Blog

La gent és la finalitat última dels processos culturals, i són diverses les formes en les quals es relaciona amb aquests processos, a l’igual que amb el patrimoni. No obstant això, en la majoria dels casos trobem que aquests processos es plasmen en una participació de la ciutadania sobre un producte cultural concret, que es presenta en el bé de la societat, encara que aquesta societat no és integrada a la creació del discurs ni en el posterior diàleg.

Es tracta d’un públic que ni tan sols espera poder entrar en aquests processos, en els que al final acaba comportant-se tal com se’l presenta, com a públic. I no públic com a ens genèric, sinó moltes vegades com a ens numèric o quantificable que serveix per avaluar la rendibilitat dels projectes culturals, els espais museïtzats o les suposades polítiques participatives, molt de moda en aquests moments de canvi, per part de les administracions.

Patrimoni i participació

Des de fa algun temps, alguns equips científics i de gestió estem treballant en nous models de participació, de divulgació, d’incloure a la societat en els nostres discursos. Però estem començant a destruir aquestes novetats metodològiques. El canvi de paradigma és necessari, però hem de deixar que la societat participi del mateix, ser conscients i no tenir por a preguntar i sobretot no tenir por de dir la veritat. Si a determinats grups socials no els interessa el patrimoni, hem de dir-ho i responsabilitzar-nos d’això. No podem imposar les nostres necessitats, sinó més aviat treballar-hi perquè siguin escoltades, assimilades i reapropiades.

En aquest sentit, una de les dinàmiques que estem desenvolupant des d’UNDERGROUND, és la del Patrimoni Expandit. Aquest terme ve de l’Escola Expandida, projecte desenvolupat pel col·lectiu Zemos98. L’Escola Expandida, parteix de la base que tota educació s’imparteix, sempre, dins d’una comunitat i aquesta pot succeir en qualsevol moment i en qualsevol lloc. En aquest cas, hem adaptat aquestes premisses per a crear Patrimoni Expandit, que es desenvolupa amb una metodologia de preguntes per a l’acció. Aquesta metodologia segueix transformant-se i adaptant-se a mesura que anem aprenent de la resposta social. Les preguntes plantejades, es van adaptant a les diferents comunitats i necessitats, essent elles les que configuren el discurs en cada cas.

Participació desinteressada

Plantejar aquestes qüestions, facilita la participació interessada, ja que la gent pot treballar des del que ella vol aprendre i ensenyar, de manera que tota la feina a realitzar sigui mitjançant l’aportació col·lectiva. S’incentiva, així, que la gent se senti part important de la comunitat i del Patrimoni que forma part d’ella. La necessitat d’apropar-se a comunitats, on l’accés a la redistribució del coneixement és més complicada a gran escala, però més factible a petita escala, permet crear noves dinàmiques de gestió del Patrimoni, col·lectives, participatives i, principalment, integrants.

Juanjo Pulido,

coresponsable d’ UNDERGROUND Arqueología Patrimonio & Gente i secretari del SOPA: Congrés Internacional sobre Educació i Socialització del Patrimoni en el Medi Rural

Patrimoni i participació

La societat actual, per sort, gaudeix d’un ampli ventall de possibilitats culturals on es pot triar. De cada vegada més els espais museístics han diversificat una oferta que va més enllà d’una simple visita guiada: exposicions temporals, tallers per totes les edats, espectacles de tota casta, etc. Els béns patrimonials s’han fet de cada vegada més accessibles, tant pel continent (edificis o espais museístics, zones amb restes arqueològiques, conjunts arquitectònics) com pel contingut.

El foment de l’accessibilitat als béns patrimonials

Un dels temes que més ha preocupat duran els darrers anys ha estat fomentar l’accessibilitat en aquests espais i als seus continguts. Des dels anys 90 les persones amb qualsevol tipus de dificultat i/o deficiència han vist com s’ha regulat i normativitzat l’accés i la participació en pla d’igualtat a la majoria d’espais i d’esdeveniments culturals que tenen lloc al seu voltant; malgrat i que adesiara associacions i col·lectius segueixen queixant-se de la poca o lenta adequació de l’accessibilitat al patrimoni cultural en general. Hem de tenir present que, de fet, no estam dient res de nou, ja que la Llei 20/91 de Supressió de Barreres Arquitectòniques i el Codi d’Accessibilitat (inclòs en el Decret 135/95) ja contenen reglamentacions que fan referència a aquestes dificultats, les anomenades Barreres de Comunicació, tot i que aquests aspectes no estan desenvolupats amb tanta concreció com les qüestions d’accessibilitat física (barreres arquitectòniques). Pel que fa a les barreres físiques s’ha avançat molt, si bé encara es pot continuar treballant en aspectes com evitar els obstacles a la via pública, fer accessibles els transports, senyalització correcta de les obres, etc. En canvi, s’ha avançat poc en la supressió de les barreres de comunicació, que són les que comporten més dificultats per a les persones amb problemes de visió, sordesa, comprensió intel·lectual reduïda, deficiències motòriques o simplement circumstàncies especials (gent major, embarassades, incapacitats temporals, etc.) i que són, també, les més desconegudes per la ciutadania i per algunes institucions i entitats amb competències pel que fa al patrimoni cultural (així mateix de cada vegada és més freqüent veure als espais museístics panells adaptats, audioguies, ús de pictogrames, braille, etc.).

Una altra qüestió és que els béns patrimonials d’un territori s’han anat consolidant com un reclam de turisme de qualitat i això ha comportat la necessitat de canviar els models de gestió. Per tant no només parlam de l’accés igualitari a la cultura i als béns patrimonials sinó també de la informació i dels continguts que necessiten un tractament i disposició perquè siguin accessibles i comprensibles.

A vegades no és una qüestió de pressuposts sinó de pensar-hi i d’utilitzar al màxim les tècniques d’interpretació del patrimoni per tal de garantir l’accessibilitat no només física sinó també la cognitiva.
Jaume Ferra Rotger

Sociòleg

Béns patrimonials i accessibilitat.

Senyalística adaptada per a invidents a la Catedral de València. Imatge extreta de la Wikimedia Commons. Autor: Joanbanjo

Podem parlar de l’amor? Potser cal trobar el fil conductor que ens mostri com s’estimava fa milers d’anys. Ens serviria conèixer l’estructura de les relacions amoroses del temps dels nostres ancestres més antics? Com podem copsar el que eren els vincles d’amor més enllà dels tòpics que ens han arribat, amb aquella imatge del mascle, que arrossega tirant de la cabellera a la dona que ha conquerit?

La referència esmentada esdevé una imatge de domini, una posició de masculinitat, que ben bé podríem ajustar a un model purament animal. És tota una dèria, una curolla, poder destriar l’essència i les formes de les relacions que en aquells períodes es desenvolupaven. Tanmateix, potser no eren tan desajustades, ni tampoc tan desiguals com es descriu en les icones i imatges.

Com serien els mites de l’amor?

Ens mostrarien ja els efectes i conseqüències de l’amor romàntic i les seves trampes (1)? Molt segur que les preguntes tenen respostes complexes. Quines eren, llavors, les formes d’afalagar per aconseguir l’atracció sexual, les conductes generadores de dependència i domini?

Considerant que el Patriarcat es defineix per les relacions desiguals i de domini, entre homes i dones, probablement podríem destriar lluny dels nostres dies, i entre la polseguera de les recerques arqueològiques, rastres que ens defineixin aquest model dominador. Tal vegada en podem treure alguna lliçó molt profitosa. Identificar i conèixer per no repetir les errades.

Ara tenim al nostre abast el que ens aporten els feminismes. Amb el fruit de la seva lluita, amb la seva força i presència, es genera un gran ventall de tipologies de relacions que aporten llum i eines per a treballar tot l’àmbit de l’amor i relacions entre persones des de una òptica que possibilita rompre amb els rols de domini. Desenvolupar maneres d’estimar-nos bandonant l’únic format androcèntric i heteropatriarcal.

Actualitzant i reformulant les preguntes inicials: De quina manera ens estimem ara? Quins són els aprenentatges que en podem treure dels models més ancestrals? Com són de saludables les nostres relacions humanes? Superant el domini, essent capaços de generar diàleg, solidaritat, tolerància, corresponsabilitat, acollida, cura de la nostra salut i cura dels altres, i tants altres valors que ben segur han de conformar el feix de valors que ens acompanyin, que ens ajudin a créixer col·lectivament.

Anem fent part del camí i herència ancestral, potser hem de destriar a fons, quines són les fonts on nodrir-nos com a societat. Esdevé una tasca col·lectiva, de la qual anem deixant empremta.

Pere Fullana Falconer

(1) La construcció social del amor romántico. Coral Herrera Gómez. Edit. Fundamentos.

Horitzons de l'amor

Imatge cedida per en Jovino de Souza. Jaciment de les Pedres d’Ale, Skane, Suècia

Si ens aneu seguint de forma regular, haureu vist que estem tirant endavant diferents iniciatives al voltant de l’arqueologia i el patrimoni: tallers per a infants, per a adults i rutes patrimonials. A banda estem generant tota una sèrie de continguts amb dos objectius: donar a conèixer el ric patrimoni arqueològic de Mallorca i generar un espai de debat i opinió entorn de la forma de comunicar i transmetre el coneixement, al que hem anomenat curolles.

Estem fent servir dos canals digitals per a la generació de continguts: 1 primer canal entorn de la plataforma de videoblocs youtube, on anem penjant petites càpsules dels diferents jaciments de l’illa i un segon canal al votant del nostre bloc, dins de la nostra plataforma web, que s’anomena curolles.

Curolles

I d’aquest apartat us volem parlar. Què és una curolla? Una dèria, una obsessió, un objecte d’estudi o pensament, alguna cosa que ens ronda pel cap i que tenim necessitat de dir-la, de comentar-la, d’obrir-la al debat.

Amb l’apartat curolles volem obrir un espai d’opinió al voltant de diferents temàtiques que ens interessen: els museus, tant siguin d’arqueologia, d’història d’etnografia, d’art contemporani o de ciències naturals, tant és, ens agraden els museus. Volem saber que es fa en ells, però també volem saber que es fa o que no es fa, perquè i com des de l’arqueologia es difon el coneixement generat, quins continguts es transmeten i com, quines problemàtiques es troben els diferents professionals del sector i com estem fent servir les TIC i les Xarxes Socails per a connectar amb els nostres públics, quins públics tenim i quins no tenim i perquè no els tenim… Volem saber com s’entén l’educació des d’un museu o un element patrimonial, es generen propostes educatives exclusivament enfocades al món escolar? O hi ha plantejaments destinats al públic juvenil i adult, que a la vegada enriqueixin el debat ciutadà al voltant del patrimoni i la seva funció com a generador de riquesa social i econòmica.

Com es pot contribuir al debat social sobre temes com feminisme, discapacitats, migracions, precarietats, sexualitats…. que formen part del nostre dia a dia, i que formaren part del passat, aquell que tant ens preocupa i estudiem. Volem explorar aquestes vies de diàleg? Tenim personal suficient per fer-ho? Ho podem fer?

Cal cercar camins que enllacin patrimoni i altres disciplines? Obrint o enllaçant camins fins ara desconeguts o no explorats des de l’especificitat de la nostra disciplina.

Amb aquesta intenció d’obrir camins, obrir portes desconegudes o conegudes, volem cedir l’espai curolles a persones, professionals dels sectors que vulguin dir la seva i no els calgui esperar a un congrés d’especialistes per explicitar el que pensen.

Volem construir un espai de reflexió, que ens serveixi a tots plegats per créixer i enriquir-nos, sense pors, sense complexos i amb ganes de construir i reflexionar.

Així que si teniu la vostra curolla, ja sabeu, aquí teniu el vostre espai, un petit racó on poder-la explicar, i esperem que interactuar i debatre, ni que sigui a la xarxa i qui sap si a la llarga en una trobada, al voltant d’un talaiot. Això sí, volem que sigui una curolla constructiva.

Albert Forés Gómez, arqueòleg, gestor cultural i membre d’Aldarq

Curolles

El concepte i funcions del museu estan definides per la legislació, que pren com a referència la definició de museu del Consell Internacional de Museus, ICOM. D’acord amb la llei, els museus són institucions permanents, sense afany de lucre i obertes al públic. Les seves funcions són adquirir i reunir, conservar, investigar, difondre i exposar tot tipus de béns culturals. Aquestes funcions es duen a terme amb una doble finalitat: per una banda, l’estudi, la recerca científica a partir de les col·leccions, i, per altre costat, la instrucció pública, és a dir, l’educació, entesa en un sentit ample, també amb una vessant lúdica i de contemplació.

La realitat d’un Museu

Aquesta és la teoria, però a la pràctica la realitat dels museus és complexa. La manca de recursos és un dels factors que més frena el desplegament dels museus en totes les seves vessants. Però crec que també és important difondre i defensar la tasca dels museus a partir del concepte que estableix la llei. Pesa molt la visió dels museus com a recurs turístic o d’oci, però un museu no es pot entendre sense el vessant de centre de coneixement, recerca i conservació d’un patrimoni. Per altra banda, tot i que la base dels museus és la recerca, documentació i preservació del patrimoni també ha canviat, en teoria, la perspectiva per transmetre i difondre aquest coneixement: les corrents museològiques més recents defensen un museu que ja no elabora un discurs únic i inqüestionable, sinó que el museu es concep com una institució educativa, accessible, oberta al diàleg i a la connexió de diferents visions que permeten anar construint el coneixement i l’aprenentatge d’una manera més activa i participativa. Aplicar aquest concepte no és fàcil i, tot i que els museus són cada cop més vius i dinàmics, moltes vegades la funció educativa es veu limitada a unes activitats puntuals o a programes escolars.

S’ha d’acabar d’assumir socialment que els museus tenen un gran potencial cultural, educatiu i social, però a partir d’una presència equilibrada i integrada de totes les seves funcions, des d’una visió del museu com a institució al servei del conjunt de la societat i del seu desenvolupament.

Maria del Mar Gaita

Tècnica de museus i responsable del Museu Krekovic, Palma, Mallorca

Visita Museu

Doncs he arribat a la conclusió que la meva dèria – o curolla- quan estic treballant deu ser connectar. Sí, com la Pati Pla; connectem!

Qui participa en un taller, qui visita un museu, qui fa una ruta guiada o qui resol les propostes d’un dossier didàctic necessita establir connexions entre allò que fa, mira, llegeix o escolta i el que és. Si no hi ha connexió, no hi ha aprenentatge.

Potser el quid de la qüestió està justament en els dos verbs que també porten més de cap als docents: ensenyar i aprendre. Sovint museus i professionals dediquem molts esforços a decidir que volem ensenyar i pocs esforços a pensar que voldrà o podrà aprendre qui participa en les activitats que programem. L’interès i la voluntat d’aprendre dels participants hauria d’estar sempre al centre de les propostes, i els continguts i recursos s’hi haurien d’adaptar.

Connectem?

De fet, els que ens dediquem a la didàctica de la història ho tenim força fàcil perquè el passat sempre està connectat amb el present però, tot i així, la vessem contínuament. Per posar-vos un exemple, qui no recorda aquella exposició de ceràmiques medievals, amb peces úniques i d’extraordinària elaboració que només van interessar als més erudits? Quants esforços i recursos llençats! – Quina llàstima, perquè no s’havien mostrat mai al públic! – van lamentar-se els tècnics del museu. Potser si l’exposició no s’hagués basat en tipologies, coccions i àmbits d’ús i s’haguera buscat la connexió amb el present hagués estat tot un èxit. Potser es podia haver fet explicar a gerres i plats un altre relat. Per exemple, que al llarg de l’edat mitjana diferents cultures i religions van conviure en pau al nostre territori i van enriquir el substrat cultural que avui ens defineix.

Com diu el formador i escriptor Victor Küppers, el secret deu estar en l’actitud, en portar sempre la bombeta encesa. En fer propostes que creïn vincles, que relacionin passat i present, que provoquin empatia, que sorprenguin, que converteixin als participants en protagonistes de la història que expliquem. Que difícil és fer tot això, però que gratificant quan s’aconsegueix! Idò, connectem?

Sílvia Comellas i Compte

Educadora i arqeuòloga, responsable d’Arqueolític Vallès

Connectem amb Joana i Martí. "Com es vivia a la prehistòria", d'Arqueolític

Connectem amb Joana i Martí, “Com es vivia a la prehistoria” d’Arqueolític.

“Busco tu suma, el borde de la copa donde el vino

es también la luna y el espejo,

busco esa línea que hace temblar a un hombre en

una galería de museo.

Además te quiero, y hace tiempo y frío.”

Julio Cortázar

Avui dia, trobar la línia que faci tremolar un home dins un museu sembla una utopia o un somni de poeta. Potser va existir un temps on els museus foren símbols culturals de primera línia. Però quan una causa té un “dia internacional de…” s’acosta més a la reivindicació d’una causa perduda que a la celebració dels èxits.

El cert és que aquest 18 de maig és el Dia Internacional dels Museus (DIM), aquesta data fou triada l’any 1977 a Moscou on es va celebrar la XXII Assemblea General del Consell Internacional de Museus (ICOM). Els seus propòsits eren acostar les citades institucions a la societat, idearis vigents encara avui dia.

L’edició d’enguany, 2016, té com a títol  “Museus i paisatges culturals” es vol recordar la importància dels mateixos en l’educació i enriquiment de les cultures. Així doncs, aquest dia els espais museogràfics obriran les porten gratuïtament, faran concerts, tallers, visites guiades i conferències… tot per acostar els museus a la gent.

Jo em pregunt si any rere any fem el mateix i el públic generalista no va als museus, més enllà d’alguna excepció, perquè no acostem la gent primer als museus, i ara quan dic “gent” dic la “societat civil” que aposti per implicar-se de veritat en omplir de continguts les sales expositives perquè, les persones, les famílies, els individus i col·lectius els puguin gaudir de veritat i sentir-se’ls propis. En resum, fem-los interessants i la gent anirà, fem properes les institucions i la gent se’ls farà seves.

Aleshores, quan creem un contingut per a persones del segle XXI que ens expliquin coses, del passat o del futur, però que les sentim nostres, llavors, potser com deia Cortázar, trobarem la línia que ens faci tremolar d‘emoció.

Mentrestant seguirem celebrant el Dia Internacional dels Museus.

Daniel Iranzo

Llicenciat en Història i membre d’Aldarq

Dia Internacional dels Museus

Buenas de nuevo. Hoy presentamos uno de los postres más clásicos de los restaurantes franceses de principios del siglo XX, los “Melocotones Melba”.

Pero primero presentemos a los protagonistas y empezaremos por el creador del plato. Este no es otro que el importantísimo Auguste Escoffier (28 de octubre de 1846-12 de febrero de 1935). Padre del sistema profesional que hoy conocemos y de la alta cocina francesa. Tan importante que aún hoy su libro “Escoffier mi cocina”, sigue siendo un libro de referencia, entre los clásicos claro.

Fue muy aficionado a la ópera, tanto que varias de sus creaciones llevan el nombre de compositores, tenores y sopranos del momento. Esto nos lleva a nuestro segundo personaje de esta historia, Madamme Nellie Melba (Melbourne, 19 de mayo de 1861 – Sídney, 23 de febrero de 1931). Soprano australiana, famosa y admirada en el mundo entero.

Nuestro cocinero sintió, digamos, algo especial por la diva. Tanto era su admiración, que siendo Escoffier jefe del famosísimo Hotel Saboy de Londres y tras una exitosa representación de nuestra soprano, que se hospedaba en el hotel pidió algo que calmara su forzadas cuerdas vocales. Para ello Auguste, conocedor del cuidado que tienen que tener estos profesionales, le sirvió unos melocotones cocidos en un ligero almíbar con un poco de helado de vainilla y un poco de Chantilly. Ni que decir que a la cantante le encantó el suave, refrescante y cremoso postre.

Sería posteriormente, en un segundo encuentro en el Hotel Ritz de París, cuando la diva, recordándole a Escoffier el postre servido aquel día, le pidió que se lo volviese a preparar. Para volver a sorprender a la dama incluyó un culis de frambuesas frescas. El postre gustó tanto, que le puso el nombre de ella, a lo cual se mostró orgullosa la señora Melba.

Admiración, amor, cariño…no sabemos con certeza que fue, pero lo que está claro es lo buenísimo que está y más con los calorcitos que vienen. Pues nada aquí está la receta.

Y recordar…, con aldarq una receta al mes para cocinar.

MELOCOTONES MELBA

Ingredientes para cuatro personas:

  • 8 mitades de melocotón en almíbar
  • 150 gr. de frambuesas
  • 100 gr. de azúcar
  • 100 gr. de agua
  • 3 cucharadas de licor de cerezas
  • 1/2 litro de helado de vainilla
  • 1/4 l. de nata montada
  • almendra tostada laminada

Elaboración:

Pelar los melocotones, cortar en trozos regulares, colocar en un plato e introducir en el frigorífico hasta que estén bien fríos.

Poner a hervir el azúcar con el licor de cerezas, el agua y las frambuesas. Retirar en cuanto rompa el hervor y dejar enfriar.

Pasar la salsa de frambuesas por un colador para que no tenga ninguna pepita.

Salsear la base del plato o copa con un poco de la salsa de frambuesas.

Colocar el melocotón encima de la salsa y del helado.

Decorar con la nata montada y espolvorear con almendra laminada tostada.

Salsear cada plato con más salsa de frambuesa.

Colocar en cada uno un par de frambuesas para decorar.

Si queremos se puede sustituir los melocotones en almíbar por unos frescos.

En este caso deberemos cocerlos en agua y azúcar en idénticas proporciones y aromatizados con vainilla. INENARRABLE el resultado.

Els passats dies 6-11 d’abril es va celebrar la segona edició de Maremagnum Balears, un festival del Món Clàssic a Mallorca, celebrat a la Misericòrdia, però que també comptà amb visites guiades per Ciutat, al Museu de Mallorca i la Ciutat romana de Pol·lèntia.

El festival parteix de la iniciativa de Pep Campillo i un grup de professors de les assignatures de clàssiques dels cicles formatius de Secundària, que amb la intenció d’acostar el món dels clàssics als seus estudiants van decidir treure l’antiguitat al carrer i dotar-la d’activitats pràctiques i vivencials. Si les ciències naturals treuen als alumnes a l’exterior, perquè no es pot conèixer la impremta que l’Antiguitat ha deixat als nostres carrers, pobles i ciutats? Aquesta és la premissa de l’esdeveniment.

Aldarq a Maremagnum Balears:

Vam tenir la sort de ser convidat a realitzar dues activitats:

8 d’abril: vam realitzar el nostre ja famós tast de vins de recreació històrica, amb les quatre varietats elaborades per Baetica i amb el maridatge dissenyat pel nostre cuiner i col·laborador Marcos Martínez. Aquest cop se’ns presentà un gran repte, ja que vam organitzar el tast de vins i cuina romans per a 50 persones.

9-10 d’abril: vam realitzar el taller Trencaclosques Romans per als més petits, en el Forum Romà, celebrat al pati de la Misericòrdia. Allà mateix vam poder conèixer altres projectes i experiències al voltant del món dels Antics: vaixells fenicis, tir amb fona, jocs romans, l’escriptura a l’Antiguitat, la vestimenta romana, el ritual del menjar i de la mort, el món de les sigillates gàl·liques i el garum, i com no na Mare i en Magnum.

Va ser una experiència molt enriquidora, i esperem tornar-la a repetir l’any vinent.

Volem agrair a l’organització i a les diferents entitats col·laboradores i patrocinadores el fet d’haver comptat amb nosaltres.

Si de algo teníamos que hablar en esta entrega es de la festividad de la Pascua. Y con lo que disfruto especialmente es de los dulces. Concretamente de las “torrijas”, cierto es que no se trata de un dulce de las islas, pero como buen manchego que soy les tengo verdadera pasión.

La torrija de leche o de vino, según nos guste, es sin duda uno de los dulces de la Pascua en toda Castilla. Esa Castilla del célebre Don Quijote, una maravillosa novela caballeresca donde encontramos una fuente inagotable de referencias culinarias. No en vano, Miguel de Cervantes tras presentar al Hidalgo escribe de forma literal:

“Una olla de algo más vaca que carnero, salpicón las más noches, duelos y quebrantos los sábados, lentejas los viernes algún palomino de añaduria los domingos…”

Toda una declaración de la dieta de nuestro personaje más internacional. Así mismo el resto de la novela no deja de presentarnos la gastronomía de la época, la cual dista poco o nada de la actual Castilla la Mancha.

El origen de la torrija es incierto. Tenemos referencias de panes remojados en leche y cocinados en la antigua roma. Pero será en la Edad Media, cuando se popularizó gracias al “Quijote” y al “Llibre del coch” (S. XVI) del maestro Robert de Nola. Como muchos otros dulces seguramente salieron de los conventos, verdaderos bastiones de la repostería tradicional. Claro que en ellos la despensa siempre estuvo bien surtida y el concepto de aprovechamiento les es propio. Se dice, que era muy apropiado para las mujeres que habían dado a luz, ya que contribuía a acelerar su recuperación. Dulce y agradable premio.

Así pues, es más que razonable pensar que la torrija esté vinculada a la Pascua por gustos y costumbres monacales.

Y como no, nuestra receta.

TORRIJAS MANCHEGAS DE MI ABUELA

Ingredientes:

  • 1 barra de pan duro
  • 1 litro de leche entera
  • 200 gramos de azúcar
  • 3 Huevos
  • 1 unidad de canela en rama
  • 1 cucharadita de canela en polvo
  • 1 unidad de vainilla en rama
  • Piel de limón
  • Piel de naranja
  • Aceite de oliva

 

Elaboración:

Lleva un cazo al fuego con la leche, añade 150 gramos de azúcar, la rama de canela, la rama de vainilla, la corteza del limón y la de naranja. Cuando empiece a hervir, apartar del fuego y pasa la leche por un colador. Déjala enfriar y reservar.

Corta el pan en rebanadas gordas, deposita ordenadamente cada rebanada en una fuente profunda. Cuando la leche esté fría, cubre con ella las rebanadas para que se empapen por completo.

Con mucho cuidado, quita las rebanadas de pan de la leche y pásalas por los huevos previamente batidos. Enseguida, fríelas en abundante aceite caliente, una a una, vigilando siempre para que no se quemen y no se rompan.

Cuando estén doradas, quítalas del aceite y ponlas a escurrir sobre papel absorbente. Antes de disponerlas en una fuente, rebózalas en una mezcla del resto de azúcar y la cucharadita de canela en polvo.

En ocasiones especiales, se pueden servir calientes y con una bola de helado de vainilla. Un verdadero pecado!!!!

Bon profit!!!