Blog

El passat com a motivació per entendre el present

Quan n’Albert em va proposar escriure una nova curolla a la seva pàgina, de seguida en vaig sentir honrat, però també un poc preocupat. Jo ja coneixia el format d’aquesta secció d’ençà que pràcticament ell i el seu company, en Daniel, la varen engegar, ja que fa un temps que seguesc la seva feina per la seva qualitat i perquè m’agrada molt la manera en la qual apropen el món de l’arqueologia, el passat i el patrimoni a tots els públics.

Encara record quan vaig conèixer a n’Albert, ell ens va convidar als meus companys i a jo a xerrar sobre el projecte arqueològic que estaven iniciant a Felanitx al programa de ràdio d’IB3, Balears fa ciència. Va ser en aquell moment en el qual vaig entrar en contacte amb l’equip que formava Aldarq i la seva filosofia d’arqueologia imaginativa i de proximitat, i des de llavors sóc un fan incondicional de la seva secció Berenars amb aldarq.

És per això que poder fer aquesta entrada m’enorgulleix, però al mateix temps m’intimida, sobretot observant el nivell i recorregut dels altres curollistes. Tot i això, ja us puc avançar que des del primer moment tenia molt clar que hi volia participar i que he gaudit moltíssim compartint la meva curolla amb vosaltres, en la qual us explic un poc com va sorgir el meu interès per l’estudi del passat i els meus inicis en el món de l’arqueologia. Només esper que també us agradi a tots.

El passat com a motivació per entendre el present.

Encara record quan era petit i el meu pare i el meu padrí discutíem, sempre amistosament, als dinars sobre la situació del nostre món, esperonats per les notícies que apareixien als informatius i, principalment, quan estaven relacionades amb la Política. Pràcticament mai ens posaven d’acord en qui era el culpable i quina podia ser la solució, però allò que a jo em cridava fortament l’atenció era que es podien arribar a remuntar decennis o, fins i tot, centenars d’anys per debatre quin era l’origen del problema. Clar, jo en aquells moments em començava a demanar com era possible que un fet que havia succeït feia tant, encara tenia influència en la nostra quotidianitat. Així, a poc a poc, vaig anar afegint noves preguntes i la curiositat per estudiar el passat com a eina per a entendre el món on vivia va anar augmentant.

És per això que vaig decidir estudiar Història a la Universitat i després d’haver conclòs aquesta etapa no sé si sóc capaç de respondre molt millor les preguntes del què, quan, on i per què, però aquesta curolla pel passat no ha fet més que créixer.

De les aules al projecte de camp

Tot va començar durant el curs acadèmic 2012/2013 a una optativa sobre Prehistòria de les Illes Balears. En aquesta se’ns va proposar que realitzéssim un exemple de projecte d’intervenció arqueològica. La idea era atractiva i bastant diferent d’allò que estàvem avesats, que generalment consistia en la típica classe magistral on el professor explicava una lliçó que els alumnes perfectament podíem aprendre d’un manual d’Història. En aquesta assignatura es va gestar el germen del que actualment és el Projecte Es Rossells. Aquesta intervenció, que just aquest any s’ha consolidat amb un nou projecte d’investigació quinquennal (2017-2021), es va iniciar amb un projecte triennal (2014-2016) que es centrava en l’estudi de la murada que envolta tot el poblat que avui coneixem com a Es Rossells I, però que també rep el nom de “Es Clavets”.

Va ser durant aquests tres anys on vaig aprendre, tot i que encara continuo amb la meva formació, com es gestiona un projecte arqueològic. En un primer moment, gran part de la gestió del projecte va caure en mans d’arqueòlegs amb una llarga experiència com en Tomeu Salvà i en Christoph Rinne que, al mateix temps que supervisaven la nostra feina, ens ajudaven a aprendre com enfrontar-nos a una empresa d’aquestes característiques. D’aquesta manera, gradualment, el pes de tirar la campanya endavant queia més en les nostres mans. Va ser d’ells dels qui vàrem, ja no aprendre, sinó entendre la importància d’aplicar la metodologia científica a qualsevol tipus d’investigació. L’equip d’arqueòlegs que treballarem durant aquells tres anys als Rossells era reduït i era la nostra primera experiència en la gestió d’un jaciment arqueològic.

A poc a poc, en el meu cas i supòs que també en els dels meus companys, la intervenció de camp no va ser l’objectiu principal de la campanya, sinó que els objectius que ens marcaven i la manera d’assolir-los anaven guanyant importància. És a dir, no era tant ser al jaciment i pensar en quines podrien ser les sorpreses que trobaríem si excavàvem a l’interior del poblat; sinó reflexionar sobre els nostres objectius específics i quina metodologia podríem aplicar per treure el màxim suc a la informació que documentàvem. Així doncs, la campanya deixava de ser una intervenció puntual de com a màxim tres setmanes, i esdevenia un projecte en el qual es pensava i treballava mesos abans de trepitjar camp i es continuava fent feina després de la intervenció.

Tot en conjunt no deixa de ser una feina esgotadora, ja que implica rumiar al voltant d’un mateix tema tot l’any, però els resultats que s’arriben a obtenir compensen àmpliament l’esforç invertit. No es tracta només de l’aportació que es pot arribar a fer al món acadèmic, sinó, a més a més, el fet de treballar colze a colze amb un equip de persones que comparteixen la teva il·lusió i preocupació, però que al mateix temps tenen curolles diferents de la teva. És també tota la gent que arribes a conèixer, ja sigui dins el món de l’arqueologia o simplement amants del patrimoni.

Són totes les tasques, gestions, reunions, el dèficit d’hores de son per tirar endavant el projecte. És tot això el que fa que l’arqueologia i la gestió del patrimoni, en el meu cas el patrimoni arqueològic, sigui una experiència enriquidora que em motiva a seguir treballant i intentar millorar diàriament.

És sobretot l’estudi de les societats del passat allò que realment m’enganxa de la disciplina històrica i arqueològica. De com persones com nosaltres que varen viure fa milers d’anys realment no eren com nosaltres, tenien una manera d’entendre el món que els envoltava i de relacionar-se amb aquest totalment diferent de la nostra; de com, a través de les restes que recuperem, podem intentar comprendre com vivien i de quina manera interpretaven la seva quotidianitat. A més, tot aquest saber, sempre dinàmic gràcies a la feina dels diversos equips que es dediquen a l’estudi del passat, és també un fort motor de canvi social al món actual, ja que t’ajuda a reflexionar sobre les estructures de poder existents i et mostra com la Història de la humanitat no és un ens monolític i immòbil, sinó un ventall en constant moviment ple de canvis i contradiccions.

Crec que és en aquest punt on l’Arqueologia té un dels seus principals punts forts, contribuir en la formació d’una societat més justa i tolerant. Així, som els arqueòlegs els qui hem d’obrir les portes de la investigació i dels seus resultats a tots els públics amb un llenguatge que, sense perdre el rigor científic, sigui capaç d’arribar a qualsevol persona i promogui un sentiment positiu cap al seu patrimoni.

Javi Rivas,

Arqueòleg

Comparteix

Deixa un comentari

El teu correu no serà publicat. Required fields are marked *