Blog

Arbres i arqueologia: Una aproximació a les relacions entre persones, plantes i paisatge

Quan fa deu anys (deu anys ja… vaja!) que treballes en el mateix, primer com a doctorand i desprès com a investigador post-doctoral, i una dia rebs un mail demanant-te que expliquis la teva curolla que t’ha portat a fer-ho, sents una mica de vertigen. Primer, per veure tan clara i sobtadament el temps que has dedicat a això al llarg de la teva vida “protoadulta”. I desprès perquè, tot i que en un repàs ràpid pots enumerar moltes coses fetes (projectes, excavacions, treballs de camp, de laboratori, textos, casos d’estudi, etc.), de cop et demanes: i quin és el propòsit de tot això? Què m’ha portat a treballar-hi durant anys? Per què els arbres, les plantes i la seva relació amb les diferents societats al llarg del temps?

En el meu cas particular, fa anys que la meva dedicació com a arqueòleg i arqueobotànic s’ha centrat en l’estudi de les relacions entre les persones i les plantes. Més concretament, entre societats humanes i el seu entorn forestal des d’una perspectiva arqueològica. Aquesta dedicació neix d’una relació dialèctica entre disciplines (ciències humanes i ciències naturals) i els seus objectes d’estudi (el que coneixem com a “cultura” i “natura”). I aquesta dialèctica apareix més prest del que un podria pensar, ja en l’època de l’escolarització quan, en acabar quart d’ESO el sistema educatiu et fa triar. Batxillerat de ciències humanes o de ciències naturals? Això amb setze anys… no és una tria fàcil si a un li desperta tant d’interès l’estudi de la història com de “la natura”, del paisatge o les plantes.

Ni ciències, ni lletres

Per diverses raons, entre elles la frustració de veure com un gran professor de matemàtiques no aconseguia fer despertar en un adolescent el gust per aquesta disciplina (no m’hauré disculpat mai prou!), vaig fer el batxillerat humanístic i la llicenciatura d’història. Un cop acabats aquests anys tancat a les aules, l’interès per les relacions entre les societats i l’entorn persistia i va influenciar de forma determinant la meva tria de a fer una tesina i una tesi doctoral precisament sobre aquests temes. Acabada la formació tan reglada i dirigida, amb programes d’estudi encorsetats des de dalt, vaig trobar la manera d’afrontar l’estudi del que m’interessava no des d’una perspectiva “estrictament cultural” ni “estrictament ecològica”. I l’arqueologia, i més concretament l’arqueobotànica, van ser un excel·lent entorn a per dur això a terme.

La possibilitat de viure un any a la Guinea Equatorial i dedicar la meva tesina a l’estudi de la gestió dels recursos forestals en els pobles d’ètnia fang d’aquest país centreafricà em va permetre veure clar que el meu objecte d’estudi, és a dir, l’ús dels arbres per part de grups humans, no es podia explicar des de perspectives “simplistes”. Les relacions socials que s’estableixen entre persones i arbres no es poden explicar exclusivament en funció a les qualitats fisicoquímiques o ecològiques de les espècies arbòries; ni al marge d’aquestes, atenent només conceptes socials o culturals. Cal tenir-ho tot en compte, posar tots aquests ingredients a l’equació i fer-los dialogar entre ells.

De l’Àfrica equatorial a la Mediterrània

Acabada aquesta primera tasca acadèmica, em vaig proposar fer el mateix tipus d’estudi a la prehistòria balear. Evidentment, això implicava molts canvis. De l’Àfrica equatorial a la Mediterrània. I del present al passat, a un passat llunyà, més de dos mil anys enrere. Però, tanmateix, l’interès era el persistent: entendre de quina manera les societats prehistòriques de Mallorca i Menorca es relacionaven amb les plantes i el paisatge. L’estudi etnobotànic a Guinea m’havia ajudat a entendre que societats diferents a l’occidental moderna (i les societats prehistòriques ho son, clar) estableixen aquest tipus de relacions de forma substancialment diferent de com ho fem, per exemple, a la Mallorca del segle XXI. I això no és una conclusió tan banal com podria semblar, tenint en compte que tant l’arqueologia com la botànica son ciències construïdes precisament des d’una perspectiva occidental i moderna.

Des d’un punt de vista metodològic, el camí a seguir estava més clar, establert pel que coneixem com a antracologia, la disciplina arqueobotànica encarregada de l’estudi dels restes de fusta i carbó apareguts en jaciments arqueològics (el nom prové del mot grec “anthrax – anthracos”, carbó). A partir de l’estudi d’aquest tipus de restes arqueobotàniques en diversos jaciments de l’Edat del Bronze i del Ferro a Mallorca i Menorca, l’objectiu era dual. Per un costat, es tractava de reconstruir en la mesura del possible com era el paisatge prehistòric a les dues illes. I, per altra costat, d’entendre com les societats prehistòriques hi interactuaren tenint en compte la gran diversitat d’usos materials de les plantes llenyoses en aquests grups. I amb aquest mateix rumb he seguit treballant, a Balears i a altres llocs de la Mediterrània, fins a dia d’avui.

Amb aquest tipus d’estudi, idò, hem pogut anar veient com el paisatge prehistòric no era gaire diferent de l’actual. Sembla que els pinars i, especialment, les màquies (o garrigues) obertes dominades per arbres i arbusts com l’ullastre, la mata, les estepes, els aladerns o el romaní, caracteritzaren el paisatge prehistòric de Mallorca i Menorca. Per altre costat, es feia evident la gran diversitat d’usos de la fusta, presència material dels arbres al paisatge, per part d’aquestes societats. Un ús fonamental fou el consum de llenya com a combustible, ja que cal tenir present que fins a la molt recent i parcial generalització dels combustibles fòssils des de la segona meitat del segle XX, la fusta ha estat la principal font d’energia de les societats humanes.

Així mateix la fusta fou emprada per a construir edificis, per a fabricar objectes o durant diversos actes ritualitzats vinculats, per exemple, al tractament funerari dels difunts i de la seva memòria.

L’ocupació humana de tots els ecosistemes de Mallorca i Menorca: implicacions paisatgístiques.

Hem anat veient com aquests usos de la fusta d’arbres i arbusts i, com dèiem, especialment l’ús recurrent i diari d’aquesta com a combustible per a un gran diversitat d’activitats domèstiques (cuinar aliments, escalfar aigua, il·luminar), artesanals (construcció, fabricació d’objectes, producció ceràmica i metal·lúrgia) i rituals, no va implicar grans transformacions del paisatge. Sembla que des del moment en que trobem grups humans habitant de forma permanent tots els ecosistemes i indrets geogràfics de Mallorca i Menorca, la relació entre aquests i el paisatge forestal es va anar desenvolupant de forma estable i duradora. És a dir, això es va fer sense comprometre ni la satisfacció de les necessitats socials ni la reproducció de les espècies forestals.

Igualment, veiem que al llarg d’aquest període de temps aquesta gestió dels recursos forestals va anar variant al ritme que ho feien altres aspectes socials i culturals d’aquests pobles prehistòrics. En aquest sentit ha estat especialment rellevant veure com la relació dels grups humans amb el paisatge vegetal ha anat evolucionant paral·lelament als canvis en l’ús de l’arquitectura monumental ciclòpia*. Evidentment, aquest tipus de manifestacions culturals, com les navetes d’habitació, els talaiots o plataformes esgraonades i altres tipus de monuments, suposaren la materialització de diverses maneres canviants i dinàmiques d’entendre, ordenar i viure en el paisatge al llarg de la prehistòria.

Hem pogut veure que, de la mateixa manera que les estratègies arquitectòniques i monumentals van anar variant a mesura que ho feien les concepcions del territori, també s’anaren transformant les lògiques i paràmetres amb que els pobles prehistòrics es relacionaren materialment amb l’entorn, amb les plantes i amb el paisatge.

La història dels boscos i del paisatge

Tots aquests aspectes m’han permès treballar en l’estudi del que coneixem com a paisatges culturals. És a dir, la manifestació de com els grups humans entenen el seu entorn i s’hi relacionen materialment, tenint en compte tant la dimensió ecològica (“natural”) de l’entorn com l’especificitat cultural en que cada societat humana el percep i s’hi relaciona. Això ens permet anar veient, doncs, quin fou el rol cultural dels arbres i del paisatge en les societats prehistòriques. I, a la vegada, conèixer la història i el passat dels boscos i dels paisatges actuals a les Balears. En certa manera, aquesta tasca ha estat, i continua essent, una manera de fer visible el rol cultural dels arbres, de “fer-los contar la història” de les societats prehistòriques balears, com ho feia l’olivera del còmic que llegíem quan érem petits a l’escola (i ens esforçàvem molt a la classe de matemàtiques…).

Llorenç Picornell Gelabert

Investigador post-doctoral al Muséum National d’Histoire Naturelle de París

tokelau24@gmail.com

* Arquitectura ciclòpia: feta amb grans blocs de pedra sense tallar i sense fer ús de cap tipus d’argamassa. És la tècnica arquitectònica amb la que s’han construït els principals monuments de la prehistòria balear. La tècnica constructiva es basa en la confecció de dues filades paral·leles d’aquests blocs de pedra amb un rebliment intermig de macs més petits.

Comparteix

Deixa un comentari

El teu correu no serà publicat. Required fields are marked *