Blog

Patrimoni, Paleontologia i manies meves

Són manies meves. Sempre llegeixo abans d’escriure. La lectura és la benzina de l’escriptura o, almenys, n’és la meva, a l’igual que la de la Paleontologia. Fa uns dies n’Albert em va demanar que escrivís quelcom pel seu bloc. De manera que li he fet una repassada (al bloc). N’hi ha un bon grapat d’articles. Entre tots, n’hi ha un que m’ha cridat l’atenció. Es titula: «¿Educación patrimonial infantil?…¿Por supuesto que sí!» (Núria Jiménez Pozo). I, per què? Doncs perquè coincideixo totalment amb aquesta afirmació. A més, sóc dels que pensen que un infant que coneix el patrimoni cultural que li és proper, l’estima; i, que per extensió, estimarà els patrimonis que li queden llunyans. I, no ho dic jo que qui aprèn a estimar, aprèn a autoestimar-se. Tot són avantatges.

El patrimoni que jo estimo i la paleontologia

El patrimoni que jo estimo d’una manera més especial és el paleontològic. Sóc geòleg i he estudiat un màster en paleontologia i un altre en gestió del patrimoni cultural i museologia. He tingut la sort d’haver dedicat bona part de la meva vida professional als fòssils, tant en excavacions com en col·leccions de diferents museus. Així que he prospectat, he excavat, he registrat, he documentat, he transportat, he dipositat, he siglat, he estudiat, he exposat i he emmagatzemat fòssils (entre altres elements). Amb tot aquest reguitzell, una cosa que tinc clara és que un fòssil és un objecte d’estudi científic, però també que és un objecte del nostre patrimoni cultural. Em sembla que he participat de tots els passos pels quals pot passar un fòssil que arriba a les col·leccions d’un museu, a excepció de la preparació prèvia pel seu estudi i preservació (és feina d’altri).

Però tot això per a què serveix? Els usuaris finals del patrimoni paleontològic, en tenen coneixement de què tenen a prop de casa seva? Entenen coneixement de tots aquests passos? Saben qui els du a terme? Si les respostes fossin que no, si no en tinguessin coneixement, tots aquells «he» (els meus i els d’altres persones que els han practicat) no hauran servit de gairebé res.

Us faig una pregunta, que manllevo al filòsof idealista David Hume (1711-1776) i l’adapto per fer-me-la venir bé: el patrimoni que no es coneix, no existeix?

La meva curolla va aparèixer

Un dia, després de molt donar-li voltes, vaig decidir lligar aquests dos darrers paràgrafs en una recerca. Com que vivia a Sabadell (Barcelona, Catalunya) i sóc col·laborador de l’ Institut Català de Paleontologia Miquel Crusafont i del seu museu (ICP), m’hi vaig llençar. Aquella pregunta que us feia va evolucionar dins meu fins a transformar-la en «Quina és la percepció que tenen els infants del patrimoni paleontològic?». Com que es tractava de poder resoldre-la en relativament poc temps la vaig aplicar a un grup d’infants sabadellencs d’entre 7 i 9 anys i la vaig centrar en el patrimoni que té a veure amb els dinosaures dels jaciments catalans.

Es dóna el cas que a Sabadell hi ha una institució on es conserven i estudien els fòssils d’aquests dinosaures, que aquesta institució hi té un museu estimat pels seus veïns i que, a més, hi ha nens i nenes que hi viuen (a Sabadell, al museu no): l’ICP, clar. Tot això, que es conservin els fòssils i que hi hagi persones que se’ls estimin, fa que puguin ser considerats patrimoni cultural.

Fins fa poc tenia clar què era un dinosaure. Bé, més o menys. En principi, el model científic dels dinosaures diu que són aquells sers vius que pul·lulaven pel medi terrestre entre fa 230 i 65,5 milions d’anys i que són cordats sauròpsids arcosauromorfs (buf!). En canvi, els pterosaures (rèptils voladors) o els mosasaures, notosaures i icitiosaures (rèptils nedadors) no són dinosaures, tot i que sí que són saures i també tenen una aparença terrible. Fins i tot sé que de dinosaures se n’ha descrit fins a 700 espècies diferents, algunes d’elles endèmiques de Catalunya. I segons a qui demanis, et respondrà que n’hi ha una o que n’hi ha dues. Avui dia, hi ha tot un seguit de discussions científiques molt interessants sobre qualsevol aspecte que ens puguem proposar al voltant dels dinosaures.

La darrera discussió, que ha transcendit amb força als mitjans de comunicació, posa en dubte la manera com s’agrupen taxonòmicament. Però també es discuteix si tenien la sang calenta o freda; com construïen els nius, com ponien els ous, quants en posaven cada cop i de quina manera els distribuïen en les seves postes; si els progenitors dels pollets en tenien cura; si el seu creixement era ràpid o lent; si tenien plomes o no, com eren aquestes plomes i com es distribuïen en els seus cossos; si són els avantpassats dels ocells o, fins tot, si els ocells són dinosaures; si van arribar a volar o només planaven; per a què servien determinades estructures òssies que els seus esquelets ens mostren; quin aspecte exterior tenien (colors, plomes…); què els va extingir, a quina velocitat, per què i com (si és que es van extingir: recordem els ocells); quins sorolls feien per comunicar-se; de quina manera caminaven; a quines velocitats es movien…

Moltes d’aquestes preguntes no tenen resposta avui dia, però sempre hi ha quelcom que n’indica una o diverses de respostes. La ciència ho té això. Els fòssils són un objecte d’estudi científic perquè les preguntes ens les fem a partir de la troballa d’aquella peça amb aquella estructura. Aquesta peça serà revisitada una vegada i una altra pels paleontòlegs i passarà a formar part del nostre patrimoni científic. A la fi -un altre cop- un objecte del nostre patrimoni cultural, en particular del patrimoni paleontològic.

Va de contes

Continuem amb els infants de Sabadell? Quines havien de ser les representacions i les explicacions que aquells infants projectaven (model mental) quan se’ls enfrontava al seu patrimoni paleontològic? Parlant, parlant, la cap del departament d’educació del museu de l’ICP em va dir que cada any proposaven un tema per a un concurs de dibuix i de narrativa i que en tenia guardats de quan la proposta girava al voltant dels dinosaures catalans. La proposta era ideal i me’ls vaig llegir i –finalment– usar per a la meva recerca: ja tenia el material. Per tal de trobar una resposta a la meva pregunta, vaig analitzar-los.

Aquests contes es van realitzar prèviament al disseny de la recerca i això els convertia en un material òptim, en tractar-se d’una investigació exploratòria: una excavació de la imaginació d’aquells infants materialitzada en les seves històries. Aquesta excavació consistia a localitzar diferents conceptes que els infants relacionaven amb els dinosaures: vaig excavar-los de cada conte i els vaig apuntar a un full Excel. Cada conte, una línia; cada concepte, una columna; si el concepte apareixia en un conte, a la casella corresponent hi apuntava un 1, si no hi sortia, un 0. Això em va permetre analitzar el grau de similitud entre tots els contes, en funció del seu contingut comú en conceptes.

Com a part del context, en analitzar els contes, calia entendre que els infants projectaven el seu imaginari quan redactaven els seus contes. A més, aquest imaginari es nodria almenys de tres sumands: (1) elements fantàstics; (2) models mentals, que representen l’ordre de la seva realitat: les seves quotidianitats i els seus aprenentatges; (3) la icona de dinosaure: la imatge física i de comportament amb què la indústria audiovisual ha dotat als dinosaures. Tots aquests 3 sumands tenen una part de model científic: del que la ciència diu dels dinosaures.

El resultat d’aquests sumands és que cada infant té un model mental que serà més o menys proper al model científic dels dinosaures, model que en feia la comparació. Però, ull viu, que de la mateixa manera que als infants, aquells tres sumands (imaginació, model mental, icona) també afecten els adults. I aquests adults són els qui redacten articles de premsa o llibres, escolars o no, dirigits a infants; legislen sobre el patrimoni paleontològic o sobre el marc educatiu formal; i generen exposicions, programes televisius de divulgació o, fins i tot, pel·lícules.

Era evident, que tractant-se de dinosaures, amb 7, 8 o 9 anys, el model mental d’un infant estaria -en la majoria dels casos- allunyat del model científic. No va ser una sorpresa que als dinosaures se’ls imaginessin fent les mil i una, passant les mil i una aventures, essent de totes les formes possibles, comportant-se de manera més aviat humanitzada, defensant les seves cries o les d’altres: com és natural, amb l’empremta que pel·lícules com Jurassic Park, The Good Dinosaur (El Viaje de Arlo) o sèries com Dinosaur Train (Dinotren) tot barrejat amb informacions tretes de documentals i visites a museus.

A banda d’això darrer, un dels aspectes que més va captar el meu interès no va ser un altre que poder posar de manifest una confusió freqüent, fins i tot, entre adults: quan apareixien en els contes, gairebé la meitat dels infants tenia clar que la professió de qui estudia els fòssils era la del paleontòleg i una quarta part que era un científic; mentre que una tercera part pensava que aquest havia de ser un arqueòleg i en molt poques ocasions ho relacionaven amb l’espeleologia. Poques vegades algunes d’aquestes “professions” apareixien aparellades en un sol conte.

Resoldre confusions

Resoldre aquesta confusió no serà fàcil, però s’ha d’intentar. Confusions similars existeixen per a moltes altres professions i segurament en moltes d’elles les afecta a diferents nivells. Pel que fa als paleontòlegs i la paleontologia aquesta confusió es dóna en nivells tals com el legislatiu, l’educatiu (formal i no formal) i dels mitjans de comunicació. En el legislatiu perquè les lleis de protecció del patrimoni paleontològic solen estar incloses en les del patrimoni arqueològic i això dilueix les fronteres entre una professió i l’altra i ciència. En l’àmbit educatiu, perquè difícilment un mestre coneixerà els ets i uts de la paleontologia i o no en parlarà o els derivarà a les explicacions que puguin rebre en visitar museus, que a vegades poden ser decebedores en aquest aspecte.

En l’àmbit de la premsa, les notícies poden arribar a aportar dades errònies o malinterpretades, parlant de fòssils i dels arqueòlegs que els han estudiat o excavat. I, finalment, possiblement els màxims culpables que aquesta confusió existeixi: els paleontòlegs, massa vegades tancats als seus despatxos, entre fòssils, llibres, permisos d’excavació, informes administratius i allunyats de la divulgació del coneixement. Per això qui ha de començar a pensar en com resoldre aquesta confusió no som uns altres que els mateixos paleontòlegs.

Pep Aurell,

Paleontòleg i Gestor del Patrimoni Cultural.

 

 

Comparteix

9 Comments

  1. Sílvia / 7 juny, 2017

    Pep, a nosaltres com a arqueòlegs que ens dediquem a la divulgació ens passa el mateix però a la inversa i en un 100% dels casos. Amb nens i nenes d’infantil i primers cursos de primària sempre, sempre, sempre hi ha algu que diu que els arqueòlegs trobem ossos de dinosaure! I dels humans convivint amb dinosaures?? Ens queda molta feina per fer. Enhorabona per la curolla!

    • Pep Aurell / 9 juny, 2017

      Hola Sílvia, la veritat és que jo tenia la mateixa sensació que tu. Però després d’haver fet un estudi com el que he fet me n’he adonat que no és així (de material i entrevistes en vaig fer un bon grapat!), si bé hi ha una part que sí que confón les nostres professions. Val a dir que són ben properes, tot i que els objectius i metodologies que emprem siguin diferents.

  2. Pere / 7 juny, 2017

    Vaja Pep !!! Excel.lent el teu article. Una aportació molt valuosa. Entenc que pensant amb els més joves, encertes molt l’objecte de bona part de la vostra feina. Vers la població més jove, ha d’encaminar-se i projectar-se, la gran part de les aportacions que ajudin a valorar el patrimoni, conèixer i poder llegir del passat, per tal de valorar i estimar el present i tenir cura del futur.
    També per a nosaltres, el més grans, els més resistents, a causa de molta mancança de formació i estímuls en l’estima del que ens expliques, potser es convenient fer pedagogía. Aixó sí: Sempre que la nostra resistència no sigui una closca impermeable- Cal obrir les nostres mirades, admirar el que tenim endarrera i projectar el futur amb estima. Gràcies.

    • Pep Aurell / 9 juny, 2017

      Hola Pere, per a mi és important que el coneixemet científic arribi a tothom, sempre i tant aviat com sigui possible. Perquè és la manera de que aquest coneixement se socialitzi i doni valor a la recerca i esforç que hi ha al darrera. I aquest valor serà el que faci que la societat reclami la investigació i la vegi com a una necessitat més. I que la societat la reclami i la necessiti ens farà a tots permeables. Una altra cosa és com fer possible aquesta ràpida socialització.

      Tenint en compte que aquesta transmissió de coneixement se sol donar en museus (al meu parer), has pensat mai en quants museus públics hi ha a Mallorca (o a Balears) dotats de personal suficient com perquè això sigui possible? Quants d’ells són de ciències? Quants d’ells són d’història/arqueologia? Quants d’ells són d’art?

  3. Eliblaya / 7 juny, 2017

    metàpode o no metàpode???
    Bromes apart: m’ha encat l’escrit Pep!

    • Pep Aurell / 9 juny, 2017

      Hola Eli, buenu… 🙂 per suposat: no metàpode! Gràcies!!!!

  4. Pep Aurell / 26 juny, 2017

    Us deixo un video molt curtet que relaciona el contingut de la saga Jurassic Park amb el coneixement científic sobre la visió dels Tiranosaurus rex. Jo el trobo molt interessant i qui en parla, a més, és un col·lega i molt bon divulgador, a més de científic.

    • Pep Aurell / 26 juny, 2017

      el video era aquest i no l’altre… :-S

      • Aldarq / 29 juny, 2017

        Gràcies!!!

Deixa un comentari

El teu correu no serà publicat. Required fields are marked *