la darrera centrada en la vinculació de patrimoni i les idees de memòria democràtica des d’una perspectiva de gènere amb la presentació del projecte “El futur monument a la presó de dones de les Corts” (N. Ricart)

La valoració de l’experiència és positiva i així ja estem preparant una segona edició. Per un altre cantó, la trobada de diferents persones i associacions a les diferents sessions ha provocat tota una sèrie de sinergies que haurien de convergir en propostes futures més que interessants.

Però, com no podia ser de cap altra manera, la proposta i presència del seminari ha provocat una sèrie de reaccions (minúscules, d’àmbit local i personal, no penseu que res extraordinari!) que confirmen la idea – força expressada anteriorment sobre el valor conflictiu / confús del patrimoni.

La crítica no es vincula mai a una possible pèrdua del patrimoni comú. No interessa a ningú!!!

Sant Feliu de Llobregat és un exemple, com tants d’altres, de la desaparició de patrimoni arquitectònic i arqueològic enfront l’embranzida de la industrialització i la urbanització de la nostra societat (aquí podeu veure petit text en relació a aquesta qüestió) Ara mateix els nostres recursos patrimonials són escadussers i tendents a la seva desaparició. Exemple de tot això és el risc de desaparició d’unes magnífiques cases de lloguer (més algun element de mobiliari destacat com un banc amb decoració a base de trencadís) presents a una finca anomenada Pins d’Or (exemplar torre d’estiueig noucentista obra de J. Sanhelly Molist) davant el futurible (mooolt futurible) soterrament de les vies.

Un altre és l’estat crític de l’únic BCIN (Bé Cultural d’Interès Nacional) present al nostre catàleg: la Torre Abadal. Torre fortificada del segle X amb masia adossada, actualment és propietat de l’Ajuntament i restem a l’espera de veure quins són els plans de futur per aquest element que sembla que, actualment, no rep les atencions materials que caldrien per a un monument tan destacat ni observa un aprofitament cultural per part de la població.

Els dos elements han estat citats al llarg del nostre seminari per particulars que han reclamat atenció davant de la situació actual dels dos elements. La qüestió però és que, a part d’acusar-nos per haver organitzat aquest seminari massa tard (quan entre el franquisme i els governs municipals del PSUC / ICV “ja s’ho han carregat tot” ens van dir.

En un clar exemple de l’ús i abús del patrimoni com arma arrojadiza al ring polític), totes les denúncies han estat fetes des del punt de vista particular i subjectiu de les persones que bé o veuen en risc la seva continuïtat a aquest “magnífics xalets” en règim de lloguer (la propietària, per cert, és la congregació de les Germanes Hospitalàries) o que pateixen veient l’actual estat de la torre tot recordant la seva infantesa passada allà quan la seva família n’era els masovers (tot i que aquesta persona va formar part del govern municipal al llarg de dues legislatures).

En definitiva, la crítica no es vincula mai a una possible pèrdua del patrimoni comú; es realitza en nom d’interessos personals o elements tan subjectius com els records d’infantesa. No apareix per enlloc la proposta d’acció social per defensar la gestió i gaudi col·lectiu i comunitari o no reclamen per cap altre tipus de patrimoni. En definitiva estan confonent el patrimoni col·lectiu amb el personal, arrodonint així el títol d’aquestes lletres per matisar-les i redefinir-les: El Patrimoni Col·lectiu no interessa a ningú perquè tothom té interessos particulars!

Jordi Jiménez Zamora

Arqueòleg

Exposar les idees, negre sobre blanc, no és sols explicar allò que volem, requereix una reflexió interna. Aquí teniu la meva sobre un aspecte del patrimoni sobre el qual no tenc massa conclusions i sí moltes preguntes: per què el patrimoni més proper és el més difícil d’apreciar? En altres paraules, per què és més fàcil que qualcú de Sineu visiti i s’interessi per les murades d’una ciutat remota com Roma i no s’interessi per les esplèndides murades de Ciutat i el patrimoni proper?

Part del problema, és clar, és que no sempre estam de viatge, i que quan sortim del nostre dia a dia feim coses que no feim a casa. Per això viatjam, no? Però no és només això, molta gent que no necessàriament coneix bé el patrimoni proper organitza els seus viatges en funció de veure o conèixer elements patrimonials llunyans. Per què, sinó, Roma continua sent un destí més atractiu que, per exemple, Düsseldorf? Un dels factors que se m’ocorr és que el patrimoni històric de la ciutat eterna és conegut – encara que sigui de forma superficial – per la gran majoria de públic, i això fa que s’interessin per veure monuments «que has de veure abans de morir», com el Coliseu.

Qui coneix el patrimoni proper no el destrueix

Però la situació no és tan senzilla. Per la meva experiència organitzant campanyes de recerca i restauració arqueològica a diferents jaciments de Mallorca he tingut contacte amb molts estrangers que visiten i vénen a ajudar a conservar el nostre patrimoni més proper. Gent de Taiwan o de Kirguizistan, de Malàisia o Canadà. Així sembla que necessitam anar lluny per apreciar el patrimoni i que això representa un problema per la conservació d’aquests béns. I ho és. El patrimoni arqueològic de Mallorca, per exemple, no sortirà de la situació de perill en la que es troba – per diferents amenaces que ara no vénen al cas – fins que qui habita l’illa no aprecii el seu valor. Així, una de les coses més importants és involucrar la comunitat local en els projectes patrimonials.

Més enllà de la lògica de «qui coneix quelcom no ho destrueix» que representa la primera línia de combat per preservar el patrimoni que ens ha arribat, ha d’haver-hi necessàriament un despertar interès pel proper, pel que tenim més a la vora.

Efecte crida

Vol dir això que hem arribat a un cul de sac? No ho crec. L’experiència de la qual xerrava més amunt, fent feina amb voluntaris internacionals m’ha servit per arribar a la conclusió de què, encara que el fet de dur persones de tan enfora ajuda a resoldre el problema que representa el fet que els habitants de l’illa encara pareix que no apreciïn el patrimoni proper tant com el llunyà. De fet, sense ser-ne molt conscients, aquests voluntaris creen un efecte crida (d’atenció) sobre els jaciments arqueològics mallorquins i la seva conservació. Ajuden a valorar allò que els locals sempre han vist davant els seus ulls, però al que no han prestat massa atenció. Evidentment no crec que hàgem trobat una solució màgica, però sí un efecte positiu, un camí a explorar per tal d’assolir l’objectiu de preservar els béns patrimonials per a les futures generacions.

Antoni Puig,

Arqueòleg i codirector del Projecte de recerca arqueològica de Son Servera.

Patrimoni proper

Excavacions al jaciment de Mestre Ramon, Son Servera.

Quan parlem de patrimoni ens vénen al cap diverses idees o imatges, sempre en funció del món en què ens movem cada un de nosaltres. Però, per resumir, seria factible presentar-vos aquest llistat d’accepcions format per mots com: (PATRIMONI) = història, bellesa, antiguitat, propietat, arquitectura, fragilitat, riquesa, cultura, identitat o, alguna vegada, “un problema”. No sé, un dia hauria de fer la prova i demanar a les persones no implicades amb aquest món, que em diguin a què els sona la paraula patrimoni, i després demanar-los pel ” patrimoni viu ”

La carrera universitària que vaig estudiar es dedicava a ensenyar la metodologia més científica per procurar-ne la conservació. “El Mètode Científic aplicat a la salvaguarda de la producció artística humana”. Un binomi, aquest, art i mètode científic, que sembla impossible, però que és factible en la majoria d àmbits de la professió del conservador – restaurador: els museus, els monuments històrics, els jaciments arqueològics, els arxius…, molts han millorat la seva condició i coneixement amb l’aplicació d’aquest mètode de conservació, que sempre aposta per la màxima documentació i per la mínima intervenció.

Que volem dir quan parlem de ” patrimoni viu “

Hi ha un àmbit, però, en la que el principi de mínima intervenció entra en total discordança. Aquest àmbit és el ” patrimoni viu “. I que significa ” patrimoni viu “? Significa que encara està en ús, que encara és susceptible de produir més art, que és capaç d’actualitzar-se, d’incorporar nous llenguatges expressius els quals, en uns anys, i això el temps ho dirà, es convertiran en objectes patrimonials susceptibles d’esser conservats, perquè seran el testimoni d’una època, d’una cultura i societat, la del nostre temps.

Aquesta, almenys, és la reflexió que em ve al cap quan pens en el meu àmbit laboral, el patrimoni religiós. L’església és una de les grans conservadores d’art de Mallorca, ja que conté una quantitat important d’obres patrimonials de totes les èpoques. Aquestes obres, sovint, encara mantenen el seu ús original, que és el culte religiós, el qual també cerca actualitzar-se a través de l’art, en un afany de recerca de la veritat i de transcendència espiritual, mitjançant la bellesa i l’estètica, res nou, com sempre s’ha fet al llarg de la història.

Posaré un exemple, que esper sigui il·lustratiu: pensant en els retaules de les capelles laterals de la Catedral, ens meravellen per la seva bellesa i opulència estètica, però no ens comuniquen, almenys a la majoria, la transcendència i l’espiritualitat per a les quals foren creades, precisament perquè no estan emprant ni iconografies ni llenguatges actuals, i acaben essent objectes museïtzats. Quan això passa, el patrimoni ja no és viu.

L’afany de conservació

L’afany de conservació no hauria de deixar congelat en el temps aquest enorme contenidor de patrimoni que és la Seu, la qual continua respirant. Perquè la Seu és viva. Per això, i aquí concloc la meva curolla, apostaria per l’impuls del patrimoni immaterial com a batec necessari per continuar vius i admetria, com s’ha fet secularment, la incorporació dels nous llenguatges artístics contemporanis, de forma temporal o permanent, per tal de tornar a comunicar, a obrir-se a la societat i per poder generar el patrimoni que, en els pròxims anys parlarà de nosaltres.

Catalina Mas Andreu,

Conservadora de la Seu de Mallorca.

 

Aquest estiu s’ha presentat Son Real. Arqueologia i paisatge. El seu autor és un conegut nostre, Albert Forés.

Era qüestió de temps que un projecte com Illa Edicions, jove i amb tota la il·lusió de donar a conèixer el patrimoni balear es trobés amb l’Albert Forés, un arqueòleg jove i amant de la difusió.

Perdoneu l’atreviment, però estic segur que no serà la darrera col·laboració.

Després de llegir, aquest llibre diverses vegades, només em queden ganes de tornar a la lectura i a l’espai, Son Real, un espai màgic pel seu emplaçament i un tresor arqueològic que amaga una breu història de Mallorca.

Normalment quan a l’Albert li demanes per un lloc a visitar de l’illa sempre et dirà aquest, Son Real. I en aquest llibre ha pogut reunir les seves dues passions: l’arqueologia i el seu lloc més estimat. I això es transmet, segur, les 98 pàgines que ocupen el llibre avancen d’una manera molt fluida. Sense adonar-te’n arribes al final.

Arqueologia i paisatge, una tasca divulgativa

Ser divulgatiu en llibres tècnics no és fàcil. Per això, com a lector, vull agrair l’esforç tant de l’autor, com de l’editorial per tal d’aconseguir aquest llibre “petit” però que segur que farà més per la divulgació de la història que grans volums exhaustius i avorrits.

La prova és que a la presentació a la llibreria LLibres Ramon Llull a Palma el passat 13 de Juliol va ser un èxit. Així com estic segur que serà un gran esdeveniment la propera presentació a l’espai: Son Real el dia 10 d’aquest mes.

Jo estic content que hi hagi editors que encara apostin per autors novells, per temàtiques minoritàries com l’arqueologia i que existeixin autors que pensin que val la pena esforçar-se per fer més comprensible al públic allò que tenim al costat de casa, però que per desconeixença no ho visitem. I finalment gràcies als lectors que tot i haver-hi mil excuses per entretenir-se, encara triïn agafar un llibre i conèixer una mica més del patrimoni illenc. Ens veiem a Son Real.

 

D’ençà que vaig descobrir Internet l’any 1988 a la Universitat de Berkeley (Califòrnia) vaig sentir la força d’aquella eina increïble, la potència de canvi social que posseïa i la revolució que esdevindria la Ciutat Invisible. És veritat que en un principi tots i totes els que el coneixíem vèiem Internet com un vertader miracle que ens mostrava conceptes positius, així vàrem entendre el treball en xarxa, la cooperació, la globalitat com a sentiment de pertinència, el coneixement compartit que era un tresor per a tothom, l’aprenentatge com a única via pel desenvolupament personal o social i moltes altres joies que fins llavors havíem pensat que eren utòpiques.

Però a poc a poc els testimonis d’aquells inicis vàrem anar afegint altres conceptes, altres efectes, que trencaven la utopia i ens feien tocar de peus en terra; Internet era la causa de la nova revolució si, però això suposava guanys i també pèrdues importants com la seguretat de les nostres dades. El primer, necessari i difícil era entendre la naturalesa de l’esdeveniment. Amb l’ajuda del sociòleg Manuel Castells entenguérem la Societat Xarxa i començàrem a veure “la magnitud de la tragèdia”.

En realitat la meva curolla és la creença que Internet és un espai vital i per tant un lloc on hem de viure i conviure, un lloc on desenvolupar-nos i créixer, un lloc on ser ciutadans, i va ser Italo Calvino qui em va mostrar el camí.

Ciutat Invisible, Societat Xarxa

Italo Calvino va escriure les “Ciutats Invisibles” com a homenatge a l’urbs, al lloc on conviuen els humans, però encara que sembli que se les va imaginar, en realitat, Calvino, va sentir les diferents identitats de la polis… i les va descriure amb una literatura poètica, però crítica i lúcida, com sempre havia fet.

Comprenc Internet, la Societat Xarxa, com la polis invisible d’aquest món nostre, invisible perquè és molt difícil sentir-la, alguns, la pensem i encara no la coneixem i probablement, per molts viatges que hi fem no l’arribarem a conèixer mai.

La meva missió, com la d’en Marco Polo, és passejar per Internet, entrar i sortir dels indrets, conversar amb els nadius digitals, escoltar als immigrants que són molt importants perquè són els últims que hauran vist i gaudit un altre món i explicar a tothom el que veig i visc allà. La meva visió és un món més gros ple d’oportunitats gràcies al coneixement, a la col·laboració, a la creativitat, un món on totes les persones puguin ser lliures i crítiques alhora que respectuoses i conscients de la importància dels altres en la construcció de la Ciutat Invisible, en definitiva un món saludable i intel·ligent.

Quimeres i camins

Evidentment això no deixa de ser una utopia però les quimeres ens marquen el camí per arribar on ens agradaria, ens fan reflexionar i avançar encara que ningú ha dit que sigui fàcil, en primer lloc viure sense privacitat ens planteja el desenvolupament d’habilitats que mai havíem imaginat tan necessàries com ara, la inseguretat en la qualitat de la informació n’obliga a ser molt més crítics, en aquest sentit en Howard Rheingold ens introdueix en el concepte d’Infotention (Infotenció= informació + atenció) per descriure les eines psico-socio-tecnològiques necessàries per poder orientar-nos dins Internet.

Es tracta d’una combinació entre les habilitats d’atenció del nostre cervell i un cúmul de filtres informàtics per administrar la informació. L’educació en el pensament crític esdevé la base intel·lectual, però el ser humà, en la seva riquesa, posseeix la capacitat d’emocionar-se i l’educació emocional és l’altre principi indispensable per a la vida en la Ciutat Invisible.

Per acabar voldria comentar que moltes coses que passen en aquest món, que considerem tan modern ja han estat explicades per persones que van viure fa molts anys, i per demostrar-ho aquí us deix aquest missatge que va fer en Bertrand Russell a 1959: Missatge pel futur (1959)

Ajo Monzó,

Psicòleg de l’educació.

Ciutat Invisible. Manifest de Juanjo Pérez, professor de l'Institut de LLucmajor.

Manifest de Juanjo Pérez, professor de l’Institut de LLucmajor.

Abans de parlar de TIC i Xarxes, cal reflexionar. Tenim (i tenen els mateixos museus) clar quina és la funció d’aquestes entitats avui dia? Encara pensam que un museu és un lloc on s’emmagatzemen obres d’art per a què un públic les vegi i ja està? El museu és només un edifici? Hi tenim res a dir nosaltres? Com més visitants té un museu, millor? Sabem perquè va la gent als museus?

Què respondríeu vosaltres? A parer meu un museu ha d’esser un lloc d’exposició d’obra, d’obtenció de coneixements i sobretot d’experiències. Experiències que han de provocar que vulguem tornar al museu, que el sentim un poc nostre i que vulguem recomanar la seva visita.

També ha d’esser un lloc relacionat amb el seu entorn social, ha de saber qui hi va i perquè (fins i tot qui no hi va i perquè) i fomentar l’estimació per a la Cultura des de ben petits.

TIC als museus

Però tornant al nostre tema principal, com poden esser útils les noves tecnologies als museus? A continuació anomèn uns quants exemples:

1- Oferir informacions variades a partir d’aplicacions pròpies per a dispositius mòbils, informacions a les quals podem accedir a qualsevol lloc, abans, durant i després de la visita. Com a exemple, el Museu Thyssen amb vàries de molt interessants.

2- Es poden complementar les cartel·les explicatives amb codis QR o els beacons, tecnologia que connecta directament amb els dispositius mòbils dels visitants, via Bluetooth, quan aquests estan situats davant de l’obra, possibilitant una visita més personalitzada.

3-La digitalització dels fons museístics possibilita una visita virtual (fins i tot amb visites de 360º) que pot provocar i millorar la visita física. Un exemple el tenim amb la Tate Gallery de Londres.

4-Un bon estudi de públics farà que el museu conegui el tipus de visitant que té, si fa visita moltes vegades, quin recorregut realitza, el temps que s’hi està… Recoman llegir els estudis sobre públics de la Cultura que realitza Teknecultura i participar de les jornades sobre aquest tema que organitza cada any Asimétrica.

5- Reconeixement facial (a través de petites càmeres) que possibilita veure les expressions del públic en veure una obra i saber què agrada més o menys.

6-Un web atractiu i actualitzat, que conti el que és el museu però que també permeti els comentaris i suggeriments del públic. La possibilitat d’interacció amb el visitant farà que aquest senti el museu com un poc seu i el cuidi. També es pot utilitzar per al màrqueting del museu, possibilitant una altra font d’ingressos important.

7-Apps explicatives adequades, tablets amb lectura Braille i altres tecnologies per millorar l’accessibilitat del museu, serviran per a què totes les persones puguin gaudir del que ofereix, minimitzant qualsevol disminució física o psíquica.

8- La realitat augmentada i la realitat virtual permeten que el visitant conegui escenaris que d’altra manera seria impossible, com és el cas de museus arqueològics o històrics. Un exemple de museu que utilitza la realitat virtual és el Museu de Lleida.

9- La gamificació pot esser una bona manera d’acostar el museu als més joves, acostumats a manejar videojocs i altres apps molt visuals i dinàmiques.

Xarxes Socials i museus

Un capítol a part mereixen les xarxes socials. Una eina emprada per milions de persones a tot el món, també hauria d’esser emprada per les institucions culturals, no? Doncs encara no estan implementades de manera generalitzada, a pesar d’esser una magnífica eina de comunicació i apropament entre institució i públic.

De manera resumida, direm que a Balears encara hi ha una majoria de museus que no les utilitza (font Art- Xipèlag, 2015) encara que la situació millora a poc a poc. Per exemple, Es Baluard o el Museu de Mallorca fan bona feina.

En l’àmbit estatal el Museo del Romanticismo, el MACBA o el Museo Casa Lis, entre d’altres, realitzen bona gestió de xarxes. Cal destacar la Casa Batlló de Barcelona que realitza una interessant estratègia utilitzant les darreres novetats, com Snapchat o Periscope.

Però tant les diferents tecnologies com les xarxes socials, no s’han d’utilitzar perquè sí. S’ha de saber el què convé més, a quines xarxes tenir presència i gestionar només les que es puguin. Han de servir per millorar l’experiència de l’usuari, crear interacció i comunicació. Al cap i a la fi, igual que en el “món off line“, han de servir per conèixer i cuidar als diferents públics del museu i provocar que tenguin ganes de més.

Teresa Miquel

Gestora de Xarxes a Art- Xipèlag

TIC i Xarxes Socials als museus.

Tic i xarxes als museus de les Illes Balears. Font: Art-Xipèlag, 2015

Nuestro patrimonio es observado de manera continuada desde diferentes perspectivas a cada cual más interesante. Pero aún lo es más cuando la mirada  proviene de un niño, su prisma se amplia y adquiere mil matices de los cuales normalmente no somos conscientes aquellos más adultos, incluso entre los que trabajamos en educación.

La educación patrimonial como tal es un campo novedoso que ha generado e innovado numerosas acciones educativas y pedagógicas  cuyos receptores más jóvenes suelen encuadrarse en la educación primaria. ¿Pero es posible incorporar acciones, programas o actividades entre los más pequeños? ¿ Entre aquellos que recién se incorporan a la educación infantil?. La respuesta es sí. La conciencia del pasado resulta de vital importancia tanto para el niño como para la sociedad de la cual forma parte.  Los niños ya  desde los 3 años  pueden interpretar  las huellas del pasado a través de una didáctica lúdica  y  atractiva permitiendo un aprendizaje a través del juego.

Quizás son estas edades las más idóneas,  pues recién comienzan a descubrir su entorno, de un modo experimental y sensorial. Supone una edad determinante para que los niños puedan satisfacer la necesidad de descubrir y explorar el mundo que les rodea a través  de los objetos. Los interrogan a través de los sentidos, manipulándolos, sintiendo sus texturas, formas y apariencias. Comienzan a adquirir nociones tan importantes como volumen, color e incluso equilibrio.

Educación patrimonial, en un entrono immediato

Si extrapolamos todos estos conceptos y volvemos al campo de la educación patrimonial,  el niño encuentra en su entorno físico y humano habitual, numerosas ocasiones para investigar su patrimonio.

Toda historia por pequeña que sea ha dejado su huella, los objetos y edificios son testigos de existencias anteriores. El propio espacio que lo envuelve  como su calle, su barrio, o su pueblo cuenta con un pasado patrimonial que le permite revivirlo y experimentarlo creando en él un vinculo afectivo que nunca desaparecerá.

Actualmente la educación patrimonial y su tratamiento está vinculado a educación Primaria y no en toda su extensión e inexistente en el currículo de educación infantil. Asimismo pocos son los programas o actividades didácticas externas que apuestan por estas edades quedando un poco al margen de propuestas motivadoras y accesibles.

Queda por tanto  reflexionar sobre la importancia de que nuestros niños conecten de un modo temprano con el patrimonio que le rodea y ver la forma de generar acciones para que estos también participen del mismo, dentro y fuera de nuestros centros escolares. Una tarea de observación que se está haciendo des del Observatorio de Educación patrimonial en España.

Nuria Jiménez Pozo,

Arqueòloga i impulsora de Gestión Diversa

Educación patrimonial

Educación patrimonial. Practicando sobre viejas técnicas.

Sempre que parlem de museus ens venen al cap els museus d’art contemporani i si parlem de cultura, pensem en qualsevol manifestació cultural, menys en l’arqueologia, que és tractada com una categoria a banda: L’ARQUEOLOGIA. Quan parlem de patrimoni, pensem en el patrimoni històric i arqueològic, però no pensem en la música com a quelcom patrimonial, sinó com una manifestació cultural. Així com ho veig no parem de posar barreres en comptes de parlar  dins d’un mateix cos. Museus i Arqueologia; patrimoni i cultura, tant apassionants i tant complicats…

Moltes vegades és difícil definir que és una cosa o una altra, començant pel terme cultura. Què és cultura?, quan xerram d’aquesta podem referir-nos a cultura popular, cultura gastronòmica, cultura musical, l’alta cultura…. Podríem dir, en termes genèrics i sense entrar en detalls, que la cultura és tot allò que contribueix a definir-nos com a una societat X, ja sigui de forma supeditada a altres relacions, com apunta Karl Marx en relació als modes de producció, o com tot allò que forma part del cos principal de les mateixes societats, segons la definició que ens dóna l’UNESCO.

El fet és que quan xerram de cultura no pensem en arqueologia, quan el terme té un origen ben clàssic: ja que es defineix com a cultiu de l’ànima (cultura animi, Ciceró) o al terme agricultura, cultiu del camp, de l’horta (del saber, bònic, no?). En aquesta ànima hi ha l’estudi del passat, que es pot fer a través de textos, la Història, o a través de les restes materials: l’Arqueologia. És curiós, però, que quan xerrem de turisme cultural, sí que ens ve al cap, majorment, el turisme arqueològic, com un sector més del turisme cultural. Per tant, podem veure que el màrqueting i les estratègies de venda de producte sí que tenen en compte l’arqueologia, inclús des del mateix sector. Aquest utilitza el terme per a vendre projectes, on s’inclou aquest turisme com una línia a desenvolupar, però per qui?

Si tornem als Museus, veurem que al llarg de l’any o dels anys sentim a parlar dels museus. Els museus han fet això, els museus han fet allò, el Dia dels Museus… i sempre veiem exemples del que fan els museus d’art contemporani, però i de la resta de museus?, dels museus d’història?, d’arqueologia?, de ciències, què? Per citar algun exemple, dels museus d’arqueologia només se sent a parlar quan presenten una eina virtual per a interpretar millor les restes arquitectòniques d’un jaciment i la seva quotidianitat, quan els arriba un objecte de rellevància, d’alguna proposta didàctica, però no en sentim a xerrar gaire dels seus plans museístics, educatius, socials, de l’ús de les diferents estratègies de social media per acostar-se a la societat. Tot i que la cosa està canviant…

Si veiem un article recent, publicat per evemuseografia, molt recomanable, que xerra del futur dels museus, no trobarem cap d’arqueologia o si veiem l’article publicat per l’Ara Balears, amb motiu del Dia Internacional dels Museus, tampoc veurem cap referència als diferents museus d’arqueologia i història de les illes.

Museus i arqueologia. Fem renou?

Comentant aquest fet amb una persona que està molt al dia en el tema dels museus em deia: “és que la gent dels museus d’arqueologia no fa renou, com si ho fan els dels museus d’art”, i jo em deman com és que no es fa renou? No hi ha recursos?, no hi ha coneixements?, no hi ha idees?, no se sap treure la pols als diferents béns patrimonials emmagatzemats? tractem l’arqueologia com quelcom pertanyent a l’alta cultura? No ho crec, ja que hi ha multitud de projectes d’arqueologia divulgativa d’èxit: paleorama, arqueolític… però formen part dels museus? o més aviat dels jaciments? També hi ha museus amb plans dinamitzadors interessants, però no se’ls coneix gaire. Alguna cosa està fallant…

Aquest no fer renou, no facilitar l’apropament social, és un fet contradictori, ja que l’Arqueologia i la Història tenen eines per acostar-se de forma entenedora i didàctica a la societat que les acull.

Olles talaiòtiques i Malèvitx, ho fem fàcil?

Al meu entendre és molt més fàcil explicar perquè serveix una olla que definir el cos teòric i la formació acadèmica que va afavorir el naixement de les avantguardes de principis de segle XX i explicar que volia expressar Malèvitx amb el seu Quadrat Negre, o l’escola del suprematisme, explicacions, que en la majoria de casos, necessiten de mediadors o educadors que ens ajudin en la comprensió.

Explicar perquè serveix una olla talaiòtica és molt fàcil i simple, ja que tothom tenim olles i sabem perquè serveixen, per tant ens connectem més amb una olla que amb un Quadrat Negre o amb una obra pictòrica. No tothom té quadres a casa, i menys quadres semblants a la citada obra.

El Quadrat Negre és considerat patrimoni de la humanitat o és considerat, només, una obra d’art? Evidentment que són les dues coses, una obra d’art que forma part del patrimoni de la humanitat, però no se l’identifica com a tal. El terme patrimoni s’identifica majorment amb elements arqueològics i històrics, o a una categoria de la UNESCO, però aquest és un altre debat que tractaré en un altre moment.

Bé, són curolles que s’interrelacionen i que em fan pensar si cal seguir separant termes, posant barreres categòriques o les fronteres han de ser més difuses i han d’ajudar a la globalitat, a l’impuls d’allò que ha de contribuir a l’enriquiment social i al fet de comprendre’ns un poquet, pensant en un tot.

Museus i arqueologia

Eix cronològic del Museu Arqueològic Nacional, Madrid.

Museus i Arqueologia

Opiary Studio, New Jersey, USA. http://homeworlddesign.com/art-and-botany-opiary/