Blog

Arqueologia i prehistòria pitiüsa. Algunes reflexions

Des que em varen proposar d’escriure aquesta curolla, he de reconèixer que em va fer particular il·lusió, tant pel fet de deixar enrere determinats formalismes acadèmics i escriure quelcom més amable, com pel fet de posar peu a terra i reflexionar sobre el perquè?, o el com?, de tot plegat.

En el meu cas, vaig tenir més o menys clar que volia estudiar Història i Arqueologia ja a la E.S.O., on em vaig engrescar amb les classes d’un dels meus professors, en Vicent Marí, les quals em portaren a cercar també les primeres lectures arqueològiques. D’això deu fer més de quinze anys (ara en tinc 31) i pel camí han passat ja una llicenciatura, un màster, un doctorat i multitud de projectes, excavacions, congressos, publicacions i altres vivències relacionades amb l’arqueologia.

Estrat Jove i la fornada del 2004

Imagín que deu ser habitual que tothom recordi amb nostàlgia l’etapa d’estudiant universitari… En el meu cas, aquesta va venir marcada per la pertinença a Estrat Jove, un col·lectiu d’estudiants d’Arqueologia de la U.A.B. amb el que, entre moltes altres coses, mirarem de completar les mancances d’un pla d’estudis sobre arqueologia encara diluït en la Llicenciatura d’Història. Fundàrem una revista, anomenada “Estrat Crític”, organitzàrem congressos (JIA2010), seminaris, cursos i una llarga llista d’activitats amb la voluntat de fer de l’arqueologia quelcom a l’abast i servei de tothom. Participàrem políticament de la vida universitària en anys molt complicats per les mobilitzacions contra el pla Bolonya. Intentàrem aportar quelcom a la construcció del nou Grau d’Arqueologia, amb més aviat poca fortuna, i debatíem sobre multitud de qüestions relacionades amb l’arqueologia, o no, però que ens enriquien col·lectivament. Malauradament, la precarietat amb què conviu la recerca en aquest país, especialment en les etapes formatives, ens va portar a cercar cadascú el nostre camí, en molts casos lluny de la U.A.B.

Prehistòria en illes de fenicis

Durant aquests darrers anys, he anat centrant la meva tasca investigadora en la prehistòria de les Pitiüses, particularment sobre els seus espais domèstics i la seva metal·lúrgia. Temàtiques que vaig escollir per a desenvolupar la meva Tesi Doctoral.

Cert és que la prehistòria ha estat tradicionalment la “petita” de l’arqueologia d’Eivissa i Formentera, especialment si es compara amb l’espectacularitat de les evidències que fenicis i púnics ens llegaren. No sabria dir exactament el perquè vaig acabar especialitzant-me en aquest període, però diria que la manca de dades o el desconeixement generalitzat que se’n tenia, varen ser-ne una de les motivacions principals. Particularment, m’interessava posar a prova alguns plantejaments que s’anaven repetint sobre les Pitiüses a l’Edat del Bronze, com per exemple el fet que aquestes illes romanien despoblades just abans de l’arribada dels fenicis o bé la relació i encaix d’aquestes amb els grups arqueològics de Mallorca i Menorca (Campaniforme, Dolmènic, Naviforme…), generalment molt millor contrastats.

Precisament la recerca d’aquestes motivacions és el que em va permetre sortir de la que, fins aleshores, era la meva universitat (la U.A.B.) i emprendre un camí que em va portar primer per la Universitat Pompeu Fabra i més endavant al C.S.I.C. de Madrid, entre altres centres.

El projecte ArqueoBarbaria

El projecte ArqueoBarbaria, va néixer amb l’objectiu fonamental de trencar amb el col·lapse que vivia la recerca prehistòrica a les Pitiüses, doncs feia més de 10 anys que no es portava a terme cap projecte d’excavació. En aquest sentit vàrem tenir molt clar que calia formar un equip interdisciplinari per tal de portar a terme la recerca amb les màximes garanties. Així començarem les excavacions al poblat de Cap de Barbaria II, on ja participen més de 15 especialistes.

Resumint, Cap de Barbaria II és un hàbitat a l’aire lliure, que fou objecte d’una primera fase d’excavacions entre l’any 1979 i 1987 i d’una segona fase d’excavació i restauració des de l’any 2012. D’aquestes investigacions se’n desprèn que romangué ocupat durant bona part de l’Edat de Bronze, aproximadament entre el 1.650 i el 850 cal ANE. El poblat presenta almenys nou àmbits diferenciats dels que en destaquen els tres de planta naviforme (àmbits 7, 8 i 9) que acolliren les principals activitats domèstiques d’aquestes comunitats, motiu pel qual disposen d’estructures complementàries al seu interior com, per exemple, llars de foc, banquetes, enllosats, ollers o cubetes d’emmagatzematge. La resta d’àmbits del poblat (1, 2, 3, 4, 5 i 6), de planta circular o arronyonada, acolliren altres activitats econòmiques com la talla de roques de sílex i calcàries, la fosa de metalls de coure i bronze, la producció de recipients de ceràmica, l’emmagatzematge de queviures, l’estabulació de ramats o l’abocament de deixalles. Dels seus pobladors sabem que basaren la seva subsistència en l’agricultura, la ramaderia, la caça d’aus, la pesca i la recol·lecció de mol·luscos marins. A més, s’organitzaren socialment d’una manera més o menys igualitària i en col·laboració amb la resta de comunitats del seu entorn. De la mateixa manera que mantingueren contactes puntuals amb altres comunitats de la Mediterrània des d’on obtenien recursos absents a Formentera com el sílex o el coure i estany necessaris per a la producció de bronzes.

D’altra banda, en el marc del mateix projecte també hem realitzat campanyes de prospecció en coves de La Mola, on s’ha pogut realitzar una petita intervenció a la Cova 127, una cova funerària de l’edat del bronze on hem pogut localitzar almenys dues inhumacions i diversos elements d’aixovar com botons de perforació en “v”, denes de collar o bols ceràmics. Tot plegat esperem que ens aporti informació rellevant sobre les pràctiques funeràries d’aquestes comunitats.

Arqueologia Social a Formentera

Des del començament vàrem entendre que el Projecte ArqueoBarbaria havia de respondre als principis de l’”Arqueologia social”, de manera que no entenem de forma independent els treballs de camp i de laboratori respecte de la tasca de difondre els seus resultats. Així, pensem que la creació de coneixement no acaba en un despatx a la universitat, sinó que es realitza en tant que és compresa i raonada per la societat, convertint-se, així, en anàlisi crítica des d’una perspectiva dialèctica de la història. Entenem, per tant, que socialitzar la informació generada mitjançant la pràctica arqueològica és part del nostre procés d’investigació i una cosa fonamental per transformar les dades que generem en coneixement socialment útil. Així, en el transcurs de les 6 campanyes realitzades, i durant els posteriors estudis, hem mirat de compaginar la recerca arqueològica i la socialització de tot el coneixement històric generat mitjançant multitud de canals i propostes (xarxes socials, blog, vídeo-diaris, conferències, exposicions, seminaris, vídeo-fòrums, excursions, visites guiades…). Donat l’èxit de la iniciativa que hem plantejat i d’altres similars, creiem que aquest tipus d’experiències poden convertir-se en una manera útil de relacionar la pràctica científica amb la societat que al cap i a la fi és qui n’aporta el finançament necessari per portar-la a terme.

Aquí hi trobareu més informació:

https://capdebarbaria2.wordpress.com/

Pau Sureda,

Arqueòleg

Comparteix

Deixa un comentari

El teu correu no serà publicat. Required fields are marked *