Blog

Enguany estem molt contents d’anunciar-vos que tornem a participar de la Fira de la Prehistòria i l’Antiguitat, Artalaiòtica, d’Artà.

Les dates de la fira són els dies 20 i 21 d’abril, i nosaltres participarem amb una Gustatio Romana, dos tallers de Maquetes Talaiòtiques i dos tallers d’Arqueoadhesius. A banda, muntarem una paradeta on podreu conèixer els nostres productes de recreació històrica Baetica: formatges, patés i vins amb sabors especials.

Les nostres activitats a Artalaiòtica:

Informació sobre la Gustatio Romana:

Dia: 20/04/2018
Hora: 21:00 h
Destinataris: Adults
Inscripció: Si, 30 places.
Localització: Mercat cobert

Informació sobre els tallers de Maquetes de cases talaiòtiques:

Dia: 21/04/2018
Hora: Torn matí – 11.00 a 12.30 h // Torn tarda – 16:30 a 18:30 h
Destinataris: infants a partir de 6 anys acompanyats
Inscripció: No
Localització: Plaça del Conqueridor

Informació sobre els tallers del taller d’arqueoadhesius:

Dia: 21/04/2018
Hora: Torn matí – 12.30 a 14.00 h // Torn tarda – 18:30 a 20:00 h
Destinataris: nins i nines de 4 a 7 anys
Inscripció: No
Localització: Plaça del Conqueridor

Doncs ja veieu, podreu acompanyar-nos en aquest màgic viatge en el temps amb Aldarq i Artalaiòtica. No us ho perdeu.

Us deixem la programació completa de les activitats i l’enllaç per a poder-vos inscriure a la primera Gustatio Romana de la Temporada. Totes les activitats que hem programat són gratuïtes. Us ho perdreu?

US ESPEREM!!! 🙂

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

El passat 18 de febrer vam participar d’un dels capítols del Balears fa Ciència, un magnífic programa de divulgació científica, conduït per Adrian GC, de sobrenom El Físico Barbudo, i n’Ana Payo Payo, oceanògrafa de mena i lluitadora on les hi hagi, i Enric Culat com a veu en off, i la producció de MOM Works i Cinètica per IB3 Televisió, que compta amb el finaçament de la FECYT i el suport de la Direcció General d’Innovació del Govern de les Illes Balears.

Tot fet amb molt amor i humor… a Balears fa Ciència

Doncs aquí ens teniu, a Daniel Iranzo i Albert Forés Gómez, Aldarq, intentant divulgar el patrimoni arqueològic de Mallorca d’una forma distesa. Desitgem que us agradi aquesta petita intervenció i el programa en general.

Aquí teniu la nostra intervenció:

http://ib3tv.com/carta?id=5aebf5e3-fa17-49c3-a851-01abae3d4993&type=TV&t=1472&f=1789

I aquí el programa sencer:

http://ib3tv.com/carta?id=5aebf5e3-fa17-49c3-a851-01abae3d4993&type=TV

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

 

Cal dir que aquesta curolla ha significat per mi una gran alegria i alhora un repte, del qual no puc més que donar gràcies a l’oportunitat que m’ha proporcionat Aldarq.

Tots els arqueòlegs i mestres que m’han estat ensenyant l’ofici, han insistit en el fet que la part més fonamental del treball és la difusió de tota la nostra feina i de com aquesta ha d’arribar a un públic més ampli, sense  coneixements específics en la matèria. Abans de tractar la meva curolla arqueològica, voldria comentar els meus inicis dins aquest món.

La terra guarda molts tresors

Uns dels meus primers records, que mai oblidaré, fou quan em varen regalar el meu primer càvec. Em digueren: «la terra guarda molts tresors, mai saps què hi pots trobar davall». Aquest fet despertà el que seria la meva gran passió d’avui dia que és l’Arqueologia.

Em passava tots els capvespres dels caps de setmana a un tros de terra que tenien els meus avis. Feia forats i cercava aquells tresors que es veien a les pel·lícules. Amb la imaginació del nin que era, pensava que aquelles pedres que trobava formaven part d’antigues civilitzacions. Passaren els anys i tot i que encara no sabia el que era l’ofici d’arqueòleg, jo seguia pensant amb tot allò que es podia amagar la terra, de com seria i com em sentiria si descobria alguna troballa.

A secundària m’apassionaven les classes d’història i a batxillerat vaig prendre el camí de les Humanitats, estudiant grec i llatí on ja m’encaminava cap a l’estudi de la Història. Un dia, un bon company, que ja era universitari, em va convidar a anar a l’Arqueòdrom de la Universitat de les Illes Balears, quan aquest encara era un projecte pilot. La meva emoció era espectacular, estava a batxillerat i aniria a la universitat a fer el que m’agradava! Qui m’hagués dit en aquell moment que amb els anys jo acabaria tenint l’oportunitat d’esser monitor d’aquest mateix Arqueòdrom…

Difusió, difusió i difusió

Els meus inicis foren de la mà d’arqueòlegs com Pablo Galera i Jaume Deyà, al jaciment d’Almallutx. Llavors vaig entendre que aquest món, tot i comptar amb molta vocació, ganes i passió per a dur endavant els projectes, necessitava alguna cosa més: el suport de la gent. Gràcies a campanyes de crowdfunding, a través de les xarxes socials, retalls en premsa i televisió les campanyes arqueològiques s’han pogut dur a terme, sempre que el Gorg Blau ho ha permès. En aquell moment, vaig entendre que l’Arqueologia no podia restar sols en els àmbits acadèmics, sinó que a través de la difusió havia de ser capaç d’arribar a un públic molt més ampli.

Els anys varen anar passant, vaig anar aprenent de tots aquells mestres de la Universitat. Ells m’ensenyaren que la realitat acadèmica era sols una petita part de tot el treball arqueològic. La difusió era el camí a seguir, tant per arribar al públic generalista, com per a continuar formant-me.

Per aquest motiu, gràcies a plataformes com Youtube o Facebook, em vaig assabentar que es realitzaven campanyes d’excavació al jaciment de Can Blai, Formentera. Una de les meves passions ha estat l’Antiguitat Tardana i el Baix Imperi Romà. Aquests períodes s’entrellaçaven amb l’arqueologia militar, i tots aquests elements es donaven al jaciment formenterer. S’obria una oportunitat que no podia deixar escapar. Amb l’arqueòleg Ricardo González, vaig apreciar el que havia aprés a la carrera sobre els distints corrents de pensament historiogràfic. En aquest cas vaig conèixer l’escola francesa. Un cop més, la difusió i les TIC havien estat un factor clau en la realització d’un projecte, i en la meva la formació personal.

Arqueòdrom i més

Vaig continuar descobrint la importància de la difusió. Al llarg de la meva experiència a l’Arqueòdrom i amb el treball que vaig fer amb els més menuts. Allà es realitza un treball de difusió, alhora que de conscienciació i educació per a la protecció del patrimoni. M’il·lusiona pensar que tal vegada, amb la meva aportació, he despertat el mateix sentiment que tinc jo per l’arqueologia.

El darrer exemple que vull destacar és el més recent. Aquest estiu vaig tenir l’experiència de poder apreciar tota la vida d’una peça arqueològica; des del moment de la seva troballa, passant per la neteja i restauració, fins a l’exposició al museu. Parl de la feina que vaig fer al jaciment de Son Peretó, Manacor, al costat de Mateu Riera (Director de la Secció d’arqueologia del Col·legi oficial de Doctors i Llicenciats en Filosofia i lletres en Ciències de les Illes Balears). El resultat final ha estat l’exitosa inauguració de la nova sala de l’Antiguitat Tardana del Museu de Manacor. També he comprovat el paper fonamental que hi juga la difusió. La publicitat que s’ha donat abans de realitzar les campanyes arqueològiques i com els mitjans de comunicació han tractat la temàtica.

Sense els recursos de les xarxes socials i els mitjans de comunicació, aquesta ciència quedaria arraconada i quasi oblidada. És per això que són tan importants, i contribueixen en la difusió dels descobriments diaris. Donar a conèixer i fer-ne difusió és tan important com qualsevol altra notícia.

Recursos per a la difusió

La manca de recursos dificulta el foment de l’Arqueologia. Aquesta podria contribuir a fer que els visitants forans coneguessin el nostre ric i ampli patrimoni.

Una aposta clara pel turisme cultural generaria recursos econòmics. Aquests possibilitarien la generació de rutes, especialització de professionals en el guiatge turístic i altres accions relacionades. És aquí on les xarxes socials i els mitjans de comunicació podrien intervenir positivament. Cal una aposta positiva vers la protecció dels béns, evitant la degradació d’aquests.

Mallorca és una illa excepcional pel que fa quant a jaciments. N’hi ha uns tres mil, quasi un per quilòmetre quadrat. Per tant, com és que hi ha tanta ignorància i una visió tan limitada de la nostra història? Aconseguir implicar a la societat i als governants en la protecció, estudi i gaudi és un dels principals reptes a assolir. Hem d’aprendre a estimar la nostra història, construïda al llarg dels mil·lennis, i de la que en podem gaudir avui dia.

Sebastià Amer,

Estudiant de Grau i Arqueòleg

Nou curs escolar.

Aquest mes de setembre comença el nou curs escolar. Ara fa un any que nosaltres ens presentàvem a les escoles i començàvem a treballar en diferents centres educatius, al jaciment de Son Real, de Can Picafort, i a Can Prunera. Museu Modernista de Sóller. Aldarq començava a caminar.

Enguany seguirem acostant l’Arqueologia la Història als centres educatius i iniciarem una nova proposta al Jaciment Talaiòtic de Capocorb Vell, Llucmajor.

Dels diferents tallers que vam portar a les escoles, el més exitós fou el de Grafits Rupestres, però també vam gaudir dels Trencaclosques Romans, els Emojis Egipcis o els Pop Ups i Arqueoadhesius Talaiòtics. Els més petits van gaudir d’excavacions a Son Real, ara també les tindrem a Capocorb Vell.

Enguany estrenarem tallers, els quals vam estar testant l’any passat: Farina amb Història i Arquitectura Talaiòtica. Enguany seguirem treballant, aprenent, corregint i experimentant.

Bons desitjos per al nou curs escolar!!!

Desitgem coincidir amb vosaltres, als diferents centres educatius de les illes i als diferents espais on treballem.

Us desitgem un inici de curs ple d’èxits!!!

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

 

Són manies meves. Sempre llegeixo abans d’escriure. La lectura és la benzina de l’escriptura o, almenys, n’és la meva, a l’igual que la de la Paleontologia. Fa uns dies n’Albert em va demanar que escrivís quelcom pel seu bloc. De manera que li he fet una repassada (al bloc). N’hi ha un bon grapat d’articles. Entre tots, n’hi ha un que m’ha cridat l’atenció. Es titula: «¿Educación patrimonial infantil?…¿Por supuesto que sí!» (Núria Jiménez Pozo). I, per què? Doncs perquè coincideixo totalment amb aquesta afirmació. A més, sóc dels que pensen que un infant que coneix el patrimoni cultural que li és proper, l’estima; i, que per extensió, estimarà els patrimonis que li queden llunyans. I, no ho dic jo que qui aprèn a estimar, aprèn a autoestimar-se. Tot són avantatges.

El patrimoni que jo estimo i la paleontologia

El patrimoni que jo estimo d’una manera més especial és el paleontològic. Sóc geòleg i he estudiat un màster en paleontologia i un altre en gestió del patrimoni cultural i museologia. He tingut la sort d’haver dedicat bona part de la meva vida professional als fòssils, tant en excavacions com en col·leccions de diferents museus. Així que he prospectat, he excavat, he registrat, he documentat, he transportat, he dipositat, he siglat, he estudiat, he exposat i he emmagatzemat fòssils (entre altres elements). Amb tot aquest reguitzell, una cosa que tinc clara és que un fòssil és un objecte d’estudi científic, però també que és un objecte del nostre patrimoni cultural. Em sembla que he participat de tots els passos pels quals pot passar un fòssil que arriba a les col·leccions d’un museu, a excepció de la preparació prèvia pel seu estudi i preservació (és feina d’altri).

Però tot això per a què serveix? Els usuaris finals del patrimoni paleontològic, en tenen coneixement de què tenen a prop de casa seva? Entenen coneixement de tots aquests passos? Saben qui els du a terme? Si les respostes fossin que no, si no en tinguessin coneixement, tots aquells «he» (els meus i els d’altres persones que els han practicat) no hauran servit de gairebé res.

Us faig una pregunta, que manllevo al filòsof idealista David Hume (1711-1776) i l’adapto per fer-me-la venir bé: el patrimoni que no es coneix, no existeix?

La meva curolla va aparèixer

Un dia, després de molt donar-li voltes, vaig decidir lligar aquests dos darrers paràgrafs en una recerca. Com que vivia a Sabadell (Barcelona, Catalunya) i sóc col·laborador de l’ Institut Català de Paleontologia Miquel Crusafont i del seu museu (ICP), m’hi vaig llençar. Aquella pregunta que us feia va evolucionar dins meu fins a transformar-la en «Quina és la percepció que tenen els infants del patrimoni paleontològic?». Com que es tractava de poder resoldre-la en relativament poc temps la vaig aplicar a un grup d’infants sabadellencs d’entre 7 i 9 anys i la vaig centrar en el patrimoni que té a veure amb els dinosaures dels jaciments catalans.

Es dóna el cas que a Sabadell hi ha una institució on es conserven i estudien els fòssils d’aquests dinosaures, que aquesta institució hi té un museu estimat pels seus veïns i que, a més, hi ha nens i nenes que hi viuen (a Sabadell, al museu no): l’ICP, clar. Tot això, que es conservin els fòssils i que hi hagi persones que se’ls estimin, fa que puguin ser considerats patrimoni cultural.

Fins fa poc tenia clar què era un dinosaure. Bé, més o menys. En principi, el model científic dels dinosaures diu que són aquells sers vius que pul·lulaven pel medi terrestre entre fa 230 i 65,5 milions d’anys i que són cordats sauròpsids arcosauromorfs (buf!). En canvi, els pterosaures (rèptils voladors) o els mosasaures, notosaures i icitiosaures (rèptils nedadors) no són dinosaures, tot i que sí que són saures i també tenen una aparença terrible. Fins i tot sé que de dinosaures se n’ha descrit fins a 700 espècies diferents, algunes d’elles endèmiques de Catalunya. I segons a qui demanis, et respondrà que n’hi ha una o que n’hi ha dues. Avui dia, hi ha tot un seguit de discussions científiques molt interessants sobre qualsevol aspecte que ens puguem proposar al voltant dels dinosaures.

La darrera discussió, que ha transcendit amb força als mitjans de comunicació, posa en dubte la manera com s’agrupen taxonòmicament. Però també es discuteix si tenien la sang calenta o freda; com construïen els nius, com ponien els ous, quants en posaven cada cop i de quina manera els distribuïen en les seves postes; si els progenitors dels pollets en tenien cura; si el seu creixement era ràpid o lent; si tenien plomes o no, com eren aquestes plomes i com es distribuïen en els seus cossos; si són els avantpassats dels ocells o, fins tot, si els ocells són dinosaures; si van arribar a volar o només planaven; per a què servien determinades estructures òssies que els seus esquelets ens mostren; quin aspecte exterior tenien (colors, plomes…); què els va extingir, a quina velocitat, per què i com (si és que es van extingir: recordem els ocells); quins sorolls feien per comunicar-se; de quina manera caminaven; a quines velocitats es movien…

Moltes d’aquestes preguntes no tenen resposta avui dia, però sempre hi ha quelcom que n’indica una o diverses de respostes. La ciència ho té això. Els fòssils són un objecte d’estudi científic perquè les preguntes ens les fem a partir de la troballa d’aquella peça amb aquella estructura. Aquesta peça serà revisitada una vegada i una altra pels paleontòlegs i passarà a formar part del nostre patrimoni científic. A la fi -un altre cop- un objecte del nostre patrimoni cultural, en particular del patrimoni paleontològic.

Va de contes

Continuem amb els infants de Sabadell? Quines havien de ser les representacions i les explicacions que aquells infants projectaven (model mental) quan se’ls enfrontava al seu patrimoni paleontològic? Parlant, parlant, la cap del departament d’educació del museu de l’ICP em va dir que cada any proposaven un tema per a un concurs de dibuix i de narrativa i que en tenia guardats de quan la proposta girava al voltant dels dinosaures catalans. La proposta era ideal i me’ls vaig llegir i –finalment– usar per a la meva recerca: ja tenia el material. Per tal de trobar una resposta a la meva pregunta, vaig analitzar-los.

Aquests contes es van realitzar prèviament al disseny de la recerca i això els convertia en un material òptim, en tractar-se d’una investigació exploratòria: una excavació de la imaginació d’aquells infants materialitzada en les seves històries. Aquesta excavació consistia a localitzar diferents conceptes que els infants relacionaven amb els dinosaures: vaig excavar-los de cada conte i els vaig apuntar a un full Excel. Cada conte, una línia; cada concepte, una columna; si el concepte apareixia en un conte, a la casella corresponent hi apuntava un 1, si no hi sortia, un 0. Això em va permetre analitzar el grau de similitud entre tots els contes, en funció del seu contingut comú en conceptes.

Com a part del context, en analitzar els contes, calia entendre que els infants projectaven el seu imaginari quan redactaven els seus contes. A més, aquest imaginari es nodria almenys de tres sumands: (1) elements fantàstics; (2) models mentals, que representen l’ordre de la seva realitat: les seves quotidianitats i els seus aprenentatges; (3) la icona de dinosaure: la imatge física i de comportament amb què la indústria audiovisual ha dotat als dinosaures. Tots aquests 3 sumands tenen una part de model científic: del que la ciència diu dels dinosaures.

El resultat d’aquests sumands és que cada infant té un model mental que serà més o menys proper al model científic dels dinosaures, model que en feia la comparació. Però, ull viu, que de la mateixa manera que als infants, aquells tres sumands (imaginació, model mental, icona) també afecten els adults. I aquests adults són els qui redacten articles de premsa o llibres, escolars o no, dirigits a infants; legislen sobre el patrimoni paleontològic o sobre el marc educatiu formal; i generen exposicions, programes televisius de divulgació o, fins i tot, pel·lícules.

Era evident, que tractant-se de dinosaures, amb 7, 8 o 9 anys, el model mental d’un infant estaria -en la majoria dels casos- allunyat del model científic. No va ser una sorpresa que als dinosaures se’ls imaginessin fent les mil i una, passant les mil i una aventures, essent de totes les formes possibles, comportant-se de manera més aviat humanitzada, defensant les seves cries o les d’altres: com és natural, amb l’empremta que pel·lícules com Jurassic Park, The Good Dinosaur (El Viaje de Arlo) o sèries com Dinosaur Train (Dinotren) tot barrejat amb informacions tretes de documentals i visites a museus.

A banda d’això darrer, un dels aspectes que més va captar el meu interès no va ser un altre que poder posar de manifest una confusió freqüent, fins i tot, entre adults: quan apareixien en els contes, gairebé la meitat dels infants tenia clar que la professió de qui estudia els fòssils era la del paleontòleg i una quarta part que era un científic; mentre que una tercera part pensava que aquest havia de ser un arqueòleg i en molt poques ocasions ho relacionaven amb l’espeleologia. Poques vegades algunes d’aquestes “professions” apareixien aparellades en un sol conte.

Resoldre confusions

Resoldre aquesta confusió no serà fàcil, però s’ha d’intentar. Confusions similars existeixen per a moltes altres professions i segurament en moltes d’elles les afecta a diferents nivells. Pel que fa als paleontòlegs i la paleontologia aquesta confusió es dóna en nivells tals com el legislatiu, l’educatiu (formal i no formal) i dels mitjans de comunicació. En el legislatiu perquè les lleis de protecció del patrimoni paleontològic solen estar incloses en les del patrimoni arqueològic i això dilueix les fronteres entre una professió i l’altra i ciència. En l’àmbit educatiu, perquè difícilment un mestre coneixerà els ets i uts de la paleontologia i o no en parlarà o els derivarà a les explicacions que puguin rebre en visitar museus, que a vegades poden ser decebedores en aquest aspecte.

En l’àmbit de la premsa, les notícies poden arribar a aportar dades errònies o malinterpretades, parlant de fòssils i dels arqueòlegs que els han estudiat o excavat. I, finalment, possiblement els màxims culpables que aquesta confusió existeixi: els paleontòlegs, massa vegades tancats als seus despatxos, entre fòssils, llibres, permisos d’excavació, informes administratius i allunyats de la divulgació del coneixement. Per això qui ha de començar a pensar en com resoldre aquesta confusió no som uns altres que els mateixos paleontòlegs.

Pep Aurell,

Paleontòleg i Gestor del Patrimoni Cultural.

 

 

Des que em varen proposar d’escriure aquesta curolla, he de reconèixer que em va fer particular il·lusió, tant pel fet de deixar enrere determinats formalismes acadèmics i escriure quelcom més amable, com pel fet de posar peu a terra i reflexionar sobre el perquè?, o el com?, de tot plegat.

En el meu cas, vaig tenir més o menys clar que volia estudiar Història i Arqueologia ja a la E.S.O., on em vaig engrescar amb les classes d’un dels meus professors, en Vicent Marí, les quals em portaren a cercar també les primeres lectures arqueològiques. D’això deu fer més de quinze anys (ara en tinc 31) i pel camí han passat ja una llicenciatura, un màster, un doctorat i multitud de projectes, excavacions, congressos, publicacions i altres vivències relacionades amb l’arqueologia.

Estrat Jove i la fornada del 2004

Imagín que deu ser habitual que tothom recordi amb nostàlgia l’etapa d’estudiant universitari… En el meu cas, aquesta va venir marcada per la pertinença a Estrat Jove, un col·lectiu d’estudiants d’Arqueologia de la U.A.B. amb el que, entre moltes altres coses, mirarem de completar les mancances d’un pla d’estudis sobre arqueologia encara diluït en la Llicenciatura d’Història. Fundàrem una revista, anomenada “Estrat Crític”, organitzàrem congressos (JIA2010), seminaris, cursos i una llarga llista d’activitats amb la voluntat de fer de l’arqueologia quelcom a l’abast i servei de tothom. Participàrem políticament de la vida universitària en anys molt complicats per les mobilitzacions contra el pla Bolonya. Intentàrem aportar quelcom a la construcció del nou Grau d’Arqueologia, amb més aviat poca fortuna, i debatíem sobre multitud de qüestions relacionades amb l’arqueologia, o no, però que ens enriquien col·lectivament. Malauradament, la precarietat amb què conviu la recerca en aquest país, especialment en les etapes formatives, ens va portar a cercar cadascú el nostre camí, en molts casos lluny de la U.A.B.

Prehistòria en illes de fenicis

Durant aquests darrers anys, he anat centrant la meva tasca investigadora en la prehistòria de les Pitiüses, particularment sobre els seus espais domèstics i la seva metal·lúrgia. Temàtiques que vaig escollir per a desenvolupar la meva Tesi Doctoral.

Cert és que la prehistòria ha estat tradicionalment la “petita” de l’arqueologia d’Eivissa i Formentera, especialment si es compara amb l’espectacularitat de les evidències que fenicis i púnics ens llegaren. No sabria dir exactament el perquè vaig acabar especialitzant-me en aquest període, però diria que la manca de dades o el desconeixement generalitzat que se’n tenia, varen ser-ne una de les motivacions principals. Particularment, m’interessava posar a prova alguns plantejaments que s’anaven repetint sobre les Pitiüses a l’Edat del Bronze, com per exemple el fet que aquestes illes romanien despoblades just abans de l’arribada dels fenicis o bé la relació i encaix d’aquestes amb els grups arqueològics de Mallorca i Menorca (Campaniforme, Dolmènic, Naviforme…), generalment molt millor contrastats.

Precisament la recerca d’aquestes motivacions és el que em va permetre sortir de la que, fins aleshores, era la meva universitat (la U.A.B.) i emprendre un camí que em va portar primer per la Universitat Pompeu Fabra i més endavant al C.S.I.C. de Madrid, entre altres centres.

El projecte ArqueoBarbaria

El projecte ArqueoBarbaria, va néixer amb l’objectiu fonamental de trencar amb el col·lapse que vivia la recerca prehistòrica a les Pitiüses, doncs feia més de 10 anys que no es portava a terme cap projecte d’excavació. En aquest sentit vàrem tenir molt clar que calia formar un equip interdisciplinari per tal de portar a terme la recerca amb les màximes garanties. Així començarem les excavacions al poblat de Cap de Barbaria II, on ja participen més de 15 especialistes.

Resumint, Cap de Barbaria II és un hàbitat a l’aire lliure, que fou objecte d’una primera fase d’excavacions entre l’any 1979 i 1987 i d’una segona fase d’excavació i restauració des de l’any 2012. D’aquestes investigacions se’n desprèn que romangué ocupat durant bona part de l’Edat de Bronze, aproximadament entre el 1.650 i el 850 cal ANE. El poblat presenta almenys nou àmbits diferenciats dels que en destaquen els tres de planta naviforme (àmbits 7, 8 i 9) que acolliren les principals activitats domèstiques d’aquestes comunitats, motiu pel qual disposen d’estructures complementàries al seu interior com, per exemple, llars de foc, banquetes, enllosats, ollers o cubetes d’emmagatzematge. La resta d’àmbits del poblat (1, 2, 3, 4, 5 i 6), de planta circular o arronyonada, acolliren altres activitats econòmiques com la talla de roques de sílex i calcàries, la fosa de metalls de coure i bronze, la producció de recipients de ceràmica, l’emmagatzematge de queviures, l’estabulació de ramats o l’abocament de deixalles. Dels seus pobladors sabem que basaren la seva subsistència en l’agricultura, la ramaderia, la caça d’aus, la pesca i la recol·lecció de mol·luscos marins. A més, s’organitzaren socialment d’una manera més o menys igualitària i en col·laboració amb la resta de comunitats del seu entorn. De la mateixa manera que mantingueren contactes puntuals amb altres comunitats de la Mediterrània des d’on obtenien recursos absents a Formentera com el sílex o el coure i estany necessaris per a la producció de bronzes.

D’altra banda, en el marc del mateix projecte també hem realitzat campanyes de prospecció en coves de La Mola, on s’ha pogut realitzar una petita intervenció a la Cova 127, una cova funerària de l’edat del bronze on hem pogut localitzar almenys dues inhumacions i diversos elements d’aixovar com botons de perforació en “v”, denes de collar o bols ceràmics. Tot plegat esperem que ens aporti informació rellevant sobre les pràctiques funeràries d’aquestes comunitats.

Arqueologia Social a Formentera

Des del començament vàrem entendre que el Projecte ArqueoBarbaria havia de respondre als principis de l’”Arqueologia social”, de manera que no entenem de forma independent els treballs de camp i de laboratori respecte de la tasca de difondre els seus resultats. Així, pensem que la creació de coneixement no acaba en un despatx a la universitat, sinó que es realitza en tant que és compresa i raonada per la societat, convertint-se, així, en anàlisi crítica des d’una perspectiva dialèctica de la història. Entenem, per tant, que socialitzar la informació generada mitjançant la pràctica arqueològica és part del nostre procés d’investigació i una cosa fonamental per transformar les dades que generem en coneixement socialment útil. Així, en el transcurs de les 6 campanyes realitzades, i durant els posteriors estudis, hem mirat de compaginar la recerca arqueològica i la socialització de tot el coneixement històric generat mitjançant multitud de canals i propostes (xarxes socials, blog, vídeo-diaris, conferències, exposicions, seminaris, vídeo-fòrums, excursions, visites guiades…). Donat l’èxit de la iniciativa que hem plantejat i d’altres similars, creiem que aquest tipus d’experiències poden convertir-se en una manera útil de relacionar la pràctica científica amb la societat que al cap i a la fi és qui n’aporta el finançament necessari per portar-la a terme.

Aquí hi trobareu més informació:

https://capdebarbaria2.wordpress.com/

Pau Sureda,

Arqueòleg

Quan fa deu anys (deu anys ja… vaja!) que treballes en el mateix, primer com a doctorand i desprès com a investigador post-doctoral, i una dia rebs un mail demanant-te que expliquis la teva curolla que t’ha portat a fer-ho, sents una mica de vertigen. Primer, per veure tan clara i sobtadament el temps que has dedicat a això al llarg de la teva vida “protoadulta”. I desprès perquè, tot i que en un repàs ràpid pots enumerar moltes coses fetes (projectes, excavacions, treballs de camp, de laboratori, textos, casos d’estudi, etc.), de cop et demanes: i quin és el propòsit de tot això? Què m’ha portat a treballar-hi durant anys? Per què els arbres, les plantes i la seva relació amb les diferents societats al llarg del temps?

En el meu cas particular, fa anys que la meva dedicació com a arqueòleg i arqueobotànic s’ha centrat en l’estudi de les relacions entre les persones i les plantes. Més concretament, entre societats humanes i el seu entorn forestal des d’una perspectiva arqueològica. Aquesta dedicació neix d’una relació dialèctica entre disciplines (ciències humanes i ciències naturals) i els seus objectes d’estudi (el que coneixem com a “cultura” i “natura”). I aquesta dialèctica apareix més prest del que un podria pensar, ja en l’època de l’escolarització quan, en acabar quart d’ESO el sistema educatiu et fa triar. Batxillerat de ciències humanes o de ciències naturals? Això amb setze anys… no és una tria fàcil si a un li desperta tant d’interès l’estudi de la història com de “la natura”, del paisatge o les plantes.

Ni ciències, ni lletres

Per diverses raons, entre elles la frustració de veure com un gran professor de matemàtiques no aconseguia fer despertar en un adolescent el gust per aquesta disciplina (no m’hauré disculpat mai prou!), vaig fer el batxillerat humanístic i la llicenciatura d’història. Un cop acabats aquests anys tancat a les aules, l’interès per les relacions entre les societats i l’entorn persistia i va influenciar de forma determinant la meva tria de a fer una tesina i una tesi doctoral precisament sobre aquests temes. Acabada la formació tan reglada i dirigida, amb programes d’estudi encorsetats des de dalt, vaig trobar la manera d’afrontar l’estudi del que m’interessava no des d’una perspectiva “estrictament cultural” ni “estrictament ecològica”. I l’arqueologia, i més concretament l’arqueobotànica, van ser un excel·lent entorn a per dur això a terme.

La possibilitat de viure un any a la Guinea Equatorial i dedicar la meva tesina a l’estudi de la gestió dels recursos forestals en els pobles d’ètnia fang d’aquest país centreafricà em va permetre veure clar que el meu objecte d’estudi, és a dir, l’ús dels arbres per part de grups humans, no es podia explicar des de perspectives “simplistes”. Les relacions socials que s’estableixen entre persones i arbres no es poden explicar exclusivament en funció a les qualitats fisicoquímiques o ecològiques de les espècies arbòries; ni al marge d’aquestes, atenent només conceptes socials o culturals. Cal tenir-ho tot en compte, posar tots aquests ingredients a l’equació i fer-los dialogar entre ells.

De l’Àfrica equatorial a la Mediterrània

Acabada aquesta primera tasca acadèmica, em vaig proposar fer el mateix tipus d’estudi a la prehistòria balear. Evidentment, això implicava molts canvis. De l’Àfrica equatorial a la Mediterrània. I del present al passat, a un passat llunyà, més de dos mil anys enrere. Però, tanmateix, l’interès era el persistent: entendre de quina manera les societats prehistòriques de Mallorca i Menorca es relacionaven amb les plantes i el paisatge. L’estudi etnobotànic a Guinea m’havia ajudat a entendre que societats diferents a l’occidental moderna (i les societats prehistòriques ho son, clar) estableixen aquest tipus de relacions de forma substancialment diferent de com ho fem, per exemple, a la Mallorca del segle XXI. I això no és una conclusió tan banal com podria semblar, tenint en compte que tant l’arqueologia com la botànica son ciències construïdes precisament des d’una perspectiva occidental i moderna.

Des d’un punt de vista metodològic, el camí a seguir estava més clar, establert pel que coneixem com a antracologia, la disciplina arqueobotànica encarregada de l’estudi dels restes de fusta i carbó apareguts en jaciments arqueològics (el nom prové del mot grec “anthrax – anthracos”, carbó). A partir de l’estudi d’aquest tipus de restes arqueobotàniques en diversos jaciments de l’Edat del Bronze i del Ferro a Mallorca i Menorca, l’objectiu era dual. Per un costat, es tractava de reconstruir en la mesura del possible com era el paisatge prehistòric a les dues illes. I, per altra costat, d’entendre com les societats prehistòriques hi interactuaren tenint en compte la gran diversitat d’usos materials de les plantes llenyoses en aquests grups. I amb aquest mateix rumb he seguit treballant, a Balears i a altres llocs de la Mediterrània, fins a dia d’avui.

Amb aquest tipus d’estudi, idò, hem pogut anar veient com el paisatge prehistòric no era gaire diferent de l’actual. Sembla que els pinars i, especialment, les màquies (o garrigues) obertes dominades per arbres i arbusts com l’ullastre, la mata, les estepes, els aladerns o el romaní, caracteritzaren el paisatge prehistòric de Mallorca i Menorca. Per altre costat, es feia evident la gran diversitat d’usos de la fusta, presència material dels arbres al paisatge, per part d’aquestes societats. Un ús fonamental fou el consum de llenya com a combustible, ja que cal tenir present que fins a la molt recent i parcial generalització dels combustibles fòssils des de la segona meitat del segle XX, la fusta ha estat la principal font d’energia de les societats humanes.

Així mateix la fusta fou emprada per a construir edificis, per a fabricar objectes o durant diversos actes ritualitzats vinculats, per exemple, al tractament funerari dels difunts i de la seva memòria.

L’ocupació humana de tots els ecosistemes de Mallorca i Menorca: implicacions paisatgístiques.

Hem anat veient com aquests usos de la fusta d’arbres i arbusts i, com dèiem, especialment l’ús recurrent i diari d’aquesta com a combustible per a un gran diversitat d’activitats domèstiques (cuinar aliments, escalfar aigua, il·luminar), artesanals (construcció, fabricació d’objectes, producció ceràmica i metal·lúrgia) i rituals, no va implicar grans transformacions del paisatge. Sembla que des del moment en que trobem grups humans habitant de forma permanent tots els ecosistemes i indrets geogràfics de Mallorca i Menorca, la relació entre aquests i el paisatge forestal es va anar desenvolupant de forma estable i duradora. És a dir, això es va fer sense comprometre ni la satisfacció de les necessitats socials ni la reproducció de les espècies forestals.

Igualment, veiem que al llarg d’aquest període de temps aquesta gestió dels recursos forestals va anar variant al ritme que ho feien altres aspectes socials i culturals d’aquests pobles prehistòrics. En aquest sentit ha estat especialment rellevant veure com la relació dels grups humans amb el paisatge vegetal ha anat evolucionant paral·lelament als canvis en l’ús de l’arquitectura monumental ciclòpia*. Evidentment, aquest tipus de manifestacions culturals, com les navetes d’habitació, els talaiots o plataformes esgraonades i altres tipus de monuments, suposaren la materialització de diverses maneres canviants i dinàmiques d’entendre, ordenar i viure en el paisatge al llarg de la prehistòria.

Hem pogut veure que, de la mateixa manera que les estratègies arquitectòniques i monumentals van anar variant a mesura que ho feien les concepcions del territori, també s’anaren transformant les lògiques i paràmetres amb que els pobles prehistòrics es relacionaren materialment amb l’entorn, amb les plantes i amb el paisatge.

La història dels boscos i del paisatge

Tots aquests aspectes m’han permès treballar en l’estudi del que coneixem com a paisatges culturals. És a dir, la manifestació de com els grups humans entenen el seu entorn i s’hi relacionen materialment, tenint en compte tant la dimensió ecològica (“natural”) de l’entorn com l’especificitat cultural en que cada societat humana el percep i s’hi relaciona. Això ens permet anar veient, doncs, quin fou el rol cultural dels arbres i del paisatge en les societats prehistòriques. I, a la vegada, conèixer la història i el passat dels boscos i dels paisatges actuals a les Balears. En certa manera, aquesta tasca ha estat, i continua essent, una manera de fer visible el rol cultural dels arbres, de “fer-los contar la història” de les societats prehistòriques balears, com ho feia l’olivera del còmic que llegíem quan érem petits a l’escola (i ens esforçàvem molt a la classe de matemàtiques…).

Llorenç Picornell Gelabert

Investigador post-doctoral al Muséum National d’Histoire Naturelle de París

tokelau24@gmail.com

* Arquitectura ciclòpia: feta amb grans blocs de pedra sense tallar i sense fer ús de cap tipus d’argamassa. És la tècnica arquitectònica amb la que s’han construït els principals monuments de la prehistòria balear. La tècnica constructiva es basa en la confecció de dues filades paral·leles d’aquests blocs de pedra amb un rebliment intermig de macs més petits.

El primer cop que vaig optar a una feina en el món de l’arqueologia, el responsable de l’empresa que oferia el lloc de treball -professional del mateix sector- manifestava obertament les seves reticències respecte a la contractació de dones, el món femení no hi cabia. Finalment, la tenacitat d’alguna precursora i el meu desig per poder dedicar-me a què més em seduïa en aquells temps, van aconseguir que hagin passat 16 anys treballant en aquest àmbit. 16 anys dedicant-me de manera professional al món de l’arqueologia, la recerca i la divulgació del patrimoni dins de tot el territori català.

D’ençà que vaig iniciar els meus estudis d’Història a la Universitat de Barcelona, vaig comprendre que molt de què aprendria a la facultat mai em serviria per res, i, a banda d’aquesta constatació, molt pitjor va ser comprovar que, tant el relat històric com la docència, sovint deixaven de banda la presència dels subalterns, dels “diferents”, en els continguts de les matèries. Fer Història sense incloure-hi els marges, els ocults o els incòmodes no és una altra cosa que seguir jugant-li el joc al patriarcat i a l'”statu quo” imperant.

Reivindicant altres discursos

Per sort, a la facultat sonaven algunes veus diferents, col·lectius que reivindicaven altres discursos i algunes professores (Milagros Rivera, Teresa Vinyoles, Mary Nash, Mercedes Vilanova o Dolors Molas i les seves companyes de Tacita Muta) que provaven de fer-nos arribar noves visions del passat i, sobretot, noves fonts en què basar les nostres recerques. Així que de nosaltres depenia, com a estudiants, prendre les eines que ens lliuraven o bé, seguir alimentant una Història feta a mitges.

Han passat els anys, i em permetreu que aprofiti aquestes línies per fer balanç personal. D’entrada ja us puc dir que, fa escassament un parell d’anys, novament em vaig retrobar amb la sensació que descrivia al principi. En formar part de l’equip d’excavació en un projecte a la ciutat de Barcelona, el contractant, responsable d’una important firma del món de la construcció, es queixava, en plena visita d’obra, de la nombrosa presència femenina, posant en qüestió la solvència laboral de les integrants de la plantilla. Per moltes de nosaltres això no és nou, com tampoc ho és no disposar moltes vegades ni d’un petit lavabo d’obra en condicions. Però escoltar aquelles afirmacions més de deu anys després, em va causar desencís i, alhora, moltes ganes de seguir reivindicant espais i punts de vista alternatius.

Per sort, avui en dia, dins del sector de l’arqueologia no necessitem mesures per garantir l’equitat, perquè, de forma natural, el nostre és un món bastant paritari en el que, treballar braç a braç (sovint amb operacions amb gran desgast físic associat), permet reconèixer i conèixer a l’altre, sigui quin sigui el seu gènere.

Arqueologia en femení

Seguint amb el balanç, hi ha una nova fornada d’arqueòlegs i arqueòlogues que, des del món universitari, semblen recollir el testimoni d’aquella “arqueologia de les dones” defensada per l’Encarna Sanahuja, fa uns anys, o la Dra. Cristina Rihuete, encara avui a la UAB; introduint la perspectiva de gènere, i també el de les minories, dins dels projectes de recerca.

Però si alguna cosa m’ha sacsejat en tot aquest període, aquesta ha estat la divulgació del coneixement històric. Des de fa uns anys, compartesc amb bons companys de camí el projecte d’AURA, didàctica i difusió cultural, entitat orientada a la socialització del patrimoni des d’un vessant amena i educativa. Gràcies als diferents encàrrecs i propostes que hem anat elaborant, hem pogut dedicar-nos de manera activa a la recuperació d’alguns relats que, fins ara, havien restat oblidats o ignorats. En les activitats que desenvolupem intentem incloure sempre referents masculins i femenins (ja siguin tallers didàctics, ja siguin visites culturals). Quan escrivim guions per a visites guiades o dramatitzacions, incloem veus femenines que rescaten memòries d’altres vivències i les fan també protagonistes. No busquem una paritat artificial; creiem, com a historiadors, que cal que totes les veus siguin escoltades.

Aquesta modesta experiència em porta a poder afirmar que resten molts buits encara per omplir, especialment en l’àmbit educatiu de les Ciències Socials, sovint massa afectat pels llocs comuns i per referents repetitius (quan deixarem de parlar de la Prehistòria dels caçadors i les recol·lectores?, quan veurem alumnes estudiant el paper de científiques com Jane Goodall, Josefina Castellví o Rita Levi-Montalcini? quan visualitzarem a les dones que, en la Guerra Civil, en la Primera, Segona o la guerra que sigui, han estat violades o abusades?).

On són les dones?

A Catalunya, algunes professionals del món de la comunicació, el periodisme i la literatura porten uns mesos articulant el col·lectiu OnSónLesDones amb el qual tracten de posar en evidència les diferències en la representació d’homes i dones en els mitjans de comunicació. Actives a xarxes i en diferents suports, denuncien la perpetuació de rols que invisibilitzen les dones, la presència de continguts esbiaixats i la manca d’atenció a algunes vivències de gènere. Em pregunt si, des del patrimoni, des de la divulgació històrica, podríem dur a terme una iniciativa semblant…perquè és ben evident que si el de les dones, i altres col·lectius que s’han tingut al marge, avui en dia estem subrepresentats als mitjans, les mancances de visibilitat al llarg de la Història, són alarmants.

Crec fermament que, des del patrimoni, la recerca, els centres museístics i altres espais culturals, tenim encara molt a fer, des d’auto-diagnosi a revisió de continguts, publicacions, temàtiques expositives, etc. Per tot plegat calen esforços humans i econòmics, fomentar la investigació, dotar als escolars de nous models, rescabalar les figures que hom ha deixat en segon pla…(1) Hi ha encara massa memòries, persones, objectes, espais i preguntes que esperen un tracte digne i una resposta que no sigui de pur tràmit.

Montse Piñeiro
@montsepineiro
Arqueòloga. Difusió del patrimoni cultural.

(1) Un bon exemple és l’obra “L’exili violeta” en la que l’escriptora Marta Pessarrodona recuperava el paper de nombroses dones del món de la cultura en el gruix dels exiliats per la Guerra Civil Espanyola.

Patrimoni en femení

Ruta dels Refugiats de la Guerra Civil, realitzada la tardor de 2016 a la Garriga, ideada i executada per AURA, didàctica i difusió cultural.

Arqueologia en femení.

Arqueologia i ensenyament

Durant els meus anys d’estudiant d’arqueologia a la universitat, quan començava a pensar en possibles temes per a un treball de màster o de doctorat, donava sempre per suposat que, al marge del context històric, el meu objecte d’estudi serien artefactes prehistòrics: de material ceràmic, metal·lúrgic o lític. Estava fascinada amb els artefactes, tant de “caràcter útil” com de caràcter simbòlic. Em seduïa la idea de poder reconstruir tota la vida d’aquells objectes, partint de l’esquema de producció-distribució-consum. Així com la importància del context arqueològic, en tant que dóna significat històric als apreciats artefactes.

Quan em varen proposar la idea de centrar-me en estudis de territori i arquitectura monumental pel meu treball de doctorant, em vaig sentir descol·locada i quelcom incòmoda amb el tema i abundants interrogants i inseguretats em varen sorgir.

El procés de desenvolupament del treball de tesi ha representat tot un descobriment i presa de consciència del potencial dels estudis de territori a Mallorca, posant al centre l’arquitectura monumental. No parl del que jo, dintre del temps limitat que tinc per acomplir aquest treball de tesi, pugui arribar a investigar, sinó del que es pot arribar a realitzar i el que queda per analitzar a Mallorca. A Mallorca gaudim d’una producció científica considerable pel que fa a la Prehistòria, que ha permès entreveure, a grans trets, el desenvolupament històric, definint els diferents processos de canvi d’organització social i les manifestacions arqueològiques que s’hi poden associar.

A més, a Mallorca, tenim un tresor des del punt de vista arqueològic: la pedra. L’abundància de pedra, que ha estat tan maleïda a l’hora de treballar la terra, ens ha permès tenir un patrimoni perdurable, visible i monumental, que espera els arqueòlegs i arqueòlogues durant mil·lennis, moltes vegades, pràcticament intacte.

Pel que fa al meu projecte de tesi, em centr en els talaiots, les estructures més emblemàtiques de la prehistòria Balear; sempre presents en pràcticament tots els estudis arqueològics però orfes d’un estudi en global recent. Durant els meus recorreguts per diferents racons de Mallorca, intentant trobar i interactuar amb els meus estimats talaiots vaig haver de ficar-me en moltes garrigues, camps de càrritx i esbarzers  ̶  que decoraren les meves extremitats  ̶  i saltar moltes parets seques. En tant que gran part del sòl de Mallorca està en mans privades, la recerca dels talaiots va implicar relacionar-me amb tot de propietaris i propietàries i veïnats i veïnades, de diferents nacionalitats i actituds davant les meves visites i davant els tresors arqueològics que es troben dintre de les seves contrades.

La conversa amb aquests individus sempre dóna informació d’interès sobre les restes arqueològiques de l’entorn, sobre les que encara aguanten i les que visqueren dies millors. Però també m’ha aportat dades interessantíssimes sobre la seva relació amb el patrimoni; fins a quin punt coneixen l’existència d’estructures amb valor patrimonial i com hi interactuen. La monumentalitat de les restes arqueològiques ha fet que siguin estructures difícils de destruir. Això s’ha concebut com a quelcom molest o, contràriament, ha suscitat certa simpatia. La conseqüència pràctica ha estat la seva preservació i en alguns casos s’han integrat en l’arquitectura actual, sent un element més de decoració al jardí o utilitzant-se com a galliner o com a paret divisòria.

A nivell local immediat els talaiots es coneixen, formen part del paisatge social i fins i tot poden seguir sent espais útils en ple segle XXI. Ara bé, aquest munt de pedres manquen de context històric i patrimonial. Es veuen com a punts aïllats en el territori, sense significat. No es coneix l’abast del fenomen que portà a construir-los i a utilitzar-los i per tant no existeix una relació entre ells, no s’entenen en conjunt per part del públic mallorquí. Mancam d’una apreciació a nivell local del patrimoni, i segons el meu parer aquesta és la base per a construir una consciència patrimonial a Mallorca.

Monuments Prehistòrics, reflexionant sobre la qüestió

La solució? Requerírem de més pàgines per oferir una resposta, però posar al centre l’arquitectura monumental, com a recurs per amerar d’història el paisatge, pot ajudar. No vull defugir de les intervencions arqueològiques que persegueixen revelar les diferents esferes de la vida social de les comunitats prehistòriques  ̶ excavant tot tipus d’estructures i recuperant tot tipus de materials amb un profund potencial informatiu–. Però l’arquitectura monumental permet bastir fàcilment de significat arqueològic els municipis, per la seva perceptibilitat i clara associació amb estructures amb contingut històric.

La situació ideal seria que iniciatives patrimonials locals anassin seguides de projectes a nivell d’illa de major envergadura, que col·locassin l’arqueologia de Mallorca al lloc que es mereix. Però com a mesura d’urgència i treball de base comencem a netejar, consolidar, divulgar i investigar estructures claus de cada poble i ciutat, les quals han d’esdevenir punts de referència. Utilitzem l’arqueologia per a crear espais de socialització a nivell local on es construeixi coneixement i es recreï cultura.

Maria Gelabert,

Arqueòloga i doctorant per a la Universitat de Kiel, Alemanya.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Armea, ¿Cómo empezó todo?

Os pongo en antecedente: Como en otras muchas ocasiones el descubrimiento fue por casualidad, Manuel Losada, vecino octogenario que buscaba el marco de su finca descubre lo que fue presentado en riguroso directo como un posible santuario galaicorromano, hablamos del “Monte del Señoriño”. Ante la gran expectativa que se generó el ayuntamiento de Allariz decide realizar una intervención arqueológica en el Conjunto arqueológico de Armea, situado en la parroquia de Santa Mariña de Augas Santas, perteneciente al ayuntamiento ourensano de Allariz, Galicia, esta actuación es realizada en los veranos de 2011 y 2012 por la Universidad de Vigo.

Siguiendo el modelo de otras excavaciones, en paralelo a las mismas se informaba de forma inmediata de los avances de la investigación y para ello usan el lenguaje audiovisual, mientras se realizaban las excavaciones en los veranos de 2011 y 2012 los técnicos explicaban día a día sobre los trabajos o de nuevas líneas de investigación alejadas de la primera hipótesis de un santuario.

Eran mucho los turistas, curiosos o vecinos los que se acercaban tanto durante las excavaciones como después de ellas y querían saber de la zona y su patrimonio y de la excavación, y ahí empieza nuestra historia y relación con el “recurso patrimonial”.

Una vez finalizada la actuación arqueológica en el conocido como Monte del Señoriño era el momento de planificar un programa interpretativo estable para esa zona repleta de historia y patrimonio, existían un panel y una ruta de baja intensidad conocida con “Roteiro Arqueológico-Etnográfico: Armea-Santa Marina de Augas Santas”. [1] pero resultaba insuficiente.

Nuestra propuesta para la elaboración de un programa de dinamización quedaba condicionada entre otras por una imagen corporativa y de marca unitaria para todo el conjunto arqueológico ya prefijada.

¿Qué, por qué y cómo lo hicimos?

Contábamos con una dificultad cualquiera de las ideas que se nos ocurrieran tendrían que adaptarse a la ruta ya existente por eso nos decidimos a orientar nuestro programa hacía el diseño de un itinerario interpretativo guiado entretenido pero educativo. Se planifico un itinerario temático que emplearía los recursos ya existentes, panel, folletos, senderos, pero también crearíamos otros recursos nuevos, más acordes con la línea de la cooperativa Xeitura: gestión del Patrimonio Cultural.

Diseñamos dos paneles interpretativos para el yacimiento arqueológico del Monte del Señoriño. Ambos respetando la imagen corporativa creada con anterioridad pero procurando adaptar su contenido y diseño a las técnicas de la Interpretación Patrimonial (Sam Ham, 2015).

Los paneles son de formato rectangular panorámico, primando la imagen sobre el texto (relación imagen sobre texto al 60%) y aunque en este se tuvo que mantener la tipografía corporativa anterior, no se justificaron los textos, se acortaron los párrafos y se combinó pregunta-respuesta para facilitar la lectura. El fondo mantuvo su color gris corporativo pues respeta los contrastes de accesibilidad.

El lenguaje empleado en el texto, es directo y asertivo en el que se provoca al lector con preguntas, verbos activos, analogías y metáforas, no es rebuscado, sino coloquial, evitando caer en el uso excesivo de datos y vocabulario técnico.

Para seguir con la línea de emplear un lenguaje audiovisual nos valimos de los conocidos códigos QR que permiten al visitante ver y escuchar, entre otros, a Manuel Losada hablando de su descubrimiento o al director Adolfo Fernández explicando la excavación arqueológica in situ.

En cuanto a las imágenes del panel se emplearon en vez de copias o réplicas, imágenes de las piezas en su estado original y fotografías a tamaño real de las cerámicas sin reconstruir. Para evocar una situación imaginaria y que fuera más fácil la comprensión de los restos arqueológicos dado que el yacimiento del Monte Señoriño, no conserva estructuras que faciliten su interpretación se recurrió a la recreación ideal de una escena en el yacimiento por parte de Carlos Matos.

Pensando en un público infantil y juvenil, y en colaboración con ayuntamiento y Universidad, se diseñó e implementó un paquete interpretativo específico para menores. Coincidiendo con las campañas de excavación en el castro de Armea, se creó en un solar próximo a la misma y dentro del propio yacimiento un pequeño arqueódromo, recreando una excavación arqueológica similar a la que acababan de visitar. De este modo y mediante el uso de material arqueológico (pinceles, fichas…) los menores descubren las técnicas y análisis de estudio básicas de esta ciencia auxiliar. Una actividad formativa complementaria a la ruta interpretativa previa de formato “geocaching” o “búsqueda del tesoro”.

Los objetivos de este programa se centraban en promover en los participantes el conocimiento del método arqueológico de una manera amena y atractivo, acercar el conocimiento histórico a través de los elementos de la cultura material visibles en el conjunto patrimonial y concienciar sobre la necesidad de su preservación y custodia.

En cuanto a la ruta, el discurso es una mezcla entre leyenda y realidad arqueológica, pues la una sin la otra no es comprensible y las dos giran en torno a la figura de Mariña. “Piedras que hablan” es un paseo entre la historia y las leyendas de un lugar mágico.

Esta ruta interpretativa fue diseñada empleando como base la ya creada pero procurando adaptar su contenido y diseño a las técnicas de la Interpretación Patrimonial. Lo primero fue reducir su distancia a 1.5 km desde el aparcamiento de Armea para poder aumentar el peso interpretativo de las 9 paradas, la secuencia es la siguiente:

  • Aparcamiento: bienvenida e información básica y normas de seguridad
  • Paradas 1 y 2: La relación de la sociedad con el patrimonio su mejor ejemplo el Museo Vivo de Armea. Uso actual de restos arqueológicos. Items: protección, respeto, cautela, interés…
  • Paradas 3 y 4: La leyenda de Santa Mariña y la Pena Mora. Items: etnografía, leyendas, empatía, simbolismo…
  • Paradas 5 y 6: El erudito F. Conde Valvís y el descubrimiento de una ciudad. Items: historia, arqueología, romanización…
  • Parada 7: El entorno natural. Items: paisaje, geografía, medio, Ourense, abandono…
  • Parada 8: El último descubrimiento: El Monte del Señoriño. Items: investigación, misticismo, recursos….
  • Aparcamiento: conclusión, recapitular y reforzar el tema.

Que conclusión sacamos de nuestra labor hasta ahora?

Sin duda falta mucho trabajo por hacer y muchos recursos por explorar en este fantástico conjunto patrimonial: visitas nocturnas o teatralizadas como las que cada año representa los vecinos de la parroquia en la conocida como Procesión de los pendones, integración del elemento etnográfico en la lógica discursiva y narrativa, nuevos talleres sobre la riqueza natural del entorno “Arte en el bosque” ya en proceso. Incluso falta mejorar las infraestructuras e instalaciones pero sin tener que apostar por el obsoleto modelo de Centro de Interpretación tradicional (Serantes, 2011): aparcamiento, señalización, accesos para personas con movilidad reducida, áreas de recreo, fuentes, etc.

Queda mucho por hacer pero queremos seguir por el camino que empezamos sin desviarnos y tomando como brújula la cooperación. Hemos sido capaces de conciliar en armonía las demandas de todos los agentes implicados: administración, instituciones, empresas y comunidad local por ello queremos seguir garantizando la investigación y conservación del recurso al tiempo que mejoramos su reconocimiento, un trabajo colectivo del que todas debemos sentirnos orgullosas.

Martiño Vázquez Mato, Begoña Garrido Labrador, Manuel Gallego Alves

Xeitura: xestión integral Patrimonio Cultural

www.xeitura.com

[1] Disponible en: http://es.wikiloc.com/wikiloc/view.do?id=1946384