Blog

Quan n’Albert em va proposar escriure una nova curolla a la seva pàgina, de seguida en vaig sentir honrat, però també un poc preocupat. Jo ja coneixia el format d’aquesta secció d’ençà que pràcticament ell i el seu company, en Daniel, la varen engegar, ja que fa un temps que seguesc la seva feina per la seva qualitat i perquè m’agrada molt la manera en la qual apropen el món de l’arqueologia, el passat i el patrimoni a tots els públics.

Encara record quan vaig conèixer a n’Albert, ell ens va convidar als meus companys i a jo a xerrar sobre el projecte arqueològic que estaven iniciant a Felanitx al programa de ràdio d’IB3, Balears fa ciència. Va ser en aquell moment en el qual vaig entrar en contacte amb l’equip que formava Aldarq i la seva filosofia d’arqueologia imaginativa i de proximitat, i des de llavors sóc un fan incondicional de la seva secció Berenars amb aldarq.

És per això que poder fer aquesta entrada m’enorgulleix, però al mateix temps m’intimida, sobretot observant el nivell i recorregut dels altres curollistes. Tot i això, ja us puc avançar que des del primer moment tenia molt clar que hi volia participar i que he gaudit moltíssim compartint la meva curolla amb vosaltres, en la qual us explic un poc com va sorgir el meu interès per l’estudi del passat i els meus inicis en el món de l’arqueologia. Només esper que també us agradi a tots.

El passat com a motivació per entendre el present.

Encara record quan era petit i el meu pare i el meu padrí discutíem, sempre amistosament, als dinars sobre la situació del nostre món, esperonats per les notícies que apareixien als informatius i, principalment, quan estaven relacionades amb la Política. Pràcticament mai ens posaven d’acord en qui era el culpable i quina podia ser la solució, però allò que a jo em cridava fortament l’atenció era que es podien arribar a remuntar decennis o, fins i tot, centenars d’anys per debatre quin era l’origen del problema. Clar, jo en aquells moments em començava a demanar com era possible que un fet que havia succeït feia tant, encara tenia influència en la nostra quotidianitat. Així, a poc a poc, vaig anar afegint noves preguntes i la curiositat per estudiar el passat com a eina per a entendre el món on vivia va anar augmentant.

És per això que vaig decidir estudiar Història a la Universitat i després d’haver conclòs aquesta etapa no sé si sóc capaç de respondre molt millor les preguntes del què, quan, on i per què, però aquesta curolla pel passat no ha fet més que créixer.

De les aules al projecte de camp

Tot va començar durant el curs acadèmic 2012/2013 a una optativa sobre Prehistòria de les Illes Balears. En aquesta se’ns va proposar que realitzéssim un exemple de projecte d’intervenció arqueològica. La idea era atractiva i bastant diferent d’allò que estàvem avesats, que generalment consistia en la típica classe magistral on el professor explicava una lliçó que els alumnes perfectament podíem aprendre d’un manual d’Història. En aquesta assignatura es va gestar el germen del que actualment és el Projecte Es Rossells. Aquesta intervenció, que just aquest any s’ha consolidat amb un nou projecte d’investigació quinquennal (2017-2021), es va iniciar amb un projecte triennal (2014-2016) que es centrava en l’estudi de la murada que envolta tot el poblat que avui coneixem com a Es Rossells I, però que també rep el nom de “Es Clavets”.

Va ser durant aquests tres anys on vaig aprendre, tot i que encara continuo amb la meva formació, com es gestiona un projecte arqueològic. En un primer moment, gran part de la gestió del projecte va caure en mans d’arqueòlegs amb una llarga experiència com en Tomeu Salvà i en Christoph Rinne que, al mateix temps que supervisaven la nostra feina, ens ajudaven a aprendre com enfrontar-nos a una empresa d’aquestes característiques. D’aquesta manera, gradualment, el pes de tirar la campanya endavant queia més en les nostres mans. Va ser d’ells dels qui vàrem, ja no aprendre, sinó entendre la importància d’aplicar la metodologia científica a qualsevol tipus d’investigació. L’equip d’arqueòlegs que treballarem durant aquells tres anys als Rossells era reduït i era la nostra primera experiència en la gestió d’un jaciment arqueològic.

A poc a poc, en el meu cas i supòs que també en els dels meus companys, la intervenció de camp no va ser l’objectiu principal de la campanya, sinó que els objectius que ens marcaven i la manera d’assolir-los anaven guanyant importància. És a dir, no era tant ser al jaciment i pensar en quines podrien ser les sorpreses que trobaríem si excavàvem a l’interior del poblat; sinó reflexionar sobre els nostres objectius específics i quina metodologia podríem aplicar per treure el màxim suc a la informació que documentàvem. Així doncs, la campanya deixava de ser una intervenció puntual de com a màxim tres setmanes, i esdevenia un projecte en el qual es pensava i treballava mesos abans de trepitjar camp i es continuava fent feina després de la intervenció.

Tot en conjunt no deixa de ser una feina esgotadora, ja que implica rumiar al voltant d’un mateix tema tot l’any, però els resultats que s’arriben a obtenir compensen àmpliament l’esforç invertit. No es tracta només de l’aportació que es pot arribar a fer al món acadèmic, sinó, a més a més, el fet de treballar colze a colze amb un equip de persones que comparteixen la teva il·lusió i preocupació, però que al mateix temps tenen curolles diferents de la teva. És també tota la gent que arribes a conèixer, ja sigui dins el món de l’arqueologia o simplement amants del patrimoni.

Són totes les tasques, gestions, reunions, el dèficit d’hores de son per tirar endavant el projecte. És tot això el que fa que l’arqueologia i la gestió del patrimoni, en el meu cas el patrimoni arqueològic, sigui una experiència enriquidora que em motiva a seguir treballant i intentar millorar diàriament.

És sobretot l’estudi de les societats del passat allò que realment m’enganxa de la disciplina històrica i arqueològica. De com persones com nosaltres que varen viure fa milers d’anys realment no eren com nosaltres, tenien una manera d’entendre el món que els envoltava i de relacionar-se amb aquest totalment diferent de la nostra; de com, a través de les restes que recuperem, podem intentar comprendre com vivien i de quina manera interpretaven la seva quotidianitat. A més, tot aquest saber, sempre dinàmic gràcies a la feina dels diversos equips que es dediquen a l’estudi del passat, és també un fort motor de canvi social al món actual, ja que t’ajuda a reflexionar sobre les estructures de poder existents i et mostra com la Història de la humanitat no és un ens monolític i immòbil, sinó un ventall en constant moviment ple de canvis i contradiccions.

Crec que és en aquest punt on l’Arqueologia té un dels seus principals punts forts, contribuir en la formació d’una societat més justa i tolerant. Així, som els arqueòlegs els qui hem d’obrir les portes de la investigació i dels seus resultats a tots els públics amb un llenguatge que, sense perdre el rigor científic, sigui capaç d’arribar a qualsevol persona i promogui un sentiment positiu cap al seu patrimoni.

Javi Rivas,

Arqueòleg

Des que em varen proposar d’escriure aquesta curolla, he de reconèixer que em va fer particular il·lusió, tant pel fet de deixar enrere determinats formalismes acadèmics i escriure quelcom més amable, com pel fet de posar peu a terra i reflexionar sobre el perquè?, o el com?, de tot plegat.

En el meu cas, vaig tenir més o menys clar que volia estudiar Història i Arqueologia ja a la E.S.O., on em vaig engrescar amb les classes d’un dels meus professors, en Vicent Marí, les quals em portaren a cercar també les primeres lectures arqueològiques. D’això deu fer més de quinze anys (ara en tinc 31) i pel camí han passat ja una llicenciatura, un màster, un doctorat i multitud de projectes, excavacions, congressos, publicacions i altres vivències relacionades amb l’arqueologia.

Estrat Jove i la fornada del 2004

Imagín que deu ser habitual que tothom recordi amb nostàlgia l’etapa d’estudiant universitari… En el meu cas, aquesta va venir marcada per la pertinença a Estrat Jove, un col·lectiu d’estudiants d’Arqueologia de la U.A.B. amb el que, entre moltes altres coses, mirarem de completar les mancances d’un pla d’estudis sobre arqueologia encara diluït en la Llicenciatura d’Història. Fundàrem una revista, anomenada “Estrat Crític”, organitzàrem congressos (JIA2010), seminaris, cursos i una llarga llista d’activitats amb la voluntat de fer de l’arqueologia quelcom a l’abast i servei de tothom. Participàrem políticament de la vida universitària en anys molt complicats per les mobilitzacions contra el pla Bolonya. Intentàrem aportar quelcom a la construcció del nou Grau d’Arqueologia, amb més aviat poca fortuna, i debatíem sobre multitud de qüestions relacionades amb l’arqueologia, o no, però que ens enriquien col·lectivament. Malauradament, la precarietat amb què conviu la recerca en aquest país, especialment en les etapes formatives, ens va portar a cercar cadascú el nostre camí, en molts casos lluny de la U.A.B.

Prehistòria en illes de fenicis

Durant aquests darrers anys, he anat centrant la meva tasca investigadora en la prehistòria de les Pitiüses, particularment sobre els seus espais domèstics i la seva metal·lúrgia. Temàtiques que vaig escollir per a desenvolupar la meva Tesi Doctoral.

Cert és que la prehistòria ha estat tradicionalment la “petita” de l’arqueologia d’Eivissa i Formentera, especialment si es compara amb l’espectacularitat de les evidències que fenicis i púnics ens llegaren. No sabria dir exactament el perquè vaig acabar especialitzant-me en aquest període, però diria que la manca de dades o el desconeixement generalitzat que se’n tenia, varen ser-ne una de les motivacions principals. Particularment, m’interessava posar a prova alguns plantejaments que s’anaven repetint sobre les Pitiüses a l’Edat del Bronze, com per exemple el fet que aquestes illes romanien despoblades just abans de l’arribada dels fenicis o bé la relació i encaix d’aquestes amb els grups arqueològics de Mallorca i Menorca (Campaniforme, Dolmènic, Naviforme…), generalment molt millor contrastats.

Precisament la recerca d’aquestes motivacions és el que em va permetre sortir de la que, fins aleshores, era la meva universitat (la U.A.B.) i emprendre un camí que em va portar primer per la Universitat Pompeu Fabra i més endavant al C.S.I.C. de Madrid, entre altres centres.

El projecte ArqueoBarbaria

El projecte ArqueoBarbaria, va néixer amb l’objectiu fonamental de trencar amb el col·lapse que vivia la recerca prehistòrica a les Pitiüses, doncs feia més de 10 anys que no es portava a terme cap projecte d’excavació. En aquest sentit vàrem tenir molt clar que calia formar un equip interdisciplinari per tal de portar a terme la recerca amb les màximes garanties. Així començarem les excavacions al poblat de Cap de Barbaria II, on ja participen més de 15 especialistes.

Resumint, Cap de Barbaria II és un hàbitat a l’aire lliure, que fou objecte d’una primera fase d’excavacions entre l’any 1979 i 1987 i d’una segona fase d’excavació i restauració des de l’any 2012. D’aquestes investigacions se’n desprèn que romangué ocupat durant bona part de l’Edat de Bronze, aproximadament entre el 1.650 i el 850 cal ANE. El poblat presenta almenys nou àmbits diferenciats dels que en destaquen els tres de planta naviforme (àmbits 7, 8 i 9) que acolliren les principals activitats domèstiques d’aquestes comunitats, motiu pel qual disposen d’estructures complementàries al seu interior com, per exemple, llars de foc, banquetes, enllosats, ollers o cubetes d’emmagatzematge. La resta d’àmbits del poblat (1, 2, 3, 4, 5 i 6), de planta circular o arronyonada, acolliren altres activitats econòmiques com la talla de roques de sílex i calcàries, la fosa de metalls de coure i bronze, la producció de recipients de ceràmica, l’emmagatzematge de queviures, l’estabulació de ramats o l’abocament de deixalles. Dels seus pobladors sabem que basaren la seva subsistència en l’agricultura, la ramaderia, la caça d’aus, la pesca i la recol·lecció de mol·luscos marins. A més, s’organitzaren socialment d’una manera més o menys igualitària i en col·laboració amb la resta de comunitats del seu entorn. De la mateixa manera que mantingueren contactes puntuals amb altres comunitats de la Mediterrània des d’on obtenien recursos absents a Formentera com el sílex o el coure i estany necessaris per a la producció de bronzes.

D’altra banda, en el marc del mateix projecte també hem realitzat campanyes de prospecció en coves de La Mola, on s’ha pogut realitzar una petita intervenció a la Cova 127, una cova funerària de l’edat del bronze on hem pogut localitzar almenys dues inhumacions i diversos elements d’aixovar com botons de perforació en “v”, denes de collar o bols ceràmics. Tot plegat esperem que ens aporti informació rellevant sobre les pràctiques funeràries d’aquestes comunitats.

Arqueologia Social a Formentera

Des del començament vàrem entendre que el Projecte ArqueoBarbaria havia de respondre als principis de l’”Arqueologia social”, de manera que no entenem de forma independent els treballs de camp i de laboratori respecte de la tasca de difondre els seus resultats. Així, pensem que la creació de coneixement no acaba en un despatx a la universitat, sinó que es realitza en tant que és compresa i raonada per la societat, convertint-se, així, en anàlisi crítica des d’una perspectiva dialèctica de la història. Entenem, per tant, que socialitzar la informació generada mitjançant la pràctica arqueològica és part del nostre procés d’investigació i una cosa fonamental per transformar les dades que generem en coneixement socialment útil. Així, en el transcurs de les 6 campanyes realitzades, i durant els posteriors estudis, hem mirat de compaginar la recerca arqueològica i la socialització de tot el coneixement històric generat mitjançant multitud de canals i propostes (xarxes socials, blog, vídeo-diaris, conferències, exposicions, seminaris, vídeo-fòrums, excursions, visites guiades…). Donat l’èxit de la iniciativa que hem plantejat i d’altres similars, creiem que aquest tipus d’experiències poden convertir-se en una manera útil de relacionar la pràctica científica amb la societat que al cap i a la fi és qui n’aporta el finançament necessari per portar-la a terme.

Aquí hi trobareu més informació:

https://capdebarbaria2.wordpress.com/

Pau Sureda,

Arqueòleg

Quan fa deu anys (deu anys ja… vaja!) que treballes en el mateix, primer com a doctorand i desprès com a investigador post-doctoral, i una dia rebs un mail demanant-te que expliquis la teva curolla que t’ha portat a fer-ho, sents una mica de vertigen. Primer, per veure tan clara i sobtadament el temps que has dedicat a això al llarg de la teva vida “protoadulta”. I desprès perquè, tot i que en un repàs ràpid pots enumerar moltes coses fetes (projectes, excavacions, treballs de camp, de laboratori, textos, casos d’estudi, etc.), de cop et demanes: i quin és el propòsit de tot això? Què m’ha portat a treballar-hi durant anys? Per què els arbres, les plantes i la seva relació amb les diferents societats al llarg del temps?

En el meu cas particular, fa anys que la meva dedicació com a arqueòleg i arqueobotànic s’ha centrat en l’estudi de les relacions entre les persones i les plantes. Més concretament, entre societats humanes i el seu entorn forestal des d’una perspectiva arqueològica. Aquesta dedicació neix d’una relació dialèctica entre disciplines (ciències humanes i ciències naturals) i els seus objectes d’estudi (el que coneixem com a “cultura” i “natura”). I aquesta dialèctica apareix més prest del que un podria pensar, ja en l’època de l’escolarització quan, en acabar quart d’ESO el sistema educatiu et fa triar. Batxillerat de ciències humanes o de ciències naturals? Això amb setze anys… no és una tria fàcil si a un li desperta tant d’interès l’estudi de la història com de “la natura”, del paisatge o les plantes.

Ni ciències, ni lletres

Per diverses raons, entre elles la frustració de veure com un gran professor de matemàtiques no aconseguia fer despertar en un adolescent el gust per aquesta disciplina (no m’hauré disculpat mai prou!), vaig fer el batxillerat humanístic i la llicenciatura d’història. Un cop acabats aquests anys tancat a les aules, l’interès per les relacions entre les societats i l’entorn persistia i va influenciar de forma determinant la meva tria de a fer una tesina i una tesi doctoral precisament sobre aquests temes. Acabada la formació tan reglada i dirigida, amb programes d’estudi encorsetats des de dalt, vaig trobar la manera d’afrontar l’estudi del que m’interessava no des d’una perspectiva “estrictament cultural” ni “estrictament ecològica”. I l’arqueologia, i més concretament l’arqueobotànica, van ser un excel·lent entorn a per dur això a terme.

La possibilitat de viure un any a la Guinea Equatorial i dedicar la meva tesina a l’estudi de la gestió dels recursos forestals en els pobles d’ètnia fang d’aquest país centreafricà em va permetre veure clar que el meu objecte d’estudi, és a dir, l’ús dels arbres per part de grups humans, no es podia explicar des de perspectives “simplistes”. Les relacions socials que s’estableixen entre persones i arbres no es poden explicar exclusivament en funció a les qualitats fisicoquímiques o ecològiques de les espècies arbòries; ni al marge d’aquestes, atenent només conceptes socials o culturals. Cal tenir-ho tot en compte, posar tots aquests ingredients a l’equació i fer-los dialogar entre ells.

De l’Àfrica equatorial a la Mediterrània

Acabada aquesta primera tasca acadèmica, em vaig proposar fer el mateix tipus d’estudi a la prehistòria balear. Evidentment, això implicava molts canvis. De l’Àfrica equatorial a la Mediterrània. I del present al passat, a un passat llunyà, més de dos mil anys enrere. Però, tanmateix, l’interès era el persistent: entendre de quina manera les societats prehistòriques de Mallorca i Menorca es relacionaven amb les plantes i el paisatge. L’estudi etnobotànic a Guinea m’havia ajudat a entendre que societats diferents a l’occidental moderna (i les societats prehistòriques ho son, clar) estableixen aquest tipus de relacions de forma substancialment diferent de com ho fem, per exemple, a la Mallorca del segle XXI. I això no és una conclusió tan banal com podria semblar, tenint en compte que tant l’arqueologia com la botànica son ciències construïdes precisament des d’una perspectiva occidental i moderna.

Des d’un punt de vista metodològic, el camí a seguir estava més clar, establert pel que coneixem com a antracologia, la disciplina arqueobotànica encarregada de l’estudi dels restes de fusta i carbó apareguts en jaciments arqueològics (el nom prové del mot grec “anthrax – anthracos”, carbó). A partir de l’estudi d’aquest tipus de restes arqueobotàniques en diversos jaciments de l’Edat del Bronze i del Ferro a Mallorca i Menorca, l’objectiu era dual. Per un costat, es tractava de reconstruir en la mesura del possible com era el paisatge prehistòric a les dues illes. I, per altra costat, d’entendre com les societats prehistòriques hi interactuaren tenint en compte la gran diversitat d’usos materials de les plantes llenyoses en aquests grups. I amb aquest mateix rumb he seguit treballant, a Balears i a altres llocs de la Mediterrània, fins a dia d’avui.

Amb aquest tipus d’estudi, idò, hem pogut anar veient com el paisatge prehistòric no era gaire diferent de l’actual. Sembla que els pinars i, especialment, les màquies (o garrigues) obertes dominades per arbres i arbusts com l’ullastre, la mata, les estepes, els aladerns o el romaní, caracteritzaren el paisatge prehistòric de Mallorca i Menorca. Per altre costat, es feia evident la gran diversitat d’usos de la fusta, presència material dels arbres al paisatge, per part d’aquestes societats. Un ús fonamental fou el consum de llenya com a combustible, ja que cal tenir present que fins a la molt recent i parcial generalització dels combustibles fòssils des de la segona meitat del segle XX, la fusta ha estat la principal font d’energia de les societats humanes.

Així mateix la fusta fou emprada per a construir edificis, per a fabricar objectes o durant diversos actes ritualitzats vinculats, per exemple, al tractament funerari dels difunts i de la seva memòria.

L’ocupació humana de tots els ecosistemes de Mallorca i Menorca: implicacions paisatgístiques.

Hem anat veient com aquests usos de la fusta d’arbres i arbusts i, com dèiem, especialment l’ús recurrent i diari d’aquesta com a combustible per a un gran diversitat d’activitats domèstiques (cuinar aliments, escalfar aigua, il·luminar), artesanals (construcció, fabricació d’objectes, producció ceràmica i metal·lúrgia) i rituals, no va implicar grans transformacions del paisatge. Sembla que des del moment en que trobem grups humans habitant de forma permanent tots els ecosistemes i indrets geogràfics de Mallorca i Menorca, la relació entre aquests i el paisatge forestal es va anar desenvolupant de forma estable i duradora. És a dir, això es va fer sense comprometre ni la satisfacció de les necessitats socials ni la reproducció de les espècies forestals.

Igualment, veiem que al llarg d’aquest període de temps aquesta gestió dels recursos forestals va anar variant al ritme que ho feien altres aspectes socials i culturals d’aquests pobles prehistòrics. En aquest sentit ha estat especialment rellevant veure com la relació dels grups humans amb el paisatge vegetal ha anat evolucionant paral·lelament als canvis en l’ús de l’arquitectura monumental ciclòpia*. Evidentment, aquest tipus de manifestacions culturals, com les navetes d’habitació, els talaiots o plataformes esgraonades i altres tipus de monuments, suposaren la materialització de diverses maneres canviants i dinàmiques d’entendre, ordenar i viure en el paisatge al llarg de la prehistòria.

Hem pogut veure que, de la mateixa manera que les estratègies arquitectòniques i monumentals van anar variant a mesura que ho feien les concepcions del territori, també s’anaren transformant les lògiques i paràmetres amb que els pobles prehistòrics es relacionaren materialment amb l’entorn, amb les plantes i amb el paisatge.

La història dels boscos i del paisatge

Tots aquests aspectes m’han permès treballar en l’estudi del que coneixem com a paisatges culturals. És a dir, la manifestació de com els grups humans entenen el seu entorn i s’hi relacionen materialment, tenint en compte tant la dimensió ecològica (“natural”) de l’entorn com l’especificitat cultural en que cada societat humana el percep i s’hi relaciona. Això ens permet anar veient, doncs, quin fou el rol cultural dels arbres i del paisatge en les societats prehistòriques. I, a la vegada, conèixer la història i el passat dels boscos i dels paisatges actuals a les Balears. En certa manera, aquesta tasca ha estat, i continua essent, una manera de fer visible el rol cultural dels arbres, de “fer-los contar la història” de les societats prehistòriques balears, com ho feia l’olivera del còmic que llegíem quan érem petits a l’escola (i ens esforçàvem molt a la classe de matemàtiques…).

Llorenç Picornell Gelabert

Investigador post-doctoral al Muséum National d’Histoire Naturelle de París

tokelau24@gmail.com

* Arquitectura ciclòpia: feta amb grans blocs de pedra sense tallar i sense fer ús de cap tipus d’argamassa. És la tècnica arquitectònica amb la que s’han construït els principals monuments de la prehistòria balear. La tècnica constructiva es basa en la confecció de dues filades paral·leles d’aquests blocs de pedra amb un rebliment intermig de macs més petits.

El primer cop que vaig optar a una feina en el món de l’arqueologia, el responsable de l’empresa que oferia el lloc de treball -professional del mateix sector- manifestava obertament les seves reticències respecte a la contractació de dones, el món femení no hi cabia. Finalment, la tenacitat d’alguna precursora i el meu desig per poder dedicar-me a què més em seduïa en aquells temps, van aconseguir que hagin passat 16 anys treballant en aquest àmbit. 16 anys dedicant-me de manera professional al món de l’arqueologia, la recerca i la divulgació del patrimoni dins de tot el territori català.

D’ençà que vaig iniciar els meus estudis d’Història a la Universitat de Barcelona, vaig comprendre que molt de què aprendria a la facultat mai em serviria per res, i, a banda d’aquesta constatació, molt pitjor va ser comprovar que, tant el relat històric com la docència, sovint deixaven de banda la presència dels subalterns, dels “diferents”, en els continguts de les matèries. Fer Història sense incloure-hi els marges, els ocults o els incòmodes no és una altra cosa que seguir jugant-li el joc al patriarcat i a l'”statu quo” imperant.

Reivindicant altres discursos

Per sort, a la facultat sonaven algunes veus diferents, col·lectius que reivindicaven altres discursos i algunes professores (Milagros Rivera, Teresa Vinyoles, Mary Nash, Mercedes Vilanova o Dolors Molas i les seves companyes de Tacita Muta) que provaven de fer-nos arribar noves visions del passat i, sobretot, noves fonts en què basar les nostres recerques. Així que de nosaltres depenia, com a estudiants, prendre les eines que ens lliuraven o bé, seguir alimentant una Història feta a mitges.

Han passat els anys, i em permetreu que aprofiti aquestes línies per fer balanç personal. D’entrada ja us puc dir que, fa escassament un parell d’anys, novament em vaig retrobar amb la sensació que descrivia al principi. En formar part de l’equip d’excavació en un projecte a la ciutat de Barcelona, el contractant, responsable d’una important firma del món de la construcció, es queixava, en plena visita d’obra, de la nombrosa presència femenina, posant en qüestió la solvència laboral de les integrants de la plantilla. Per moltes de nosaltres això no és nou, com tampoc ho és no disposar moltes vegades ni d’un petit lavabo d’obra en condicions. Però escoltar aquelles afirmacions més de deu anys després, em va causar desencís i, alhora, moltes ganes de seguir reivindicant espais i punts de vista alternatius.

Per sort, avui en dia, dins del sector de l’arqueologia no necessitem mesures per garantir l’equitat, perquè, de forma natural, el nostre és un món bastant paritari en el que, treballar braç a braç (sovint amb operacions amb gran desgast físic associat), permet reconèixer i conèixer a l’altre, sigui quin sigui el seu gènere.

Arqueologia en femení

Seguint amb el balanç, hi ha una nova fornada d’arqueòlegs i arqueòlogues que, des del món universitari, semblen recollir el testimoni d’aquella “arqueologia de les dones” defensada per l’Encarna Sanahuja, fa uns anys, o la Dra. Cristina Rihuete, encara avui a la UAB; introduint la perspectiva de gènere, i també el de les minories, dins dels projectes de recerca.

Però si alguna cosa m’ha sacsejat en tot aquest període, aquesta ha estat la divulgació del coneixement històric. Des de fa uns anys, compartesc amb bons companys de camí el projecte d’AURA, didàctica i difusió cultural, entitat orientada a la socialització del patrimoni des d’un vessant amena i educativa. Gràcies als diferents encàrrecs i propostes que hem anat elaborant, hem pogut dedicar-nos de manera activa a la recuperació d’alguns relats que, fins ara, havien restat oblidats o ignorats. En les activitats que desenvolupem intentem incloure sempre referents masculins i femenins (ja siguin tallers didàctics, ja siguin visites culturals). Quan escrivim guions per a visites guiades o dramatitzacions, incloem veus femenines que rescaten memòries d’altres vivències i les fan també protagonistes. No busquem una paritat artificial; creiem, com a historiadors, que cal que totes les veus siguin escoltades.

Aquesta modesta experiència em porta a poder afirmar que resten molts buits encara per omplir, especialment en l’àmbit educatiu de les Ciències Socials, sovint massa afectat pels llocs comuns i per referents repetitius (quan deixarem de parlar de la Prehistòria dels caçadors i les recol·lectores?, quan veurem alumnes estudiant el paper de científiques com Jane Goodall, Josefina Castellví o Rita Levi-Montalcini? quan visualitzarem a les dones que, en la Guerra Civil, en la Primera, Segona o la guerra que sigui, han estat violades o abusades?).

On són les dones?

A Catalunya, algunes professionals del món de la comunicació, el periodisme i la literatura porten uns mesos articulant el col·lectiu OnSónLesDones amb el qual tracten de posar en evidència les diferències en la representació d’homes i dones en els mitjans de comunicació. Actives a xarxes i en diferents suports, denuncien la perpetuació de rols que invisibilitzen les dones, la presència de continguts esbiaixats i la manca d’atenció a algunes vivències de gènere. Em pregunt si, des del patrimoni, des de la divulgació històrica, podríem dur a terme una iniciativa semblant…perquè és ben evident que si el de les dones, i altres col·lectius que s’han tingut al marge, avui en dia estem subrepresentats als mitjans, les mancances de visibilitat al llarg de la Història, són alarmants.

Crec fermament que, des del patrimoni, la recerca, els centres museístics i altres espais culturals, tenim encara molt a fer, des d’auto-diagnosi a revisió de continguts, publicacions, temàtiques expositives, etc. Per tot plegat calen esforços humans i econòmics, fomentar la investigació, dotar als escolars de nous models, rescabalar les figures que hom ha deixat en segon pla…(1) Hi ha encara massa memòries, persones, objectes, espais i preguntes que esperen un tracte digne i una resposta que no sigui de pur tràmit.

Montse Piñeiro
@montsepineiro
Arqueòloga. Difusió del patrimoni cultural.

(1) Un bon exemple és l’obra “L’exili violeta” en la que l’escriptora Marta Pessarrodona recuperava el paper de nombroses dones del món de la cultura en el gruix dels exiliats per la Guerra Civil Espanyola.

Patrimoni en femení

Ruta dels Refugiats de la Guerra Civil, realitzada la tardor de 2016 a la Garriga, ideada i executada per AURA, didàctica i difusió cultural.

Arqueologia en femení.

Arqueologia i ensenyament

Durant els meus anys d’estudiant d’arqueologia a la universitat, quan començava a pensar en possibles temes per a un treball de màster o de doctorat, donava sempre per suposat que, al marge del context històric, el meu objecte d’estudi serien artefactes prehistòrics: de material ceràmic, metal·lúrgic o lític. Estava fascinada amb els artefactes, tant de “caràcter útil” com de caràcter simbòlic. Em seduïa la idea de poder reconstruir tota la vida d’aquells objectes, partint de l’esquema de producció-distribució-consum. Així com la importància del context arqueològic, en tant que dóna significat històric als apreciats artefactes.

Quan em varen proposar la idea de centrar-me en estudis de territori i arquitectura monumental pel meu treball de doctorant, em vaig sentir descol·locada i quelcom incòmoda amb el tema i abundants interrogants i inseguretats em varen sorgir.

El procés de desenvolupament del treball de tesi ha representat tot un descobriment i presa de consciència del potencial dels estudis de territori a Mallorca, posant al centre l’arquitectura monumental. No parl del que jo, dintre del temps limitat que tinc per acomplir aquest treball de tesi, pugui arribar a investigar, sinó del que es pot arribar a realitzar i el que queda per analitzar a Mallorca. A Mallorca gaudim d’una producció científica considerable pel que fa a la Prehistòria, que ha permès entreveure, a grans trets, el desenvolupament històric, definint els diferents processos de canvi d’organització social i les manifestacions arqueològiques que s’hi poden associar.

A més, a Mallorca, tenim un tresor des del punt de vista arqueològic: la pedra. L’abundància de pedra, que ha estat tan maleïda a l’hora de treballar la terra, ens ha permès tenir un patrimoni perdurable, visible i monumental, que espera els arqueòlegs i arqueòlogues durant mil·lennis, moltes vegades, pràcticament intacte.

Pel que fa al meu projecte de tesi, em centr en els talaiots, les estructures més emblemàtiques de la prehistòria Balear; sempre presents en pràcticament tots els estudis arqueològics però orfes d’un estudi en global recent. Durant els meus recorreguts per diferents racons de Mallorca, intentant trobar i interactuar amb els meus estimats talaiots vaig haver de ficar-me en moltes garrigues, camps de càrritx i esbarzers  ̶  que decoraren les meves extremitats  ̶  i saltar moltes parets seques. En tant que gran part del sòl de Mallorca està en mans privades, la recerca dels talaiots va implicar relacionar-me amb tot de propietaris i propietàries i veïnats i veïnades, de diferents nacionalitats i actituds davant les meves visites i davant els tresors arqueològics que es troben dintre de les seves contrades.

La conversa amb aquests individus sempre dóna informació d’interès sobre les restes arqueològiques de l’entorn, sobre les que encara aguanten i les que visqueren dies millors. Però també m’ha aportat dades interessantíssimes sobre la seva relació amb el patrimoni; fins a quin punt coneixen l’existència d’estructures amb valor patrimonial i com hi interactuen. La monumentalitat de les restes arqueològiques ha fet que siguin estructures difícils de destruir. Això s’ha concebut com a quelcom molest o, contràriament, ha suscitat certa simpatia. La conseqüència pràctica ha estat la seva preservació i en alguns casos s’han integrat en l’arquitectura actual, sent un element més de decoració al jardí o utilitzant-se com a galliner o com a paret divisòria.

A nivell local immediat els talaiots es coneixen, formen part del paisatge social i fins i tot poden seguir sent espais útils en ple segle XXI. Ara bé, aquest munt de pedres manquen de context històric i patrimonial. Es veuen com a punts aïllats en el territori, sense significat. No es coneix l’abast del fenomen que portà a construir-los i a utilitzar-los i per tant no existeix una relació entre ells, no s’entenen en conjunt per part del públic mallorquí. Mancam d’una apreciació a nivell local del patrimoni, i segons el meu parer aquesta és la base per a construir una consciència patrimonial a Mallorca.

Monuments Prehistòrics, reflexionant sobre la qüestió

La solució? Requerírem de més pàgines per oferir una resposta, però posar al centre l’arquitectura monumental, com a recurs per amerar d’història el paisatge, pot ajudar. No vull defugir de les intervencions arqueològiques que persegueixen revelar les diferents esferes de la vida social de les comunitats prehistòriques  ̶ excavant tot tipus d’estructures i recuperant tot tipus de materials amb un profund potencial informatiu–. Però l’arquitectura monumental permet bastir fàcilment de significat arqueològic els municipis, per la seva perceptibilitat i clara associació amb estructures amb contingut històric.

La situació ideal seria que iniciatives patrimonials locals anassin seguides de projectes a nivell d’illa de major envergadura, que col·locassin l’arqueologia de Mallorca al lloc que es mereix. Però com a mesura d’urgència i treball de base comencem a netejar, consolidar, divulgar i investigar estructures claus de cada poble i ciutat, les quals han d’esdevenir punts de referència. Utilitzem l’arqueologia per a crear espais de socialització a nivell local on es construeixi coneixement i es recreï cultura.

Maria Gelabert,

Arqueòloga i doctorant per a la Universitat de Kiel, Alemanya.

Armea, ¿Cómo empezó todo?

Os pongo en antecedente: Como en otras muchas ocasiones el descubrimiento fue por casualidad, Manuel Losada, vecino octogenario que buscaba el marco de su finca descubre lo que fue presentado en riguroso directo como un posible santuario galaicorromano, hablamos del “Monte del Señoriño”. Ante la gran expectativa que se generó el ayuntamiento de Allariz decide realizar una intervención arqueológica en el Conjunto arqueológico de Armea, situado en la parroquia de Santa Mariña de Augas Santas, perteneciente al ayuntamiento ourensano de Allariz, Galicia, esta actuación es realizada en los veranos de 2011 y 2012 por la Universidad de Vigo.

Siguiendo el modelo de otras excavaciones, en paralelo a las mismas se informaba de forma inmediata de los avances de la investigación y para ello usan el lenguaje audiovisual, mientras se realizaban las excavaciones en los veranos de 2011 y 2012 los técnicos explicaban día a día sobre los trabajos o de nuevas líneas de investigación alejadas de la primera hipótesis de un santuario.

Eran mucho los turistas, curiosos o vecinos los que se acercaban tanto durante las excavaciones como después de ellas y querían saber de la zona y su patrimonio y de la excavación, y ahí empieza nuestra historia y relación con el “recurso patrimonial”.

Una vez finalizada la actuación arqueológica en el conocido como Monte del Señoriño era el momento de planificar un programa interpretativo estable para esa zona repleta de historia y patrimonio, existían un panel y una ruta de baja intensidad conocida con “Roteiro Arqueológico-Etnográfico: Armea-Santa Marina de Augas Santas”. [1] pero resultaba insuficiente.

Nuestra propuesta para la elaboración de un programa de dinamización quedaba condicionada entre otras por una imagen corporativa y de marca unitaria para todo el conjunto arqueológico ya prefijada.

¿Qué, por qué y cómo lo hicimos?

Contábamos con una dificultad cualquiera de las ideas que se nos ocurrieran tendrían que adaptarse a la ruta ya existente por eso nos decidimos a orientar nuestro programa hacía el diseño de un itinerario interpretativo guiado entretenido pero educativo. Se planifico un itinerario temático que emplearía los recursos ya existentes, panel, folletos, senderos, pero también crearíamos otros recursos nuevos, más acordes con la línea de la cooperativa Xeitura: gestión del Patrimonio Cultural.

Diseñamos dos paneles interpretativos para el yacimiento arqueológico del Monte del Señoriño. Ambos respetando la imagen corporativa creada con anterioridad pero procurando adaptar su contenido y diseño a las técnicas de la Interpretación Patrimonial (Sam Ham, 2015).

Los paneles son de formato rectangular panorámico, primando la imagen sobre el texto (relación imagen sobre texto al 60%) y aunque en este se tuvo que mantener la tipografía corporativa anterior, no se justificaron los textos, se acortaron los párrafos y se combinó pregunta-respuesta para facilitar la lectura. El fondo mantuvo su color gris corporativo pues respeta los contrastes de accesibilidad.

El lenguaje empleado en el texto, es directo y asertivo en el que se provoca al lector con preguntas, verbos activos, analogías y metáforas, no es rebuscado, sino coloquial, evitando caer en el uso excesivo de datos y vocabulario técnico.

Para seguir con la línea de emplear un lenguaje audiovisual nos valimos de los conocidos códigos QR que permiten al visitante ver y escuchar, entre otros, a Manuel Losada hablando de su descubrimiento o al director Adolfo Fernández explicando la excavación arqueológica in situ.

En cuanto a las imágenes del panel se emplearon en vez de copias o réplicas, imágenes de las piezas en su estado original y fotografías a tamaño real de las cerámicas sin reconstruir. Para evocar una situación imaginaria y que fuera más fácil la comprensión de los restos arqueológicos dado que el yacimiento del Monte Señoriño, no conserva estructuras que faciliten su interpretación se recurrió a la recreación ideal de una escena en el yacimiento por parte de Carlos Matos.

Pensando en un público infantil y juvenil, y en colaboración con ayuntamiento y Universidad, se diseñó e implementó un paquete interpretativo específico para menores. Coincidiendo con las campañas de excavación en el castro de Armea, se creó en un solar próximo a la misma y dentro del propio yacimiento un pequeño arqueódromo, recreando una excavación arqueológica similar a la que acababan de visitar. De este modo y mediante el uso de material arqueológico (pinceles, fichas…) los menores descubren las técnicas y análisis de estudio básicas de esta ciencia auxiliar. Una actividad formativa complementaria a la ruta interpretativa previa de formato “geocaching” o “búsqueda del tesoro”.

Los objetivos de este programa se centraban en promover en los participantes el conocimiento del método arqueológico de una manera amena y atractivo, acercar el conocimiento histórico a través de los elementos de la cultura material visibles en el conjunto patrimonial y concienciar sobre la necesidad de su preservación y custodia.

En cuanto a la ruta, el discurso es una mezcla entre leyenda y realidad arqueológica, pues la una sin la otra no es comprensible y las dos giran en torno a la figura de Mariña. “Piedras que hablan” es un paseo entre la historia y las leyendas de un lugar mágico.

Esta ruta interpretativa fue diseñada empleando como base la ya creada pero procurando adaptar su contenido y diseño a las técnicas de la Interpretación Patrimonial. Lo primero fue reducir su distancia a 1.5 km desde el aparcamiento de Armea para poder aumentar el peso interpretativo de las 9 paradas, la secuencia es la siguiente:

  • Aparcamiento: bienvenida e información básica y normas de seguridad
  • Paradas 1 y 2: La relación de la sociedad con el patrimonio su mejor ejemplo el Museo Vivo de Armea. Uso actual de restos arqueológicos. Items: protección, respeto, cautela, interés…
  • Paradas 3 y 4: La leyenda de Santa Mariña y la Pena Mora. Items: etnografía, leyendas, empatía, simbolismo…
  • Paradas 5 y 6: El erudito F. Conde Valvís y el descubrimiento de una ciudad. Items: historia, arqueología, romanización…
  • Parada 7: El entorno natural. Items: paisaje, geografía, medio, Ourense, abandono…
  • Parada 8: El último descubrimiento: El Monte del Señoriño. Items: investigación, misticismo, recursos….
  • Aparcamiento: conclusión, recapitular y reforzar el tema.

Que conclusión sacamos de nuestra labor hasta ahora?

Sin duda falta mucho trabajo por hacer y muchos recursos por explorar en este fantástico conjunto patrimonial: visitas nocturnas o teatralizadas como las que cada año representa los vecinos de la parroquia en la conocida como Procesión de los pendones, integración del elemento etnográfico en la lógica discursiva y narrativa, nuevos talleres sobre la riqueza natural del entorno “Arte en el bosque” ya en proceso. Incluso falta mejorar las infraestructuras e instalaciones pero sin tener que apostar por el obsoleto modelo de Centro de Interpretación tradicional (Serantes, 2011): aparcamiento, señalización, accesos para personas con movilidad reducida, áreas de recreo, fuentes, etc.

Queda mucho por hacer pero queremos seguir por el camino que empezamos sin desviarnos y tomando como brújula la cooperación. Hemos sido capaces de conciliar en armonía las demandas de todos los agentes implicados: administración, instituciones, empresas y comunidad local por ello queremos seguir garantizando la investigación y conservación del recurso al tiempo que mejoramos su reconocimiento, un trabajo colectivo del que todas debemos sentirnos orgullosas.

Martiño Vázquez Mato, Begoña Garrido Labrador, Manuel Gallego Alves

Xeitura: xestión integral Patrimonio Cultural

www.xeitura.com

[1] Disponible en: http://es.wikiloc.com/wikiloc/view.do?id=1946384

Plasmar una curolla en un artículo no es algo fácil. Puedes escribir artículos científicos, divulgativos, preparar una publicación científica, técnica o divulgativa o una clase destinada a un público universitario o profesional apoyándote en tu experiencia y conocimientos sobre el tema, pero tras leer la  definición de curolla me quedó claro que lo que debía plasmar en estas líneas debía nacer mi motivación personal. La curolla como neura, como manía, nace de una idea fija que incita de manera persistente a hacer algo, que marca el objeto de tus motivaciones. La mía es intentar hacer magia, en concreto, hacer que las piedras hablen y que la gente las escuche.

Cómo hacer que las piedras hablen…

Hacer hablar a las piedras puede resultar extremadamente complejo. Cuentas con recursos limitados, expectativas inciertas, habilidades especiales (poderes), buenos compañeros de viaje, y un montón de ganas. Con esta pócima, las probabilidades de éxito no siempre son halagüeñas, ya que con el tiempo aprendes, que aunque poseas todos los ingredientes, hacer magia no solo depende de ti, hay que pedir permiso.

También, descubres que el camino es largo, tortuoso, inclinado y serpenteante. Lo único que te mantiene a salvo, indemne, protegido, y que hace que te levantes mil veces es tu curolla.  Puedes renunciar a ella, puedes abrazarla, pero nunca permitir que te asfixie o te destruya.

Mi curolla comenzó cuando descubrí que tenía el poder que os comento, el de hacer hablar a las piedras y que otros pudieran escucharlas, entenderlas, y aprender con ellas. Descubrí que yo ganaba y crecía más personalmente a medida que las piedras hablaban, lo que me obligó a dejar un trabajo estable en una administración pública para dedicarme al mundo de la Arqueología, porque, según contaban, convertirme en arqueólogo, era la mejor manera de contactar con las piedras.

El caminar del curollista

Con mi curolla en la cabeza se inició la andadura profesional como arqueólogo a finales de los noventa en medio de un escenario desolador en el que imperaban la casi inexistencia de intervenciones arqueológicas, el escaso número y diversificación de proyectos culturales en los que pueden participar los profesionales de la arqueología, y con unas universidades escasamente abocadas al sector profesional de la Arqueología y el patrimonio. La administración de Cultura y las universidades se encargaban de gestionar los escasos fondos y proyectos culturales existentes, y los servicios arqueológicos y culturales eran moderadamente demandados por la sociedad.

También era notoria la escasa participación privada en materia de cultura y la sequía de fondos destinados a Gestión y Patrimonio Cultural tras los macro-eventos Expo 92 y Barcelona 92.
¿Cómo hacer magia entonces?

El mundo de la magia

Había que poner un pie en el mundo de la magia, y con algunos compañeros, con nuestro título en mano, obtenido en una facultad que sólo nos facultaba como historiadores, con todo ello, no sólo había que llevar a la práctica nuestra curolla, sino que además había que organizarse para trabajar de una manera eficaz y operativa en el mundo de la Arqueología.

Entonces, escogimos las armas y herramientas necesarias para llevar a cabo nuestro fin. Creamos un equipo de trabajo, y nuestra tarea consistió en formarnos, reactualizarnos y adaptar la metodología y la sistemática del trabajo arqueológico a la lógica, organización y gestión empresarial. Y cada uno de nosotros comenzamos a especializarnos en una disciplina de la arqueología para que sonara la magia.

El camino era lento, duro, pesado y plagado de complicaciones y problemas, aun así la retroalimentación que emanaba de los miembros del equipo nos daba fuerzas para continuar. Eso, y que coincidíamos todos en un punto común, teníamos una curolla similar en la cabeza. Y empezamos a hacer magia, y a aprender unos de otros, y del entorno que nos rodeaba.

Oportunidades

A partir de entonces, una incipiente actividad arqueológica en torno a actividades de urgencia comenzó a desarrollarse, espoleadas, por una lado, por la Ley de Liberalización del Suelo de 1998, como punto de partida de la burbuja inmobiliaria. Por otro lado, el incremento de fondos públicos de carácter estatal y autonómico, y por otros, inyección de Fondos Europeos al Desarrollo Económico, intervienen sobre el territorio, la cooperación y el desarrollo empresarial.

En este punto, la administración local empieza a requerir actividades, servicios, equipamientos e infraestructuras culturales y turísticas que posibilitaban llevar a cabo nuestras inquietudes, y no exclusivamente ceñirnos a la realización de actividades arqueológicas de urgencia, motivadas por el “boom” de la construcción, y por la ingente obra civil existente en este periodo. En este marco, la administración autonómica de cultura, cual gigante con pies de barro, se autoproclama como la primera Industria Cultural, gestionando la mayor parte de los fondos y proyectos a través de recién creados organismos autónomos.

Lugares sin magia

Lejos de parecerlo, nuestra curolla, el afán por hacer magia es limitado ya que, en numerosas ocasiones, intervenimos en espacios o lugares con proyectos de dudosa rentabilidad económica, cultural y social.

Esta etapa, en los primeros años del s.XXI, se caracteriza por un alto número de intervenciones arqueológicas de urgencia. Paralelamente se trabaja a nivel turístico y cultural en el diseño y la ejecución de proyectos cuyos planteamientos, en gran medida, estaban destinados a satisfacer fines personalistas, egos políticos o empresas faraónicas cuya utilidad social no está aún resuelta, y que exceden, o no satisfacen las necesidades del Patrimonio cultural, ni de aquellos que necesitan escuchar a las piedras.

Fue aquella, una etapa de mucho trabajo, crecimiento, desarrollo, de generar versatilidad, anticipación, de acumular experiencias y conocimientos transversales que indicaba que el momento real de hacer magia como había imaginado se acercaba. Personalmente, y aunque satisfecho por el nivel de trabajo, sentía que no era éste, aún no había llegado.  Y sencillamente, no había llegado porque en la mayoría de los proyectos culturales y turísticos en los que interveníamos no podíamos plasmar al 100% nuestra pasión, nuestra alma, nuestra magia.

También sabíamos que la mayoría de ellos iban a quedar abandonados, obsoletos, apartados, en manos de otros que no comprendían ni amaban el lenguaje de las piedras ni la vocación de poner en valor y transmitir la Cultura y el Patrimonio Arqueológico.

Piedras en el caminar

Después todo cambió, y todo lo que se había construido se abandonó, se infrautilizó. El paisaje cultural dio un giro inesperado. Las administraciones salvaban los muebles de una crisis financiera que arrasó el país y no volvieron a generar la oferta de actividades y servicios culturales, dando como resultado que un sinfín de recursos, instalaciones e infraestructuras de uso público quedaran en desuso y olvidadas.  Como resultado, las piedras volvieron a quedarse mudas, pero ya habían tocado el corazón de muchas personas que las habían escuchado, y habían crecido en curiosidad, conocimiento e interés con ellas.

Personalmente, para mí y mis compañeros, vivimos momentos muy duros, de falta de medios, de trabajo, de escasez, de despedidas de amigos y colegas de profesión, de desilusión y vacío por el derribo de lo anteriormente vivido y construido.

Pero la curolla llama, persiste y permanece, es insistente, devoradora, martilleante, y sigue dentro de ti tan profundamente que parece que naciste con ella y para ella. Te sonsaca, te anima a continuar, y como una voz que se clava en tus pensamientos, te recuerda una y otra vez que tienes la magia dentro, que no tienes otra opción que caminar hacia adelante. Te recuerda tu incondicional adicción a levantarte y trabajar en tu magia y en tus piedras, con lo poco que te queda, con los pocos que te quedan, y con el apoyo de los que te quieren, que es mucho. Maldita curolla.

El resurgir de la curolla, qual ave Fénix

Así, las crisis, además de sembrar el miedo, y la incertidumbre, se muestran como un estupendo semillero de innovación, creatividad, y un necesario estimulador de curollas y oportunidades. De trabajar para potentes y diversas empresas, fundaciones, administraciones, organismos, muchos profesionales de la arqueología nos convertimos en hacedores, creadores, diseñadores, ejecutores de actividades y servicios relacionados con la cultura, la difusión del patrimonio, el turismo cultural y la arqueología experimental. Todo esto contando con una preparación, una experiencia y un el conocimiento trasversal necesario para iniciar esta nueva travesía de manera autosuficiente, y con un público, con una sociedad, a las que las administraciones habían recortado la oferta cultural, y que se sentía ávida de ella.

Así, empiezas a tirar de tus sueños, de tus convicciones, de tu curolla personal, y renaces. Comprendes que ahora, aunque con menos medios, casi sin intermediarios, puedes hacer la magia que tú quieres, puedes hacer que las piedras hablen a través de ti, y que las personas que las escuchan se conmueven, se emocionan y se divierten con el Patrimonio mucho más que antes, sin artificios ni grandes planes. Y quieren más, te piden más, y te exiges más. Tu curolla, la que nunca te abandonó, te guía.

Una obsesión

Siempre me obsesionó mi curolla, que las piedras hablasen y los demás las escuchasen, transmitir lo que me apasiona y que la sociedad se apasione, y sientan, comprendan y amen la cultura y el Patrimonio. Mi curolla me impulsaba a aportar algo interesante y útil a los demás desde mi oficio.  Me empujaba a recomponer y reconstruir desde la Arqueología como ciencia, desde la investigación científica y la innovación técnica y empresarial cómo vivían, qué pensaban qué sentían, qué tocaban, a qué sabía y olía lo que comían y bebían las culturas y civilizaciones del pasado.

Actualmente el trabajo, el tiempo y el esfuerzo empleado son ingentes. Seguimos, cual Carandini, arrancando Historias de la Tierra, y he volcado todas mis ilusiones en reconstruir historias, materiales, texturas, espacios, aromas, sabores del pasado para darlos a conocer en el presente. Es la única forma que conozco de contribuir humildemente a la sociedad y crecer con ella como persona. Es el único camino que conozco de satisfacer y aplacar mi curolla. Bendita curolla.

Manuel León Béjar,

Arqueólogo

Temps

Tot i estudiar Història, o potser per aquest motiu, no sóc amant de les “dates exactes”, dels temps. Un dia, un fet o un moment, com una data no signifiquen res en si mateixos. Una decisió sempre és conseqüència d’altres anteriors. Sempre hi ha un abans, un procés que amb els seus errors i els seus encerts formen un tot.

Aquesta curolla temporal te a veure amb l’inici d’aquest projecte, que no té un dia assenyalat de fundació, però que ara farà més d’un any que Aldarq existeix i camina.

Moltes converses de què podíem fer, s’han transformat en un: ja ho hem fet!

Aldarq neix amb una idea clara: gaudir del patrimoni i fer partícip a la gent. L’Albert i jo tenim clara aquella màxima que diu que només quan un gaudeix del que fa, ho transmet amb tota la força i il·lusió.

Per exemple, coneixent el patrimoni de l’illa hem anat creant rutes arqueològiques que s’han convertit en vídeos del youtube que donen a conèixer jaciments oblidats o no prou coneguts. Aquestes rutes van servir per celebrar una festa amb els nostres seguidors de Facebook. I alhora vam participar en les Jornades Europees de Patrimoni a Mallorca i hem treballat amb Arca en un cicle d’arqueologia que ens va portar a visitar el Museu d’Història de Manacor i a s’Hospitalet Vell.

Per altra banda, jugant, jugant hem anat creant i perfeccionant les nostres activitats per a infants. Hem arribat als més joves des de diferents modalitats: des d’un programa anual amb l’Ajuntament d’Andratx, dates assenyalades com el 18 de Maig (Dia Internacional dels Museus) a Manacor, o jornades d’estiu a centres cívics com l’Espai Frida, també hem fet activitats de cap de setmana a museus com Can Prunera, sense oblidar l’espai educatiu per excel·lència, les escoles.

Ens hem disfressat de firaires a les Fires d’Algaida, a Palma o Alcúdia per presentar els nostres somnis en forma de projecte i veure on poden arribar la força dels nostres vins romans: Mulsum, Sanguis, Antinoo o Mesalina de Baetica.

Alhora aquests vins romans que tantes ànimes han conquerit, ens han portat a fer activitats per adults a diferents ambients: locals d’oci nocturn a Palma i Pollença, fires temàtiques com les Nits de Sa Galera o Maremagnum, al mateix Ajuntament d’Andratx o un agroturisme com Son Lladó, però d’entre tots els espais, el més especial va ser Pol·lèntia, gaudir d’aquesta activitat en una autèntica domus romana va ser un atreviment, si, però era una experiència que s’ho mereixia.

Temps per mostrar…

Tot això ho vam presentar al Sopa Congres 2016 a Zalamea de la Serena on vam agafar un grapat d’idees pel futur.

L’estimació pel jaciment de la Necròpolis de Son Real va fer a l’Albert escriure un llibre i ara som els responsables de la proposta educativa arqueològica d’aquesta finca, tan rica i vital en la prehistòria de Mallorca.

Finalment els nostres tallers per a escoles: arqueovinils, grafitis i emojis ens portaran a col·laborar amb el programa de Viu la Cultura que portarà Aldarq, no sols a augmentar la presència a les aules de Mallorca, sinó també d’Eivissa i Menorca.

Un any després, encara tenim més somnis per complir, moltes curolles per escriure i públic per a conquerir.

Moltes gràcies a tots.

Daniel Iranzo i Albert Forés Gómez

Elegir entre una curolla, crec que és una de les coses més difícils que mai m’havien plantejat. Com una persona que viu de curolles pot elegir-ne una? Posarem les neurones en marxa. Pensant i pensant he pogut concloure que gran part de les meves curolles tenen dos elements en comú, el nostre patrimoni i la passió per sentir-lo i per transmetre’l i com mirar de popularitzar-lo.

Des de sempre ens queixem que la gent en general no estima el patrimoni, no l’entén ni tampoc l’aprecia. El patrimoni material en general és mort, és un simple objecte inanimat, que per descomptat per ell mateix no parla. Aquest ens inert necessita un interlocutor que li proporcioni vida i emocions. Per això els professionals hem de dur a terme aquesta labor de pont, entre patrimoni i societat. Des de sempre he tingut clar, i com diuen els llibres de teoria, que la fi de tota investigació científica és la divulgació dels seus resultats a la societat.

Prou sentit té aquesta afirmació, com espècie humana hem evolucionat gràcies a la cultura i a l’adquisició de nous coneixements però… això sempre ha estat així? Record perfectament, quan estava estudiant la carrera, haver sentit en nombroses ocasions que “les visites als jaciments i les activitats en ells és una banalització del patrimoni i és posar-lo en perill si el donam a conèixer. L’exposam al seu espoli i destrucció”. El que em preocupà no fou la frase en si, sinó la quantitat d’adeptes que hi havia. Realment ha deixat d’existir aquesta postura?

Anem per a la meva curolla.

Ara tothom parla de difondre patrimoni, de la necessitat de realitzar tallers, activitats, trobades, xarxes, estudis sociològics, xerrades, cursos i màsters de formació, etc. Però dins d’aquesta gran explosió d’idees, el que veig en gran mesura és un gran volum d’oportunisme. Molts de professionals no creuen en realitat amb la divulgació, veuen una oportunitat més de negoci i d’estudi d’alguna cosa que ara està de “moda”. Si el patrimoni no els sents, no els transmets. Sí, probablement puc ser un poc radical.

Però tampoc em negareu la gran quantitat de grans iniciatives, projectes estrella i “revolucionaris”, els quals acaben en simples planes web, cartells i tríptics, una factura i algun article que explica el “megainnovador” que ha estat, i finalment, arriba l’oblit. Per molts motius, perquè no es creu en ells, perquè no s’aconsegueix la implicació de les institucions, perquè són projectes engegats en legislatures determinades i en arribar els nous gestors de la cosa pública no els donen continuïtat, per què no surten de l’acadèmia, o simplement perquè qui té les competències per a desenvolupar-los no els veu com a propis i s’excusa en la manca de finançament…

Crec que com a professionals hem de ser ètics i cautelosos amb la divulgació. Realitzar grans projectes per a impulsar el patrimoni que no duen enlloc acaben tinent un efecte bumerang bastant negatiu. Les autoritats com la societat ho acaben veient com una pèrdua de temps, i sobretot, una pèrdua de diners. Quan de pics hem hagut d’escoltar aquesta terrible frase: uns altres que viuen de subvencions!

Anem a popularitzar el Patrimoni?

On vull arribar amb tot això? No esperem que la societat canviï, siguem nosaltres els qui donem la passa i canviem primer com a professionals. Dona goig veure el gran nombre de noves iniciatives i, sobretot, de professionals que han transformat el concepte de la divulgació, cercant la proximitat i les emocions amb el receptor. Aproximant l’arqueologia, és a dir, el patrimoni al no professional, al curiós i que aquest sigui partícip d’ell. Eliminant la figura de l’arqueòleg avorrit i distant que només sap parlar amb paraules tècniques i incomprensibles.

Per això us dic, si sents i estimes el patrimoni, i sobretot gaudeixes de difondre’l, popularitza’l!, fes-lo planer, oblidat dels tecnicismes i de l’Acadèmia. No hi ha cosa més gratificant que et diguin després d’una visita; hem gaudit de la forma que ho transmets, perquè ho vius. Probablement ajuda a pujar una mica l’ego d’un mateix, però el que és important no és això, sinó que has aconseguit un adepte més que veurà a partir d’aquell moment que aquelles 4 pedres són molt més d’allò que aparenten, i les estimarà com a seves, a l’hora que potser veu la utilitat de la recerca i la divulgació d’aquestes. I aquesta persona acabarà contagiant-ho a altres. Això és la fi per a mi de la investigació científica i de la meva curolla, que puguem sentir, gaudir del patrimoni.

Jaume Deyá Miró

Arqueòleg i professor d’Història i Geografia del Col·legi Sagrats Cors de Sóller

 

Els que treballem sobre el territori podem percebre com el patrimoni cultural i el patrimoni natural es gestionen, es protegeixen i es pensen des d’òptiques i plantejaments diferents, sovint divergents. Aquest fet, provoca una gestió per part de l’Administració menys eficient del que caldria esperar.

Una qüestió a dos nivells.

És necessari un canvi de paradigma a l’Administració envers aquests dos patrimonis. Cal plantejar dinàmiques de legislació i gestió que concebin de manera integradora el patrimoni cultural i natural. Això té un gran avantatge que el gestor de la “cosa pública” ha de veure: una millor i major eficiència en la gestió.

Cap a la legislació conjunta del patrimoni natural i el cultural.

Això passa per un canvi a dos nivells: Legislatiu i Gestió. Quan parlo de legislació, estic fent referència a què fins el dia d’avui, el cos legislatiu que s’elabora referent a la protecció del patrimoni cultural i natural, es realitza per separat, sense tenir-se en consideració l’un amb l’altre, fet que a la pràctica provoca certs inconvenients al gestor.

Per sort, això està canviant en els darrers anys. El paisatge s’està valorant, sobretot en la línia dels plantejaments del Conveni Europeu del Paisatge aprovat l’any 2000 a Florència (Itàlia). I és que, no en va, el paisatge és el resultat de la història de les societats en un territori concret, de l’ús, de l’explotació d’aquest espai natural, de la seva interrelació en definitiva.

Noves formes de gestió del patrimoni.

Si passem al segon nivell, la gestió, trobem que l’Administració es configura en diferents esferes en funció de la temàtica a gestionar. Pensem en el dia a dia de la gestió del territori, dels tècnics que prenen decisions que afecten un mateix espai, transformant el paisatge: enginyers forestals, tècnics d’urbanisme, enginyers agrícoles, tècnics de medi ambient, arqueòlegs de l’administració, etc. Tots prenent decisions: un enginyer forestal autoritzant una rompuda forestal sense saber si afecta un jaciment arqueològic, un tècnic de medi ambient proposant la delimitació d’un Parc Natural sense tenir en compte el tipus de patrimoni cultural existent, etc.

Tot i així, als darrers anys, molts gestors d’espais naturals protegits estan integrant a la seva gestió els dos patrimonis a què fem referència: Per posar un exemple: al Parc Nacional d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici (Lleida), es va dur a terme un projecte arqueològic que ha fet aflorar més de 300 jaciments inèdits dins de l’espai natural protegit. Com a conseqüència, ens trobem davant d’un dels espais naturals protegits amb una concentració més alta documentada de jaciments arqueològics. En conseqüència, als principis que van motivar la creació d’aquest Parc Nacional, cal afegir-li ara els de la protecció i gestió del seu patrimoni arqueològic, cosa que caldrà fer-se de manera integrada al patrimoni natural.

Però el que evidencia aquest aspecte és que cal replantejar el model de creació d’espais naturals, ampliant els motius que ens porten a crear-los, incloent-hi el patrimoni cultural al patrimoni natural; en definitiva, pensant en el PAISATGE com a conjunt.

Cal concebre lleis que integrin els dos patrimonis

Així doncs, per acabar, esperem que es confirmi el canvi de tendència i els nostres Gestors sàpiguen veure la necessitat de concebre lleis que integrin els dos patrimonis (natural i cultural), fet que ha de permetre una millor gestió, administració i protecció d’ambdós.

Adam Picón,

arqueòleg i agent rural.

Imatge 1. Imatge del compte oficial de twitter @agentsrurals. Podem veure que gràcies a la seva intervenció, es va evitar una afectació no desitjada cap a un jaciment arqueològic per una manca de coordinació entre enginyers forestals i arqueòlegs territorials.

Imatge 2. Imatge de la vall del Barranc de Mas d’en Llord (Montblanc, Conca de Barberà, Tarragona). És interessant perquè aquest espai d’interès natural (EIN) anomenat “Muntanyes de Prades” fa anys que es postula com a futur Parc Natural de Muntanyes de Prades. El cas és que dins dels seus límits té aproximadament un centenar de pintures rupestres. Aquest fet ens hauria de fer replantejar el com ha de ser el futur Parc Natural, ja que en condicionarà la gestió.

Imatge 3. Molí del Jan: Es tracta d’un Molí Paperer al Riu Brugent (Montblanc). El riu Brugent, dins de l’Espai d’Interès Natural (EIN) de Muntanyes de Prades, és un riu de 16 quilòmetres que presenta una de les majors concentracions de molins hidràulics d’Europa. En la seva majoria són paperers, però també n’hi ha fariners i d’oli. Aquesta singularitat cultural és una qüestió que dóna valor al futur Parc Natural de Muntanyes de Prades, igual que la qüestió de les pintures rupestres.

Imatge 4. Barraca de les Oliveres (Pla de Santa Maria, Alt Camp, Tarragona). Al terme del Pla de Santa Maria hi ha una concentració de barraques de pedra seca de dimensions més grans del que acostumen a trobar-se a Catalunya. Aquest fet singular, ens parla de com es configura el paisatge de l’Alt Camp, partint de la interrelació de les societats amb el medi. Aquest és un dels principis que haurien de regir a l’hora de gestionar el nostre territori i integrar en aquesta gestió el patrimoni cultural i natural.