Blog

De les pedres a la comunitat: el paisatge social de Mallorca

La meva curolla amb l’Arqueologia comença des de joveneta. A una família on tothom era de “ciències pures”, vaig ser com una ovella negra, volia ser arqueòloga i formar part d’aquella comunitat. A casa s’ho van prendre com un somni romàntic, ja creixerà i triarà una altra cosa. Però no. Sempre he estat una mica caparruda i ningú m’aconseguia fer canviar d’opinió. Al final, la persona que va aconseguir que de veritat hem fes arqueòloga va ser el meu pare. Ell, químic de carrera, professor de professió, va encoratjar-me, encara que potser ell tenia la idea contrària, a posar-me en contacte amb algun grup d’arqueòlegs que treballés a l’illa. Així tindria contacte o alguna informació sobre com era la professió a la vida real.

Així, als 14 anys vaig ser voluntària a les excavacions del Museu Arqueològic de Son Fornés. I, definitivament, vaig decidir que jo també seria arqueòloga.

Avui, realitzant una tesi doctoral, he entrat en contacte amb diversos grups d’investigació i professionals. A l’Estat espanyol com a l’estranger. Després d’un grau a la Universitat de les Illes Balears (UIB), un màster a la Complutense de Madrid, excavacions vàries i una estada a l’estranger, encara puc dir que estic igualment entusiasmada per l’arqueologia com ho estava aquella nina de 14 anys que agafava un paletí per primer cop. No només pel que representa aquesta disciplina, sinó per la qualitat humana, el compromís i l’ambient de treball que m’he trobat en ella. Així com per l’oportunitat que ofereix formar part d’un equip.

Un equip, una tesi, un paisatge, una comunitat

Precisament, sense un equip, la tesi en la que avui en dia estic engrescada no seria possible. Realitzar el grau d’Història a la UIB em va permetre contactar amb l’àrea de Prehistòria i amb el Grup ArqueoUIB. Des del principi, triar el tema de la meva tesi doctoral va ser un tema d’equip. Sense la seva guia jo no hauria trobat un tema que avui m’entusiasma i, alhora, sense els estudis i les tesis doctorals que ja estaven en curs o que ja s’havien fet des del grup, així com gràcies als treballs d’altres equips de l’illa, no hagués estat possible concebre una tesi com la meva.

El treball en què estic engrescada és l’estudi de l’arquitectura monumental (1) i del paisatge durant l’Edat del Ferro a Mallorca. En concret, estudio com l’arquitectura vertebrava i donava sentit a un paisatge social i polític. Analitzo com la construcció i l’ús de l’arquitectura monumental materialitzava una cohesió tant social com política. Aquest cohesió es manifesta a través de les edificacions marcaven el paisatge illenc, creant creant connexions a través del territori de tota l’illa.

Quan parlo d’arquitectura monumental em refereixo a l’arquitectura de “grans pedres”. Aquesta caracteritza la prehistòria de Mallorca i Menorca, i que encara avui perviu en el seu paisatge. A Mallorca, aquestes “pedres” permeten lligar de forma molt especial el present i el passat, la història de l’illa, doncs han sobreviscut mil·lennis. Entendre el perquè d’aquests monuments, perquè són on són i perquè van ser abandonats, ens ajuda a entendre no només el passat, sinó també ens fa veure amb altres ulls el paisatge actual de l’illa.

L’illa de les pedres

Potser l’aspecte més interessant de l’arquitectura prehistòrica de Mallorca és que en cada moment es construïren edificis amb grans pedres. Aquells edificis acolliren distints tipus d’activitats, subratllant la importància d’aquell espai per a la comunitat. Durant l’Edat del Ferro els espais monumentals s’associen amb activitats que connecten amb espais de tota la comunitat i amb tasques quotidianes, ja que aquests estaven presents en el dia a dia de les comunitats. A més, cal dir que l’esforç invertit en la construcció d’aquests edificis (del que ja parlava Maria Gelabert a la seva curolla) hauria estat un factor important en la construcció de la identitat de comunitat.

Estudiar com es comuniquen visualment a través de l’espai els distints monuments, com es relacionen, permet aproximar-se al paisatge social i polític de les gents que visqueren a l’illa de Mallorca durant l’Edat del Ferro. Permet entendre com veien l’espai pel qual es movien dia a dia. Els canvis i pervivències que veiem en l’ús d’aquests edificis o en el seu abandó a favor de nous espais, permeten veure els canvis polítics d’aquestes comunitats. Visqueren en un moment on el Mediterrani era un gran mar de connexions.

Al final, un dels objectius de la meva tesi és aportar nous elements per a reflexionar sobre què fem o què farem amb aquest paisatge de pedres. Avui, en massa casos, es troba oblidat i arraconat. Què podem fer perquè aquests edificis tornin a ser espais visibles en el nostre paisatge? Poden tornar a ser creadors d’un vincle social amb l’illa?

Alejandra Galmés Alba,

Becària predoctoral, Universitat de les Illes Balears.

 

(1) Entenem com a monumental (seguint les tesis de F. Criado) aquelles construccions que, o bé per les seves dimensions o bé per la forma en la que han estat construïdes, mostren la voluntat de perpetuar-se a través del temps i de que sigui visible en l’espai.

Comparteix

Deixa un comentari

El teu correu no serà publicat. Required fields are marked *