Blog

Com va explicar na Catalina Martorell fa unes setmanes al seu article “Museïtzar la Guerra Civil a Mallorca. Nous patrimonis emergents (I)” a la secció de Curolles d’Aldarq. Arqueologia Imaginativa, avui en dia vivim en una societat amb molt poca sensibilitat pel que fa al patrimoni de la Guerra Civil.

A Mallorca en els últims anys, més enllà d’enretirar alguns monuments franquistes –no tots, ja que alguns com sa Feixina segueixen al seu lloc honorant el feixisme-, canviar alguns noms de carrers i places, i ara recentment l’excavació de les fosses de Sant Joan i Porreres, s’ha fet ben poca cosa per recuperar la memòria dels vençuts als espais públics. I molt menys s’ha fet per recuperar i valorar el patrimoni d’una guerra que durant molts anys s’ha intentat oblidar. Una altra cosa és en l’àmbit historiogràfic i documental, camps en els quals hi ha una tasca ingent feta per investigadors i associacions diverses.

Com deia na Catalina, només a alguns llocs de l’estat s’han desenvolupat iniciatives didàctiques i de difusió mitjançant la museïtzació in situ, exposicions, visites, recreacions, etc. Gairebé totes aquestes iniciatives han sorgit del moviment associatiu. Tot i que també hi ha hagut un impuls de les administracions, sobretot a Catalunya.

Cal, doncs, que facem un esforç per tal de reivindicar i museïtzar els espais que queden d’aquella guerra per tal de visibilitzar-la i difondre així la cultura de la pau i el que suposa el feixisme. Només coneixent la història podem evitar que períodes com aquell tornin.

Museïtzar espais de la Guerra Civil

A Mallorca hi ha tot un seguit d’espais de la memòria que es podrien museïtzar. Uns espais que podríem dividir en tres grans blocs:

En primer lloc s’haurien d’indicar, condicionar i explicar (sigui mitjançant panells o altres tècniques), els espais de la repressió. Estem parlant de les presons (Can Mir, Can Sales, Castell de Bellver, Illetes i un llarg etcètera), camps de concentració i de treballs forçats (Formentor, el Campament dels Soldats d’Artà, Cap de Pinar…), cementiris on es produïren afusellaments i execucions (Porreres, Manacor, Palma…), jutjats i llocs que serviren per a una primera repressió a molts pobles de l’illa com comissaries i altres edificis, improvisades presons temporals.

En segon lloc, són molts els espais públics que foren construïts pels represaliats. Estem parlant de la utilització dels presos com a mà d’obra per fer obra pública. I és que no són poques les carreteres construïdes per presoners de Franco a Mallorca. Alguns exemples són les carreteres de Formentor o la que uneix el Port de Pollença amb Alcúdia. Però no només es construïren carreteres, sinó que també es feren molts enclavaments militars durant els primers anys 40, sobretot per instal·lar bateries militars amb vista a una possible entrada a la Segona Guerra Mundial, que s’estava lliurant en aquells anys a Europa, EEUU i el Japó. Bateries militars que podem trobar, per exemple, a Coves Blanques, a Cala Sant Vicenç, a Ses Covetes i un llarg etcètera, avui paradisos del turisme.

En tercer lloc, cal recuperar els espais que foren escenari de conflicte armat. Podem pensar que la Guerra a Mallorca només tingué un front, el de llevant (des de les costes de Son Servera, passant per Sant Llorenç fins a les de Manacor): un lloc clau on es produí el desembarcament de Bayo, amb els seus capítols de sang. Però també cal remarcar i explicar els espais on hi hagué resistència civil al cop d’estat, com per exemple la petita batalla per defensar el Port de Pollença per part d’alguns soldats de la base d’hidroavions o l’intent de defensar el poble de Pollença amb la voladura d’alguns ponts i la resistència a l’Ajuntament.

Cap a un pensament crític vers la Guerra Civil

Per altra banda, també caldria valorar la museïtzació d’espais que no estan directament lligats a la Guerra, sinó més aviat al període anterior, i que tingueren un gran protagonisme a la vida social de la Segona República com les cases del poble, ateneus i seus de diverses associacions, que foren clausurades i, molts cops, requisades pels vencedors.

Tot això, com deia na Catalina, té un sentit molt clar, més enllà d’honorar la memòria dels vençuts: “la museïtzació de la guerra es pot convertir en un important actiu de la cultura de la pau”. I de la prevenció del feixisme –afegiria jo. “Aleshores conèixer la guerra i el seu context d’horror implica la denúncia eficaç en favor de la pau i la promoció del pensament crític“.

Queda molta feina en aquest sentit, gairebé tot està per fer. Inclús es podria començar per fer una cartografia de la Guerra (igual que es va fer un mapa de les fosses). Aquest és un treball imprescindible si volem millorar com a societat.

Pere J. Garcia,

Historiador

 

 

Temps

Tot i estudiar Història, o potser per aquest motiu, no sóc amant de les “dates exactes”, dels temps. Un dia, un fet o un moment, com una data no signifiquen res en si mateixos. Una decisió sempre és conseqüència d’altres anteriors. Sempre hi ha un abans, un procés que amb els seus errors i els seus encerts formen un tot.

Aquesta curolla temporal te a veure amb l’inici d’aquest projecte, que no té un dia assenyalat de fundació, però que ara farà més d’un any que Aldarq existeix i camina.

Moltes converses de què podíem fer, s’han transformat en un: ja ho hem fet!

Aldarq neix amb una idea clara: gaudir del patrimoni i fer partícip a la gent. L’Albert i jo tenim clara aquella màxima que diu que només quan un gaudeix del que fa, ho transmet amb tota la força i il·lusió.

Per exemple, coneixent el patrimoni de l’illa hem anat creant rutes arqueològiques que s’han convertit en vídeos del youtube que donen a conèixer jaciments oblidats o no prou coneguts. Aquestes rutes van servir per celebrar una festa amb els nostres seguidors de Facebook. I alhora vam participar en les Jornades Europees de Patrimoni a Mallorca i hem treballat amb Arca en un cicle d’arqueologia que ens va portar a visitar el Museu d’Història de Manacor i a s’Hospitalet Vell.

Per altra banda, jugant, jugant hem anat creant i perfeccionant les nostres activitats per a infants. Hem arribat als més joves des de diferents modalitats: des d’un programa anual amb l’Ajuntament d’Andratx, dates assenyalades com el 18 de Maig (Dia Internacional dels Museus) a Manacor, o jornades d’estiu a centres cívics com l’Espai Frida, també hem fet activitats de cap de setmana a museus com Can Prunera, sense oblidar l’espai educatiu per excel·lència, les escoles.

Ens hem disfressat de firaires a les Fires d’Algaida, a Palma o Alcúdia per presentar els nostres somnis en forma de projecte i veure on poden arribar la força dels nostres vins romans: Mulsum, Sanguis, Antinoo o Mesalina de Baetica.

Alhora aquests vins romans que tantes ànimes han conquerit, ens han portat a fer activitats per adults a diferents ambients: locals d’oci nocturn a Palma i Pollença, fires temàtiques com les Nits de Sa Galera o Maremagnum, al mateix Ajuntament d’Andratx o un agroturisme com Son Lladó, però d’entre tots els espais, el més especial va ser Pol·lèntia, gaudir d’aquesta activitat en una autèntica domus romana va ser un atreviment, si, però era una experiència que s’ho mereixia.

Temps per mostrar…

Tot això ho vam presentar al Sopa Congres 2016 a Zalamea de la Serena on vam agafar un grapat d’idees pel futur.

L’estimació pel jaciment de la Necròpolis de Son Real va fer a l’Albert escriure un llibre i ara som els responsables de la proposta educativa arqueològica d’aquesta finca, tan rica i vital en la prehistòria de Mallorca.

Finalment els nostres tallers per a escoles: arqueovinils, grafitis i emojis ens portaran a col·laborar amb el programa de Viu la Cultura que portarà Aldarq, no sols a augmentar la presència a les aules de Mallorca, sinó també d’Eivissa i Menorca.

Un any després, encara tenim més somnis per complir, moltes curolles per escriure i públic per a conquerir.

Moltes gràcies a tots.

Daniel Iranzo i Albert Forés Gómez

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Elegir entre una curolla, crec que és una de les coses més difícils que mai m’havien plantejat. Com una persona que viu de curolles pot elegir-ne una? Posarem les neurones en marxa. Pensant i pensant he pogut concloure que gran part de les meves curolles tenen dos elements en comú, el nostre patrimoni i la passió per sentir-lo i per transmetre’l i com mirar de popularitzar-lo.

Des de sempre ens queixem que la gent en general no estima el patrimoni, no l’entén ni tampoc l’aprecia. El patrimoni material en general és mort, és un simple objecte inanimat, que per descomptat per ell mateix no parla. Aquest ens inert necessita un interlocutor que li proporcioni vida i emocions. Per això els professionals hem de dur a terme aquesta labor de pont, entre patrimoni i societat. Des de sempre he tingut clar, i com diuen els llibres de teoria, que la fi de tota investigació científica és la divulgació dels seus resultats a la societat.

Prou sentit té aquesta afirmació, com espècie humana hem evolucionat gràcies a la cultura i a l’adquisició de nous coneixements però… això sempre ha estat així? Record perfectament, quan estava estudiant la carrera, haver sentit en nombroses ocasions que “les visites als jaciments i les activitats en ells és una banalització del patrimoni i és posar-lo en perill si el donam a conèixer. L’exposam al seu espoli i destrucció”. El que em preocupà no fou la frase en si, sinó la quantitat d’adeptes que hi havia. Realment ha deixat d’existir aquesta postura?

Anem per a la meva curolla.

Ara tothom parla de difondre patrimoni, de la necessitat de realitzar tallers, activitats, trobades, xarxes, estudis sociològics, xerrades, cursos i màsters de formació, etc. Però dins d’aquesta gran explosió d’idees, el que veig en gran mesura és un gran volum d’oportunisme. Molts de professionals no creuen en realitat amb la divulgació, veuen una oportunitat més de negoci i d’estudi d’alguna cosa que ara està de “moda”. Si el patrimoni no els sents, no els transmets. Sí, probablement puc ser un poc radical.

Però tampoc em negareu la gran quantitat de grans iniciatives, projectes estrella i “revolucionaris”, els quals acaben en simples planes web, cartells i tríptics, una factura i algun article que explica el “megainnovador” que ha estat, i finalment, arriba l’oblit. Per molts motius, perquè no es creu en ells, perquè no s’aconsegueix la implicació de les institucions, perquè són projectes engegats en legislatures determinades i en arribar els nous gestors de la cosa pública no els donen continuïtat, per què no surten de l’acadèmia, o simplement perquè qui té les competències per a desenvolupar-los no els veu com a propis i s’excusa en la manca de finançament…

Crec que com a professionals hem de ser ètics i cautelosos amb la divulgació. Realitzar grans projectes per a impulsar el patrimoni que no duen enlloc acaben tinent un efecte bumerang bastant negatiu. Les autoritats com la societat ho acaben veient com una pèrdua de temps, i sobretot, una pèrdua de diners. Quan de pics hem hagut d’escoltar aquesta terrible frase: uns altres que viuen de subvencions!

Anem a popularitzar el Patrimoni?

On vull arribar amb tot això? No esperem que la societat canviï, siguem nosaltres els qui donem la passa i canviem primer com a professionals. Dona goig veure el gran nombre de noves iniciatives i, sobretot, de professionals que han transformat el concepte de la divulgació, cercant la proximitat i les emocions amb el receptor. Aproximant l’arqueologia, és a dir, el patrimoni al no professional, al curiós i que aquest sigui partícip d’ell. Eliminant la figura de l’arqueòleg avorrit i distant que només sap parlar amb paraules tècniques i incomprensibles.

Per això us dic, si sents i estimes el patrimoni, i sobretot gaudeixes de difondre’l, popularitza’l!, fes-lo planer, oblidat dels tecnicismes i de l’Acadèmia. No hi ha cosa més gratificant que et diguin després d’una visita; hem gaudit de la forma que ho transmets, perquè ho vius. Probablement ajuda a pujar una mica l’ego d’un mateix, però el que és important no és això, sinó que has aconseguit un adepte més que veurà a partir d’aquell moment que aquelles 4 pedres són molt més d’allò que aparenten, i les estimarà com a seves, a l’hora que potser veu la utilitat de la recerca i la divulgació d’aquestes. I aquesta persona acabarà contagiant-ho a altres. Això és la fi per a mi de la investigació científica i de la meva curolla, que puguem sentir, gaudir del patrimoni.

Jaume Deyá Miró

Arqueòleg i professor d’Història i Geografia del Col·legi Sagrats Cors de Sóller

 

Quan en general recordem els nostres professors d’història, ens ve al cap un home o una dona explicant fets del passat mentre nosaltres l’escoltem (o no) des de la nostra taula. Si ets més jove, la imatge pot ser la mateixa, però el professor s’acompanya d’una presentació digital. Ens atrevim a gaudir de les històries, a tenir històries viscudes?

Està demostrat que el vincle emocional permet assimilar millor els coneixements i retenir amb més solidesa. Molta gent recorda què estava fent quan va veure la notícia de l’atac a les torres bessones de Nova York. Si tenim l’oportunitat de fer viure la història en primera persona, segur que aquells continguts que volem treballar a l’aula ens acompanyaran durant més temps i tindran més sentit.

Estic convençut que els meus alumnes recordaran el dia en què vam convertir l’aula en un veritable scriptorium medieval. La classe a les fosques, només il·luminada amb espelmes, de fons, la música d’un cant gregorià, les noies i els nois asseguts a les cadires, uns tinters i uns càlams al mig de cada taula, i un objectiu: copiar un text d’època en lletra carolina en un paper de barba. I jo, vestit amb un hàbit de monjo, supervisant la feina. No penseu que així recordaran millor la tasca dels copistes medievals que si només els ho hagués explicat?

També podem fer activitats més senzilles, com narrar la guerra de successió espanyola des del punt de vista d’un dels dos candidats: Felip V o Carles d’Àustria. Quan els alumnes han de descriure els fets en primera persona necessàriament han de comprendre’ls i posar-se en la pell del personatge.

Però la història també la poden viure des del punt de vista de l’investigador. Els podem portar a l’aula fragments de documents (curosament convertits en papers antics als fogons de la casa del professor) i convertir-se en arxivers que investiguen qui els ha escrit, alhora que descobreixen vocabulari antic i les grafies d’altres temps.

I si podem muntar una excavació arqueològica al pati de l’institut? Això porta més feina però és molt gratificant per alumnes i professors veure’ls la cara quan desenterren una costella de vaca o quan investiguen a l’aula una gran pedra que han trobat i descobreixen com eren els primers molins que van existir a la història.

I aquests són només alguns exemples d’històries viscudes…

Alguns docents, en llegir aquestes frases, poden pensar que així el professor es converteix en una mena de pallasso; d’altres, que aquest tipus d’activitats treuen temps per fer el que és important, que és explicar coneixements. Tanmateix, jo no consider que sigui un professional menys rigorós, sinó que em planteig uns objectius d’ensenyament i aprenentatge diferents. Per una banda, mitjançant la teatralització i la contextualització busc aquesta connexió amb l’alumnat que la Sílvia Comellas ja curollava en un altre article. Per una altra, pens que cal relativitzar la necessitat d’aprendre un gran volum de coneixements històrics, perquè els estudis demostren que amb el pas del temps s’obliden i que s’aprèn millor fent que no pas només escoltant.

Per tant, anim a totes les professores i professors de ciències socials que facin viure la història als seus alumnes, ja que és un enriquiment per qui aprèn i per qui ensenya.

Daniel Garreta Jaume
Professor de ciències socials de l’INS Can Roca de Terrassa

Tipografía al habla

¿Pero qué es la tipografía?

Para mi: La forma gráfica de expresar el lenguaje.

En 1936 el tipógrafo Stanley Morison la definió como “El arte de disponer correctamente el material de imprimir, de acuerdo con un propósito específico: el de colocar las letras, repartir el espacio y organizar los tipos para que el lector alcance la mayor comprensión del texto escrito verbalmente.
Estoy plenamente de acuerdo con esa definición ¡ojalá yo la hubiera sabido definir así! Sólo añadiría que la tipografía impulsó la difusión de la cultura escrita, por lo tanto, un medio de transmisión de conocimiento – la escritura, el alfabeto y la imprenta- quizá nos remontamos al origen del diseño gráfico.

Hay quienes encuentran su origen en las pinturas rupestres del Paleolítico y en el nacimiento del lenguaje escrito en el tercer milenio a. C. La diversidad de opiniones responde a que unos consideran producto del diseño gráfico a toda manifestación gráfica y otros solamente a aquellas que surgen como resultado de la aplicación de un modelo productivo;  es decir, cuando se ha desarrollado un grafismo pensando en diversas necesidades: simbólicas, productivas, contextuales, etc.

2

¡Cuántas veces me he pasado horas y horas o días! buscando esa tipografía adecuada a lo que necesito para provocar esa complicidad entre “el diseño” y lo que quieres transmitir. Y sobre todo, que lo que ven mis ojos, lo vea el receptor (seguimos hablando de percepciones)y eso es tremendamente difícil, nunca llueve a gusto de todos… Y es cierto que un buen trabajo puede irse al garete por la mala elección de la tipografía.

Y no sólo es el tipo que eliges, es la jerarquía de los textos, el color, tamaño, espaciado entre letras, entre líneas… todo es fundamental. Muchas veces casi he abandonado un libro por estar mal compuesto (interlineado muy junto que dificulta la lectura) o un blog o una página web que no sabes por dónde empezar a leer…

Se podría hablar de tipografía desde miles de aspectos diferentes, y si eres diseñador gráfico y si además te apasiona… no acabarías de hablar.

Por ejemplo la relación de la tipografía con las percepciones, porque la tipografía habla. Con la tipografía podemos ser influenciados, influenciar, causar emociones e incluso contar historias. Es una herramienta de infinitas posibilidades.  Sólo con cambiar el tipo (la fuente, bonita palabra para describir una familia tipográfica) en un texto, se puede lograr una sensación diferente, por lo que el mensaje a transmitir se puede alterar.

3

“La elección de una tipografía es muy importante ya que manteniendo 
todos los elementos gráficos de una composición, sólo cambiando la fuente, la sensación y percepción que se genera es muy diferente.”

Pero la tipografía es algo más que letras, funciona por si sola. Algunos ejemplos:
Logos memorables que han creado marca, incluso se han apoderado del significado inicial:

4

O anuncios donde la tipografía es la protagonista:

5

O carteles:

6

Luego hay teorías que yo no comparto: Que si una letra con patitas transmite estabilidad, fiabilidad…
Que si una de PALO,  las que valen para todo, siempre quedan bien…
Las redondeadas, que si son desenfadadas…
Las condendadas  que si dan mucha personalidad…
Las scrip, que si lujo y elegancia…
En fin, un montón de tonterías que sirven cuando quieres justificar un trabajo que no hay por donde coger… (algo parecido pasa con los colores… pero esto lo dejo para otro día)

La verdad, es que hay tanto de que hablar de la tipografía, que sería interminable:
La tipografía en la calle (rótulos calles, bares, tiendas, etc… En el cine: desde los títulos de crédito. Quién no se acuerda de la Pantera Rosa,  Star Wars, Ocean’s Eleven… hasta los subtítulos… En publicidad (es obvio)… Periódicos, revistas impresas (evidente) hasta la de los soportes tecnológicos.

7

Y es que diseñar una tipografía (una fuente, de donde brotan los “caracteres”) es tremendamente difícil: 25 letras mayúsculas + otras tantas minúsculas + todos los signos…  pero donde todo debe de ser armónico, con coherencia y perfectamente dibujado y compensado. Es mi sueño desde hace muchos años.
Gracias a Lubalin, Garamond, Goudy, Bodoni, Gill, Caslon, Baskerville, Renner (futura) Miedinger (helvética)…
y a tantísimos otros que sin sus diseños no seríamos nadie…

Pero ¡ah! ¿qué pasa en esta era?

8

Pues que los pictogramas ya no pertenecen al pasado. Después de miles de años volvemos a los jeroglíficos. O sea para decir “quieres casarte conmigo”, será:

9

Apple ya ha anunciado que su nuevo teléfono traducirá directamente las letras por emojis…
¿Es el nuevo lenguaje universal? ¿Nueva forma de expresión? …parece que cada vez nos volvemos más perezosos…
¡Madre mía, la que se avecina!¡!

10

YolandaMuelas
Grafista

Els que treballem sobre el territori podem percebre com el patrimoni cultural i el patrimoni natural es gestionen, es protegeixen i es pensen des d’òptiques i plantejaments diferents, sovint divergents. Aquest fet, provoca una gestió per part de l’Administració menys eficient del que caldria esperar.

Una qüestió a dos nivells.

És necessari un canvi de paradigma a l’Administració envers aquests dos patrimonis. Cal plantejar dinàmiques de legislació i gestió que concebin de manera integradora el patrimoni cultural i natural. Això té un gran avantatge que el gestor de la “cosa pública” ha de veure: una millor i major eficiència en la gestió.

Cap a la legislació conjunta del patrimoni natural i el cultural.

Això passa per un canvi a dos nivells: Legislatiu i Gestió. Quan parlo de legislació, estic fent referència a què fins el dia d’avui, el cos legislatiu que s’elabora referent a la protecció del patrimoni cultural i natural, es realitza per separat, sense tenir-se en consideració l’un amb l’altre, fet que a la pràctica provoca certs inconvenients al gestor.

Per sort, això està canviant en els darrers anys. El paisatge s’està valorant, sobretot en la línia dels plantejaments del Conveni Europeu del Paisatge aprovat l’any 2000 a Florència (Itàlia). I és que, no en va, el paisatge és el resultat de la història de les societats en un territori concret, de l’ús, de l’explotació d’aquest espai natural, de la seva interrelació en definitiva.

Noves formes de gestió del patrimoni.

Si passem al segon nivell, la gestió, trobem que l’Administració es configura en diferents esferes en funció de la temàtica a gestionar. Pensem en el dia a dia de la gestió del territori, dels tècnics que prenen decisions que afecten un mateix espai, transformant el paisatge: enginyers forestals, tècnics d’urbanisme, enginyers agrícoles, tècnics de medi ambient, arqueòlegs de l’administració, etc. Tots prenent decisions: un enginyer forestal autoritzant una rompuda forestal sense saber si afecta un jaciment arqueològic, un tècnic de medi ambient proposant la delimitació d’un Parc Natural sense tenir en compte el tipus de patrimoni cultural existent, etc.

Tot i així, als darrers anys, molts gestors d’espais naturals protegits estan integrant a la seva gestió els dos patrimonis a què fem referència: Per posar un exemple: al Parc Nacional d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici (Lleida), es va dur a terme un projecte arqueològic que ha fet aflorar més de 300 jaciments inèdits dins de l’espai natural protegit. Com a conseqüència, ens trobem davant d’un dels espais naturals protegits amb una concentració més alta documentada de jaciments arqueològics. En conseqüència, als principis que van motivar la creació d’aquest Parc Nacional, cal afegir-li ara els de la protecció i gestió del seu patrimoni arqueològic, cosa que caldrà fer-se de manera integrada al patrimoni natural.

Però el que evidencia aquest aspecte és que cal replantejar el model de creació d’espais naturals, ampliant els motius que ens porten a crear-los, incloent-hi el patrimoni cultural al patrimoni natural; en definitiva, pensant en el PAISATGE com a conjunt.

Cal concebre lleis que integrin els dos patrimonis

Així doncs, per acabar, esperem que es confirmi el canvi de tendència i els nostres Gestors sàpiguen veure la necessitat de concebre lleis que integrin els dos patrimonis (natural i cultural), fet que ha de permetre una millor gestió, administració i protecció d’ambdós.

Adam Picón,

arqueòleg i agent rural.

Imatge 1. Imatge del compte oficial de twitter @agentsrurals. Podem veure que gràcies a la seva intervenció, es va evitar una afectació no desitjada cap a un jaciment arqueològic per una manca de coordinació entre enginyers forestals i arqueòlegs territorials.

Imatge 2. Imatge de la vall del Barranc de Mas d’en Llord (Montblanc, Conca de Barberà, Tarragona). És interessant perquè aquest espai d’interès natural (EIN) anomenat “Muntanyes de Prades” fa anys que es postula com a futur Parc Natural de Muntanyes de Prades. El cas és que dins dels seus límits té aproximadament un centenar de pintures rupestres. Aquest fet ens hauria de fer replantejar el com ha de ser el futur Parc Natural, ja que en condicionarà la gestió.

Imatge 3. Molí del Jan: Es tracta d’un Molí Paperer al Riu Brugent (Montblanc). El riu Brugent, dins de l’Espai d’Interès Natural (EIN) de Muntanyes de Prades, és un riu de 16 quilòmetres que presenta una de les majors concentracions de molins hidràulics d’Europa. En la seva majoria són paperers, però també n’hi ha fariners i d’oli. Aquesta singularitat cultural és una qüestió que dóna valor al futur Parc Natural de Muntanyes de Prades, igual que la qüestió de les pintures rupestres.

Imatge 4. Barraca de les Oliveres (Pla de Santa Maria, Alt Camp, Tarragona). Al terme del Pla de Santa Maria hi ha una concentració de barraques de pedra seca de dimensions més grans del que acostumen a trobar-se a Catalunya. Aquest fet singular, ens parla de com es configura el paisatge de l’Alt Camp, partint de la interrelació de les societats amb el medi. Aquest és un dels principis que haurien de regir a l’hora de gestionar el nostre territori i integrar en aquesta gestió el patrimoni cultural i natural.

Qualsevol es pot adonar de la manca de cultura democràtica que patim avui en dia, i més si acotem la mirada a temes de memòria històrica. L’actualitat envers aquest tema ve marcada per la lluita per mantenir o enderrocar el monument feixista dedicat al creuer Baleares situat a la Feixina de Palma, entre altres temes prou importants com la localització i obertura de fosses, nous patrimonis emergents.

Donada aquesta situació d’estancament generada per la falta de valentia de les institucions, hom pensa que en aquestes illes encara cal fer molta feina per ensenyar i explicar la història. És clar que aquest tema no està lliure de polèmica, perquè es tracta d’una guerra relativament recent, però la guerra forma part de la història i com a tal ha de ser estudiada i en aquest sentit la museïtzació de la guerra es pot convertir en un important actiu de la cultura de la pau. Aleshores conèixer la guerra i el seu context d’horror implica la denúncia eficaç en favor de la pau i la promoció del pensament crític.

El patrimoni de la guerra forma part dels anomenats patrimonis emergents.

El patrimoni de la guerra forma part dels anomenats patrimonis emergents i des de fa temps països com Alemanya i França, amb un segle XX traumàtic, hi han fet molta feina i han esdevingut un referent. En general, a Europa la proliferació de museus i equipaments patrimonials ha anat acompanyada de la recuperació de camps de batalla. En aquest cas França és l’exemple d’aquest tipus de xarxes i les més importants les trobem a les zones de les batalles de Normandia, el Somme, Verdum i les Ardenes. A més, aquests països s’han allunyat de l’antiga manera d’entendre el patrimoni de la guerra com alguna cosa militar i patriòtica. El component ideològic (patriotisme, sacrifici, valentia) ha cedit davant l’anàlisi històrica (coneixements dels fets, presentació del conflicte humà amb tota la seva cruesa).

A l’Estat espanyol la situació és ben diferent i ha arribat amb retard. El triomf del bàndol feixista amb la posterior dictadura del general Franco, va fer que el patrimoni històric i arqueològic de la guerra estigués monopolitzat pels vencedors. Fins fa ben poc les places dels pobles i ciutats s’omplien de monuments i les esglésies ostentaven a les seves façanes llargues llistes dels “caidos por Dios y por España”. Després de l’establiment del nou règim de base democràtica, hauria estat lògic que hagués sorgit un tractament diferent d’aquest patrimoni. Les plaques i monuments que els nacionals varen col·locar arreu per monumentalitzar la victòria o en record de les víctimes de la repressió republicana, han estat retirades molt lentament en els darrers anys. Les escultures eqüestres de Franco presents en diverses ciutats espanyoles no es van retirar fins als darrers anys del segle XX i els primers del XXI.

Els moviments de memòria històrica, fonamentals.

Els moviments de memòria històrica han estat fonamentals en aquest procés. Avui en dia s’han desenvolupat diverses accions didàctiques i de difusió diverses: museïtzació in situ, exposicions, visites guiades, recreacions, etc. impulsades per organismes administratius, associacions, equipaments culturals i centres d’investigació. A Catalunya des del 2007, sota la institució Memorial Democràtic, s’han recuperat espais amb l’objectiu de promocionar la memòria històrica.

Existeix una xarxa d’espais de la memòria democràtica de Catalunya amb més de 70 espais i centres, entre els més destacats tal vegada podríem citar el Museu Memorial de l’Exili de la Jonquera i el Centre d’Interpretació de la Batalla de l’Ebre. També s’ha de destacar la proposta didàctica al voltant de la Batalla del Jarama (Madrid) que, de la mateixa manera que les citades, és una de les pioneres i més emblemàtiques.

I al nostre territori? Aquí ha imperat la tònica general, la de la política de l’oblit i la desmemòria. Hi ha molta feina a fer. Una proposta senzilla i econòmica que s’ha de potenciar immediatament és la senyalització i posada en valor dels espais de memòria històrica de l’illa. A més, s’han de protegir i conservar les restes immobles i mobles. Llavors, cal fer una feina d’acció didàctica dirigida a l’ensenyament formal i no formal.

En aquest sentit ja hi ha una feina prèvia molt important feta per Memòria de Mallorca i altres col·lectius com els Amics del Campament dels Soldats d’Artà, que excaven i donen a conèixer un antic camp de concentració franquista -el que s’ha acabat anomenant arqueologia del conflicte-, entre d’altres.
Ara més que mai és necessari treballar per la cultura de la pau. Així tots tendríem clar que sa Feixina sí que tomba.

Catalina Martorell Fullana.
Doctora en Història.

Ja fa uns 10 anys que em dedic a l’ensenyança i encara en fa més que estic en contacte d’una manera o altra amb els museus i el seu accés, ja sigui com a guia de sala, restauradora, voluntària o a voltes atenent el públic en general.

És cert que els museus solen posar molt de la seva part per acostar-se al públic jove (això, com per tot, depèn del museu, és clar!): proposen tallers, visites guiades, visites dinamitzades… Però moltes vegades, després de tota aquesta despesa d’enginy i creativitat, ens trobam que no hi ha mitjans per poder traslladar els alumnes fins al museu…

Abans d’entrar en el món de l’educació, vaig fer unes pràctiques de guia de museu en el MNAC de Barcelona. Les pràctiques consistien a fer visites guiades per a grups escolars, i també per a grups d’adults. Entre els grups d’escolars, la gran majoria venien de centres de la mateixa ciutat, que podien desplaçar-se fàcilment, en metro sobretot. Alguns, venien de fora de Catalunya, i solien ser grups escolars en viatge d’estudis que aprofitaven per visitar alguns museus. I també -i aquests eren els menys nombrosos- hi havia grups d’altres pobles i ciutats de fora de Barcelona. El principal problema no era l’entrada al Museu, ja de per si, no gaire econòmica, sinó les despeses que els ocasionava moure tot un grup escolar.

El cost dels desplaçaments dificulta l’accés als béns patrimonials.

Aquest darrer curs 2015/16, estudiàrem a l’IES on faig feina, el jaciment de les Llumetes de Porto Cristo. El jaciment el teníem a uns metres de l’institut, per tant vàrem tenir un accés molt fàcil a un patrimoni fantàstic. L’equip de professors decidírem visitar també el jaciment de Pol·lèntia i el Museu de Manacor per, d’aquesta manera, oferir als nostres alumnes la màxima informació sobre l’època romana a Mallorca. I aquí és on topàrem amb el problema: els desplaçaments fins als dos llocs costaven uns doblers que en moltes ocasions els nostres alumnes no podien pagar.

El patrimoni necessita un manteniment i per tant és fàcilment entenedor que els visitants i turistes paguin una entrada per ajudar a tenir-ne cura; però quan es tracta de l’educació dels nostres escolars… s’haurien de donar facilitats per accedir-hi? Qui hauria de posar els mitjans?

Al llarg dels darrers anys, no sé si forçat per l’anomenada crisi econòmica o per evitar els seus efectes nocius, he encetat tot un seguit “d’aventures” culturals de molt diferent format. Així, a la meva incursió (amateur) dins del món del periodisme escrit i radiofònic, caldria afegir aventures tan allunyades, aparentment, com l’organització d’un curs de rock & roll i d’una exposició fotogràfica sobre el 40è aniversari de l’eclosió punk, o la localització d’una fossa de guerrillers assassinats per la Guardia Civil a Marmolejo – Jaen (amb l’assoc. Foro por la Memoria de Andalucía) o la participació com a actor als “Pastorets” (fent de pastor boig, en Getsé) o d’oficial nazi a un remake de “Casablanca”. He pogut comprovar que el patrimoni col·lectiu no interessa ningú

La meva formació acadèmica (historiador, arqueòleg) em va portar, de la mateixa manera, a iniciar també una aventura vinculada al món de la docència de la història i l’arqueologia i la difusió dels valors patrimonials de casa nostra (a Sant Feliu de Llobregat, a la comarca del Baix Llobregat). D’aquesta manera, i a mig camí entre la iniciativa personal i l’actuació associativa, vam començar un itinerari al llarg del qual ja hem realitzat tres edicions del nostre Curs d’Arqueologia Comarcal: prehistòria i antiguitat al curs final del Llobregat, sortides a exposicions – museus – jaciments, visites guiades al Parc de Torreblanca i al jaciment de la Penya del Moro, un documental (50 anys sense una torre), etc. Amb tot això he aconseguit conviure amb el patrimoni, ja que viure de, és la més absoluta de les utopies.

La idea o noció de patrimoni també és conflictiva.

L’experiència acumulada al llarg d’aquestes actuacions ens va mostrar que potser seria una bona idea crear un seminari dedicat a l’arqueologia i el patrimoni (Actualitat, reptes i noves propostes al voltant del nostre patrimoni, va ser el nom triat) que ens permetés apropar-nos a diferents qüestions patrimonials però sense les estretors cronològiques i temàtiques dels cursos que ja havíem fet. Una altra motivació (aquesta molt personal) era mostrar a les persones que assistissin al seminari la idea – força de què la noció de patrimoni no és una “cosa” ni asèptica, ni objectiva, ni compartida, ni consensuada. És per tant un concepte, que tot i que se’ns mostra material, presenta un alt component subjectiu, idealista que el fa fàcilment “manipulable” per diferents interessos (personals, col·lectius, corporatius) en relació a diferents espais, situacions i pràctiques socials.

En definitiva, al llarg del conflicte “social” (de qualsevol tipus de natura) el patrimoni té una capacitat i una efectivitat alta per formar part de les armes i estratègies esgrimides. Ergo, podríem dir que la idea o noció de patrimoni també és conflictiva.

Amb tot això vam programar quatre sessions; la primera dedicada a mostrar els diferents vessants de la protecció del patrimoni cultural (A. Picón), una altra centrada en l’aprofitament del patrimoni com a bé privat o el seu ús als conflictes polítics derivats de les relacions Espanya – Catalunya a partir dels elements presents al Palau de la Torre Blanca (J. Jiménez), la tercera vinculada a oferir les novetats en relació al coneixement de la prehistòria recent a la nostra comarca a partir de les intervencions i projectes arqueològics desenvolupats a la xarxa de cavitats del sector sud – est de la comarca (P. Martínez) i la darrera centrada en la vinculació de patrimoni i les idees de memòria democràtica des d’una perspectiva de gènere amb la presentació del projecte “El futur monument a la presó de dones de les Corts” (N. Ricart)

La valoració de l’experiència és positiva i així ja estem preparant una segona edició. Per un altre cantó, la trobada de diferents persones i associacions a les diferents sessions ha provocat tota una sèrie de sinergies que haurien de convergir en propostes futures més que interessants.

Però, com no podia ser de cap altra manera, la proposta i presència del seminari ha provocat una sèrie de reaccions (minúscules, d’àmbit local i personal, no penseu que res extraordinari!) que confirmen la idea – força expressada anteriorment sobre el valor conflictiu / confús del patrimoni.

La crítica no es vincula mai a una possible pèrdua del patrimoni comú. No interessa a ningú!!!

Sant Feliu de Llobregat és un exemple, com tants d’altres, de la desaparició de patrimoni arquitectònic i arqueològic enfront l’embranzida de la industrialització i la urbanització de la nostra societat (aquí podeu veure petit text en relació a aquesta qüestió) Ara mateix els nostres recursos patrimonials són escadussers i tendents a la seva desaparició. Exemple de tot això és el risc de desaparició d’unes magnífiques cases de lloguer (més algun element de mobiliari destacat com un banc amb decoració a base de trencadís) presents a una finca anomenada Pins d’Or (exemplar torre d’estiueig noucentista obra de J. Sanhelly Molist) davant el futurible (mooolt futurible) soterrament de les vies.

Un altre és l’estat crític de l’únic BCIN (Bé Cultural d’Interès Nacional) present al nostre catàleg: la Torre Abadal. Torre fortificada del segle X amb masia adossada, actualment és propietat de l’Ajuntament i restem a l’espera de veure quins són els plans de futur per aquest element que sembla que, actualment, no rep les atencions materials que caldrien per a un monument tan destacat ni observa un aprofitament cultural per part de la població.

Els dos elements han estat citats al llarg del nostre seminari per particulars que han reclamat atenció davant de la situació actual dels dos elements. La qüestió però és que, a part d’acusar-nos per haver organitzat aquest seminari massa tard (quan entre el franquisme i els governs municipals del PSUC / ICV “ja s’ho han carregat tot” ens van dir.

En un clar exemple de l’ús i abús del patrimoni com arma arrojadiza al ring polític), totes les denúncies han estat fetes des del punt de vista particular i subjectiu de les persones que bé o veuen en risc la seva continuïtat a aquest “magnífics xalets” en règim de lloguer (la propietària, per cert, és la congregació de les Germanes Hospitalàries) o que pateixen veient l’actual estat de la torre tot recordant la seva infantesa passada allà quan la seva família n’era els masovers (tot i que aquesta persona va formar part del govern municipal al llarg de dues legislatures).

En definitiva, la crítica no es vincula mai a una possible pèrdua del patrimoni comú; es realitza en nom d’interessos personals o elements tan subjectius com els records d’infantesa. No apareix per enlloc la proposta d’acció social per defensar la gestió i gaudi col·lectiu i comunitari o no reclamen per cap altre tipus de patrimoni. En definitiva estan confonent el patrimoni col·lectiu amb el personal, arrodonint així el títol d’aquestes lletres per matisar-les i redefinir-les: El Patrimoni Col·lectiu no interessa a ningú perquè tothom té interessos particulars!

Jordi Jiménez Zamora

Arqueòleg

Exposar les idees, negre sobre blanc, no és sols explicar allò que volem, requereix una reflexió interna. Aquí teniu la meva sobre un aspecte del patrimoni sobre el qual no tenc massa conclusions i sí moltes preguntes: per què el patrimoni més proper és el més difícil d’apreciar? En altres paraules, per què és més fàcil que qualcú de Sineu visiti i s’interessi per les murades d’una ciutat remota com Roma i no s’interessi per les esplèndides murades de Ciutat i el patrimoni proper?

Part del problema, és clar, és que no sempre estam de viatge, i que quan sortim del nostre dia a dia feim coses que no feim a casa. Per això viatjam, no? Però no és només això, molta gent que no necessàriament coneix bé el patrimoni proper organitza els seus viatges en funció de veure o conèixer elements patrimonials llunyans. Per què, sinó, Roma continua sent un destí més atractiu que, per exemple, Düsseldorf? Un dels factors que se m’ocorr és que el patrimoni històric de la ciutat eterna és conegut – encara que sigui de forma superficial – per la gran majoria de públic, i això fa que s’interessin per veure monuments «que has de veure abans de morir», com el Coliseu.

Qui coneix el patrimoni proper no el destrueix

Però la situació no és tan senzilla. Per la meva experiència organitzant campanyes de recerca i restauració arqueològica a diferents jaciments de Mallorca he tingut contacte amb molts estrangers que visiten i vénen a ajudar a conservar el nostre patrimoni més proper. Gent de Taiwan o de Kirguizistan, de Malàisia o Canadà. Així sembla que necessitam anar lluny per apreciar el patrimoni i que això representa un problema per la conservació d’aquests béns. I ho és. El patrimoni arqueològic de Mallorca, per exemple, no sortirà de la situació de perill en la que es troba – per diferents amenaces que ara no vénen al cas – fins que qui habita l’illa no aprecii el seu valor. Així, una de les coses més importants és involucrar la comunitat local en els projectes patrimonials.

Més enllà de la lògica de «qui coneix quelcom no ho destrueix» que representa la primera línia de combat per preservar el patrimoni que ens ha arribat, ha d’haver-hi necessàriament un despertar interès pel proper, pel que tenim més a la vora.

Efecte crida

Vol dir això que hem arribat a un cul de sac? No ho crec. L’experiència de la qual xerrava més amunt, fent feina amb voluntaris internacionals m’ha servit per arribar a la conclusió de què, encara que el fet de dur persones de tan enfora ajuda a resoldre el problema que representa el fet que els habitants de l’illa encara pareix que no apreciïn el patrimoni proper tant com el llunyà. De fet, sense ser-ne molt conscients, aquests voluntaris creen un efecte crida (d’atenció) sobre els jaciments arqueològics mallorquins i la seva conservació. Ajuden a valorar allò que els locals sempre han vist davant els seus ulls, però al que no han prestat massa atenció. Evidentment no crec que hàgem trobat una solució màgica, però sí un efecte positiu, un camí a explorar per tal d’assolir l’objectiu de preservar els béns patrimonials per a les futures generacions.

Antoni Puig,

Arqueòleg i codirector del Projecte de recerca arqueològica de Son Servera.

Patrimoni proper

Excavacions al jaciment de Mestre Ramon, Son Servera.