Blog

El meu interès per l’arqueologia i els jaciments arqueològics va néixer quan era un nin. Recordo que en tenir 8 o 9 anys els meus pares m’acompanyaven els divendres horabaixa al quiosc del barri per poder gastar-me la meva setmanada (100 o 200 pessetes!). Moltes vegades comprava còmics i alguna llepolia, però en altres ocasions recordo comprar fascicles de qualque col·leccionable d’arqueologia. No eren publicacions destinades a nins tan petits i no crec que comprengués els textos que tenien, però sí que recordo amb vivesa les fotos de llocs exòtics (les piràmides, el Partenó…) i d’objectes meravellosos (per exemple, em fascinava la màscara mortuòria d’Agàmmenon). Així, amb el temps, davant la pregunta que en feia qualque adult sobre què volia ser de gran responia invariablement: vull ser arqueòleg.

Però, el desig infantil de ser arqueòleg es va anar difuminant amb el temps. Suposo que les raons d’això foren molt variades i complexes. Tot i que, reflexionant sobre el tema 30 anys després (i amb els riscs inherents de reconstruir la meva infantesa mitjançant la memòria personal) penso que hi va haver al manco dos aspectes clau en aquest procés. Per una banda, ni els meus pares ni la meva família sabien res sobre l’arqueologia de Mallorca (tal vegada vinculat al fet que tots eren fora de l’illa i no tenien més que educació bàsica). Tampoc vaig trobar cap mestre o mestra que sabés canalitzar els meus interessos. Així, tinc record que en moltes ocasions els adults, davant el meu interès per dedicar-me a l’arqueologia, em senyalaven que la meva idea no era massa viable, ja que “no quedava ja res per descobrir”.

Per una altra banda, en aquells moments era un nin amb bones notes a l’escola i això suposava que el camí natural era que jo estudiés alguna carrera “bona i amb futur”, que sempre implicava estudiar ciències. Així, i després d’una adolescència moguda i certament despistat respecte al que volia estudiar, vaig acabar a la Universitat estudiant Física.

El meu camí cap a l’Arqueologia i els seus jaciments.

Però, després d’un primer curs molt decebedor (més per raons personals que pels mateixos estudis) vaig veure que allò no anava amb jo i vaig decidir passar-me a història. Encara així, en un primer moment no tenia interès a especialitzar-me en arqueologia, ja que estava més interessat en la història contemporània, tractant d’entendre el món en què em movia. Tot això va canviar en començar segon de carrera. Va ser quan em vaig trobar amb un professor, Tomeu Salvà, que va aconseguir revifar el meu interès per l’arqueologia, concretament per la prehistòria de Mallorca.

Les seves classes, el seu caràcter proper i amigable i, sobretot, l’oportunitat que em donà de començar a participar en el Projecte Closos, primer com a estudiant cada vegada amb més responsabilitats i després com a codirector, juntament amb el bon ambient i els amics i amigues que vaig fer allà varen ser claus per decidir-me a especialitzar-me en arqueologia i prehistòria.

Així, i tal vegada vinculat a la història personal que us he contat, un eix central de la meva trajectòria dins l’arqueologia (15 anys ja) ha transcorregut fent especial èmfasi en la divulgació de l’arqueologia. Així, des del Grup de Recerca ArqueoUIB i des del Projecte Closos he tingut la possibilitat (juntament amb moltes altres persones, mai ha estat un camí solitari) de poder desenvolupar una gran quantitat de projectes destinats a acostar l’arqueologia i la prehistòria al públic en general: els camps de treball a Closos, en el que han passat centenars de persones de diferents parts del món per aprendre la metodologia del treball de camp i alguns aspectes sobre la prehistòria de Mallorca; les nombroses visites guiades, conferències, xerrades, excursions, etc. sobre Closos i altres projectes destinats a la comunitat local i turistes;

Per acabar, les cinc edicions de la Diada Closos Viu la Prehistòria!, on d’una manera divertida on tant adults com infants gaudeixen de la nostra prehistòria; la posada en marxa del Projecte Arqueòdrom de la UIB, pel qual cada any passen centenars d’estudiants d’instituts per convertir-se en arqueòlegs i arqueòlogues per un dia, etc.

He volgut fer aquesta presentació personal per tractar de contextualitzar la curolla que vull desenvolupar aquí. Crec fermament en la necessitat de divulgar el patrimoni arqueològic, de fer-lo arribar a tota la societat, tant per qüestions personals com per altres de caràcter tècnic i professional en les que no entraré. Així, vull aprofitar l’espai que m’han ofert n’Albert i en Dani per fer una proposta que (crec) podria ajudar a visualitzar i fer més present el patrimoni arqueològic de la nostra illa entre la societat en general.

Una història d’amor i compromís: com a les Balears es varen protegir més de 2.000 jaciments arqueològics.

Ja fa cert temps que al fer una visita guiada, xerrada, classe o conferència i xerro sobre l’arqueologia a Mallorca faig una pregunta “trampa” als participants: ¿quants de jaciments arqueològics penseu que hi ha a Mallorca? Les respostes que normalment em donen dista molt de la xifra real. En el millor dels casos solen contestar-me que unes poques desenes (baixa encara més si els demano quants n’han visitat). La resposta correcta sobta molt a la gent (que és l’efecte que vaig cercant): a Mallorca hi ha aproximadament 3.500 jaciments arqueològics. És a dir, hi ha un jaciment arqueològic cada quilòmetre quadrat. Aquest inici em serveix en moltes ocasions per despertar l’interès dels meus interlocutors i per poder reflexionar conjuntament sobre la desconeixença que el públic en general té sobre l’arqueologia de la nostra illa.

Avui voldria introduir una altra xifra que tal vegada també us sorprengui, els dels Béns d’Interès Cultural (BIC). Abans de tot, per si hi ha qualcú que no ho sap, BIC és la màxima figura de protecció del patrimoni històric-cultural que existeix a l’ordenament jurídic de l’Estat espanyol. Es tracta d’una figura legal reservada a aquells elements patrimonials més importants que, per tant requereixen una major protecció i tutela. Així, les Illes Balears són la Comunitat Autònoma amb més BIC immobles de tot l’Estat, tant a escala absoluta com a escala relativa. Amb 3.028 elements superem inclòs a Catalunya (2.244) tot i que aquesta comunitat té set vegades la superfície de les illes. En l’àmbit de densitat arribem als 0,61 d’elements BIC per quilòmetre quadrat, set vegades més que la comunitat que es col·loca en segon lloc (Canàries, amb 0,087 per quilòmetre quadrat).

Amor i compromís.

Darrere d’aquesta situació excepcional hi ha una història d’amor i compromís pel patrimoni de les illes, protagonitzada per dues persones cabdals en la història de la nostra arqueologia i el nostre patrimoni històric: el cartògraf i arqueòleg menorquí Josep Mascaró i Pasairus (1923-1996) i l’arquitecte i urbanista mallorquí Gabriel Alomar i Esteve (1910-1997).

La iniciativa de protegir els jaciments prehistòrics de Mallorca i Menorca sorgí de Gabriel Alomar l’any 1965. En aquell moment ocupava el càrrec de Comisario General del Servicio de Defensa del Patrimonio Artístico Nacional (SDPAN), una de les principals institucions de l’Estat encarregada de la salvaguarda del patrimoni històric i cultural, i ja estava vinculat amb l’ICOMOS. Alomar volgué plantejar en l’àmbit europeu una nova manera de conservar i protegir el patrimoni que consistís en un inventari detallat d’elements que anés vinculat a les normatives urbanístiques (el mateix sistema que funciona avui en dia). Per aconseguir això decidí plantejar un projecte pilot a Mallorca i Menorca aprofitant la ingent feina de catalogació de jaciments arqueològics que havia fet Mascaró Pasarius.

Aquest havia dedicat més de 25 anys de la seva vida a localitzar els jaciments arqueològics de les dues illes majors. Un aspecte importantíssim de la tasca de Mascaró Pasarius va ser com va aconseguir documentar aquesta ingent quantitat de jaciments. Amb una mobylette antiga i gràcies a la seva feina com a comerciant va recórrer tota la geografia de les illes, municipi per municipi, llogaret per llogaret, xerrant amb qui coneixia a fons el territori: els pagesos i pageses que havien nascut i viscut a unes illes agràries i rurals prèvies al desenvolupament turístic (i avui completament desaparegudes). Gràcies a la seva feina es va poder fixar un coneixement valuosíssim que d’una altra manera hagués desaparegut.

Així, fruit d’aquesta feina conjunta, el 10 de setembre de 1966 es va aprovar el Decret 2563/1966, pel qual es varen declarar Monuments Històric-Artístics tots els monuments megalítics, coves prehistòriques i altres restes prehistòrics i protohistòrics de les illes de Mallorca i Menorca. En total es protegiren 2.092 jaciments arqueològics (1475 a Mallorca i 617 a Menorca, tot i que aquesta xifra anà pujant amb els anys, ja que fins al 2003 tots els nous jaciments descoberts passaven a ser considerats BIC).

Millorem la visibilitat del nostre patrimoni arqueològic emprant una eina legal existent.

En aquestes alçades del text us preguntareu: què punyetes té a veure tot això amb el poc coneixement que té la societat mallorquina sobre el nostre patrimoni arqueològic? Bé, amb l’arribada de la democràcia a Espanya es va aprovar una nova legislació de Patrimoni mitjançant la qual tots aquests jaciments es varen convertir automàticament en BIC. La nova Llei de Patrimoni Històric espanyol (16/1985) plantejà una nova concepció en relació al patrimoni fomentant el seu coneixement entre la ciutadania. Així queda expressat en el seu preàmbul:

“Totes les mesures de protecció i foment que la Llei estableix només adquireixen sentit si, al final, condueixen a fer que un nombre cada vegada més gran de ciutadans pugui contemplar les obres que són herència de la capacitat col·lectiva d’un poble i gaudir-ne. Per què en un Estat democràtic aquests béns han d’estar adequadament posats al servei de la col·lectivitat en el convenciment que amb el seu gaudi es facilita l’accés a la cultura i que aquesta, en definitiva, és el camí segur cap a la llibertat dels pobles”.

En aquest sentit, l’article 13.2 de la dita llei obliga als propietaris dels BIC a “permetre’n la visita pública, en les condicions de gratuïtat que es determinin per reglament, almenys quatre dies al mes, en dies i hores prèviament assenyalats”. Però, sense cap mena de dubte aquest és un punt que s’incompleix sistemàticament. Actualment només una part ínfima dels jaciments arqueològics mallorquins és visitable de forma lliure i gratuïta (40-50?) tot i que la gran majoria són BIC.

Des d’aquí vull fer una crida a les administracions (especialment a les que tenen les competències sobre el patrimoni històric-cultural), als professionals i a la ciutadania en general per treballar de forma conjunta perquè es compleixi aquest article. Des del meu punt de vista, aquesta seria una manera de multiplicar infinitament la visibilitat del patrimoni arqueològic a l’illa, ja que tots i totes tindríem jaciments arqueològics visitables molt a prop de ca nostra. Al mateix temps podríem accedir a una gran quantitat de joies arqueològiques que avui en dia, amb el tancament del camp mallorquí, és impossible: el poblat d’Es Filicumís, completament desconegut però perfectament conservat; la Naveta doble de Sa Punta, que conserva una alçada de 3 metres; el talaiot de Sa Canova, que amb més de 12 m és el més gran de l’illa...

Sóc conscient que sortadament avui en dia la divulgació de l’arqueologia és molt millor que durant la meva infantesa. Però crec que encara estam molt lluny d’aconseguir una situació ideal en la qual la societat mallorquina conegui la riquesa del seu patrimoni arqueològic. Per què no donar una passa important simplement fent complir una normativa que ja està vigent? Reclamant els nostres drets?

David Javaloyas Molina

Arquèoleg i coodirector del Projecte Closos. Membre del Grup de Recerca ArqueoUIB.

Nou curs escolar.

Aquest mes de setembre comença el nou curs escolar. Ara fa un any que nosaltres ens presentàvem a les escoles i començàvem a treballar en diferents centres educatius, al jaciment de Son Real, de Can Picafort, i a Can Prunera. Museu Modernista de Sóller. Aldarq començava a caminar.

Enguany seguirem acostant l’Arqueologia la Història als centres educatius i iniciarem una nova proposta al Jaciment Talaiòtic de Capocorb Vell, Llucmajor.

Dels diferents tallers que vam portar a les escoles, el més exitós fou el de Grafits Rupestres, però també vam gaudir dels Trencaclosques Romans, els Emojis Egipcis o els Pop Ups i Arqueoadhesius Talaiòtics. Els més petits van gaudir d’excavacions a Son Real, ara també les tindrem a Capocorb Vell.

Enguany estrenarem tallers, els quals vam estar testant l’any passat: Farina amb Història i Arquitectura Talaiòtica. Enguany seguirem treballant, aprenent, corregint i experimentant.

Bons desitjos per al nou curs escolar!!!

Desitgem coincidir amb vosaltres, als diferents centres educatius de les illes i als diferents espais on treballem.

Us desitgem un inici de curs ple d’èxits!!!

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

 

Quan n’Albert em va proposar escriure una nova curolla a la seva pàgina, de seguida en vaig sentir honrat, però també un poc preocupat. Jo ja coneixia el format d’aquesta secció d’ençà que pràcticament ell i el seu company, en Daniel, la varen engegar, ja que fa un temps que seguesc la seva feina per la seva qualitat i perquè m’agrada molt la manera en la qual apropen el món de l’arqueologia, el passat i el patrimoni a tots els públics.

Encara record quan vaig conèixer a n’Albert, ell ens va convidar als meus companys i a jo a xerrar sobre el projecte arqueològic que estaven iniciant a Felanitx al programa de ràdio d’IB3, Balears fa ciència. Va ser en aquell moment en el qual vaig entrar en contacte amb l’equip que formava Aldarq i la seva filosofia d’arqueologia imaginativa i de proximitat, i des de llavors sóc un fan incondicional de la seva secció Berenars amb aldarq.

És per això que poder fer aquesta entrada m’enorgulleix, però al mateix temps m’intimida, sobretot observant el nivell i recorregut dels altres curollistes. Tot i això, ja us puc avançar que des del primer moment tenia molt clar que hi volia participar i que he gaudit moltíssim compartint la meva curolla amb vosaltres, en la qual us explic un poc com va sorgir el meu interès per l’estudi del passat i els meus inicis en el món de l’arqueologia. Només esper que també us agradi a tots.

El passat com a motivació per entendre el present.

Encara record quan era petit i el meu pare i el meu padrí discutíem, sempre amistosament, als dinars sobre la situació del nostre món, esperonats per les notícies que apareixien als informatius i, principalment, quan estaven relacionades amb la Política. Pràcticament mai ens posaven d’acord en qui era el culpable i quina podia ser la solució, però allò que a jo em cridava fortament l’atenció era que es podien arribar a remuntar decennis o, fins i tot, centenars d’anys per debatre quin era l’origen del problema. Clar, jo en aquells moments em començava a demanar com era possible que un fet que havia succeït feia tant, encara tenia influència en la nostra quotidianitat. Així, a poc a poc, vaig anar afegint noves preguntes i la curiositat per estudiar el passat com a eina per a entendre el món on vivia va anar augmentant.

És per això que vaig decidir estudiar Història a la Universitat i després d’haver conclòs aquesta etapa no sé si sóc capaç de respondre molt millor les preguntes del què, quan, on i per què, però aquesta curolla pel passat no ha fet més que créixer.

De les aules al projecte de camp

Tot va començar durant el curs acadèmic 2012/2013 a una optativa sobre Prehistòria de les Illes Balears. En aquesta se’ns va proposar que realitzéssim un exemple de projecte d’intervenció arqueològica. La idea era atractiva i bastant diferent d’allò que estàvem avesats, que generalment consistia en la típica classe magistral on el professor explicava una lliçó que els alumnes perfectament podíem aprendre d’un manual d’Història. En aquesta assignatura es va gestar el germen del que actualment és el Projecte Es Rossells. Aquesta intervenció, que just aquest any s’ha consolidat amb un nou projecte d’investigació quinquennal (2017-2021), es va iniciar amb un projecte triennal (2014-2016) que es centrava en l’estudi de la murada que envolta tot el poblat que avui coneixem com a Es Rossells I, però que també rep el nom de “Es Clavets”.

Va ser durant aquests tres anys on vaig aprendre, tot i que encara continuo amb la meva formació, com es gestiona un projecte arqueològic. En un primer moment, gran part de la gestió del projecte va caure en mans d’arqueòlegs amb una llarga experiència com en Tomeu Salvà i en Christoph Rinne que, al mateix temps que supervisaven la nostra feina, ens ajudaven a aprendre com enfrontar-nos a una empresa d’aquestes característiques. D’aquesta manera, gradualment, el pes de tirar la campanya endavant queia més en les nostres mans. Va ser d’ells dels qui vàrem, ja no aprendre, sinó entendre la importància d’aplicar la metodologia científica a qualsevol tipus d’investigació. L’equip d’arqueòlegs que treballarem durant aquells tres anys als Rossells era reduït i era la nostra primera experiència en la gestió d’un jaciment arqueològic.

A poc a poc, en el meu cas i supòs que també en els dels meus companys, la intervenció de camp no va ser l’objectiu principal de la campanya, sinó que els objectius que ens marcaven i la manera d’assolir-los anaven guanyant importància. És a dir, no era tant ser al jaciment i pensar en quines podrien ser les sorpreses que trobaríem si excavàvem a l’interior del poblat; sinó reflexionar sobre els nostres objectius específics i quina metodologia podríem aplicar per treure el màxim suc a la informació que documentàvem. Així doncs, la campanya deixava de ser una intervenció puntual de com a màxim tres setmanes, i esdevenia un projecte en el qual es pensava i treballava mesos abans de trepitjar camp i es continuava fent feina després de la intervenció.

Tot en conjunt no deixa de ser una feina esgotadora, ja que implica rumiar al voltant d’un mateix tema tot l’any, però els resultats que s’arriben a obtenir compensen àmpliament l’esforç invertit. No es tracta només de l’aportació que es pot arribar a fer al món acadèmic, sinó, a més a més, el fet de treballar colze a colze amb un equip de persones que comparteixen la teva il·lusió i preocupació, però que al mateix temps tenen curolles diferents de la teva. És també tota la gent que arribes a conèixer, ja sigui dins el món de l’arqueologia o simplement amants del patrimoni.

Són totes les tasques, gestions, reunions, el dèficit d’hores de son per tirar endavant el projecte. És tot això el que fa que l’arqueologia i la gestió del patrimoni, en el meu cas el patrimoni arqueològic, sigui una experiència enriquidora que em motiva a seguir treballant i intentar millorar diàriament.

És sobretot l’estudi de les societats del passat allò que realment m’enganxa de la disciplina històrica i arqueològica. De com persones com nosaltres que varen viure fa milers d’anys realment no eren com nosaltres, tenien una manera d’entendre el món que els envoltava i de relacionar-se amb aquest totalment diferent de la nostra; de com, a través de les restes que recuperem, podem intentar comprendre com vivien i de quina manera interpretaven la seva quotidianitat. A més, tot aquest saber, sempre dinàmic gràcies a la feina dels diversos equips que es dediquen a l’estudi del passat, és també un fort motor de canvi social al món actual, ja que t’ajuda a reflexionar sobre les estructures de poder existents i et mostra com la Història de la humanitat no és un ens monolític i immòbil, sinó un ventall en constant moviment ple de canvis i contradiccions.

Crec que és en aquest punt on l’Arqueologia té un dels seus principals punts forts, contribuir en la formació d’una societat més justa i tolerant. Així, som els arqueòlegs els qui hem d’obrir les portes de la investigació i dels seus resultats a tots els públics amb un llenguatge que, sense perdre el rigor científic, sigui capaç d’arribar a qualsevol persona i promogui un sentiment positiu cap al seu patrimoni.

Javi Rivas,

Arqueòleg

Són manies meves. Sempre llegeixo abans d’escriure. La lectura és la benzina de l’escriptura o, almenys, n’és la meva, a l’igual que la de la Paleontologia. Fa uns dies n’Albert em va demanar que escrivís quelcom pel seu bloc. De manera que li he fet una repassada (al bloc). N’hi ha un bon grapat d’articles. Entre tots, n’hi ha un que m’ha cridat l’atenció. Es titula: «¿Educación patrimonial infantil?…¿Por supuesto que sí!» (Núria Jiménez Pozo). I, per què? Doncs perquè coincideixo totalment amb aquesta afirmació. A més, sóc dels que pensen que un infant que coneix el patrimoni cultural que li és proper, l’estima; i, que per extensió, estimarà els patrimonis que li queden llunyans. I, no ho dic jo que qui aprèn a estimar, aprèn a autoestimar-se. Tot són avantatges.

El patrimoni que jo estimo i la paleontologia

El patrimoni que jo estimo d’una manera més especial és el paleontològic. Sóc geòleg i he estudiat un màster en paleontologia i un altre en gestió del patrimoni cultural i museologia. He tingut la sort d’haver dedicat bona part de la meva vida professional als fòssils, tant en excavacions com en col·leccions de diferents museus. Així que he prospectat, he excavat, he registrat, he documentat, he transportat, he dipositat, he siglat, he estudiat, he exposat i he emmagatzemat fòssils (entre altres elements). Amb tot aquest reguitzell, una cosa que tinc clara és que un fòssil és un objecte d’estudi científic, però també que és un objecte del nostre patrimoni cultural. Em sembla que he participat de tots els passos pels quals pot passar un fòssil que arriba a les col·leccions d’un museu, a excepció de la preparació prèvia pel seu estudi i preservació (és feina d’altri).

Però tot això per a què serveix? Els usuaris finals del patrimoni paleontològic, en tenen coneixement de què tenen a prop de casa seva? Entenen coneixement de tots aquests passos? Saben qui els du a terme? Si les respostes fossin que no, si no en tinguessin coneixement, tots aquells «he» (els meus i els d’altres persones que els han practicat) no hauran servit de gairebé res.

Us faig una pregunta, que manllevo al filòsof idealista David Hume (1711-1776) i l’adapto per fer-me-la venir bé: el patrimoni que no es coneix, no existeix?

La meva curolla va aparèixer

Un dia, després de molt donar-li voltes, vaig decidir lligar aquests dos darrers paràgrafs en una recerca. Com que vivia a Sabadell (Barcelona, Catalunya) i sóc col·laborador de l’ Institut Català de Paleontologia Miquel Crusafont i del seu museu (ICP), m’hi vaig llençar. Aquella pregunta que us feia va evolucionar dins meu fins a transformar-la en «Quina és la percepció que tenen els infants del patrimoni paleontològic?». Com que es tractava de poder resoldre-la en relativament poc temps la vaig aplicar a un grup d’infants sabadellencs d’entre 7 i 9 anys i la vaig centrar en el patrimoni que té a veure amb els dinosaures dels jaciments catalans.

Es dóna el cas que a Sabadell hi ha una institució on es conserven i estudien els fòssils d’aquests dinosaures, que aquesta institució hi té un museu estimat pels seus veïns i que, a més, hi ha nens i nenes que hi viuen (a Sabadell, al museu no): l’ICP, clar. Tot això, que es conservin els fòssils i que hi hagi persones que se’ls estimin, fa que puguin ser considerats patrimoni cultural.

Fins fa poc tenia clar què era un dinosaure. Bé, més o menys. En principi, el model científic dels dinosaures diu que són aquells sers vius que pul·lulaven pel medi terrestre entre fa 230 i 65,5 milions d’anys i que són cordats sauròpsids arcosauromorfs (buf!). En canvi, els pterosaures (rèptils voladors) o els mosasaures, notosaures i icitiosaures (rèptils nedadors) no són dinosaures, tot i que sí que són saures i també tenen una aparença terrible. Fins i tot sé que de dinosaures se n’ha descrit fins a 700 espècies diferents, algunes d’elles endèmiques de Catalunya. I segons a qui demanis, et respondrà que n’hi ha una o que n’hi ha dues. Avui dia, hi ha tot un seguit de discussions científiques molt interessants sobre qualsevol aspecte que ens puguem proposar al voltant dels dinosaures.

La darrera discussió, que ha transcendit amb força als mitjans de comunicació, posa en dubte la manera com s’agrupen taxonòmicament. Però també es discuteix si tenien la sang calenta o freda; com construïen els nius, com ponien els ous, quants en posaven cada cop i de quina manera els distribuïen en les seves postes; si els progenitors dels pollets en tenien cura; si el seu creixement era ràpid o lent; si tenien plomes o no, com eren aquestes plomes i com es distribuïen en els seus cossos; si són els avantpassats dels ocells o, fins tot, si els ocells són dinosaures; si van arribar a volar o només planaven; per a què servien determinades estructures òssies que els seus esquelets ens mostren; quin aspecte exterior tenien (colors, plomes…); què els va extingir, a quina velocitat, per què i com (si és que es van extingir: recordem els ocells); quins sorolls feien per comunicar-se; de quina manera caminaven; a quines velocitats es movien…

Moltes d’aquestes preguntes no tenen resposta avui dia, però sempre hi ha quelcom que n’indica una o diverses de respostes. La ciència ho té això. Els fòssils són un objecte d’estudi científic perquè les preguntes ens les fem a partir de la troballa d’aquella peça amb aquella estructura. Aquesta peça serà revisitada una vegada i una altra pels paleontòlegs i passarà a formar part del nostre patrimoni científic. A la fi -un altre cop- un objecte del nostre patrimoni cultural, en particular del patrimoni paleontològic.

Va de contes

Continuem amb els infants de Sabadell? Quines havien de ser les representacions i les explicacions que aquells infants projectaven (model mental) quan se’ls enfrontava al seu patrimoni paleontològic? Parlant, parlant, la cap del departament d’educació del museu de l’ICP em va dir que cada any proposaven un tema per a un concurs de dibuix i de narrativa i que en tenia guardats de quan la proposta girava al voltant dels dinosaures catalans. La proposta era ideal i me’ls vaig llegir i –finalment– usar per a la meva recerca: ja tenia el material. Per tal de trobar una resposta a la meva pregunta, vaig analitzar-los.

Aquests contes es van realitzar prèviament al disseny de la recerca i això els convertia en un material òptim, en tractar-se d’una investigació exploratòria: una excavació de la imaginació d’aquells infants materialitzada en les seves històries. Aquesta excavació consistia a localitzar diferents conceptes que els infants relacionaven amb els dinosaures: vaig excavar-los de cada conte i els vaig apuntar a un full Excel. Cada conte, una línia; cada concepte, una columna; si el concepte apareixia en un conte, a la casella corresponent hi apuntava un 1, si no hi sortia, un 0. Això em va permetre analitzar el grau de similitud entre tots els contes, en funció del seu contingut comú en conceptes.

Com a part del context, en analitzar els contes, calia entendre que els infants projectaven el seu imaginari quan redactaven els seus contes. A més, aquest imaginari es nodria almenys de tres sumands: (1) elements fantàstics; (2) models mentals, que representen l’ordre de la seva realitat: les seves quotidianitats i els seus aprenentatges; (3) la icona de dinosaure: la imatge física i de comportament amb què la indústria audiovisual ha dotat als dinosaures. Tots aquests 3 sumands tenen una part de model científic: del que la ciència diu dels dinosaures.

El resultat d’aquests sumands és que cada infant té un model mental que serà més o menys proper al model científic dels dinosaures, model que en feia la comparació. Però, ull viu, que de la mateixa manera que als infants, aquells tres sumands (imaginació, model mental, icona) també afecten els adults. I aquests adults són els qui redacten articles de premsa o llibres, escolars o no, dirigits a infants; legislen sobre el patrimoni paleontològic o sobre el marc educatiu formal; i generen exposicions, programes televisius de divulgació o, fins i tot, pel·lícules.

Era evident, que tractant-se de dinosaures, amb 7, 8 o 9 anys, el model mental d’un infant estaria -en la majoria dels casos- allunyat del model científic. No va ser una sorpresa que als dinosaures se’ls imaginessin fent les mil i una, passant les mil i una aventures, essent de totes les formes possibles, comportant-se de manera més aviat humanitzada, defensant les seves cries o les d’altres: com és natural, amb l’empremta que pel·lícules com Jurassic Park, The Good Dinosaur (El Viaje de Arlo) o sèries com Dinosaur Train (Dinotren) tot barrejat amb informacions tretes de documentals i visites a museus.

A banda d’això darrer, un dels aspectes que més va captar el meu interès no va ser un altre que poder posar de manifest una confusió freqüent, fins i tot, entre adults: quan apareixien en els contes, gairebé la meitat dels infants tenia clar que la professió de qui estudia els fòssils era la del paleontòleg i una quarta part que era un científic; mentre que una tercera part pensava que aquest havia de ser un arqueòleg i en molt poques ocasions ho relacionaven amb l’espeleologia. Poques vegades algunes d’aquestes “professions” apareixien aparellades en un sol conte.

Resoldre confusions

Resoldre aquesta confusió no serà fàcil, però s’ha d’intentar. Confusions similars existeixen per a moltes altres professions i segurament en moltes d’elles les afecta a diferents nivells. Pel que fa als paleontòlegs i la paleontologia aquesta confusió es dóna en nivells tals com el legislatiu, l’educatiu (formal i no formal) i dels mitjans de comunicació. En el legislatiu perquè les lleis de protecció del patrimoni paleontològic solen estar incloses en les del patrimoni arqueològic i això dilueix les fronteres entre una professió i l’altra i ciència. En l’àmbit educatiu, perquè difícilment un mestre coneixerà els ets i uts de la paleontologia i o no en parlarà o els derivarà a les explicacions que puguin rebre en visitar museus, que a vegades poden ser decebedores en aquest aspecte.

En l’àmbit de la premsa, les notícies poden arribar a aportar dades errònies o malinterpretades, parlant de fòssils i dels arqueòlegs que els han estudiat o excavat. I, finalment, possiblement els màxims culpables que aquesta confusió existeixi: els paleontòlegs, massa vegades tancats als seus despatxos, entre fòssils, llibres, permisos d’excavació, informes administratius i allunyats de la divulgació del coneixement. Per això qui ha de començar a pensar en com resoldre aquesta confusió no som uns altres que els mateixos paleontòlegs.

Pep Aurell,

Paleontòleg i Gestor del Patrimoni Cultural.

 

 

Des que em varen proposar d’escriure aquesta curolla, he de reconèixer que em va fer particular il·lusió, tant pel fet de deixar enrere determinats formalismes acadèmics i escriure quelcom més amable, com pel fet de posar peu a terra i reflexionar sobre el perquè?, o el com?, de tot plegat.

En el meu cas, vaig tenir més o menys clar que volia estudiar Història i Arqueologia ja a la E.S.O., on em vaig engrescar amb les classes d’un dels meus professors, en Vicent Marí, les quals em portaren a cercar també les primeres lectures arqueològiques. D’això deu fer més de quinze anys (ara en tinc 31) i pel camí han passat ja una llicenciatura, un màster, un doctorat i multitud de projectes, excavacions, congressos, publicacions i altres vivències relacionades amb l’arqueologia.

Estrat Jove i la fornada del 2004

Imagín que deu ser habitual que tothom recordi amb nostàlgia l’etapa d’estudiant universitari… En el meu cas, aquesta va venir marcada per la pertinença a Estrat Jove, un col·lectiu d’estudiants d’Arqueologia de la U.A.B. amb el que, entre moltes altres coses, mirarem de completar les mancances d’un pla d’estudis sobre arqueologia encara diluït en la Llicenciatura d’Història. Fundàrem una revista, anomenada “Estrat Crític”, organitzàrem congressos (JIA2010), seminaris, cursos i una llarga llista d’activitats amb la voluntat de fer de l’arqueologia quelcom a l’abast i servei de tothom. Participàrem políticament de la vida universitària en anys molt complicats per les mobilitzacions contra el pla Bolonya. Intentàrem aportar quelcom a la construcció del nou Grau d’Arqueologia, amb més aviat poca fortuna, i debatíem sobre multitud de qüestions relacionades amb l’arqueologia, o no, però que ens enriquien col·lectivament. Malauradament, la precarietat amb què conviu la recerca en aquest país, especialment en les etapes formatives, ens va portar a cercar cadascú el nostre camí, en molts casos lluny de la U.A.B.

Prehistòria en illes de fenicis

Durant aquests darrers anys, he anat centrant la meva tasca investigadora en la prehistòria de les Pitiüses, particularment sobre els seus espais domèstics i la seva metal·lúrgia. Temàtiques que vaig escollir per a desenvolupar la meva Tesi Doctoral.

Cert és que la prehistòria ha estat tradicionalment la “petita” de l’arqueologia d’Eivissa i Formentera, especialment si es compara amb l’espectacularitat de les evidències que fenicis i púnics ens llegaren. No sabria dir exactament el perquè vaig acabar especialitzant-me en aquest període, però diria que la manca de dades o el desconeixement generalitzat que se’n tenia, varen ser-ne una de les motivacions principals. Particularment, m’interessava posar a prova alguns plantejaments que s’anaven repetint sobre les Pitiüses a l’Edat del Bronze, com per exemple el fet que aquestes illes romanien despoblades just abans de l’arribada dels fenicis o bé la relació i encaix d’aquestes amb els grups arqueològics de Mallorca i Menorca (Campaniforme, Dolmènic, Naviforme…), generalment molt millor contrastats.

Precisament la recerca d’aquestes motivacions és el que em va permetre sortir de la que, fins aleshores, era la meva universitat (la U.A.B.) i emprendre un camí que em va portar primer per la Universitat Pompeu Fabra i més endavant al C.S.I.C. de Madrid, entre altres centres.

El projecte ArqueoBarbaria

El projecte ArqueoBarbaria, va néixer amb l’objectiu fonamental de trencar amb el col·lapse que vivia la recerca prehistòrica a les Pitiüses, doncs feia més de 10 anys que no es portava a terme cap projecte d’excavació. En aquest sentit vàrem tenir molt clar que calia formar un equip interdisciplinari per tal de portar a terme la recerca amb les màximes garanties. Així començarem les excavacions al poblat de Cap de Barbaria II, on ja participen més de 15 especialistes.

Resumint, Cap de Barbaria II és un hàbitat a l’aire lliure, que fou objecte d’una primera fase d’excavacions entre l’any 1979 i 1987 i d’una segona fase d’excavació i restauració des de l’any 2012. D’aquestes investigacions se’n desprèn que romangué ocupat durant bona part de l’Edat de Bronze, aproximadament entre el 1.650 i el 850 cal ANE. El poblat presenta almenys nou àmbits diferenciats dels que en destaquen els tres de planta naviforme (àmbits 7, 8 i 9) que acolliren les principals activitats domèstiques d’aquestes comunitats, motiu pel qual disposen d’estructures complementàries al seu interior com, per exemple, llars de foc, banquetes, enllosats, ollers o cubetes d’emmagatzematge. La resta d’àmbits del poblat (1, 2, 3, 4, 5 i 6), de planta circular o arronyonada, acolliren altres activitats econòmiques com la talla de roques de sílex i calcàries, la fosa de metalls de coure i bronze, la producció de recipients de ceràmica, l’emmagatzematge de queviures, l’estabulació de ramats o l’abocament de deixalles. Dels seus pobladors sabem que basaren la seva subsistència en l’agricultura, la ramaderia, la caça d’aus, la pesca i la recol·lecció de mol·luscos marins. A més, s’organitzaren socialment d’una manera més o menys igualitària i en col·laboració amb la resta de comunitats del seu entorn. De la mateixa manera que mantingueren contactes puntuals amb altres comunitats de la Mediterrània des d’on obtenien recursos absents a Formentera com el sílex o el coure i estany necessaris per a la producció de bronzes.

D’altra banda, en el marc del mateix projecte també hem realitzat campanyes de prospecció en coves de La Mola, on s’ha pogut realitzar una petita intervenció a la Cova 127, una cova funerària de l’edat del bronze on hem pogut localitzar almenys dues inhumacions i diversos elements d’aixovar com botons de perforació en “v”, denes de collar o bols ceràmics. Tot plegat esperem que ens aporti informació rellevant sobre les pràctiques funeràries d’aquestes comunitats.

Arqueologia Social a Formentera

Des del començament vàrem entendre que el Projecte ArqueoBarbaria havia de respondre als principis de l’”Arqueologia social”, de manera que no entenem de forma independent els treballs de camp i de laboratori respecte de la tasca de difondre els seus resultats. Així, pensem que la creació de coneixement no acaba en un despatx a la universitat, sinó que es realitza en tant que és compresa i raonada per la societat, convertint-se, així, en anàlisi crítica des d’una perspectiva dialèctica de la història. Entenem, per tant, que socialitzar la informació generada mitjançant la pràctica arqueològica és part del nostre procés d’investigació i una cosa fonamental per transformar les dades que generem en coneixement socialment útil. Així, en el transcurs de les 6 campanyes realitzades, i durant els posteriors estudis, hem mirat de compaginar la recerca arqueològica i la socialització de tot el coneixement històric generat mitjançant multitud de canals i propostes (xarxes socials, blog, vídeo-diaris, conferències, exposicions, seminaris, vídeo-fòrums, excursions, visites guiades…). Donat l’èxit de la iniciativa que hem plantejat i d’altres similars, creiem que aquest tipus d’experiències poden convertir-se en una manera útil de relacionar la pràctica científica amb la societat que al cap i a la fi és qui n’aporta el finançament necessari per portar-la a terme.

Aquí hi trobareu més informació:

https://capdebarbaria2.wordpress.com/

Pau Sureda,

Arqueòleg

Quan fa deu anys (deu anys ja… vaja!) que treballes en el mateix, primer com a doctorand i desprès com a investigador post-doctoral, i una dia rebs un mail demanant-te que expliquis la teva curolla que t’ha portat a fer-ho, sents una mica de vertigen. Primer, per veure tan clara i sobtadament el temps que has dedicat a això al llarg de la teva vida “protoadulta”. I desprès perquè, tot i que en un repàs ràpid pots enumerar moltes coses fetes (projectes, excavacions, treballs de camp, de laboratori, textos, casos d’estudi, etc.), de cop et demanes: i quin és el propòsit de tot això? Què m’ha portat a treballar-hi durant anys? Per què els arbres, les plantes i la seva relació amb les diferents societats al llarg del temps?

En el meu cas particular, fa anys que la meva dedicació com a arqueòleg i arqueobotànic s’ha centrat en l’estudi de les relacions entre les persones i les plantes. Més concretament, entre societats humanes i el seu entorn forestal des d’una perspectiva arqueològica. Aquesta dedicació neix d’una relació dialèctica entre disciplines (ciències humanes i ciències naturals) i els seus objectes d’estudi (el que coneixem com a “cultura” i “natura”). I aquesta dialèctica apareix més prest del que un podria pensar, ja en l’època de l’escolarització quan, en acabar quart d’ESO el sistema educatiu et fa triar. Batxillerat de ciències humanes o de ciències naturals? Això amb setze anys… no és una tria fàcil si a un li desperta tant d’interès l’estudi de la història com de “la natura”, del paisatge o les plantes.

Ni ciències, ni lletres

Per diverses raons, entre elles la frustració de veure com un gran professor de matemàtiques no aconseguia fer despertar en un adolescent el gust per aquesta disciplina (no m’hauré disculpat mai prou!), vaig fer el batxillerat humanístic i la llicenciatura d’història. Un cop acabats aquests anys tancat a les aules, l’interès per les relacions entre les societats i l’entorn persistia i va influenciar de forma determinant la meva tria de a fer una tesina i una tesi doctoral precisament sobre aquests temes. Acabada la formació tan reglada i dirigida, amb programes d’estudi encorsetats des de dalt, vaig trobar la manera d’afrontar l’estudi del que m’interessava no des d’una perspectiva “estrictament cultural” ni “estrictament ecològica”. I l’arqueologia, i més concretament l’arqueobotànica, van ser un excel·lent entorn a per dur això a terme.

La possibilitat de viure un any a la Guinea Equatorial i dedicar la meva tesina a l’estudi de la gestió dels recursos forestals en els pobles d’ètnia fang d’aquest país centreafricà em va permetre veure clar que el meu objecte d’estudi, és a dir, l’ús dels arbres per part de grups humans, no es podia explicar des de perspectives “simplistes”. Les relacions socials que s’estableixen entre persones i arbres no es poden explicar exclusivament en funció a les qualitats fisicoquímiques o ecològiques de les espècies arbòries; ni al marge d’aquestes, atenent només conceptes socials o culturals. Cal tenir-ho tot en compte, posar tots aquests ingredients a l’equació i fer-los dialogar entre ells.

De l’Àfrica equatorial a la Mediterrània

Acabada aquesta primera tasca acadèmica, em vaig proposar fer el mateix tipus d’estudi a la prehistòria balear. Evidentment, això implicava molts canvis. De l’Àfrica equatorial a la Mediterrània. I del present al passat, a un passat llunyà, més de dos mil anys enrere. Però, tanmateix, l’interès era el persistent: entendre de quina manera les societats prehistòriques de Mallorca i Menorca es relacionaven amb les plantes i el paisatge. L’estudi etnobotànic a Guinea m’havia ajudat a entendre que societats diferents a l’occidental moderna (i les societats prehistòriques ho son, clar) estableixen aquest tipus de relacions de forma substancialment diferent de com ho fem, per exemple, a la Mallorca del segle XXI. I això no és una conclusió tan banal com podria semblar, tenint en compte que tant l’arqueologia com la botànica son ciències construïdes precisament des d’una perspectiva occidental i moderna.

Des d’un punt de vista metodològic, el camí a seguir estava més clar, establert pel que coneixem com a antracologia, la disciplina arqueobotànica encarregada de l’estudi dels restes de fusta i carbó apareguts en jaciments arqueològics (el nom prové del mot grec “anthrax – anthracos”, carbó). A partir de l’estudi d’aquest tipus de restes arqueobotàniques en diversos jaciments de l’Edat del Bronze i del Ferro a Mallorca i Menorca, l’objectiu era dual. Per un costat, es tractava de reconstruir en la mesura del possible com era el paisatge prehistòric a les dues illes. I, per altra costat, d’entendre com les societats prehistòriques hi interactuaren tenint en compte la gran diversitat d’usos materials de les plantes llenyoses en aquests grups. I amb aquest mateix rumb he seguit treballant, a Balears i a altres llocs de la Mediterrània, fins a dia d’avui.

Amb aquest tipus d’estudi, idò, hem pogut anar veient com el paisatge prehistòric no era gaire diferent de l’actual. Sembla que els pinars i, especialment, les màquies (o garrigues) obertes dominades per arbres i arbusts com l’ullastre, la mata, les estepes, els aladerns o el romaní, caracteritzaren el paisatge prehistòric de Mallorca i Menorca. Per altre costat, es feia evident la gran diversitat d’usos de la fusta, presència material dels arbres al paisatge, per part d’aquestes societats. Un ús fonamental fou el consum de llenya com a combustible, ja que cal tenir present que fins a la molt recent i parcial generalització dels combustibles fòssils des de la segona meitat del segle XX, la fusta ha estat la principal font d’energia de les societats humanes.

Així mateix la fusta fou emprada per a construir edificis, per a fabricar objectes o durant diversos actes ritualitzats vinculats, per exemple, al tractament funerari dels difunts i de la seva memòria.

L’ocupació humana de tots els ecosistemes de Mallorca i Menorca: implicacions paisatgístiques.

Hem anat veient com aquests usos de la fusta d’arbres i arbusts i, com dèiem, especialment l’ús recurrent i diari d’aquesta com a combustible per a un gran diversitat d’activitats domèstiques (cuinar aliments, escalfar aigua, il·luminar), artesanals (construcció, fabricació d’objectes, producció ceràmica i metal·lúrgia) i rituals, no va implicar grans transformacions del paisatge. Sembla que des del moment en que trobem grups humans habitant de forma permanent tots els ecosistemes i indrets geogràfics de Mallorca i Menorca, la relació entre aquests i el paisatge forestal es va anar desenvolupant de forma estable i duradora. És a dir, això es va fer sense comprometre ni la satisfacció de les necessitats socials ni la reproducció de les espècies forestals.

Igualment, veiem que al llarg d’aquest període de temps aquesta gestió dels recursos forestals va anar variant al ritme que ho feien altres aspectes socials i culturals d’aquests pobles prehistòrics. En aquest sentit ha estat especialment rellevant veure com la relació dels grups humans amb el paisatge vegetal ha anat evolucionant paral·lelament als canvis en l’ús de l’arquitectura monumental ciclòpia*. Evidentment, aquest tipus de manifestacions culturals, com les navetes d’habitació, els talaiots o plataformes esgraonades i altres tipus de monuments, suposaren la materialització de diverses maneres canviants i dinàmiques d’entendre, ordenar i viure en el paisatge al llarg de la prehistòria.

Hem pogut veure que, de la mateixa manera que les estratègies arquitectòniques i monumentals van anar variant a mesura que ho feien les concepcions del territori, també s’anaren transformant les lògiques i paràmetres amb que els pobles prehistòrics es relacionaren materialment amb l’entorn, amb les plantes i amb el paisatge.

La història dels boscos i del paisatge

Tots aquests aspectes m’han permès treballar en l’estudi del que coneixem com a paisatges culturals. És a dir, la manifestació de com els grups humans entenen el seu entorn i s’hi relacionen materialment, tenint en compte tant la dimensió ecològica (“natural”) de l’entorn com l’especificitat cultural en que cada societat humana el percep i s’hi relaciona. Això ens permet anar veient, doncs, quin fou el rol cultural dels arbres i del paisatge en les societats prehistòriques. I, a la vegada, conèixer la història i el passat dels boscos i dels paisatges actuals a les Balears. En certa manera, aquesta tasca ha estat, i continua essent, una manera de fer visible el rol cultural dels arbres, de “fer-los contar la història” de les societats prehistòriques balears, com ho feia l’olivera del còmic que llegíem quan érem petits a l’escola (i ens esforçàvem molt a la classe de matemàtiques…).

Llorenç Picornell Gelabert

Investigador post-doctoral al Muséum National d’Histoire Naturelle de París

tokelau24@gmail.com

* Arquitectura ciclòpia: feta amb grans blocs de pedra sense tallar i sense fer ús de cap tipus d’argamassa. És la tècnica arquitectònica amb la que s’han construït els principals monuments de la prehistòria balear. La tècnica constructiva es basa en la confecció de dues filades paral·leles d’aquests blocs de pedra amb un rebliment intermig de macs més petits.

El primer cop que vaig optar a una feina en el món de l’arqueologia, el responsable de l’empresa que oferia el lloc de treball -professional del mateix sector- manifestava obertament les seves reticències respecte a la contractació de dones, el món femení no hi cabia. Finalment, la tenacitat d’alguna precursora i el meu desig per poder dedicar-me a què més em seduïa en aquells temps, van aconseguir que hagin passat 16 anys treballant en aquest àmbit. 16 anys dedicant-me de manera professional al món de l’arqueologia, la recerca i la divulgació del patrimoni dins de tot el territori català.

D’ençà que vaig iniciar els meus estudis d’Història a la Universitat de Barcelona, vaig comprendre que molt de què aprendria a la facultat mai em serviria per res, i, a banda d’aquesta constatació, molt pitjor va ser comprovar que, tant el relat històric com la docència, sovint deixaven de banda la presència dels subalterns, dels “diferents”, en els continguts de les matèries. Fer Història sense incloure-hi els marges, els ocults o els incòmodes no és una altra cosa que seguir jugant-li el joc al patriarcat i a l'”statu quo” imperant.

Reivindicant altres discursos

Per sort, a la facultat sonaven algunes veus diferents, col·lectius que reivindicaven altres discursos i algunes professores (Milagros Rivera, Teresa Vinyoles, Mary Nash, Mercedes Vilanova o Dolors Molas i les seves companyes de Tacita Muta) que provaven de fer-nos arribar noves visions del passat i, sobretot, noves fonts en què basar les nostres recerques. Així que de nosaltres depenia, com a estudiants, prendre les eines que ens lliuraven o bé, seguir alimentant una Història feta a mitges.

Han passat els anys, i em permetreu que aprofiti aquestes línies per fer balanç personal. D’entrada ja us puc dir que, fa escassament un parell d’anys, novament em vaig retrobar amb la sensació que descrivia al principi. En formar part de l’equip d’excavació en un projecte a la ciutat de Barcelona, el contractant, responsable d’una important firma del món de la construcció, es queixava, en plena visita d’obra, de la nombrosa presència femenina, posant en qüestió la solvència laboral de les integrants de la plantilla. Per moltes de nosaltres això no és nou, com tampoc ho és no disposar moltes vegades ni d’un petit lavabo d’obra en condicions. Però escoltar aquelles afirmacions més de deu anys després, em va causar desencís i, alhora, moltes ganes de seguir reivindicant espais i punts de vista alternatius.

Per sort, avui en dia, dins del sector de l’arqueologia no necessitem mesures per garantir l’equitat, perquè, de forma natural, el nostre és un món bastant paritari en el que, treballar braç a braç (sovint amb operacions amb gran desgast físic associat), permet reconèixer i conèixer a l’altre, sigui quin sigui el seu gènere.

Arqueologia en femení

Seguint amb el balanç, hi ha una nova fornada d’arqueòlegs i arqueòlogues que, des del món universitari, semblen recollir el testimoni d’aquella “arqueologia de les dones” defensada per l’Encarna Sanahuja, fa uns anys, o la Dra. Cristina Rihuete, encara avui a la UAB; introduint la perspectiva de gènere, i també el de les minories, dins dels projectes de recerca.

Però si alguna cosa m’ha sacsejat en tot aquest període, aquesta ha estat la divulgació del coneixement històric. Des de fa uns anys, compartesc amb bons companys de camí el projecte d’AURA, didàctica i difusió cultural, entitat orientada a la socialització del patrimoni des d’un vessant amena i educativa. Gràcies als diferents encàrrecs i propostes que hem anat elaborant, hem pogut dedicar-nos de manera activa a la recuperació d’alguns relats que, fins ara, havien restat oblidats o ignorats. En les activitats que desenvolupem intentem incloure sempre referents masculins i femenins (ja siguin tallers didàctics, ja siguin visites culturals). Quan escrivim guions per a visites guiades o dramatitzacions, incloem veus femenines que rescaten memòries d’altres vivències i les fan també protagonistes. No busquem una paritat artificial; creiem, com a historiadors, que cal que totes les veus siguin escoltades.

Aquesta modesta experiència em porta a poder afirmar que resten molts buits encara per omplir, especialment en l’àmbit educatiu de les Ciències Socials, sovint massa afectat pels llocs comuns i per referents repetitius (quan deixarem de parlar de la Prehistòria dels caçadors i les recol·lectores?, quan veurem alumnes estudiant el paper de científiques com Jane Goodall, Josefina Castellví o Rita Levi-Montalcini? quan visualitzarem a les dones que, en la Guerra Civil, en la Primera, Segona o la guerra que sigui, han estat violades o abusades?).

On són les dones?

A Catalunya, algunes professionals del món de la comunicació, el periodisme i la literatura porten uns mesos articulant el col·lectiu OnSónLesDones amb el qual tracten de posar en evidència les diferències en la representació d’homes i dones en els mitjans de comunicació. Actives a xarxes i en diferents suports, denuncien la perpetuació de rols que invisibilitzen les dones, la presència de continguts esbiaixats i la manca d’atenció a algunes vivències de gènere. Em pregunt si, des del patrimoni, des de la divulgació històrica, podríem dur a terme una iniciativa semblant…perquè és ben evident que si el de les dones, i altres col·lectius que s’han tingut al marge, avui en dia estem subrepresentats als mitjans, les mancances de visibilitat al llarg de la Història, són alarmants.

Crec fermament que, des del patrimoni, la recerca, els centres museístics i altres espais culturals, tenim encara molt a fer, des d’auto-diagnosi a revisió de continguts, publicacions, temàtiques expositives, etc. Per tot plegat calen esforços humans i econòmics, fomentar la investigació, dotar als escolars de nous models, rescabalar les figures que hom ha deixat en segon pla…(1) Hi ha encara massa memòries, persones, objectes, espais i preguntes que esperen un tracte digne i una resposta que no sigui de pur tràmit.

Montse Piñeiro
@montsepineiro
Arqueòloga. Difusió del patrimoni cultural.

(1) Un bon exemple és l’obra “L’exili violeta” en la que l’escriptora Marta Pessarrodona recuperava el paper de nombroses dones del món de la cultura en el gruix dels exiliats per la Guerra Civil Espanyola.

Patrimoni en femení

Ruta dels Refugiats de la Guerra Civil, realitzada la tardor de 2016 a la Garriga, ideada i executada per AURA, didàctica i difusió cultural.

Arqueologia en femení.

Arqueologia i ensenyament

Durant els meus anys d’estudiant d’arqueologia a la universitat, quan començava a pensar en possibles temes per a un treball de màster o de doctorat, donava sempre per suposat que, al marge del context històric, el meu objecte d’estudi serien artefactes prehistòrics: de material ceràmic, metal·lúrgic o lític. Estava fascinada amb els artefactes, tant de “caràcter útil” com de caràcter simbòlic. Em seduïa la idea de poder reconstruir tota la vida d’aquells objectes, partint de l’esquema de producció-distribució-consum. Així com la importància del context arqueològic, en tant que dóna significat històric als apreciats artefactes.

Quan em varen proposar la idea de centrar-me en estudis de territori i arquitectura monumental pel meu treball de doctorant, em vaig sentir descol·locada i quelcom incòmoda amb el tema i abundants interrogants i inseguretats em varen sorgir.

El procés de desenvolupament del treball de tesi ha representat tot un descobriment i presa de consciència del potencial dels estudis de territori a Mallorca, posant al centre l’arquitectura monumental. No parl del que jo, dintre del temps limitat que tinc per acomplir aquest treball de tesi, pugui arribar a investigar, sinó del que es pot arribar a realitzar i el que queda per analitzar a Mallorca. A Mallorca gaudim d’una producció científica considerable pel que fa a la Prehistòria, que ha permès entreveure, a grans trets, el desenvolupament històric, definint els diferents processos de canvi d’organització social i les manifestacions arqueològiques que s’hi poden associar.

A més, a Mallorca, tenim un tresor des del punt de vista arqueològic: la pedra. L’abundància de pedra, que ha estat tan maleïda a l’hora de treballar la terra, ens ha permès tenir un patrimoni perdurable, visible i monumental, que espera els arqueòlegs i arqueòlogues durant mil·lennis, moltes vegades, pràcticament intacte.

Pel que fa al meu projecte de tesi, em centr en els talaiots, les estructures més emblemàtiques de la prehistòria Balear; sempre presents en pràcticament tots els estudis arqueològics però orfes d’un estudi en global recent. Durant els meus recorreguts per diferents racons de Mallorca, intentant trobar i interactuar amb els meus estimats talaiots vaig haver de ficar-me en moltes garrigues, camps de càrritx i esbarzers  ̶  que decoraren les meves extremitats  ̶  i saltar moltes parets seques. En tant que gran part del sòl de Mallorca està en mans privades, la recerca dels talaiots va implicar relacionar-me amb tot de propietaris i propietàries i veïnats i veïnades, de diferents nacionalitats i actituds davant les meves visites i davant els tresors arqueològics que es troben dintre de les seves contrades.

La conversa amb aquests individus sempre dóna informació d’interès sobre les restes arqueològiques de l’entorn, sobre les que encara aguanten i les que visqueren dies millors. Però també m’ha aportat dades interessantíssimes sobre la seva relació amb el patrimoni; fins a quin punt coneixen l’existència d’estructures amb valor patrimonial i com hi interactuen. La monumentalitat de les restes arqueològiques ha fet que siguin estructures difícils de destruir. Això s’ha concebut com a quelcom molest o, contràriament, ha suscitat certa simpatia. La conseqüència pràctica ha estat la seva preservació i en alguns casos s’han integrat en l’arquitectura actual, sent un element més de decoració al jardí o utilitzant-se com a galliner o com a paret divisòria.

A nivell local immediat els talaiots es coneixen, formen part del paisatge social i fins i tot poden seguir sent espais útils en ple segle XXI. Ara bé, aquest munt de pedres manquen de context històric i patrimonial. Es veuen com a punts aïllats en el territori, sense significat. No es coneix l’abast del fenomen que portà a construir-los i a utilitzar-los i per tant no existeix una relació entre ells, no s’entenen en conjunt per part del públic mallorquí. Mancam d’una apreciació a nivell local del patrimoni, i segons el meu parer aquesta és la base per a construir una consciència patrimonial a Mallorca.

Monuments Prehistòrics, reflexionant sobre la qüestió

La solució? Requerírem de més pàgines per oferir una resposta, però posar al centre l’arquitectura monumental, com a recurs per amerar d’història el paisatge, pot ajudar. No vull defugir de les intervencions arqueològiques que persegueixen revelar les diferents esferes de la vida social de les comunitats prehistòriques  ̶ excavant tot tipus d’estructures i recuperant tot tipus de materials amb un profund potencial informatiu–. Però l’arquitectura monumental permet bastir fàcilment de significat arqueològic els municipis, per la seva perceptibilitat i clara associació amb estructures amb contingut històric.

La situació ideal seria que iniciatives patrimonials locals anassin seguides de projectes a nivell d’illa de major envergadura, que col·locassin l’arqueologia de Mallorca al lloc que es mereix. Però com a mesura d’urgència i treball de base comencem a netejar, consolidar, divulgar i investigar estructures claus de cada poble i ciutat, les quals han d’esdevenir punts de referència. Utilitzem l’arqueologia per a crear espais de socialització a nivell local on es construeixi coneixement i es recreï cultura.

Maria Gelabert,

Arqueòloga i doctorant per a la Universitat de Kiel, Alemanya.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Armea, ¿Cómo empezó todo?

Os pongo en antecedente: Como en otras muchas ocasiones el descubrimiento fue por casualidad, Manuel Losada, vecino octogenario que buscaba el marco de su finca descubre lo que fue presentado en riguroso directo como un posible santuario galaicorromano, hablamos del “Monte del Señoriño”. Ante la gran expectativa que se generó el ayuntamiento de Allariz decide realizar una intervención arqueológica en el Conjunto arqueológico de Armea, situado en la parroquia de Santa Mariña de Augas Santas, perteneciente al ayuntamiento ourensano de Allariz, Galicia, esta actuación es realizada en los veranos de 2011 y 2012 por la Universidad de Vigo.

Siguiendo el modelo de otras excavaciones, en paralelo a las mismas se informaba de forma inmediata de los avances de la investigación y para ello usan el lenguaje audiovisual, mientras se realizaban las excavaciones en los veranos de 2011 y 2012 los técnicos explicaban día a día sobre los trabajos o de nuevas líneas de investigación alejadas de la primera hipótesis de un santuario.

Eran mucho los turistas, curiosos o vecinos los que se acercaban tanto durante las excavaciones como después de ellas y querían saber de la zona y su patrimonio y de la excavación, y ahí empieza nuestra historia y relación con el “recurso patrimonial”.

Una vez finalizada la actuación arqueológica en el conocido como Monte del Señoriño era el momento de planificar un programa interpretativo estable para esa zona repleta de historia y patrimonio, existían un panel y una ruta de baja intensidad conocida con “Roteiro Arqueológico-Etnográfico: Armea-Santa Marina de Augas Santas”. [1] pero resultaba insuficiente.

Nuestra propuesta para la elaboración de un programa de dinamización quedaba condicionada entre otras por una imagen corporativa y de marca unitaria para todo el conjunto arqueológico ya prefijada.

¿Qué, por qué y cómo lo hicimos?

Contábamos con una dificultad cualquiera de las ideas que se nos ocurrieran tendrían que adaptarse a la ruta ya existente por eso nos decidimos a orientar nuestro programa hacía el diseño de un itinerario interpretativo guiado entretenido pero educativo. Se planifico un itinerario temático que emplearía los recursos ya existentes, panel, folletos, senderos, pero también crearíamos otros recursos nuevos, más acordes con la línea de la cooperativa Xeitura: gestión del Patrimonio Cultural.

Diseñamos dos paneles interpretativos para el yacimiento arqueológico del Monte del Señoriño. Ambos respetando la imagen corporativa creada con anterioridad pero procurando adaptar su contenido y diseño a las técnicas de la Interpretación Patrimonial (Sam Ham, 2015).

Los paneles son de formato rectangular panorámico, primando la imagen sobre el texto (relación imagen sobre texto al 60%) y aunque en este se tuvo que mantener la tipografía corporativa anterior, no se justificaron los textos, se acortaron los párrafos y se combinó pregunta-respuesta para facilitar la lectura. El fondo mantuvo su color gris corporativo pues respeta los contrastes de accesibilidad.

El lenguaje empleado en el texto, es directo y asertivo en el que se provoca al lector con preguntas, verbos activos, analogías y metáforas, no es rebuscado, sino coloquial, evitando caer en el uso excesivo de datos y vocabulario técnico.

Para seguir con la línea de emplear un lenguaje audiovisual nos valimos de los conocidos códigos QR que permiten al visitante ver y escuchar, entre otros, a Manuel Losada hablando de su descubrimiento o al director Adolfo Fernández explicando la excavación arqueológica in situ.

En cuanto a las imágenes del panel se emplearon en vez de copias o réplicas, imágenes de las piezas en su estado original y fotografías a tamaño real de las cerámicas sin reconstruir. Para evocar una situación imaginaria y que fuera más fácil la comprensión de los restos arqueológicos dado que el yacimiento del Monte Señoriño, no conserva estructuras que faciliten su interpretación se recurrió a la recreación ideal de una escena en el yacimiento por parte de Carlos Matos.

Pensando en un público infantil y juvenil, y en colaboración con ayuntamiento y Universidad, se diseñó e implementó un paquete interpretativo específico para menores. Coincidiendo con las campañas de excavación en el castro de Armea, se creó en un solar próximo a la misma y dentro del propio yacimiento un pequeño arqueódromo, recreando una excavación arqueológica similar a la que acababan de visitar. De este modo y mediante el uso de material arqueológico (pinceles, fichas…) los menores descubren las técnicas y análisis de estudio básicas de esta ciencia auxiliar. Una actividad formativa complementaria a la ruta interpretativa previa de formato “geocaching” o “búsqueda del tesoro”.

Los objetivos de este programa se centraban en promover en los participantes el conocimiento del método arqueológico de una manera amena y atractivo, acercar el conocimiento histórico a través de los elementos de la cultura material visibles en el conjunto patrimonial y concienciar sobre la necesidad de su preservación y custodia.

En cuanto a la ruta, el discurso es una mezcla entre leyenda y realidad arqueológica, pues la una sin la otra no es comprensible y las dos giran en torno a la figura de Mariña. “Piedras que hablan” es un paseo entre la historia y las leyendas de un lugar mágico.

Esta ruta interpretativa fue diseñada empleando como base la ya creada pero procurando adaptar su contenido y diseño a las técnicas de la Interpretación Patrimonial. Lo primero fue reducir su distancia a 1.5 km desde el aparcamiento de Armea para poder aumentar el peso interpretativo de las 9 paradas, la secuencia es la siguiente:

  • Aparcamiento: bienvenida e información básica y normas de seguridad
  • Paradas 1 y 2: La relación de la sociedad con el patrimonio su mejor ejemplo el Museo Vivo de Armea. Uso actual de restos arqueológicos. Items: protección, respeto, cautela, interés…
  • Paradas 3 y 4: La leyenda de Santa Mariña y la Pena Mora. Items: etnografía, leyendas, empatía, simbolismo…
  • Paradas 5 y 6: El erudito F. Conde Valvís y el descubrimiento de una ciudad. Items: historia, arqueología, romanización…
  • Parada 7: El entorno natural. Items: paisaje, geografía, medio, Ourense, abandono…
  • Parada 8: El último descubrimiento: El Monte del Señoriño. Items: investigación, misticismo, recursos….
  • Aparcamiento: conclusión, recapitular y reforzar el tema.

Que conclusión sacamos de nuestra labor hasta ahora?

Sin duda falta mucho trabajo por hacer y muchos recursos por explorar en este fantástico conjunto patrimonial: visitas nocturnas o teatralizadas como las que cada año representa los vecinos de la parroquia en la conocida como Procesión de los pendones, integración del elemento etnográfico en la lógica discursiva y narrativa, nuevos talleres sobre la riqueza natural del entorno “Arte en el bosque” ya en proceso. Incluso falta mejorar las infraestructuras e instalaciones pero sin tener que apostar por el obsoleto modelo de Centro de Interpretación tradicional (Serantes, 2011): aparcamiento, señalización, accesos para personas con movilidad reducida, áreas de recreo, fuentes, etc.

Queda mucho por hacer pero queremos seguir por el camino que empezamos sin desviarnos y tomando como brújula la cooperación. Hemos sido capaces de conciliar en armonía las demandas de todos los agentes implicados: administración, instituciones, empresas y comunidad local por ello queremos seguir garantizando la investigación y conservación del recurso al tiempo que mejoramos su reconocimiento, un trabajo colectivo del que todas debemos sentirnos orgullosas.

Martiño Vázquez Mato, Begoña Garrido Labrador, Manuel Gallego Alves

Xeitura: xestión integral Patrimonio Cultural

www.xeitura.com

[1] Disponible en: http://es.wikiloc.com/wikiloc/view.do?id=1946384

“La cultura és l’opció política (i social) més revolucionària a llarg termini”.
Montserrat Roig.

Acabem l’any i la nostra ment ja està enllestint la programació de la següent temporada d’arts escèniques, els concerts del nou cicle de l’escola de música, la campanya arqueològica de l’estiu o la proposta educativa de la nova exposició.
És un no parar… i amb tot, ja ha passat un altre any?!

Inèrcies, treballar de qualsevol manera, presses i ansietat.
Acabar l’any i tornar a començar.
I omnipresent, la senyora cultura.
[com un loop⬆ de tres pistes].

Para’t. Respira. Reflexiona.

Recorda que treballes amb material sensible.
Recorda que la cultura és creació, coneixement i pensament simbòlic.
Recorda que la cultura és bàsicament energia transformadora.
Recorda que la cultura és un be públic.

Aleshores para’t, respira i reflexiona.
Estic fent be la meva feina?
Hi ha res que pugui canviar, eliminar o fer de nou?
Parar motors, mirar-se als ulls, intercanviar reflexions amb els companys d’equip almenys un cop l’any, hauria de ser tasca obligada.

Trenquem inèrcies i enriquim horitzons, la responsabilitat ens observa gairebé sempre.

Carme Rodriguez.
Gestora cultural.

Recorda

Recorda