Blog

Al llarg dels darrers anys, no sé si forçat per l’anomenada crisi econòmica o per evitar els seus efectes nocius, he encetat tot un seguit “d’aventures” culturals de molt diferent format. Així, a la meva incursió (amateur) dins del món del periodisme escrit i radiofònic, caldria afegir aventures tan allunyades, aparentment, com l’organització d’un curs de rock & roll i d’una exposició fotogràfica sobre el 40è aniversari de l’eclosió punk, o la localització d’una fossa de guerrillers assassinats per la Guardia Civil a Marmolejo – Jaen (amb l’assoc. Foro por la Memoria de Andalucía) o la participació com a actor als “Pastorets” (fent de pastor boig, en Getsé) o d’oficial nazi a un remake de “Casablanca”. He pogut comprovar que el patrimoni col·lectiu no interessa ningú

La meva formació acadèmica (historiador, arqueòleg) em va portar, de la mateixa manera, a iniciar també una aventura vinculada al món de la docència de la història i l’arqueologia i la difusió dels valors patrimonials de casa nostra (a Sant Feliu de Llobregat, a la comarca del Baix Llobregat). D’aquesta manera, i a mig camí entre la iniciativa personal i l’actuació associativa, vam començar un itinerari al llarg del qual ja hem realitzat tres edicions del nostre Curs d’Arqueologia Comarcal: prehistòria i antiguitat al curs final del Llobregat, sortides a exposicions – museus – jaciments, visites guiades al Parc de Torreblanca i al jaciment de la Penya del Moro, un documental (50 anys sense una torre), etc. Amb tot això he aconseguit conviure amb el patrimoni, ja que viure de, és la més absoluta de les utopies.

La idea o noció de patrimoni també és conflictiva.

L’experiència acumulada al llarg d’aquestes actuacions ens va mostrar que potser seria una bona idea crear un seminari dedicat a l’arqueologia i el patrimoni (Actualitat, reptes i noves propostes al voltant del nostre patrimoni, va ser el nom triat) que ens permetés apropar-nos a diferents qüestions patrimonials però sense les estretors cronològiques i temàtiques dels cursos que ja havíem fet. Una altra motivació (aquesta molt personal) era mostrar a les persones que assistissin al seminari la idea – força de què la noció de patrimoni no és una “cosa” ni asèptica, ni objectiva, ni compartida, ni consensuada. És per tant un concepte, que tot i que se’ns mostra material, presenta un alt component subjectiu, idealista que el fa fàcilment “manipulable” per diferents interessos (personals, col·lectius, corporatius) en relació a diferents espais, situacions i pràctiques socials.

En definitiva, al llarg del conflicte “social” (de qualsevol tipus de natura) el patrimoni té una capacitat i una efectivitat alta per formar part de les armes i estratègies esgrimides. Ergo, podríem dir que la idea o noció de patrimoni també és conflictiva.

Amb tot això vam programar quatre sessions; la primera dedicada a mostrar els diferents vessants de la protecció del patrimoni cultural (A. Picón), una altra centrada en l’aprofitament del patrimoni com a bé privat o el seu ús als conflictes polítics derivats de les relacions Espanya – Catalunya a partir dels elements presents al Palau de la Torre Blanca (J. Jiménez), la tercera vinculada a oferir les novetats en relació al coneixement de la prehistòria recent a la nostra comarca a partir de les intervencions i projectes arqueològics desenvolupats a la xarxa de cavitats del sector sud – est de la comarca (P. Martínez) i la darrera centrada en la vinculació de patrimoni i les idees de memòria democràtica des d’una perspectiva de gènere amb la presentació del projecte “El futur monument a la presó de dones de les Corts” (N. Ricart)

La valoració de l’experiència és positiva i així ja estem preparant una segona edició. Per un altre cantó, la trobada de diferents persones i associacions a les diferents sessions ha provocat tota una sèrie de sinergies que haurien de convergir en propostes futures més que interessants.

Però, com no podia ser de cap altra manera, la proposta i presència del seminari ha provocat una sèrie de reaccions (minúscules, d’àmbit local i personal, no penseu que res extraordinari!) que confirmen la idea – força expressada anteriorment sobre el valor conflictiu / confús del patrimoni.

La crítica no es vincula mai a una possible pèrdua del patrimoni comú. No interessa a ningú!!!

Sant Feliu de Llobregat és un exemple, com tants d’altres, de la desaparició de patrimoni arquitectònic i arqueològic enfront l’embranzida de la industrialització i la urbanització de la nostra societat (aquí podeu veure petit text en relació a aquesta qüestió) Ara mateix els nostres recursos patrimonials són escadussers i tendents a la seva desaparició. Exemple de tot això és el risc de desaparició d’unes magnífiques cases de lloguer (més algun element de mobiliari destacat com un banc amb decoració a base de trencadís) presents a una finca anomenada Pins d’Or (exemplar torre d’estiueig noucentista obra de J. Sanhelly Molist) davant el futurible (mooolt futurible) soterrament de les vies.

Un altre és l’estat crític de l’únic BCIN (Bé Cultural d’Interès Nacional) present al nostre catàleg: la Torre Abadal. Torre fortificada del segle X amb masia adossada, actualment és propietat de l’Ajuntament i restem a l’espera de veure quins són els plans de futur per aquest element que sembla que, actualment, no rep les atencions materials que caldrien per a un monument tan destacat ni observa un aprofitament cultural per part de la població.

Els dos elements han estat citats al llarg del nostre seminari per particulars que han reclamat atenció davant de la situació actual dels dos elements. La qüestió però és que, a part d’acusar-nos per haver organitzat aquest seminari massa tard (quan entre el franquisme i els governs municipals del PSUC / ICV “ja s’ho han carregat tot” ens van dir.

En un clar exemple de l’ús i abús del patrimoni com arma arrojadiza al ring polític), totes les denúncies han estat fetes des del punt de vista particular i subjectiu de les persones que bé o veuen en risc la seva continuïtat a aquest “magnífics xalets” en règim de lloguer (la propietària, per cert, és la congregació de les Germanes Hospitalàries) o que pateixen veient l’actual estat de la torre tot recordant la seva infantesa passada allà quan la seva família n’era els masovers (tot i que aquesta persona va formar part del govern municipal al llarg de dues legislatures).

En definitiva, la crítica no es vincula mai a una possible pèrdua del patrimoni comú; es realitza en nom d’interessos personals o elements tan subjectius com els records d’infantesa. No apareix per enlloc la proposta d’acció social per defensar la gestió i gaudi col·lectiu i comunitari o no reclamen per cap altre tipus de patrimoni. En definitiva estan confonent el patrimoni col·lectiu amb el personal, arrodonint així el títol d’aquestes lletres per matisar-les i redefinir-les: El Patrimoni Col·lectiu no interessa a ningú perquè tothom té interessos particulars!

Jordi Jiménez Zamora

Arqueòleg

Exposar les idees, negre sobre blanc, no és sols explicar allò que volem, requereix una reflexió interna. Aquí teniu la meva sobre un aspecte del patrimoni sobre el qual no tenc massa conclusions i sí moltes preguntes: per què el patrimoni més proper és el més difícil d’apreciar? En altres paraules, per què és més fàcil que qualcú de Sineu visiti i s’interessi per les murades d’una ciutat remota com Roma i no s’interessi per les esplèndides murades de Ciutat i el patrimoni proper?

Part del problema, és clar, és que no sempre estam de viatge, i que quan sortim del nostre dia a dia feim coses que no feim a casa. Per això viatjam, no? Però no és només això, molta gent que no necessàriament coneix bé el patrimoni proper organitza els seus viatges en funció de veure o conèixer elements patrimonials llunyans. Per què, sinó, Roma continua sent un destí més atractiu que, per exemple, Düsseldorf? Un dels factors que se m’ocorr és que el patrimoni històric de la ciutat eterna és conegut – encara que sigui de forma superficial – per la gran majoria de públic, i això fa que s’interessin per veure monuments «que has de veure abans de morir», com el Coliseu.

Qui coneix el patrimoni proper no el destrueix

Però la situació no és tan senzilla. Per la meva experiència organitzant campanyes de recerca i restauració arqueològica a diferents jaciments de Mallorca he tingut contacte amb molts estrangers que visiten i vénen a ajudar a conservar el nostre patrimoni més proper. Gent de Taiwan o de Kirguizistan, de Malàisia o Canadà. Així sembla que necessitam anar lluny per apreciar el patrimoni i que això representa un problema per la conservació d’aquests béns. I ho és. El patrimoni arqueològic de Mallorca, per exemple, no sortirà de la situació de perill en la que es troba – per diferents amenaces que ara no vénen al cas – fins que qui habita l’illa no aprecii el seu valor. Així, una de les coses més importants és involucrar la comunitat local en els projectes patrimonials.

Més enllà de la lògica de «qui coneix quelcom no ho destrueix» que representa la primera línia de combat per preservar el patrimoni que ens ha arribat, ha d’haver-hi necessàriament un despertar interès pel proper, pel que tenim més a la vora.

Efecte crida

Vol dir això que hem arribat a un cul de sac? No ho crec. L’experiència de la qual xerrava més amunt, fent feina amb voluntaris internacionals m’ha servit per arribar a la conclusió de què, encara que el fet de dur persones de tan enfora ajuda a resoldre el problema que representa el fet que els habitants de l’illa encara pareix que no apreciïn el patrimoni proper tant com el llunyà. De fet, sense ser-ne molt conscients, aquests voluntaris creen un efecte crida (d’atenció) sobre els jaciments arqueològics mallorquins i la seva conservació. Ajuden a valorar allò que els locals sempre han vist davant els seus ulls, però al que no han prestat massa atenció. Evidentment no crec que hàgem trobat una solució màgica, però sí un efecte positiu, un camí a explorar per tal d’assolir l’objectiu de preservar els béns patrimonials per a les futures generacions.

Antoni Puig,

Arqueòleg i codirector del Projecte de recerca arqueològica de Son Servera.

Patrimoni proper

Excavacions al jaciment de Mestre Ramon, Son Servera.

Aquest estiu s’ha presentat Son Real. Arqueologia i paisatge. El seu autor és un conegut nostre, Albert Forés.

Era qüestió de temps que un projecte com Illa Edicions, jove i amb tota la il·lusió de donar a conèixer el patrimoni balear es trobés amb l’Albert Forés, un arqueòleg jove i amant de la difusió.

Perdoneu l’atreviment, però estic segur que no serà la darrera col·laboració.

Després de llegir, aquest llibre diverses vegades, només em queden ganes de tornar a la lectura i a l’espai, Son Real, un espai màgic pel seu emplaçament i un tresor arqueològic que amaga una breu història de Mallorca.

Normalment quan a l’Albert li demanes per un lloc a visitar de l’illa sempre et dirà aquest, Son Real. I en aquest llibre ha pogut reunir les seves dues passions: l’arqueologia i el seu lloc més estimat. I això es transmet, segur, les 98 pàgines que ocupen el llibre avancen d’una manera molt fluida. Sense adonar-te’n arribes al final.

Arqueologia i paisatge, una tasca divulgativa

Ser divulgatiu en llibres tècnics no és fàcil. Per això, com a lector, vull agrair l’esforç tant de l’autor, com de l’editorial per tal d’aconseguir aquest llibre “petit” però que segur que farà més per la divulgació de la història que grans volums exhaustius i avorrits.

La prova és que a la presentació a la llibreria LLibres Ramon Llull a Palma el passat 13 de Juliol va ser un èxit. Així com estic segur que serà un gran esdeveniment la propera presentació a l’espai: Son Real el dia 10 d’aquest mes.

Jo estic content que hi hagi editors que encara apostin per autors novells, per temàtiques minoritàries com l’arqueologia i que existeixin autors que pensin que val la pena esforçar-se per fer més comprensible al públic allò que tenim al costat de casa, però que per desconeixença no ho visitem. I finalment gràcies als lectors que tot i haver-hi mil excuses per entretenir-se, encara triïn agafar un llibre i conèixer una mica més del patrimoni illenc. Ens veiem a Son Real.

 

Nuestro patrimonio es observado de manera continuada desde diferentes perspectivas a cada cual más interesante. Pero aún lo es más cuando la mirada  proviene de un niño, su prisma se amplia y adquiere mil matices de los cuales normalmente no somos conscientes aquellos más adultos, incluso entre los que trabajamos en educación.

La educación patrimonial como tal es un campo novedoso que ha generado e innovado numerosas acciones educativas y pedagógicas  cuyos receptores más jóvenes suelen encuadrarse en la educación primaria. ¿Pero es posible incorporar acciones, programas o actividades entre los más pequeños? ¿ Entre aquellos que recién se incorporan a la educación infantil?. La respuesta es sí. La conciencia del pasado resulta de vital importancia tanto para el niño como para la sociedad de la cual forma parte.  Los niños ya  desde los 3 años  pueden interpretar  las huellas del pasado a través de una didáctica lúdica  y  atractiva permitiendo un aprendizaje a través del juego.

Quizás son estas edades las más idóneas,  pues recién comienzan a descubrir su entorno, de un modo experimental y sensorial. Supone una edad determinante para que los niños puedan satisfacer la necesidad de descubrir y explorar el mundo que les rodea a través  de los objetos. Los interrogan a través de los sentidos, manipulándolos, sintiendo sus texturas, formas y apariencias. Comienzan a adquirir nociones tan importantes como volumen, color e incluso equilibrio.

Educación patrimonial, en un entrono immediato

Si extrapolamos todos estos conceptos y volvemos al campo de la educación patrimonial,  el niño encuentra en su entorno físico y humano habitual, numerosas ocasiones para investigar su patrimonio.

Toda historia por pequeña que sea ha dejado su huella, los objetos y edificios son testigos de existencias anteriores. El propio espacio que lo envuelve  como su calle, su barrio, o su pueblo cuenta con un pasado patrimonial que le permite revivirlo y experimentarlo creando en él un vinculo afectivo que nunca desaparecerá.

Actualmente la educación patrimonial y su tratamiento está vinculado a educación Primaria y no en toda su extensión e inexistente en el currículo de educación infantil. Asimismo pocos son los programas o actividades didácticas externas que apuestan por estas edades quedando un poco al margen de propuestas motivadoras y accesibles.

Queda por tanto  reflexionar sobre la importancia de que nuestros niños conecten de un modo temprano con el patrimonio que le rodea y ver la forma de generar acciones para que estos también participen del mismo, dentro y fuera de nuestros centros escolares. Una tarea de observación que se está haciendo des del Observatorio de Educación patrimonial en España.

Nuria Jiménez Pozo,

Arqueòloga i impulsora de Gestión Diversa

Educación patrimonial

Educación patrimonial. Practicando sobre viejas técnicas.

Sempre que parlem de museus ens venen al cap els museus d’art contemporani i si parlem de cultura, pensem en qualsevol manifestació cultural, menys en l’arqueologia, que és tractada com una categoria a banda: L’ARQUEOLOGIA. Quan parlem de patrimoni, pensem en el patrimoni històric i arqueològic, però no pensem en la música com a quelcom patrimonial, sinó com una manifestació cultural. Així com ho veig no parem de posar barreres en comptes de parlar  dins d’un mateix cos. Museus i Arqueologia; patrimoni i cultura, tant apassionants i tant complicats…

Moltes vegades és difícil definir que és una cosa o una altra, començant pel terme cultura. Què és cultura?, quan xerram d’aquesta podem referir-nos a cultura popular, cultura gastronòmica, cultura musical, l’alta cultura…. Podríem dir, en termes genèrics i sense entrar en detalls, que la cultura és tot allò que contribueix a definir-nos com a una societat X, ja sigui de forma supeditada a altres relacions, com apunta Karl Marx en relació als modes de producció, o com tot allò que forma part del cos principal de les mateixes societats, segons la definició que ens dóna l’UNESCO.

El fet és que quan xerram de cultura no pensem en arqueologia, quan el terme té un origen ben clàssic: ja que es defineix com a cultiu de l’ànima (cultura animi, Ciceró) o al terme agricultura, cultiu del camp, de l’horta (del saber, bònic, no?). En aquesta ànima hi ha l’estudi del passat, que es pot fer a través de textos, la Història, o a través de les restes materials: l’Arqueologia. És curiós, però, que quan xerrem de turisme cultural, sí que ens ve al cap, majorment, el turisme arqueològic, com un sector més del turisme cultural. Per tant, podem veure que el màrqueting i les estratègies de venda de producte sí que tenen en compte l’arqueologia, inclús des del mateix sector. Aquest utilitza el terme per a vendre projectes, on s’inclou aquest turisme com una línia a desenvolupar, però per qui?

Si tornem als Museus, veurem que al llarg de l’any o dels anys sentim a parlar dels museus. Els museus han fet això, els museus han fet allò, el Dia dels Museus… i sempre veiem exemples del que fan els museus d’art contemporani, però i de la resta de museus?, dels museus d’història?, d’arqueologia?, de ciències, què? Per citar algun exemple, dels museus d’arqueologia només se sent a parlar quan presenten una eina virtual per a interpretar millor les restes arquitectòniques d’un jaciment i la seva quotidianitat, quan els arriba un objecte de rellevància, d’alguna proposta didàctica, però no en sentim a xerrar gaire dels seus plans museístics, educatius, socials, de l’ús de les diferents estratègies de social media per acostar-se a la societat. Tot i que la cosa està canviant…

Si veiem un article recent, publicat per evemuseografia, molt recomanable, que xerra del futur dels museus, no trobarem cap d’arqueologia o si veiem l’article publicat per l’Ara Balears, amb motiu del Dia Internacional dels Museus, tampoc veurem cap referència als diferents museus d’arqueologia i història de les illes.

Museus i arqueologia. Fem renou?

Comentant aquest fet amb una persona que està molt al dia en el tema dels museus em deia: “és que la gent dels museus d’arqueologia no fa renou, com si ho fan els dels museus d’art”, i jo em deman com és que no es fa renou? No hi ha recursos?, no hi ha coneixements?, no hi ha idees?, no se sap treure la pols als diferents béns patrimonials emmagatzemats? tractem l’arqueologia com quelcom pertanyent a l’alta cultura? No ho crec, ja que hi ha multitud de projectes d’arqueologia divulgativa d’èxit: paleorama, arqueolític… però formen part dels museus? o més aviat dels jaciments? També hi ha museus amb plans dinamitzadors interessants, però no se’ls coneix gaire. Alguna cosa està fallant…

Aquest no fer renou, no facilitar l’apropament social, és un fet contradictori, ja que l’Arqueologia i la Història tenen eines per acostar-se de forma entenedora i didàctica a la societat que les acull.

Olles talaiòtiques i Malèvitx, ho fem fàcil?

Al meu entendre és molt més fàcil explicar perquè serveix una olla que definir el cos teòric i la formació acadèmica que va afavorir el naixement de les avantguardes de principis de segle XX i explicar que volia expressar Malèvitx amb el seu Quadrat Negre, o l’escola del suprematisme, explicacions, que en la majoria de casos, necessiten de mediadors o educadors que ens ajudin en la comprensió.

Explicar perquè serveix una olla talaiòtica és molt fàcil i simple, ja que tothom tenim olles i sabem perquè serveixen, per tant ens connectem més amb una olla que amb un Quadrat Negre o amb una obra pictòrica. No tothom té quadres a casa, i menys quadres semblants a la citada obra.

El Quadrat Negre és considerat patrimoni de la humanitat o és considerat, només, una obra d’art? Evidentment que són les dues coses, una obra d’art que forma part del patrimoni de la humanitat, però no se l’identifica com a tal. El terme patrimoni s’identifica majorment amb elements arqueològics i històrics, o a una categoria de la UNESCO, però aquest és un altre debat que tractaré en un altre moment.

Bé, són curolles que s’interrelacionen i que em fan pensar si cal seguir separant termes, posant barreres categòriques o les fronteres han de ser més difuses i han d’ajudar a la globalitat, a l’impuls d’allò que ha de contribuir a l’enriquiment social i al fet de comprendre’ns un poquet, pensant en un tot.

Museus i arqueologia

Eix cronològic del Museu Arqueològic Nacional, Madrid.

Museus i Arqueologia

Opiary Studio, New Jersey, USA. http://homeworlddesign.com/art-and-botany-opiary/

La gent és la finalitat última dels processos culturals, i són diverses les formes en les quals es relaciona amb aquests processos, a l’igual que amb el patrimoni. No obstant això, en la majoria dels casos trobem que aquests processos es plasmen en una participació de la ciutadania sobre un producte cultural concret, que es presenta en el bé de la societat, encara que aquesta societat no és integrada a la creació del discurs ni en el posterior diàleg.

Es tracta d’un públic que ni tan sols espera poder entrar en aquests processos, en els que al final acaba comportant-se tal com se’l presenta, com a públic. I no públic com a ens genèric, sinó moltes vegades com a ens numèric o quantificable que serveix per avaluar la rendibilitat dels projectes culturals, els espais museïtzats o les suposades polítiques participatives, molt de moda en aquests moments de canvi, per part de les administracions.

Patrimoni i participació

Des de fa algun temps, alguns equips científics i de gestió estem treballant en nous models de participació, de divulgació, d’incloure a la societat en els nostres discursos. Però estem començant a destruir aquestes novetats metodològiques. El canvi de paradigma és necessari, però hem de deixar que la societat participi del mateix, ser conscients i no tenir por a preguntar i sobretot no tenir por de dir la veritat. Si a determinats grups socials no els interessa el patrimoni, hem de dir-ho i responsabilitzar-nos d’això. No podem imposar les nostres necessitats, sinó més aviat treballar-hi perquè siguin escoltades, assimilades i reapropiades.

En aquest sentit, una de les dinàmiques que estem desenvolupant des d’UNDERGROUND, és la del Patrimoni Expandit. Aquest terme ve de l’Escola Expandida, projecte desenvolupat pel col·lectiu Zemos98. L’Escola Expandida, parteix de la base que tota educació s’imparteix, sempre, dins d’una comunitat i aquesta pot succeir en qualsevol moment i en qualsevol lloc. En aquest cas, hem adaptat aquestes premisses per a crear Patrimoni Expandit, que es desenvolupa amb una metodologia de preguntes per a l’acció. Aquesta metodologia segueix transformant-se i adaptant-se a mesura que anem aprenent de la resposta social. Les preguntes plantejades, es van adaptant a les diferents comunitats i necessitats, essent elles les que configuren el discurs en cada cas.

Participació desinteressada

Plantejar aquestes qüestions, facilita la participació interessada, ja que la gent pot treballar des del que ella vol aprendre i ensenyar, de manera que tota la feina a realitzar sigui mitjançant l’aportació col·lectiva. S’incentiva, així, que la gent se senti part important de la comunitat i del Patrimoni que forma part d’ella. La necessitat d’apropar-se a comunitats, on l’accés a la redistribució del coneixement és més complicada a gran escala, però més factible a petita escala, permet crear noves dinàmiques de gestió del Patrimoni, col·lectives, participatives i, principalment, integrants.

Juanjo Pulido,

coresponsable d’ UNDERGROUND Arqueología Patrimonio & Gente i secretari del SOPA: Congrés Internacional sobre Educació i Socialització del Patrimoni en el Medi Rural

Patrimoni i participació