Blog

Enguany estem molt contents d’anunciar-vos que tornem a participar de la Fira de la Prehistòria i l’Antiguitat, Artalaiòtica, d’Artà.

Les dates de la fira són els dies 20 i 21 d’abril, i nosaltres participarem amb una Gustatio Romana, dos tallers de Maquetes Talaiòtiques i dos tallers d’Arqueoadhesius. A banda, muntarem una paradeta on podreu conèixer els nostres productes de recreació històrica Baetica: formatges, patés i vins amb sabors especials.

Les nostres activitats a Artalaiòtica:

Informació sobre la Gustatio Romana:

Dia: 20/04/2018
Hora: 21:00 h
Destinataris: Adults
Inscripció: Si, 30 places.
Localització: Mercat cobert

Informació sobre els tallers de Maquetes de cases talaiòtiques:

Dia: 21/04/2018
Hora: Torn matí – 11.00 a 12.30 h // Torn tarda – 16:30 a 18:30 h
Destinataris: infants a partir de 6 anys acompanyats
Inscripció: No
Localització: Plaça del Conqueridor

Informació sobre els tallers del taller d’arqueoadhesius:

Dia: 21/04/2018
Hora: Torn matí – 12.30 a 14.00 h // Torn tarda – 18:30 a 20:00 h
Destinataris: nins i nines de 4 a 7 anys
Inscripció: No
Localització: Plaça del Conqueridor

Doncs ja veieu, podreu acompanyar-nos en aquest màgic viatge en el temps amb Aldarq i Artalaiòtica. No us ho perdeu.

Us deixem la programació completa de les activitats i l’enllaç per a poder-vos inscriure a la primera Gustatio Romana de la Temporada. Totes les activitats que hem programat són gratuïtes. Us ho perdreu?

US ESPEREM!!! 🙂

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Tresor arqueològic

Encara no coneixeu Capocorb Vell?, un tresor arqueològic. Es tracta del jaciment talaiòtic més important de les Illes Balears?, ara tindràs l’oportunitat de fer-ho, amb les visites guiades que hem programat per als mesos d’abril, maig i juny.

Capocorb Vell, un cop al mes us ofereix una visita guiada pel poblat talaiòtic més monumental i misteriós de Mallorca. Us podeu apuntar als dies:

8 d’abril, 6 de maig i 3 de juny.

Places limitades per a gaudir d’un tresor!!!

Hora: 11.00 h

Preu: 5 €

Edats: Adults

Inscripcions a:

Telèfon: 971 180 155

Correu electrònic: info@aldarq.com

Sempre s’ha dit que treballar en equip i cercar aliances és garantia per a poder oferir millors experiències. L’equip d’Aldarq ens hem unit al millor equip de monitors i monitores de temps lliure, els del Centre d’Estudis de l’Esplai per a oferir-vos una nova i enriquidora activitat, un campus arqueològic: Arqueòlegs i Talaiots. Campus a l’Alberg de La Victòria, Alcúdia*.

Entre els dies 25 i 29 de juny hem programat un campus per a infants de 9 a 12 anys

Si en finalitzar el curs, creus que el teu fill o filla es mereix unes bones vacances, conèixer gent nova i de la seva edat, amb qui pugui aprendre noves vivències i adquirir nous coneixements mentre juga i es diverteix, aquest campus és el seu campus. Què podrà fer?

  • Podrà aprendre com es vivia a l’Europa Paleolítica, convertint-se en un recol·lector explorant els boscos propers a l’alberg
  • Podrà transformar-se en un arqueòleg i descobrir que amaga una excavació a Capocorb Vell, Llucmajor
  • Podrà fer recerca en un laboratori arqueològic.
  • Podrà dissenyar una exposició itinerant.
  • Podrà anar a la platja.
  • Aprendrà dinàmiques de treball en equip.
  • Gaudirà d’una infinitat d’activitats del lleure.
  • I sobretot, sobretot gaudirà en companyia de la millor entrada a unes noves vacances, plenes d’aventures.

Deixaràs que s’ho perdi?

Com inscriure’s al Campus

Tens temps per apuntar-lo fins dia 12 de maig a:

e: projectescee@gmail.com

t: 971 728 903

Oficines: Carrer Pere Martell, 44, Palma, de 9 a 14 h, o concertant una entrevista per a dimecres i divendres horabaixa.

Preu: 225 €

*Aquesta activitat compleix amb la normativa vigent de nombre de monitors i directors titulats i amb la ràtio de monitors per infants segons l’article 3 del Decret 16/1984 de 23 de febrer.

El passat 18 de febrer vam participar d’un dels capítols del Balears fa Ciència, un magnífic programa de divulgació científica, conduït per Adrian GC, de sobrenom El Físico Barbudo, i n’Ana Payo Payo, oceanògrafa de mena i lluitadora on les hi hagi, i Enric Culat com a veu en off, i la producció de MOM Works i Cinètica per IB3 Televisió, que compta amb el finaçament de la FECYT i el suport de la Direcció General d’Innovació del Govern de les Illes Balears.

Tot fet amb molt amor i humor… a Balears fa Ciència

Doncs aquí ens teniu, a Daniel Iranzo i Albert Forés Gómez, Aldarq, intentant divulgar el patrimoni arqueològic de Mallorca d’una forma distesa. Desitgem que us agradi aquesta petita intervenció i el programa en general.

Aquí teniu la nostra intervenció:

http://ib3tv.com/carta?id=5aebf5e3-fa17-49c3-a851-01abae3d4993&type=TV&t=1472&f=1789

I aquí el programa sencer:

http://ib3tv.com/carta?id=5aebf5e3-fa17-49c3-a851-01abae3d4993&type=TV

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

 

Cuando terminé la carrera, allá por el 2010, la información la podía extraer de los manuales o libros que los profesores nos recomendaban, de alguna página web, de los apuntes… Igualmente esa época fue el despegue de las redes sociales. Hacía poco que tenía una cuenta en Facebook, y no tardaría mucho en abrirme la de Instagram. Sin embargo, hoy vivimos a través de las redes sociales.

Hasta entonces para conocer el patrimonio (en su amplia concepción) teníamos que asistir a los museos, visitar algún yacimiento cercano que se hubiese musealizado (o no), acudir a conferencias, leer publicaciones impresas de asociaciones o instituciones, o ver algún programa especializado en la televisión o en la radio (medios de masas antiguos) o, últimamente, visitar su página web (quien la tuviera). Los museos, archivos, galerías eran templos que guardaban celosamente el conocimiento del pasado, esperando a que el público acudiera a ellos. La irrupción de Internet, pero sobre todo ahora la explosión de las redes sociales, ha cambiado el mapa del juego.

Generaciones presentes en las Redes Sociales

La convención por el patrimonio de la UNESCO de 1972 decía: “tenemos la obligación de identificar, proteger, conservar, rehabilitar y transmitir la herencia cultural del pasado de una comunidad, con la que vivimos en la actualidad, a las generaciones presentes y futuras ” (1). “Estas generaciones presentes” han cambiado. Ahora los jóvenes están imbuidos por un contexto digital completo, una cultura propia marcada por la tecnología: viven, conversan, se informan a través de las RRSS. La obtención del conocimiento se ha transformado: cuando queremos saber algo inmediatamente acudimos al móvil, lugar que contienen todas las app de las redes sociales. Por ello, las instituciones o museos, que siguen existiendo, han de cambiar sus protocolos de actuación, y ahora son ellos los que salen a buscar al público, y este público se encuentra aquí.

Los museos, entidades culturales e instituciones oficiales tienen la oportunidad como nunca antes de establecer un diálogo constante, inmediato y bidireccional -sin limitaciones en el tiempo ni en el espacio- con el público, ya no tradicional, de alta cultura, sino con todo tipo de público. Por tanto, las redes han acercado el patrimonio, haciéndolo más accesible.

En muchos casos, las visitas de los usuarios/visitantes a las cuentas de los museos y demás superan el número de visitas a las propias webs, dejando éstas simplemente para informar sobre la propia entidad.

Entidad patrimonial

Muchas veces, una “entidad patrimonial” puede hacer uso de diferentes redes, ya que cada una de ellas tiene unas características y una difusión diferente. Por ejemplo, como se ve en la imagen, extraída de la web del Ministerio de Cultura (2), casi todos los museos estatales usan Facebook y Twitter (muy pocas tienen una, en este caso siempre es la primera). En el otro extremo, pocas son las que usan más de cuatro redes, que viendo qué museos son, nos resulta extraño. Estos son los menos conocidos (Museo Nacional de Artes Decorativas y el Museo Nacional de Escultura). La red que menos se utiliza es Instagram.

Si análizamos el ámbito insular (3), el mayor uso se centra en: Facebook (25 de ellos), Twitter (12) e Instagram (5). Solo cuatro usan las tres al mismo tiempo (Museo Es Baluart, Museo Sa Bassa Blanca, Museo Arqueológico de Son Fornés y Can Prunera. Museo Modernista) (4).

Por otro lado, la mayor tarea del patrimonio es su conservación, tarea que siempre ha recaído en el Estado, o en el mejor de los casos en mecenas particulares. La tecnología ha llevado a la comunidad a que se implique en dicha conservación; primero difundiéndolo, luego concienciando a la gente, para después acabar protegiéndolo. En este caso podemos nombrar a @patrimonioparajovenes (5), bajo el cual se han juntado una serie de amigos con un mismo interés: la difusión del patrimonio local a los más jovenes. Por consiguiente, esta prerrogativa ya no es “patrimonio” de las organismos oficiales. Las RRSS han dado voz a personas, asociaciones de amigos o asociaciones comunitarias. Tenemos un patrimonio tan grande que las instituciones no pueden llegar a todos los rincones, y es en esos casos donde dichas redes han ayudado a tal difusión y concienciación de la población local.

Las redes sociales como el único medio para la visivilización

Hay yacimientos, muchos, que también están presentes en las RRSS, y en muchos casos es el único medio posible de visibilidad. Bien sea dirigido por el equipo de arqueológicos que lo excavan o una asociación de amigos del yacimiento. En Mallorca encontramos el de Closos de Can Gaià (Portocolom). Este projecto tiene la cuenta del yacimiento (@projecte_closos) y la cuenta de amigos del yacimiento (@amicsclosos); o el de la ciudad romana de Pollentia (@pollentiaciudadormana). El objetivo de estas cuentas pueden ser tanto divulgativo como de obtención de financiación. Gracias a Internet la comunidad puede colaborar con micromecenazgos.

El gran beneficio que ha sido Internet y las RRSS lo encontramos en las personas que han podido desarrollarse profesionalmente. Han dejado de depender de las instituciones. Muchos han visto una salida en este medio para mostrar su pasión, divulgar contenido -y a veces crearlo-. Se estan ganando la vida con ello -dentro de la hecatombe que fue la crisis-. Se han visivilizado y algunos tienen la fortuna de encontrar trabajo, diremos que en la “vida real”.

Temas concretos

Muchas cuentas tratan el patrimonio por épocas o temas concretos (@edaddepiedrahaedo, @egiptologia, @hispaniaromana o @historia_belica. Queda claro con los nombres el tema del que tratan. Otros se agrupan en intereses de estudio e investigación como GRESMED. Estudis medievals (UIB) en Facebook), o reúnen a profesionales de una misma disciplina (@arqueologos o @archaeometric. Ambos con profesionales de la arqueología, o los antropólogos. Agrupados en la Asociación de Antropólogos Iberoamericanos en Red, con una cuenta en Facebook).

Además, los hay que prefieren dedicarse a la didáctica y a la educación en patrimonio (@arqueoeduca, @diverarqueologos, @arqueologia.paleorama. Estos últimos vienen enseñando Arqueología desde 1994, adaptándose siempre a los últimos tiempos, o los propios de Aldarq). Intentan acercar la historia y el acervo cultural a todo tipo de público de forma amena y divertida. Desechan antiguos protocolos de “escuchar-leer” sin intervenir.

Igualmente, podemos encontrar cuentas en las que ofrecen sus servicios. Convirtiendo las RRSS en una herramienta de marketing, llegando donde antes hubiera sido totalmente imposible, limitándose exclusivamente a su localidad. Aquí podemos diferenciar entre los servicios especialistas (servicios de arqueología: por ejemplo cuando se hace una construcción y aparecen restos, o pueden ser contratados por algún ayuntamiento; o servicios de restauración en un sitio emblemático) y los servicios de gestión turística. Estos últimos aprovechan su conocimiento del terreno para elaborar rutas patrimoniales, históricas o arqueológicas; centrando su interés en el atractivo que ahora generan los bienes culturales para los viajeros. Esto ha provocado debates entorno al impacto que el turismo [cultural] de masas pueda generar en el patrimonio (véase el caso de las cuevas de Altamira).

La democratización del Patrimonio

Finalmente, la democratización del patrimonio ha creado nuevos debates con opiniones enfrentadas. Por un lado, los que están a favor del uso ilimitado de estas redes. Estas amplían tanto el número de público (y su origen, internacional, como su rango educativo) como la información disponible. Por el otro, los que se oponen argumentando que esta democratización puede llevarnos a información poco fiable o poco rigurosa. Argumentan que la interpretación y la manipulación puede ser errónea, gestionada por personal no cualificado o de otras áreas de conocimientos, ya que Internet no distingue quién es el que escribe. Otro argumento negativo que evidencian es la servidumbre comercial del patrimonio. Esta tiene el objetivo no de divulgar, sino de ganar beneficios económicos.

Sea como fuere, las redes sociales han abierto al mundo todo el conocimiento de la humanidad. Cualquier persona puede informarse de algo que esté al otro lado del mundo, solo a través de un click. ¿Quién no conoce las pirámides de Guiza o los templos de Angkor sin haber estado nunca allí? Ese es el gran logro.

Cristina Martínez Núñez

Master en Arqueología, UGR.

(1) http://portal.unesco.org/es/ev.php-URL_ID=13055&URL_DO=DO_TOPIC&URL_SECTION=201.html

(2) www.mecd.gob.es/servicios-al-ciudadano-mecd/redes-sociales/museos.html

(3) Según el Ministerio de Cultura, en Baleares hay 57 museos o entidades culturales.

(4) Web de la Consellería de Cultura de Mallorca.

(5) Si no se dice lo contrario las cuentas con @ son de Instagram.

Cal dir que aquesta curolla ha significat per mi una gran alegria i alhora un repte, del qual no puc més que donar gràcies a l’oportunitat que m’ha proporcionat Aldarq.

Tots els arqueòlegs i mestres que m’han estat ensenyant l’ofici, han insistit en el fet que la part més fonamental del treball és la difusió de tota la nostra feina i de com aquesta ha d’arribar a un públic més ampli, sense  coneixements específics en la matèria. Abans de tractar la meva curolla arqueològica, voldria comentar els meus inicis dins aquest món.

La terra guarda molts tresors

Uns dels meus primers records, que mai oblidaré, fou quan em varen regalar el meu primer càvec. Em digueren: «la terra guarda molts tresors, mai saps què hi pots trobar davall». Aquest fet despertà el que seria la meva gran passió d’avui dia que és l’Arqueologia.

Em passava tots els capvespres dels caps de setmana a un tros de terra que tenien els meus avis. Feia forats i cercava aquells tresors que es veien a les pel·lícules. Amb la imaginació del nin que era, pensava que aquelles pedres que trobava formaven part d’antigues civilitzacions. Passaren els anys i tot i que encara no sabia el que era l’ofici d’arqueòleg, jo seguia pensant amb tot allò que es podia amagar la terra, de com seria i com em sentiria si descobria alguna troballa.

A secundària m’apassionaven les classes d’història i a batxillerat vaig prendre el camí de les Humanitats, estudiant grec i llatí on ja m’encaminava cap a l’estudi de la Història. Un dia, un bon company, que ja era universitari, em va convidar a anar a l’Arqueòdrom de la Universitat de les Illes Balears, quan aquest encara era un projecte pilot. La meva emoció era espectacular, estava a batxillerat i aniria a la universitat a fer el que m’agradava! Qui m’hagués dit en aquell moment que amb els anys jo acabaria tenint l’oportunitat d’esser monitor d’aquest mateix Arqueòdrom…

Difusió, difusió i difusió

Els meus inicis foren de la mà d’arqueòlegs com Pablo Galera i Jaume Deyà, al jaciment d’Almallutx. Llavors vaig entendre que aquest món, tot i comptar amb molta vocació, ganes i passió per a dur endavant els projectes, necessitava alguna cosa més: el suport de la gent. Gràcies a campanyes de crowdfunding, a través de les xarxes socials, retalls en premsa i televisió les campanyes arqueològiques s’han pogut dur a terme, sempre que el Gorg Blau ho ha permès. En aquell moment, vaig entendre que l’Arqueologia no podia restar sols en els àmbits acadèmics, sinó que a través de la difusió havia de ser capaç d’arribar a un públic molt més ampli.

Els anys varen anar passant, vaig anar aprenent de tots aquells mestres de la Universitat. Ells m’ensenyaren que la realitat acadèmica era sols una petita part de tot el treball arqueològic. La difusió era el camí a seguir, tant per arribar al públic generalista, com per a continuar formant-me.

Per aquest motiu, gràcies a plataformes com Youtube o Facebook, em vaig assabentar que es realitzaven campanyes d’excavació al jaciment de Can Blai, Formentera. Una de les meves passions ha estat l’Antiguitat Tardana i el Baix Imperi Romà. Aquests períodes s’entrellaçaven amb l’arqueologia militar, i tots aquests elements es donaven al jaciment formenterer. S’obria una oportunitat que no podia deixar escapar. Amb l’arqueòleg Ricardo González, vaig apreciar el que havia aprés a la carrera sobre els distints corrents de pensament historiogràfic. En aquest cas vaig conèixer l’escola francesa. Un cop més, la difusió i les TIC havien estat un factor clau en la realització d’un projecte, i en la meva la formació personal.

Arqueòdrom i més

Vaig continuar descobrint la importància de la difusió. Al llarg de la meva experiència a l’Arqueòdrom i amb el treball que vaig fer amb els més menuts. Allà es realitza un treball de difusió, alhora que de conscienciació i educació per a la protecció del patrimoni. M’il·lusiona pensar que tal vegada, amb la meva aportació, he despertat el mateix sentiment que tinc jo per l’arqueologia.

El darrer exemple que vull destacar és el més recent. Aquest estiu vaig tenir l’experiència de poder apreciar tota la vida d’una peça arqueològica; des del moment de la seva troballa, passant per la neteja i restauració, fins a l’exposició al museu. Parl de la feina que vaig fer al jaciment de Son Peretó, Manacor, al costat de Mateu Riera (Director de la Secció d’arqueologia del Col·legi oficial de Doctors i Llicenciats en Filosofia i lletres en Ciències de les Illes Balears). El resultat final ha estat l’exitosa inauguració de la nova sala de l’Antiguitat Tardana del Museu de Manacor. També he comprovat el paper fonamental que hi juga la difusió. La publicitat que s’ha donat abans de realitzar les campanyes arqueològiques i com els mitjans de comunicació han tractat la temàtica.

Sense els recursos de les xarxes socials i els mitjans de comunicació, aquesta ciència quedaria arraconada i quasi oblidada. És per això que són tan importants, i contribueixen en la difusió dels descobriments diaris. Donar a conèixer i fer-ne difusió és tan important com qualsevol altra notícia.

Recursos per a la difusió

La manca de recursos dificulta el foment de l’Arqueologia. Aquesta podria contribuir a fer que els visitants forans coneguessin el nostre ric i ampli patrimoni.

Una aposta clara pel turisme cultural generaria recursos econòmics. Aquests possibilitarien la generació de rutes, especialització de professionals en el guiatge turístic i altres accions relacionades. És aquí on les xarxes socials i els mitjans de comunicació podrien intervenir positivament. Cal una aposta positiva vers la protecció dels béns, evitant la degradació d’aquests.

Mallorca és una illa excepcional pel que fa quant a jaciments. N’hi ha uns tres mil, quasi un per quilòmetre quadrat. Per tant, com és que hi ha tanta ignorància i una visió tan limitada de la nostra història? Aconseguir implicar a la societat i als governants en la protecció, estudi i gaudi és un dels principals reptes a assolir. Hem d’aprendre a estimar la nostra història, construïda al llarg dels mil·lennis, i de la que en podem gaudir avui dia.

Sebastià Amer,

Estudiant de Grau i Arqueòleg

La meva curolla amb l’Arqueologia comença des de joveneta. A una família on tothom era de “ciències pures”, vaig ser com una ovella negra, volia ser arqueòloga i formar part d’aquella comunitat. A casa s’ho van prendre com un somni romàntic, ja creixerà i triarà una altra cosa. Però no. Sempre he estat una mica caparruda i ningú m’aconseguia fer canviar d’opinió. Al final, la persona que va aconseguir que de veritat hem fes arqueòloga va ser el meu pare. Ell, químic de carrera, professor de professió, va encoratjar-me, encara que potser ell tenia la idea contrària, a posar-me en contacte amb algun grup d’arqueòlegs que treballés a l’illa. Així tindria contacte o alguna informació sobre com era la professió a la vida real.

Així, als 14 anys vaig ser voluntària a les excavacions del Museu Arqueològic de Son Fornés. I, definitivament, vaig decidir que jo també seria arqueòloga.

Avui, realitzant una tesi doctoral, he entrat en contacte amb diversos grups d’investigació i professionals. A l’Estat espanyol com a l’estranger. Després d’un grau a la Universitat de les Illes Balears (UIB), un màster a la Complutense de Madrid, excavacions vàries i una estada a l’estranger, encara puc dir que estic igualment entusiasmada per l’arqueologia com ho estava aquella nina de 14 anys que agafava un paletí per primer cop. No només pel que representa aquesta disciplina, sinó per la qualitat humana, el compromís i l’ambient de treball que m’he trobat en ella. Així com per l’oportunitat que ofereix formar part d’un equip.

Un equip, una tesi, un paisatge, una comunitat

Precisament, sense un equip, la tesi en la que avui en dia estic engrescada no seria possible. Realitzar el grau d’Història a la UIB em va permetre contactar amb l’àrea de Prehistòria i amb el Grup ArqueoUIB. Des del principi, triar el tema de la meva tesi doctoral va ser un tema d’equip. Sense la seva guia jo no hauria trobat un tema que avui m’entusiasma i, alhora, sense els estudis i les tesis doctorals que ja estaven en curs o que ja s’havien fet des del grup, així com gràcies als treballs d’altres equips de l’illa, no hagués estat possible concebre una tesi com la meva.

El treball en què estic engrescada és l’estudi de l’arquitectura monumental (1) i del paisatge durant l’Edat del Ferro a Mallorca. En concret, estudio com l’arquitectura vertebrava i donava sentit a un paisatge social i polític. Analitzo com la construcció i l’ús de l’arquitectura monumental materialitzava una cohesió tant social com política. Aquest cohesió es manifesta a través de les edificacions marcaven el paisatge illenc, creant creant connexions a través del territori de tota l’illa.

Quan parlo d’arquitectura monumental em refereixo a l’arquitectura de “grans pedres”. Aquesta caracteritza la prehistòria de Mallorca i Menorca, i que encara avui perviu en el seu paisatge. A Mallorca, aquestes “pedres” permeten lligar de forma molt especial el present i el passat, la història de l’illa, doncs han sobreviscut mil·lennis. Entendre el perquè d’aquests monuments, perquè són on són i perquè van ser abandonats, ens ajuda a entendre no només el passat, sinó també ens fa veure amb altres ulls el paisatge actual de l’illa.

L’illa de les pedres

Potser l’aspecte més interessant de l’arquitectura prehistòrica de Mallorca és que en cada moment es construïren edificis amb grans pedres. Aquells edificis acolliren distints tipus d’activitats, subratllant la importància d’aquell espai per a la comunitat. Durant l’Edat del Ferro els espais monumentals s’associen amb activitats que connecten amb espais de tota la comunitat i amb tasques quotidianes, ja que aquests estaven presents en el dia a dia de les comunitats. A més, cal dir que l’esforç invertit en la construcció d’aquests edificis (del que ja parlava Maria Gelabert a la seva curolla) hauria estat un factor important en la construcció de la identitat de comunitat.

Estudiar com es comuniquen visualment a través de l’espai els distints monuments, com es relacionen, permet aproximar-se al paisatge social i polític de les gents que visqueren a l’illa de Mallorca durant l’Edat del Ferro. Permet entendre com veien l’espai pel qual es movien dia a dia. Els canvis i pervivències que veiem en l’ús d’aquests edificis o en el seu abandó a favor de nous espais, permeten veure els canvis polítics d’aquestes comunitats. Visqueren en un moment on el Mediterrani era un gran mar de connexions.

Al final, un dels objectius de la meva tesi és aportar nous elements per a reflexionar sobre què fem o què farem amb aquest paisatge de pedres. Avui, en massa casos, es troba oblidat i arraconat. Què podem fer perquè aquests edificis tornin a ser espais visibles en el nostre paisatge? Poden tornar a ser creadors d’un vincle social amb l’illa?

Alejandra Galmés Alba,

Becària predoctoral, Universitat de les Illes Balears.

 

(1) Entenem com a monumental (seguint les tesis de F. Criado) aquelles construccions que, o bé per les seves dimensions o bé per la forma en la que han estat construïdes, mostren la voluntat de perpetuar-se a través del temps i de que sigui visible en l’espai.

El meu interès per l’arqueologia i els jaciments arqueològics va néixer quan era un nin. Recordo que en tenir 8 o 9 anys els meus pares m’acompanyaven els divendres horabaixa al quiosc del barri per poder gastar-me la meva setmanada (100 o 200 pessetes!). Moltes vegades comprava còmics i alguna llepolia, però en altres ocasions recordo comprar fascicles de qualque col·leccionable d’arqueologia. No eren publicacions destinades a nins tan petits i no crec que comprengués els textos que tenien, però sí que recordo amb vivesa les fotos de llocs exòtics (les piràmides, el Partenó…) i d’objectes meravellosos (per exemple, em fascinava la màscara mortuòria d’Agàmmenon). Així, amb el temps, davant la pregunta que en feia qualque adult sobre què volia ser de gran responia invariablement: vull ser arqueòleg.

Però, el desig infantil de ser arqueòleg es va anar difuminant amb el temps. Suposo que les raons d’això foren molt variades i complexes. Tot i que, reflexionant sobre el tema 30 anys després (i amb els riscs inherents de reconstruir la meva infantesa mitjançant la memòria personal) penso que hi va haver al manco dos aspectes clau en aquest procés. Per una banda, ni els meus pares ni la meva família sabien res sobre l’arqueologia de Mallorca (tal vegada vinculat al fet que tots eren fora de l’illa i no tenien més que educació bàsica). Tampoc vaig trobar cap mestre o mestra que sabés canalitzar els meus interessos. Així, tinc record que en moltes ocasions els adults, davant el meu interès per dedicar-me a l’arqueologia, em senyalaven que la meva idea no era massa viable, ja que “no quedava ja res per descobrir”.

Per una altra banda, en aquells moments era un nin amb bones notes a l’escola i això suposava que el camí natural era que jo estudiés alguna carrera “bona i amb futur”, que sempre implicava estudiar ciències. Així, i després d’una adolescència moguda i certament despistat respecte al que volia estudiar, vaig acabar a la Universitat estudiant Física.

El meu camí cap a l’Arqueologia i els seus jaciments.

Però, després d’un primer curs molt decebedor (més per raons personals que pels mateixos estudis) vaig veure que allò no anava amb jo i vaig decidir passar-me a història. Encara així, en un primer moment no tenia interès a especialitzar-me en arqueologia, ja que estava més interessat en la història contemporània, tractant d’entendre el món en què em movia. Tot això va canviar en començar segon de carrera. Va ser quan em vaig trobar amb un professor, Tomeu Salvà, que va aconseguir revifar el meu interès per l’arqueologia, concretament per la prehistòria de Mallorca.

Les seves classes, el seu caràcter proper i amigable i, sobretot, l’oportunitat que em donà de començar a participar en el Projecte Closos, primer com a estudiant cada vegada amb més responsabilitats i després com a codirector, juntament amb el bon ambient i els amics i amigues que vaig fer allà varen ser claus per decidir-me a especialitzar-me en arqueologia i prehistòria.

Així, i tal vegada vinculat a la història personal que us he contat, un eix central de la meva trajectòria dins l’arqueologia (15 anys ja) ha transcorregut fent especial èmfasi en la divulgació de l’arqueologia. Així, des del Grup de Recerca ArqueoUIB i des del Projecte Closos he tingut la possibilitat (juntament amb moltes altres persones, mai ha estat un camí solitari) de poder desenvolupar una gran quantitat de projectes destinats a acostar l’arqueologia i la prehistòria al públic en general: els camps de treball a Closos, en el que han passat centenars de persones de diferents parts del món per aprendre la metodologia del treball de camp i alguns aspectes sobre la prehistòria de Mallorca; les nombroses visites guiades, conferències, xerrades, excursions, etc. sobre Closos i altres projectes destinats a la comunitat local i turistes;

Per acabar, les cinc edicions de la Diada Closos Viu la Prehistòria!, on d’una manera divertida on tant adults com infants gaudeixen de la nostra prehistòria; la posada en marxa del Projecte Arqueòdrom de la UIB, pel qual cada any passen centenars d’estudiants d’instituts per convertir-se en arqueòlegs i arqueòlogues per un dia, etc.

He volgut fer aquesta presentació personal per tractar de contextualitzar la curolla que vull desenvolupar aquí. Crec fermament en la necessitat de divulgar el patrimoni arqueològic, de fer-lo arribar a tota la societat, tant per qüestions personals com per altres de caràcter tècnic i professional en les que no entraré. Així, vull aprofitar l’espai que m’han ofert n’Albert i en Dani per fer una proposta que (crec) podria ajudar a visualitzar i fer més present el patrimoni arqueològic de la nostra illa entre la societat en general.

Una història d’amor i compromís: com a les Balears es varen protegir més de 2.000 jaciments arqueològics.

Ja fa cert temps que al fer una visita guiada, xerrada, classe o conferència i xerro sobre l’arqueologia a Mallorca faig una pregunta “trampa” als participants: ¿quants de jaciments arqueològics penseu que hi ha a Mallorca? Les respostes que normalment em donen dista molt de la xifra real. En el millor dels casos solen contestar-me que unes poques desenes (baixa encara més si els demano quants n’han visitat). La resposta correcta sobta molt a la gent (que és l’efecte que vaig cercant): a Mallorca hi ha aproximadament 3.500 jaciments arqueològics. És a dir, hi ha un jaciment arqueològic cada quilòmetre quadrat. Aquest inici em serveix en moltes ocasions per despertar l’interès dels meus interlocutors i per poder reflexionar conjuntament sobre la desconeixença que el públic en general té sobre l’arqueologia de la nostra illa.

Avui voldria introduir una altra xifra que tal vegada també us sorprengui, els dels Béns d’Interès Cultural (BIC). Abans de tot, per si hi ha qualcú que no ho sap, BIC és la màxima figura de protecció del patrimoni històric-cultural que existeix a l’ordenament jurídic de l’Estat espanyol. Es tracta d’una figura legal reservada a aquells elements patrimonials més importants que, per tant requereixen una major protecció i tutela. Així, les Illes Balears són la Comunitat Autònoma amb més BIC immobles de tot l’Estat, tant a escala absoluta com a escala relativa. Amb 3.028 elements superem inclòs a Catalunya (2.244) tot i que aquesta comunitat té set vegades la superfície de les illes. En l’àmbit de densitat arribem als 0,61 d’elements BIC per quilòmetre quadrat, set vegades més que la comunitat que es col·loca en segon lloc (Canàries, amb 0,087 per quilòmetre quadrat).

Amor i compromís.

Darrere d’aquesta situació excepcional hi ha una història d’amor i compromís pel patrimoni de les illes, protagonitzada per dues persones cabdals en la història de la nostra arqueologia i el nostre patrimoni històric: el cartògraf i arqueòleg menorquí Josep Mascaró i Pasairus (1923-1996) i l’arquitecte i urbanista mallorquí Gabriel Alomar i Esteve (1910-1997).

La iniciativa de protegir els jaciments prehistòrics de Mallorca i Menorca sorgí de Gabriel Alomar l’any 1965. En aquell moment ocupava el càrrec de Comisario General del Servicio de Defensa del Patrimonio Artístico Nacional (SDPAN), una de les principals institucions de l’Estat encarregada de la salvaguarda del patrimoni històric i cultural, i ja estava vinculat amb l’ICOMOS. Alomar volgué plantejar en l’àmbit europeu una nova manera de conservar i protegir el patrimoni que consistís en un inventari detallat d’elements que anés vinculat a les normatives urbanístiques (el mateix sistema que funciona avui en dia). Per aconseguir això decidí plantejar un projecte pilot a Mallorca i Menorca aprofitant la ingent feina de catalogació de jaciments arqueològics que havia fet Mascaró Pasarius.

Aquest havia dedicat més de 25 anys de la seva vida a localitzar els jaciments arqueològics de les dues illes majors. Un aspecte importantíssim de la tasca de Mascaró Pasarius va ser com va aconseguir documentar aquesta ingent quantitat de jaciments. Amb una mobylette antiga i gràcies a la seva feina com a comerciant va recórrer tota la geografia de les illes, municipi per municipi, llogaret per llogaret, xerrant amb qui coneixia a fons el territori: els pagesos i pageses que havien nascut i viscut a unes illes agràries i rurals prèvies al desenvolupament turístic (i avui completament desaparegudes). Gràcies a la seva feina es va poder fixar un coneixement valuosíssim que d’una altra manera hagués desaparegut.

Així, fruit d’aquesta feina conjunta, el 10 de setembre de 1966 es va aprovar el Decret 2563/1966, pel qual es varen declarar Monuments Històric-Artístics tots els monuments megalítics, coves prehistòriques i altres restes prehistòrics i protohistòrics de les illes de Mallorca i Menorca. En total es protegiren 2.092 jaciments arqueològics (1475 a Mallorca i 617 a Menorca, tot i que aquesta xifra anà pujant amb els anys, ja que fins al 2003 tots els nous jaciments descoberts passaven a ser considerats BIC).

Millorem la visibilitat del nostre patrimoni arqueològic emprant una eina legal existent.

En aquestes alçades del text us preguntareu: què punyetes té a veure tot això amb el poc coneixement que té la societat mallorquina sobre el nostre patrimoni arqueològic? Bé, amb l’arribada de la democràcia a Espanya es va aprovar una nova legislació de Patrimoni mitjançant la qual tots aquests jaciments es varen convertir automàticament en BIC. La nova Llei de Patrimoni Històric espanyol (16/1985) plantejà una nova concepció en relació al patrimoni fomentant el seu coneixement entre la ciutadania. Així queda expressat en el seu preàmbul:

“Totes les mesures de protecció i foment que la Llei estableix només adquireixen sentit si, al final, condueixen a fer que un nombre cada vegada més gran de ciutadans pugui contemplar les obres que són herència de la capacitat col·lectiva d’un poble i gaudir-ne. Per què en un Estat democràtic aquests béns han d’estar adequadament posats al servei de la col·lectivitat en el convenciment que amb el seu gaudi es facilita l’accés a la cultura i que aquesta, en definitiva, és el camí segur cap a la llibertat dels pobles”.

En aquest sentit, l’article 13.2 de la dita llei obliga als propietaris dels BIC a “permetre’n la visita pública, en les condicions de gratuïtat que es determinin per reglament, almenys quatre dies al mes, en dies i hores prèviament assenyalats”. Però, sense cap mena de dubte aquest és un punt que s’incompleix sistemàticament. Actualment només una part ínfima dels jaciments arqueològics mallorquins és visitable de forma lliure i gratuïta (40-50?) tot i que la gran majoria són BIC.

Des d’aquí vull fer una crida a les administracions (especialment a les que tenen les competències sobre el patrimoni històric-cultural), als professionals i a la ciutadania en general per treballar de forma conjunta perquè es compleixi aquest article. Des del meu punt de vista, aquesta seria una manera de multiplicar infinitament la visibilitat del patrimoni arqueològic a l’illa, ja que tots i totes tindríem jaciments arqueològics visitables molt a prop de ca nostra. Al mateix temps podríem accedir a una gran quantitat de joies arqueològiques que avui en dia, amb el tancament del camp mallorquí, és impossible: el poblat d’Es Filicumís, completament desconegut però perfectament conservat; la Naveta doble de Sa Punta, que conserva una alçada de 3 metres; el talaiot de Sa Canova, que amb més de 12 m és el més gran de l’illa...

Sóc conscient que sortadament avui en dia la divulgació de l’arqueologia és molt millor que durant la meva infantesa. Però crec que encara estam molt lluny d’aconseguir una situació ideal en la qual la societat mallorquina conegui la riquesa del seu patrimoni arqueològic. Per què no donar una passa important simplement fent complir una normativa que ja està vigent? Reclamant els nostres drets?

David Javaloyas Molina

Arquèoleg i coodirector del Projecte Closos. Membre del Grup de Recerca ArqueoUIB.

Nou curs escolar.

Aquest mes de setembre comença el nou curs escolar. Ara fa un any que nosaltres ens presentàvem a les escoles i començàvem a treballar en diferents centres educatius, al jaciment de Son Real, de Can Picafort, i a Can Prunera. Museu Modernista de Sóller. Aldarq començava a caminar.

Enguany seguirem acostant l’Arqueologia la Història als centres educatius i iniciarem una nova proposta al Jaciment Talaiòtic de Capocorb Vell, Llucmajor.

Dels diferents tallers que vam portar a les escoles, el més exitós fou el de Grafits Rupestres, però també vam gaudir dels Trencaclosques Romans, els Emojis Egipcis o els Pop Ups i Arqueoadhesius Talaiòtics. Els més petits van gaudir d’excavacions a Son Real, ara també les tindrem a Capocorb Vell.

Enguany estrenarem tallers, els quals vam estar testant l’any passat: Farina amb Història i Arquitectura Talaiòtica. Enguany seguirem treballant, aprenent, corregint i experimentant.

Bons desitjos per al nou curs escolar!!!

Desitgem coincidir amb vosaltres, als diferents centres educatius de les illes i als diferents espais on treballem.

Us desitgem un inici de curs ple d’èxits!!!

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

 

Quan n’Albert em va proposar escriure una nova curolla a la seva pàgina, de seguida en vaig sentir honrat, però també un poc preocupat. Jo ja coneixia el format d’aquesta secció d’ençà que pràcticament ell i el seu company, en Daniel, la varen engegar, ja que fa un temps que seguesc la seva feina per la seva qualitat i perquè m’agrada molt la manera en la qual apropen el món de l’arqueologia, el passat i el patrimoni a tots els públics.

Encara record quan vaig conèixer a n’Albert, ell ens va convidar als meus companys i a jo a xerrar sobre el projecte arqueològic que estaven iniciant a Felanitx al programa de ràdio d’IB3, Balears fa ciència. Va ser en aquell moment en el qual vaig entrar en contacte amb l’equip que formava Aldarq i la seva filosofia d’arqueologia imaginativa i de proximitat, i des de llavors sóc un fan incondicional de la seva secció Berenars amb aldarq.

És per això que poder fer aquesta entrada m’enorgulleix, però al mateix temps m’intimida, sobretot observant el nivell i recorregut dels altres curollistes. Tot i això, ja us puc avançar que des del primer moment tenia molt clar que hi volia participar i que he gaudit moltíssim compartint la meva curolla amb vosaltres, en la qual us explic un poc com va sorgir el meu interès per l’estudi del passat i els meus inicis en el món de l’arqueologia. Només esper que també us agradi a tots.

El passat com a motivació per entendre el present.

Encara record quan era petit i el meu pare i el meu padrí discutíem, sempre amistosament, als dinars sobre la situació del nostre món, esperonats per les notícies que apareixien als informatius i, principalment, quan estaven relacionades amb la Política. Pràcticament mai ens posaven d’acord en qui era el culpable i quina podia ser la solució, però allò que a jo em cridava fortament l’atenció era que es podien arribar a remuntar decennis o, fins i tot, centenars d’anys per debatre quin era l’origen del problema. Clar, jo en aquells moments em començava a demanar com era possible que un fet que havia succeït feia tant, encara tenia influència en la nostra quotidianitat. Així, a poc a poc, vaig anar afegint noves preguntes i la curiositat per estudiar el passat com a eina per a entendre el món on vivia va anar augmentant.

És per això que vaig decidir estudiar Història a la Universitat i després d’haver conclòs aquesta etapa no sé si sóc capaç de respondre molt millor les preguntes del què, quan, on i per què, però aquesta curolla pel passat no ha fet més que créixer.

De les aules al projecte de camp

Tot va començar durant el curs acadèmic 2012/2013 a una optativa sobre Prehistòria de les Illes Balears. En aquesta se’ns va proposar que realitzéssim un exemple de projecte d’intervenció arqueològica. La idea era atractiva i bastant diferent d’allò que estàvem avesats, que generalment consistia en la típica classe magistral on el professor explicava una lliçó que els alumnes perfectament podíem aprendre d’un manual d’Història. En aquesta assignatura es va gestar el germen del que actualment és el Projecte Es Rossells. Aquesta intervenció, que just aquest any s’ha consolidat amb un nou projecte d’investigació quinquennal (2017-2021), es va iniciar amb un projecte triennal (2014-2016) que es centrava en l’estudi de la murada que envolta tot el poblat que avui coneixem com a Es Rossells I, però que també rep el nom de “Es Clavets”.

Va ser durant aquests tres anys on vaig aprendre, tot i que encara continuo amb la meva formació, com es gestiona un projecte arqueològic. En un primer moment, gran part de la gestió del projecte va caure en mans d’arqueòlegs amb una llarga experiència com en Tomeu Salvà i en Christoph Rinne que, al mateix temps que supervisaven la nostra feina, ens ajudaven a aprendre com enfrontar-nos a una empresa d’aquestes característiques. D’aquesta manera, gradualment, el pes de tirar la campanya endavant queia més en les nostres mans. Va ser d’ells dels qui vàrem, ja no aprendre, sinó entendre la importància d’aplicar la metodologia científica a qualsevol tipus d’investigació. L’equip d’arqueòlegs que treballarem durant aquells tres anys als Rossells era reduït i era la nostra primera experiència en la gestió d’un jaciment arqueològic.

A poc a poc, en el meu cas i supòs que també en els dels meus companys, la intervenció de camp no va ser l’objectiu principal de la campanya, sinó que els objectius que ens marcaven i la manera d’assolir-los anaven guanyant importància. És a dir, no era tant ser al jaciment i pensar en quines podrien ser les sorpreses que trobaríem si excavàvem a l’interior del poblat; sinó reflexionar sobre els nostres objectius específics i quina metodologia podríem aplicar per treure el màxim suc a la informació que documentàvem. Així doncs, la campanya deixava de ser una intervenció puntual de com a màxim tres setmanes, i esdevenia un projecte en el qual es pensava i treballava mesos abans de trepitjar camp i es continuava fent feina després de la intervenció.

Tot en conjunt no deixa de ser una feina esgotadora, ja que implica rumiar al voltant d’un mateix tema tot l’any, però els resultats que s’arriben a obtenir compensen àmpliament l’esforç invertit. No es tracta només de l’aportació que es pot arribar a fer al món acadèmic, sinó, a més a més, el fet de treballar colze a colze amb un equip de persones que comparteixen la teva il·lusió i preocupació, però que al mateix temps tenen curolles diferents de la teva. És també tota la gent que arribes a conèixer, ja sigui dins el món de l’arqueologia o simplement amants del patrimoni.

Són totes les tasques, gestions, reunions, el dèficit d’hores de son per tirar endavant el projecte. És tot això el que fa que l’arqueologia i la gestió del patrimoni, en el meu cas el patrimoni arqueològic, sigui una experiència enriquidora que em motiva a seguir treballant i intentar millorar diàriament.

És sobretot l’estudi de les societats del passat allò que realment m’enganxa de la disciplina històrica i arqueològica. De com persones com nosaltres que varen viure fa milers d’anys realment no eren com nosaltres, tenien una manera d’entendre el món que els envoltava i de relacionar-se amb aquest totalment diferent de la nostra; de com, a través de les restes que recuperem, podem intentar comprendre com vivien i de quina manera interpretaven la seva quotidianitat. A més, tot aquest saber, sempre dinàmic gràcies a la feina dels diversos equips que es dediquen a l’estudi del passat, és també un fort motor de canvi social al món actual, ja que t’ajuda a reflexionar sobre les estructures de poder existents i et mostra com la Història de la humanitat no és un ens monolític i immòbil, sinó un ventall en constant moviment ple de canvis i contradiccions.

Crec que és en aquest punt on l’Arqueologia té un dels seus principals punts forts, contribuir en la formació d’una societat més justa i tolerant. Així, som els arqueòlegs els qui hem d’obrir les portes de la investigació i dels seus resultats a tots els públics amb un llenguatge que, sense perdre el rigor científic, sigui capaç d’arribar a qualsevol persona i promogui un sentiment positiu cap al seu patrimoni.

Javi Rivas,

Arqueòleg