Blog

Nou curs escolar.

Aquest mes de setembre comença el nou curs escolar. Ara fa un any que nosaltres ens presentàvem a les escoles i començàvem a treballar en diferents centres educatius, al jaciment de Son Real, de Can Picafort, i a Can Prunera. Museu Modernista de Sóller. Aldarq començava a caminar.

Enguany seguirem acostant l’Arqueologia la Història als centres educatius i iniciarem una nova proposta al Jaciment Talaiòtic de Capocorb Vell, Llucmajor.

Dels diferents tallers que vam portar a les escoles, el més exitós fou el de Grafits Rupestres, però també vam gaudir dels Trencaclosques Romans, els Emojis Egipcis o els Pop Ups i Arqueoadhesius Talaiòtics. Els més petits van gaudir d’excavacions a Son Real, ara també les tindrem a Capocorb Vell.

Enguany estrenarem tallers, els quals vam estar testant l’any passat: Farina amb Història i Arquitectura Talaiòtica. Enguany seguirem treballant, aprenent, corregint i experimentant.

Bons desitjos per al nou curs escolar!!!

Desitgem coincidir amb vosaltres, als diferents centres educatius de les illes i als diferents espais on treballem.

Us desitgem un inici de curs ple d’èxits!!!

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

 

Són manies meves. Sempre llegeixo abans d’escriure. La lectura és la benzina de l’escriptura o, almenys, n’és la meva, a l’igual que la de la Paleontologia. Fa uns dies n’Albert em va demanar que escrivís quelcom pel seu bloc. De manera que li he fet una repassada (al bloc). N’hi ha un bon grapat d’articles. Entre tots, n’hi ha un que m’ha cridat l’atenció. Es titula: «¿Educación patrimonial infantil?…¿Por supuesto que sí!» (Núria Jiménez Pozo). I, per què? Doncs perquè coincideixo totalment amb aquesta afirmació. A més, sóc dels que pensen que un infant que coneix el patrimoni cultural que li és proper, l’estima; i, que per extensió, estimarà els patrimonis que li queden llunyans. I, no ho dic jo que qui aprèn a estimar, aprèn a autoestimar-se. Tot són avantatges.

El patrimoni que jo estimo i la paleontologia

El patrimoni que jo estimo d’una manera més especial és el paleontològic. Sóc geòleg i he estudiat un màster en paleontologia i un altre en gestió del patrimoni cultural i museologia. He tingut la sort d’haver dedicat bona part de la meva vida professional als fòssils, tant en excavacions com en col·leccions de diferents museus. Així que he prospectat, he excavat, he registrat, he documentat, he transportat, he dipositat, he siglat, he estudiat, he exposat i he emmagatzemat fòssils (entre altres elements). Amb tot aquest reguitzell, una cosa que tinc clara és que un fòssil és un objecte d’estudi científic, però també que és un objecte del nostre patrimoni cultural. Em sembla que he participat de tots els passos pels quals pot passar un fòssil que arriba a les col·leccions d’un museu, a excepció de la preparació prèvia pel seu estudi i preservació (és feina d’altri).

Però tot això per a què serveix? Els usuaris finals del patrimoni paleontològic, en tenen coneixement de què tenen a prop de casa seva? Entenen coneixement de tots aquests passos? Saben qui els du a terme? Si les respostes fossin que no, si no en tinguessin coneixement, tots aquells «he» (els meus i els d’altres persones que els han practicat) no hauran servit de gairebé res.

Us faig una pregunta, que manllevo al filòsof idealista David Hume (1711-1776) i l’adapto per fer-me-la venir bé: el patrimoni que no es coneix, no existeix?

La meva curolla va aparèixer

Un dia, després de molt donar-li voltes, vaig decidir lligar aquests dos darrers paràgrafs en una recerca. Com que vivia a Sabadell (Barcelona, Catalunya) i sóc col·laborador de l’ Institut Català de Paleontologia Miquel Crusafont i del seu museu (ICP), m’hi vaig llençar. Aquella pregunta que us feia va evolucionar dins meu fins a transformar-la en «Quina és la percepció que tenen els infants del patrimoni paleontològic?». Com que es tractava de poder resoldre-la en relativament poc temps la vaig aplicar a un grup d’infants sabadellencs d’entre 7 i 9 anys i la vaig centrar en el patrimoni que té a veure amb els dinosaures dels jaciments catalans.

Es dóna el cas que a Sabadell hi ha una institució on es conserven i estudien els fòssils d’aquests dinosaures, que aquesta institució hi té un museu estimat pels seus veïns i que, a més, hi ha nens i nenes que hi viuen (a Sabadell, al museu no): l’ICP, clar. Tot això, que es conservin els fòssils i que hi hagi persones que se’ls estimin, fa que puguin ser considerats patrimoni cultural.

Fins fa poc tenia clar què era un dinosaure. Bé, més o menys. En principi, el model científic dels dinosaures diu que són aquells sers vius que pul·lulaven pel medi terrestre entre fa 230 i 65,5 milions d’anys i que són cordats sauròpsids arcosauromorfs (buf!). En canvi, els pterosaures (rèptils voladors) o els mosasaures, notosaures i icitiosaures (rèptils nedadors) no són dinosaures, tot i que sí que són saures i també tenen una aparença terrible. Fins i tot sé que de dinosaures se n’ha descrit fins a 700 espècies diferents, algunes d’elles endèmiques de Catalunya. I segons a qui demanis, et respondrà que n’hi ha una o que n’hi ha dues. Avui dia, hi ha tot un seguit de discussions científiques molt interessants sobre qualsevol aspecte que ens puguem proposar al voltant dels dinosaures.

La darrera discussió, que ha transcendit amb força als mitjans de comunicació, posa en dubte la manera com s’agrupen taxonòmicament. Però també es discuteix si tenien la sang calenta o freda; com construïen els nius, com ponien els ous, quants en posaven cada cop i de quina manera els distribuïen en les seves postes; si els progenitors dels pollets en tenien cura; si el seu creixement era ràpid o lent; si tenien plomes o no, com eren aquestes plomes i com es distribuïen en els seus cossos; si són els avantpassats dels ocells o, fins tot, si els ocells són dinosaures; si van arribar a volar o només planaven; per a què servien determinades estructures òssies que els seus esquelets ens mostren; quin aspecte exterior tenien (colors, plomes…); què els va extingir, a quina velocitat, per què i com (si és que es van extingir: recordem els ocells); quins sorolls feien per comunicar-se; de quina manera caminaven; a quines velocitats es movien…

Moltes d’aquestes preguntes no tenen resposta avui dia, però sempre hi ha quelcom que n’indica una o diverses de respostes. La ciència ho té això. Els fòssils són un objecte d’estudi científic perquè les preguntes ens les fem a partir de la troballa d’aquella peça amb aquella estructura. Aquesta peça serà revisitada una vegada i una altra pels paleontòlegs i passarà a formar part del nostre patrimoni científic. A la fi -un altre cop- un objecte del nostre patrimoni cultural, en particular del patrimoni paleontològic.

Va de contes

Continuem amb els infants de Sabadell? Quines havien de ser les representacions i les explicacions que aquells infants projectaven (model mental) quan se’ls enfrontava al seu patrimoni paleontològic? Parlant, parlant, la cap del departament d’educació del museu de l’ICP em va dir que cada any proposaven un tema per a un concurs de dibuix i de narrativa i que en tenia guardats de quan la proposta girava al voltant dels dinosaures catalans. La proposta era ideal i me’ls vaig llegir i –finalment– usar per a la meva recerca: ja tenia el material. Per tal de trobar una resposta a la meva pregunta, vaig analitzar-los.

Aquests contes es van realitzar prèviament al disseny de la recerca i això els convertia en un material òptim, en tractar-se d’una investigació exploratòria: una excavació de la imaginació d’aquells infants materialitzada en les seves històries. Aquesta excavació consistia a localitzar diferents conceptes que els infants relacionaven amb els dinosaures: vaig excavar-los de cada conte i els vaig apuntar a un full Excel. Cada conte, una línia; cada concepte, una columna; si el concepte apareixia en un conte, a la casella corresponent hi apuntava un 1, si no hi sortia, un 0. Això em va permetre analitzar el grau de similitud entre tots els contes, en funció del seu contingut comú en conceptes.

Com a part del context, en analitzar els contes, calia entendre que els infants projectaven el seu imaginari quan redactaven els seus contes. A més, aquest imaginari es nodria almenys de tres sumands: (1) elements fantàstics; (2) models mentals, que representen l’ordre de la seva realitat: les seves quotidianitats i els seus aprenentatges; (3) la icona de dinosaure: la imatge física i de comportament amb què la indústria audiovisual ha dotat als dinosaures. Tots aquests 3 sumands tenen una part de model científic: del que la ciència diu dels dinosaures.

El resultat d’aquests sumands és que cada infant té un model mental que serà més o menys proper al model científic dels dinosaures, model que en feia la comparació. Però, ull viu, que de la mateixa manera que als infants, aquells tres sumands (imaginació, model mental, icona) també afecten els adults. I aquests adults són els qui redacten articles de premsa o llibres, escolars o no, dirigits a infants; legislen sobre el patrimoni paleontològic o sobre el marc educatiu formal; i generen exposicions, programes televisius de divulgació o, fins i tot, pel·lícules.

Era evident, que tractant-se de dinosaures, amb 7, 8 o 9 anys, el model mental d’un infant estaria -en la majoria dels casos- allunyat del model científic. No va ser una sorpresa que als dinosaures se’ls imaginessin fent les mil i una, passant les mil i una aventures, essent de totes les formes possibles, comportant-se de manera més aviat humanitzada, defensant les seves cries o les d’altres: com és natural, amb l’empremta que pel·lícules com Jurassic Park, The Good Dinosaur (El Viaje de Arlo) o sèries com Dinosaur Train (Dinotren) tot barrejat amb informacions tretes de documentals i visites a museus.

A banda d’això darrer, un dels aspectes que més va captar el meu interès no va ser un altre que poder posar de manifest una confusió freqüent, fins i tot, entre adults: quan apareixien en els contes, gairebé la meitat dels infants tenia clar que la professió de qui estudia els fòssils era la del paleontòleg i una quarta part que era un científic; mentre que una tercera part pensava que aquest havia de ser un arqueòleg i en molt poques ocasions ho relacionaven amb l’espeleologia. Poques vegades algunes d’aquestes “professions” apareixien aparellades en un sol conte.

Resoldre confusions

Resoldre aquesta confusió no serà fàcil, però s’ha d’intentar. Confusions similars existeixen per a moltes altres professions i segurament en moltes d’elles les afecta a diferents nivells. Pel que fa als paleontòlegs i la paleontologia aquesta confusió es dóna en nivells tals com el legislatiu, l’educatiu (formal i no formal) i dels mitjans de comunicació. En el legislatiu perquè les lleis de protecció del patrimoni paleontològic solen estar incloses en les del patrimoni arqueològic i això dilueix les fronteres entre una professió i l’altra i ciència. En l’àmbit educatiu, perquè difícilment un mestre coneixerà els ets i uts de la paleontologia i o no en parlarà o els derivarà a les explicacions que puguin rebre en visitar museus, que a vegades poden ser decebedores en aquest aspecte.

En l’àmbit de la premsa, les notícies poden arribar a aportar dades errònies o malinterpretades, parlant de fòssils i dels arqueòlegs que els han estudiat o excavat. I, finalment, possiblement els màxims culpables que aquesta confusió existeixi: els paleontòlegs, massa vegades tancats als seus despatxos, entre fòssils, llibres, permisos d’excavació, informes administratius i allunyats de la divulgació del coneixement. Per això qui ha de començar a pensar en com resoldre aquesta confusió no som uns altres que els mateixos paleontòlegs.

Pep Aurell,

Paleontòleg i Gestor del Patrimoni Cultural.

 

 

Armea, ¿Cómo empezó todo?

Os pongo en antecedente: Como en otras muchas ocasiones el descubrimiento fue por casualidad, Manuel Losada, vecino octogenario que buscaba el marco de su finca descubre lo que fue presentado en riguroso directo como un posible santuario galaicorromano, hablamos del “Monte del Señoriño”. Ante la gran expectativa que se generó el ayuntamiento de Allariz decide realizar una intervención arqueológica en el Conjunto arqueológico de Armea, situado en la parroquia de Santa Mariña de Augas Santas, perteneciente al ayuntamiento ourensano de Allariz, Galicia, esta actuación es realizada en los veranos de 2011 y 2012 por la Universidad de Vigo.

Siguiendo el modelo de otras excavaciones, en paralelo a las mismas se informaba de forma inmediata de los avances de la investigación y para ello usan el lenguaje audiovisual, mientras se realizaban las excavaciones en los veranos de 2011 y 2012 los técnicos explicaban día a día sobre los trabajos o de nuevas líneas de investigación alejadas de la primera hipótesis de un santuario.

Eran mucho los turistas, curiosos o vecinos los que se acercaban tanto durante las excavaciones como después de ellas y querían saber de la zona y su patrimonio y de la excavación, y ahí empieza nuestra historia y relación con el “recurso patrimonial”.

Una vez finalizada la actuación arqueológica en el conocido como Monte del Señoriño era el momento de planificar un programa interpretativo estable para esa zona repleta de historia y patrimonio, existían un panel y una ruta de baja intensidad conocida con “Roteiro Arqueológico-Etnográfico: Armea-Santa Marina de Augas Santas”. [1] pero resultaba insuficiente.

Nuestra propuesta para la elaboración de un programa de dinamización quedaba condicionada entre otras por una imagen corporativa y de marca unitaria para todo el conjunto arqueológico ya prefijada.

¿Qué, por qué y cómo lo hicimos?

Contábamos con una dificultad cualquiera de las ideas que se nos ocurrieran tendrían que adaptarse a la ruta ya existente por eso nos decidimos a orientar nuestro programa hacía el diseño de un itinerario interpretativo guiado entretenido pero educativo. Se planifico un itinerario temático que emplearía los recursos ya existentes, panel, folletos, senderos, pero también crearíamos otros recursos nuevos, más acordes con la línea de la cooperativa Xeitura: gestión del Patrimonio Cultural.

Diseñamos dos paneles interpretativos para el yacimiento arqueológico del Monte del Señoriño. Ambos respetando la imagen corporativa creada con anterioridad pero procurando adaptar su contenido y diseño a las técnicas de la Interpretación Patrimonial (Sam Ham, 2015).

Los paneles son de formato rectangular panorámico, primando la imagen sobre el texto (relación imagen sobre texto al 60%) y aunque en este se tuvo que mantener la tipografía corporativa anterior, no se justificaron los textos, se acortaron los párrafos y se combinó pregunta-respuesta para facilitar la lectura. El fondo mantuvo su color gris corporativo pues respeta los contrastes de accesibilidad.

El lenguaje empleado en el texto, es directo y asertivo en el que se provoca al lector con preguntas, verbos activos, analogías y metáforas, no es rebuscado, sino coloquial, evitando caer en el uso excesivo de datos y vocabulario técnico.

Para seguir con la línea de emplear un lenguaje audiovisual nos valimos de los conocidos códigos QR que permiten al visitante ver y escuchar, entre otros, a Manuel Losada hablando de su descubrimiento o al director Adolfo Fernández explicando la excavación arqueológica in situ.

En cuanto a las imágenes del panel se emplearon en vez de copias o réplicas, imágenes de las piezas en su estado original y fotografías a tamaño real de las cerámicas sin reconstruir. Para evocar una situación imaginaria y que fuera más fácil la comprensión de los restos arqueológicos dado que el yacimiento del Monte Señoriño, no conserva estructuras que faciliten su interpretación se recurrió a la recreación ideal de una escena en el yacimiento por parte de Carlos Matos.

Pensando en un público infantil y juvenil, y en colaboración con ayuntamiento y Universidad, se diseñó e implementó un paquete interpretativo específico para menores. Coincidiendo con las campañas de excavación en el castro de Armea, se creó en un solar próximo a la misma y dentro del propio yacimiento un pequeño arqueódromo, recreando una excavación arqueológica similar a la que acababan de visitar. De este modo y mediante el uso de material arqueológico (pinceles, fichas…) los menores descubren las técnicas y análisis de estudio básicas de esta ciencia auxiliar. Una actividad formativa complementaria a la ruta interpretativa previa de formato “geocaching” o “búsqueda del tesoro”.

Los objetivos de este programa se centraban en promover en los participantes el conocimiento del método arqueológico de una manera amena y atractivo, acercar el conocimiento histórico a través de los elementos de la cultura material visibles en el conjunto patrimonial y concienciar sobre la necesidad de su preservación y custodia.

En cuanto a la ruta, el discurso es una mezcla entre leyenda y realidad arqueológica, pues la una sin la otra no es comprensible y las dos giran en torno a la figura de Mariña. “Piedras que hablan” es un paseo entre la historia y las leyendas de un lugar mágico.

Esta ruta interpretativa fue diseñada empleando como base la ya creada pero procurando adaptar su contenido y diseño a las técnicas de la Interpretación Patrimonial. Lo primero fue reducir su distancia a 1.5 km desde el aparcamiento de Armea para poder aumentar el peso interpretativo de las 9 paradas, la secuencia es la siguiente:

  • Aparcamiento: bienvenida e información básica y normas de seguridad
  • Paradas 1 y 2: La relación de la sociedad con el patrimonio su mejor ejemplo el Museo Vivo de Armea. Uso actual de restos arqueológicos. Items: protección, respeto, cautela, interés…
  • Paradas 3 y 4: La leyenda de Santa Mariña y la Pena Mora. Items: etnografía, leyendas, empatía, simbolismo…
  • Paradas 5 y 6: El erudito F. Conde Valvís y el descubrimiento de una ciudad. Items: historia, arqueología, romanización…
  • Parada 7: El entorno natural. Items: paisaje, geografía, medio, Ourense, abandono…
  • Parada 8: El último descubrimiento: El Monte del Señoriño. Items: investigación, misticismo, recursos….
  • Aparcamiento: conclusión, recapitular y reforzar el tema.

Que conclusión sacamos de nuestra labor hasta ahora?

Sin duda falta mucho trabajo por hacer y muchos recursos por explorar en este fantástico conjunto patrimonial: visitas nocturnas o teatralizadas como las que cada año representa los vecinos de la parroquia en la conocida como Procesión de los pendones, integración del elemento etnográfico en la lógica discursiva y narrativa, nuevos talleres sobre la riqueza natural del entorno “Arte en el bosque” ya en proceso. Incluso falta mejorar las infraestructuras e instalaciones pero sin tener que apostar por el obsoleto modelo de Centro de Interpretación tradicional (Serantes, 2011): aparcamiento, señalización, accesos para personas con movilidad reducida, áreas de recreo, fuentes, etc.

Queda mucho por hacer pero queremos seguir por el camino que empezamos sin desviarnos y tomando como brújula la cooperación. Hemos sido capaces de conciliar en armonía las demandas de todos los agentes implicados: administración, instituciones, empresas y comunidad local por ello queremos seguir garantizando la investigación y conservación del recurso al tiempo que mejoramos su reconocimiento, un trabajo colectivo del que todas debemos sentirnos orgullosas.

Martiño Vázquez Mato, Begoña Garrido Labrador, Manuel Gallego Alves

Xeitura: xestión integral Patrimonio Cultural

www.xeitura.com

[1] Disponible en: http://es.wikiloc.com/wikiloc/view.do?id=1946384

Actualment, el futur de la conservació del patrimoni està plenament lligat amb l’ educació. De fet, el primer pas per conservar, restaurar, protegir i salvaguardar el patrimoni és conèixer-lo, comprendre’l i valorar-lo, i aquests tres aspectes es desenvolupen gràcies a l’educació. Per aquest motiu, els espais patrimonials han anat creant els seus corresponents departaments educatius, conscients de la importància de l’acció educativa per al futur del patrimoni i de la seva conservació.

La importància de l’educació patrimonial

Tal és la importància de l’educació en patrimoni que, des de fa ja alguns anys, s’ha creat una nova disciplina dins el món de la museologia i de la gestió i difusió del patrimoni, coneguda amb el nom d’educació patrimonial. De fet, a la Llei de Patrimoni Històric Espanyol (1985) ja trobem algunes referències clares a la necessitat d’educar i difondre el patrimoni com a fi per a la seva salvaguarda i conservació. En concret, s’especifica que si no es valora el patrimoni, és impossible protegir-lo, i aquesta valoració ha de passar en primer lloc per una completa educació patrimonial entre els alumnes.

Des de l’educació formal, també les diferents lleis i decrets d’ensenyament esmenten la importància d’educar en patrimoni, com un mitjà per conèixer, valorar i respectar els aspectes bàsics de la cultura i històries pròpies, contribuint així a la construcció de la identitat cultural del subjecte i de la comunitat. Els alumnes són el futur i, per tant, esdevindran els hereus del patrimoni cultural, motiu pel qual és absolutament necessari que estiguin sensibilitzats amb el patrimoni per poder garantir la seva conservació i protecció i llegar-los a les generacions futures.

Sortir de l’aula

Per poder educar en patrimoni és fonamental sortir de l’aula i visitar in situ els museus i monuments, per tal de conèixer aquests espais patrimonials en primera persona. Aquí és quan entra en joc una figura essencial, l’educador/a, que actuarà de mediador/a entre el patrimoni i els alumnes. La visita guiada s’ha de bastir d’una estructura narrativa que connecti amb els oients, que deixi lloc a preguntes i diàleg, i que estimuli el pensament crític i la creativitat personal. A més, l’educador/a ha de presentar el patrimoni a partir de plantejaments lúdics i amens, que puguin entretenir als estudiants perquè no ho concebin com avorrit i retrògrad. Aquesta premissa és necessària a l’hora de dissenyar un projecte o proposta didàctica dins un espai patrimonial.

D’altra banda, és important que des de l’escola es dediquin una o algunes sessions prèvies abans de realitzar la visita, per tal de què els alumnes ja disposin d’uns coneixements bàsics. En realitat, la visita ha de servir per reforçar coneixements i contrastar visualment allò que ja se’ls hi ha explicat prèviament a l’aula. Igualment, s’hauria de dedicar una altra sessió després de la visita, realitzant treballs o activitats sobre la temàtica, amb l’objectiu de què l’alumnat pugui assumir correctament els nous coneixements adquirits.

Algunes estratègies pedagògiques per educar en patrimoni

Les visites guiades no són l’única estratègia pedagògica per poder educar en patrimoni. Actualment, les iniciatives que poden emprar els educadors i docents per desenvolupar una acció educativa entorn del patrimoni són àmplies i variades, i tenen com a objectiu l’adquisició per part de l’alumnat d’habilitats perceptives i de sensibilització per poder desenvolupar la capacitat d’emocionar-se amb el patrimoni, ajudant a valorar-lo, a respectar-lo i a interessar-se per la seva conservació.

Una d’aquestes estratègies és la gamificació, una eina pedagògica que consisteix a emprar la psicologia del joc, les seves mecàniques i dinàmiques, per aplicar-les a un entorn no lúdic, com una aula o un museu. Alguns professors utilitzen aquesta estratègia per conèixer els espais patrimonials d’una forma dinàmica, lúdica i interactiva. Al web Gamifica tu aula es poden trobar una gran quantitat de recursos educatius que empren aquesta estratègia educativa.

També és important esmentar les Estratègies de Pensament Visual (VTS), molt utilitzades a alguns dels museus més importants en l’àmbit nacional i internacional. Es tracta d’una metodologia educativa que utilitza el patrimoni -generalment, les obres d’art- per aprendre a pensar, convertint-se en una bona alternativa als programes educatius tradicionals dels museus.

El VTS suposa, sobretot, una nova metodologia i una nova resposta al problema de la incomprensió de l’espectador quan s’enfronta a una obra d’art, ja que aquesta estratègia apropa l’art com un mitjà per ensenyar a la gent a pensar i desenvolupar les seves capacitats comunicatives, així com per iniciar-los en la percepció visual. A partir d’una sèrie de preguntes fetes per l’educador/a o docent, els alumnes observaran la peça i conversaran i dialogaran per reflexionar sobre el món que ens envolta. En realitat, no és aprendre sobre art, sinó utilitzar l’art per aprendre.

Participació de l’alumnat en el gaudi del patrimoni

Finalment, cal centrar l’atenció en les diverses estratègies que promouen la participació de l’alumnat en el patrimoni. Hem passat del museu contemplatiu, on els visitants només podien observar la cosa exposada i escoltar les explicacions del guia -com si es tractés d’una classe magistral-, al museu participatiu, on el públic pot participar activament en la vida de la institució. Aquesta nova forma de relació amb el visitant es fa, normalment, a través de diferents propostes didàctiques.

En el cas del col·lectiu escolar, alguns museus han creat consells infantils com a forma de donar veu als infants, els quals participen proposant projectes o opinant sobre diferents temes que afecten el dia a dia de la institució. Altres museus també han fet participar els alumnes a través de projectes educatius, convidant a les escoles a realitzar la seva pròpia exposició o exercint com a guies del museu.

El resultat d’aquestes iniciatives pedagògiques és que, a partir d’aquestes, s’aconsegueix que els alumnes estiguin molt més compromesos amb el patrimoni i millorin la seva capacitat de confiança i comunicació. I és que ja ho deia  Benjamin Franklin al segle XVIII: “si m’ho dius, ho oblid; si m’ho ensenyes, ho aprenc; si m’involucres, ho record”.

Cristina Ortiz Moreno,

educadora de la Catedral de Mallorca

Elegir entre una curolla, crec que és una de les coses més difícils que mai m’havien plantejat. Com una persona que viu de curolles pot elegir-ne una? Posarem les neurones en marxa. Pensant i pensant he pogut concloure que gran part de les meves curolles tenen dos elements en comú, el nostre patrimoni i la passió per sentir-lo i per transmetre’l i com mirar de popularitzar-lo.

Des de sempre ens queixem que la gent en general no estima el patrimoni, no l’entén ni tampoc l’aprecia. El patrimoni material en general és mort, és un simple objecte inanimat, que per descomptat per ell mateix no parla. Aquest ens inert necessita un interlocutor que li proporcioni vida i emocions. Per això els professionals hem de dur a terme aquesta labor de pont, entre patrimoni i societat. Des de sempre he tingut clar, i com diuen els llibres de teoria, que la fi de tota investigació científica és la divulgació dels seus resultats a la societat.

Prou sentit té aquesta afirmació, com espècie humana hem evolucionat gràcies a la cultura i a l’adquisició de nous coneixements però… això sempre ha estat així? Record perfectament, quan estava estudiant la carrera, haver sentit en nombroses ocasions que “les visites als jaciments i les activitats en ells és una banalització del patrimoni i és posar-lo en perill si el donam a conèixer. L’exposam al seu espoli i destrucció”. El que em preocupà no fou la frase en si, sinó la quantitat d’adeptes que hi havia. Realment ha deixat d’existir aquesta postura?

Anem per a la meva curolla.

Ara tothom parla de difondre patrimoni, de la necessitat de realitzar tallers, activitats, trobades, xarxes, estudis sociològics, xerrades, cursos i màsters de formació, etc. Però dins d’aquesta gran explosió d’idees, el que veig en gran mesura és un gran volum d’oportunisme. Molts de professionals no creuen en realitat amb la divulgació, veuen una oportunitat més de negoci i d’estudi d’alguna cosa que ara està de “moda”. Si el patrimoni no els sents, no els transmets. Sí, probablement puc ser un poc radical.

Però tampoc em negareu la gran quantitat de grans iniciatives, projectes estrella i “revolucionaris”, els quals acaben en simples planes web, cartells i tríptics, una factura i algun article que explica el “megainnovador” que ha estat, i finalment, arriba l’oblit. Per molts motius, perquè no es creu en ells, perquè no s’aconsegueix la implicació de les institucions, perquè són projectes engegats en legislatures determinades i en arribar els nous gestors de la cosa pública no els donen continuïtat, per què no surten de l’acadèmia, o simplement perquè qui té les competències per a desenvolupar-los no els veu com a propis i s’excusa en la manca de finançament…

Crec que com a professionals hem de ser ètics i cautelosos amb la divulgació. Realitzar grans projectes per a impulsar el patrimoni que no duen enlloc acaben tinent un efecte bumerang bastant negatiu. Les autoritats com la societat ho acaben veient com una pèrdua de temps, i sobretot, una pèrdua de diners. Quan de pics hem hagut d’escoltar aquesta terrible frase: uns altres que viuen de subvencions!

Anem a popularitzar el Patrimoni?

On vull arribar amb tot això? No esperem que la societat canviï, siguem nosaltres els qui donem la passa i canviem primer com a professionals. Dona goig veure el gran nombre de noves iniciatives i, sobretot, de professionals que han transformat el concepte de la divulgació, cercant la proximitat i les emocions amb el receptor. Aproximant l’arqueologia, és a dir, el patrimoni al no professional, al curiós i que aquest sigui partícip d’ell. Eliminant la figura de l’arqueòleg avorrit i distant que només sap parlar amb paraules tècniques i incomprensibles.

Per això us dic, si sents i estimes el patrimoni, i sobretot gaudeixes de difondre’l, popularitza’l!, fes-lo planer, oblidat dels tecnicismes i de l’Acadèmia. No hi ha cosa més gratificant que et diguin després d’una visita; hem gaudit de la forma que ho transmets, perquè ho vius. Probablement ajuda a pujar una mica l’ego d’un mateix, però el que és important no és això, sinó que has aconseguit un adepte més que veurà a partir d’aquell moment que aquelles 4 pedres són molt més d’allò que aparenten, i les estimarà com a seves, a l’hora que potser veu la utilitat de la recerca i la divulgació d’aquestes. I aquesta persona acabarà contagiant-ho a altres. Això és la fi per a mi de la investigació científica i de la meva curolla, que puguem sentir, gaudir del patrimoni.

Jaume Deyá Miró

Arqueòleg i professor d’Història i Geografia del Col·legi Sagrats Cors de Sóller

 

Quan en general recordem els nostres professors d’història, ens ve al cap un home o una dona explicant fets del passat mentre nosaltres l’escoltem (o no) des de la nostra taula. Si ets més jove, la imatge pot ser la mateixa, però el professor s’acompanya d’una presentació digital. Ens atrevim a gaudir de les històries, a tenir històries viscudes?

Està demostrat que el vincle emocional permet assimilar millor els coneixements i retenir amb més solidesa. Molta gent recorda què estava fent quan va veure la notícia de l’atac a les torres bessones de Nova York. Si tenim l’oportunitat de fer viure la història en primera persona, segur que aquells continguts que volem treballar a l’aula ens acompanyaran durant més temps i tindran més sentit.

Estic convençut que els meus alumnes recordaran el dia en què vam convertir l’aula en un veritable scriptorium medieval. La classe a les fosques, només il·luminada amb espelmes, de fons, la música d’un cant gregorià, les noies i els nois asseguts a les cadires, uns tinters i uns càlams al mig de cada taula, i un objectiu: copiar un text d’època en lletra carolina en un paper de barba. I jo, vestit amb un hàbit de monjo, supervisant la feina. No penseu que així recordaran millor la tasca dels copistes medievals que si només els ho hagués explicat?

També podem fer activitats més senzilles, com narrar la guerra de successió espanyola des del punt de vista d’un dels dos candidats: Felip V o Carles d’Àustria. Quan els alumnes han de descriure els fets en primera persona necessàriament han de comprendre’ls i posar-se en la pell del personatge.

Però la història també la poden viure des del punt de vista de l’investigador. Els podem portar a l’aula fragments de documents (curosament convertits en papers antics als fogons de la casa del professor) i convertir-se en arxivers que investiguen qui els ha escrit, alhora que descobreixen vocabulari antic i les grafies d’altres temps.

I si podem muntar una excavació arqueològica al pati de l’institut? Això porta més feina però és molt gratificant per alumnes i professors veure’ls la cara quan desenterren una costella de vaca o quan investiguen a l’aula una gran pedra que han trobat i descobreixen com eren els primers molins que van existir a la història.

I aquests són només alguns exemples d’històries viscudes…

Alguns docents, en llegir aquestes frases, poden pensar que així el professor es converteix en una mena de pallasso; d’altres, que aquest tipus d’activitats treuen temps per fer el que és important, que és explicar coneixements. Tanmateix, jo no consider que sigui un professional menys rigorós, sinó que em planteig uns objectius d’ensenyament i aprenentatge diferents. Per una banda, mitjançant la teatralització i la contextualització busc aquesta connexió amb l’alumnat que la Sílvia Comellas ja curollava en un altre article. Per una altra, pens que cal relativitzar la necessitat d’aprendre un gran volum de coneixements històrics, perquè els estudis demostren que amb el pas del temps s’obliden i que s’aprèn millor fent que no pas només escoltant.

Per tant, anim a totes les professores i professors de ciències socials que facin viure la història als seus alumnes, ja que és un enriquiment per qui aprèn i per qui ensenya.

Daniel Garreta Jaume
Professor de ciències socials de l’INS Can Roca de Terrassa

Ja fa uns 10 anys que em dedic a l’ensenyança i encara en fa més que estic en contacte d’una manera o altra amb els museus i el seu accés, ja sigui com a guia de sala, restauradora, voluntària o a voltes atenent el públic en general.

És cert que els museus solen posar molt de la seva part per acostar-se al públic jove (això, com per tot, depèn del museu, és clar!): proposen tallers, visites guiades, visites dinamitzades… Però moltes vegades, després de tota aquesta despesa d’enginy i creativitat, ens trobam que no hi ha mitjans per poder traslladar els alumnes fins al museu…

Abans d’entrar en el món de l’educació, vaig fer unes pràctiques de guia de museu en el MNAC de Barcelona. Les pràctiques consistien a fer visites guiades per a grups escolars, i també per a grups d’adults. Entre els grups d’escolars, la gran majoria venien de centres de la mateixa ciutat, que podien desplaçar-se fàcilment, en metro sobretot. Alguns, venien de fora de Catalunya, i solien ser grups escolars en viatge d’estudis que aprofitaven per visitar alguns museus. I també -i aquests eren els menys nombrosos- hi havia grups d’altres pobles i ciutats de fora de Barcelona. El principal problema no era l’entrada al Museu, ja de per si, no gaire econòmica, sinó les despeses que els ocasionava moure tot un grup escolar.

El cost dels desplaçaments dificulta l’accés als béns patrimonials.

Aquest darrer curs 2015/16, estudiàrem a l’IES on faig feina, el jaciment de les Llumetes de Porto Cristo. El jaciment el teníem a uns metres de l’institut, per tant vàrem tenir un accés molt fàcil a un patrimoni fantàstic. L’equip de professors decidírem visitar també el jaciment de Pol·lèntia i el Museu de Manacor per, d’aquesta manera, oferir als nostres alumnes la màxima informació sobre l’època romana a Mallorca. I aquí és on topàrem amb el problema: els desplaçaments fins als dos llocs costaven uns doblers que en moltes ocasions els nostres alumnes no podien pagar.

El patrimoni necessita un manteniment i per tant és fàcilment entenedor que els visitants i turistes paguin una entrada per ajudar a tenir-ne cura; però quan es tracta de l’educació dels nostres escolars… s’haurien de donar facilitats per accedir-hi? Qui hauria de posar els mitjans?

Aquest estiu s’ha presentat Son Real. Arqueologia i paisatge. El seu autor és un conegut nostre, Albert Forés.

Era qüestió de temps que un projecte com Illa Edicions, jove i amb tota la il·lusió de donar a conèixer el patrimoni balear es trobés amb l’Albert Forés, un arqueòleg jove i amant de la difusió.

Perdoneu l’atreviment, però estic segur que no serà la darrera col·laboració.

Després de llegir, aquest llibre diverses vegades, només em queden ganes de tornar a la lectura i a l’espai, Son Real, un espai màgic pel seu emplaçament i un tresor arqueològic que amaga una breu història de Mallorca.

Normalment quan a l’Albert li demanes per un lloc a visitar de l’illa sempre et dirà aquest, Son Real. I en aquest llibre ha pogut reunir les seves dues passions: l’arqueologia i el seu lloc més estimat. I això es transmet, segur, les 98 pàgines que ocupen el llibre avancen d’una manera molt fluida. Sense adonar-te’n arribes al final.

Arqueologia i paisatge, una tasca divulgativa

Ser divulgatiu en llibres tècnics no és fàcil. Per això, com a lector, vull agrair l’esforç tant de l’autor, com de l’editorial per tal d’aconseguir aquest llibre “petit” però que segur que farà més per la divulgació de la història que grans volums exhaustius i avorrits.

La prova és que a la presentació a la llibreria LLibres Ramon Llull a Palma el passat 13 de Juliol va ser un èxit. Així com estic segur que serà un gran esdeveniment la propera presentació a l’espai: Son Real el dia 10 d’aquest mes.

Jo estic content que hi hagi editors que encara apostin per autors novells, per temàtiques minoritàries com l’arqueologia i que existeixin autors que pensin que val la pena esforçar-se per fer més comprensible al públic allò que tenim al costat de casa, però que per desconeixença no ho visitem. I finalment gràcies als lectors que tot i haver-hi mil excuses per entretenir-se, encara triïn agafar un llibre i conèixer una mica més del patrimoni illenc. Ens veiem a Son Real.

 

Nuestro patrimonio es observado de manera continuada desde diferentes perspectivas a cada cual más interesante. Pero aún lo es más cuando la mirada  proviene de un niño, su prisma se amplia y adquiere mil matices de los cuales normalmente no somos conscientes aquellos más adultos, incluso entre los que trabajamos en educación.

La educación patrimonial como tal es un campo novedoso que ha generado e innovado numerosas acciones educativas y pedagógicas  cuyos receptores más jóvenes suelen encuadrarse en la educación primaria. ¿Pero es posible incorporar acciones, programas o actividades entre los más pequeños? ¿ Entre aquellos que recién se incorporan a la educación infantil?. La respuesta es sí. La conciencia del pasado resulta de vital importancia tanto para el niño como para la sociedad de la cual forma parte.  Los niños ya  desde los 3 años  pueden interpretar  las huellas del pasado a través de una didáctica lúdica  y  atractiva permitiendo un aprendizaje a través del juego.

Quizás son estas edades las más idóneas,  pues recién comienzan a descubrir su entorno, de un modo experimental y sensorial. Supone una edad determinante para que los niños puedan satisfacer la necesidad de descubrir y explorar el mundo que les rodea a través  de los objetos. Los interrogan a través de los sentidos, manipulándolos, sintiendo sus texturas, formas y apariencias. Comienzan a adquirir nociones tan importantes como volumen, color e incluso equilibrio.

Educación patrimonial, en un entrono immediato

Si extrapolamos todos estos conceptos y volvemos al campo de la educación patrimonial,  el niño encuentra en su entorno físico y humano habitual, numerosas ocasiones para investigar su patrimonio.

Toda historia por pequeña que sea ha dejado su huella, los objetos y edificios son testigos de existencias anteriores. El propio espacio que lo envuelve  como su calle, su barrio, o su pueblo cuenta con un pasado patrimonial que le permite revivirlo y experimentarlo creando en él un vinculo afectivo que nunca desaparecerá.

Actualmente la educación patrimonial y su tratamiento está vinculado a educación Primaria y no en toda su extensión e inexistente en el currículo de educación infantil. Asimismo pocos son los programas o actividades didácticas externas que apuestan por estas edades quedando un poco al margen de propuestas motivadoras y accesibles.

Queda por tanto  reflexionar sobre la importancia de que nuestros niños conecten de un modo temprano con el patrimonio que le rodea y ver la forma de generar acciones para que estos también participen del mismo, dentro y fuera de nuestros centros escolares. Una tarea de observación que se está haciendo des del Observatorio de Educación patrimonial en España.

Nuria Jiménez Pozo,

Arqueòloga i impulsora de Gestión Diversa

Educación patrimonial

Educación patrimonial. Practicando sobre viejas técnicas.

  • 1
  • 2