Blog

Quants jaciments arqueològics hi ha a Mallorca?

El meu interès per l’arqueologia i els jaciments arqueològics va néixer quan era un nin. Recordo que en tenir 8 o 9 anys els meus pares m’acompanyaven els divendres horabaixa al quiosc del barri per poder gastar-me la meva setmanada (100 o 200 pessetes!). Moltes vegades comprava còmics i alguna llepolia, però en altres ocasions recordo comprar fascicles de qualque col·leccionable d’arqueologia. No eren publicacions destinades a nins tan petits i no crec que comprengués els textos que tenien, però sí que recordo amb vivesa les fotos de llocs exòtics (les piràmides, el Partenó…) i d’objectes meravellosos (per exemple, em fascinava la màscara mortuòria d’Agàmmenon). Així, amb el temps, davant la pregunta que en feia qualque adult sobre què volia ser de gran responia invariablement: vull ser arqueòleg.

Però, el desig infantil de ser arqueòleg es va anar difuminant amb el temps. Suposo que les raons d’això foren molt variades i complexes. Tot i que, reflexionant sobre el tema 30 anys després (i amb els riscs inherents de reconstruir la meva infantesa mitjançant la memòria personal) penso que hi va haver al manco dos aspectes clau en aquest procés. Per una banda, ni els meus pares ni la meva família sabien res sobre l’arqueologia de Mallorca (tal vegada vinculat al fet que tots eren fora de l’illa i no tenien més que educació bàsica). Tampoc vaig trobar cap mestre o mestra que sabés canalitzar els meus interessos. Així, tinc record que en moltes ocasions els adults, davant el meu interès per dedicar-me a l’arqueologia, em senyalaven que la meva idea no era massa viable, ja que “no quedava ja res per descobrir”.

Per una altra banda, en aquells moments era un nin amb bones notes a l’escola i això suposava que el camí natural era que jo estudiés alguna carrera “bona i amb futur”, que sempre implicava estudiar ciències. Així, i després d’una adolescència moguda i certament despistat respecte al que volia estudiar, vaig acabar a la Universitat estudiant Física.

El meu camí cap a l’Arqueologia i els seus jaciments.

Però, després d’un primer curs molt decebedor (més per raons personals que pels mateixos estudis) vaig veure que allò no anava amb jo i vaig decidir passar-me a història. Encara així, en un primer moment no tenia interès a especialitzar-me en arqueologia, ja que estava més interessat en la història contemporània, tractant d’entendre el món en què em movia. Tot això va canviar en començar segon de carrera. Va ser quan em vaig trobar amb un professor, Tomeu Salvà, que va aconseguir revifar el meu interès per l’arqueologia, concretament per la prehistòria de Mallorca.

Les seves classes, el seu caràcter proper i amigable i, sobretot, l’oportunitat que em donà de començar a participar en el Projecte Closos, primer com a estudiant cada vegada amb més responsabilitats i després com a codirector, juntament amb el bon ambient i els amics i amigues que vaig fer allà varen ser claus per decidir-me a especialitzar-me en arqueologia i prehistòria.

Així, i tal vegada vinculat a la història personal que us he contat, un eix central de la meva trajectòria dins l’arqueologia (15 anys ja) ha transcorregut fent especial èmfasi en la divulgació de l’arqueologia. Així, des del Grup de Recerca ArqueoUIB i des del Projecte Closos he tingut la possibilitat (juntament amb moltes altres persones, mai ha estat un camí solitari) de poder desenvolupar una gran quantitat de projectes destinats a acostar l’arqueologia i la prehistòria al públic en general: els camps de treball a Closos, en el que han passat centenars de persones de diferents parts del món per aprendre la metodologia del treball de camp i alguns aspectes sobre la prehistòria de Mallorca; les nombroses visites guiades, conferències, xerrades, excursions, etc. sobre Closos i altres projectes destinats a la comunitat local i turistes;

Per acabar, les cinc edicions de la Diada Closos Viu la Prehistòria!, on d’una manera divertida on tant adults com infants gaudeixen de la nostra prehistòria; la posada en marxa del Projecte Arqueòdrom de la UIB, pel qual cada any passen centenars d’estudiants d’instituts per convertir-se en arqueòlegs i arqueòlogues per un dia, etc.

He volgut fer aquesta presentació personal per tractar de contextualitzar la curolla que vull desenvolupar aquí. Crec fermament en la necessitat de divulgar el patrimoni arqueològic, de fer-lo arribar a tota la societat, tant per qüestions personals com per altres de caràcter tècnic i professional en les que no entraré. Així, vull aprofitar l’espai que m’han ofert n’Albert i en Dani per fer una proposta que (crec) podria ajudar a visualitzar i fer més present el patrimoni arqueològic de la nostra illa entre la societat en general.

Una història d’amor i compromís: com a les Balears es varen protegir més de 2.000 jaciments arqueològics.

Ja fa cert temps que al fer una visita guiada, xerrada, classe o conferència i xerro sobre l’arqueologia a Mallorca faig una pregunta “trampa” als participants: ¿quants de jaciments arqueològics penseu que hi ha a Mallorca? Les respostes que normalment em donen dista molt de la xifra real. En el millor dels casos solen contestar-me que unes poques desenes (baixa encara més si els demano quants n’han visitat). La resposta correcta sobta molt a la gent (que és l’efecte que vaig cercant): a Mallorca hi ha aproximadament 3.500 jaciments arqueològics. És a dir, hi ha un jaciment arqueològic cada quilòmetre quadrat. Aquest inici em serveix en moltes ocasions per despertar l’interès dels meus interlocutors i per poder reflexionar conjuntament sobre la desconeixença que el públic en general té sobre l’arqueologia de la nostra illa.

Avui voldria introduir una altra xifra que tal vegada també us sorprengui, els dels Béns d’Interès Cultural (BIC). Abans de tot, per si hi ha qualcú que no ho sap, BIC és la màxima figura de protecció del patrimoni històric-cultural que existeix a l’ordenament jurídic de l’Estat espanyol. Es tracta d’una figura legal reservada a aquells elements patrimonials més importants que, per tant requereixen una major protecció i tutela. Així, les Illes Balears són la Comunitat Autònoma amb més BIC immobles de tot l’Estat, tant a escala absoluta com a escala relativa. Amb 3.028 elements superem inclòs a Catalunya (2.244) tot i que aquesta comunitat té set vegades la superfície de les illes. En l’àmbit de densitat arribem als 0,61 d’elements BIC per quilòmetre quadrat, set vegades més que la comunitat que es col·loca en segon lloc (Canàries, amb 0,087 per quilòmetre quadrat).

Amor i compromís.

Darrere d’aquesta situació excepcional hi ha una història d’amor i compromís pel patrimoni de les illes, protagonitzada per dues persones cabdals en la història de la nostra arqueologia i el nostre patrimoni històric: el cartògraf i arqueòleg menorquí Josep Mascaró i Pasairus (1923-1996) i l’arquitecte i urbanista mallorquí Gabriel Alomar i Esteve (1910-1997).

La iniciativa de protegir els jaciments prehistòrics de Mallorca i Menorca sorgí de Gabriel Alomar l’any 1965. En aquell moment ocupava el càrrec de Comisario General del Servicio de Defensa del Patrimonio Artístico Nacional (SDPAN), una de les principals institucions de l’Estat encarregada de la salvaguarda del patrimoni històric i cultural, i ja estava vinculat amb l’ICOMOS. Alomar volgué plantejar en l’àmbit europeu una nova manera de conservar i protegir el patrimoni que consistís en un inventari detallat d’elements que anés vinculat a les normatives urbanístiques (el mateix sistema que funciona avui en dia). Per aconseguir això decidí plantejar un projecte pilot a Mallorca i Menorca aprofitant la ingent feina de catalogació de jaciments arqueològics que havia fet Mascaró Pasarius.

Aquest havia dedicat més de 25 anys de la seva vida a localitzar els jaciments arqueològics de les dues illes majors. Un aspecte importantíssim de la tasca de Mascaró Pasarius va ser com va aconseguir documentar aquesta ingent quantitat de jaciments. Amb una mobylette antiga i gràcies a la seva feina com a comerciant va recórrer tota la geografia de les illes, municipi per municipi, llogaret per llogaret, xerrant amb qui coneixia a fons el territori: els pagesos i pageses que havien nascut i viscut a unes illes agràries i rurals prèvies al desenvolupament turístic (i avui completament desaparegudes). Gràcies a la seva feina es va poder fixar un coneixement valuosíssim que d’una altra manera hagués desaparegut.

Així, fruit d’aquesta feina conjunta, el 10 de setembre de 1966 es va aprovar el Decret 2563/1966, pel qual es varen declarar Monuments Històric-Artístics tots els monuments megalítics, coves prehistòriques i altres restes prehistòrics i protohistòrics de les illes de Mallorca i Menorca. En total es protegiren 2.092 jaciments arqueològics (1475 a Mallorca i 617 a Menorca, tot i que aquesta xifra anà pujant amb els anys, ja que fins al 2003 tots els nous jaciments descoberts passaven a ser considerats BIC).

Millorem la visibilitat del nostre patrimoni arqueològic emprant una eina legal existent.

En aquestes alçades del text us preguntareu: què punyetes té a veure tot això amb el poc coneixement que té la societat mallorquina sobre el nostre patrimoni arqueològic? Bé, amb l’arribada de la democràcia a Espanya es va aprovar una nova legislació de Patrimoni mitjançant la qual tots aquests jaciments es varen convertir automàticament en BIC. La nova Llei de Patrimoni Històric espanyol (16/1985) plantejà una nova concepció en relació al patrimoni fomentant el seu coneixement entre la ciutadania. Així queda expressat en el seu preàmbul:

“Totes les mesures de protecció i foment que la Llei estableix només adquireixen sentit si, al final, condueixen a fer que un nombre cada vegada més gran de ciutadans pugui contemplar les obres que són herència de la capacitat col·lectiva d’un poble i gaudir-ne. Per què en un Estat democràtic aquests béns han d’estar adequadament posats al servei de la col·lectivitat en el convenciment que amb el seu gaudi es facilita l’accés a la cultura i que aquesta, en definitiva, és el camí segur cap a la llibertat dels pobles”.

En aquest sentit, l’article 13.2 de la dita llei obliga als propietaris dels BIC a “permetre’n la visita pública, en les condicions de gratuïtat que es determinin per reglament, almenys quatre dies al mes, en dies i hores prèviament assenyalats”. Però, sense cap mena de dubte aquest és un punt que s’incompleix sistemàticament. Actualment només una part ínfima dels jaciments arqueològics mallorquins és visitable de forma lliure i gratuïta (40-50?) tot i que la gran majoria són BIC.

Des d’aquí vull fer una crida a les administracions (especialment a les que tenen les competències sobre el patrimoni històric-cultural), als professionals i a la ciutadania en general per treballar de forma conjunta perquè es compleixi aquest article. Des del meu punt de vista, aquesta seria una manera de multiplicar infinitament la visibilitat del patrimoni arqueològic a l’illa, ja que tots i totes tindríem jaciments arqueològics visitables molt a prop de ca nostra. Al mateix temps podríem accedir a una gran quantitat de joies arqueològiques que avui en dia, amb el tancament del camp mallorquí, és impossible: el poblat d’Es Filicumís, completament desconegut però perfectament conservat; la Naveta doble de Sa Punta, que conserva una alçada de 3 metres; el talaiot de Sa Canova, que amb més de 12 m és el més gran de l’illa...

Sóc conscient que sortadament avui en dia la divulgació de l’arqueologia és molt millor que durant la meva infantesa. Però crec que encara estam molt lluny d’aconseguir una situació ideal en la qual la societat mallorquina conegui la riquesa del seu patrimoni arqueològic. Per què no donar una passa important simplement fent complir una normativa que ja està vigent? Reclamant els nostres drets?

David Javaloyas Molina

Arquèoleg i coodirector del Projecte Closos. Membre del Grup de Recerca ArqueoUIB.

Comparteix

Deixa un comentari

El teu correu no serà publicat. Required fields are marked *