Blog

El passat 18 de febrer vam participar d’un dels capítols del Balears fa Ciència, un magnífic programa de divulgació científica, conduït per Adrian GC, de sobrenom El Físico Barbudo, i n’Ana Payo Payo, oceanògrafa de mena i lluitadora on les hi hagi, i Enric Culat com a veu en off, i la producció de MOM Works i Cinètica per IB3 Televisió, que compta amb el finaçament de la FECYT i el suport de la Direcció General d’Innovació del Govern de les Illes Balears.

Tot fet amb molt amor i humor… a Balears fa Ciència

Doncs aquí ens teniu, a Daniel Iranzo i Albert Forés Gómez, Aldarq, intentant divulgar el patrimoni arqueològic de Mallorca d’una forma distesa. Desitgem que us agradi aquesta petita intervenció i el programa en general.

Aquí teniu la nostra intervenció:

http://ib3tv.com/carta?id=5aebf5e3-fa17-49c3-a851-01abae3d4993&type=TV&t=1472&f=1789

I aquí el programa sencer:

http://ib3tv.com/carta?id=5aebf5e3-fa17-49c3-a851-01abae3d4993&type=TV

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

 

Cal dir que aquesta curolla ha significat per mi una gran alegria i alhora un repte, del qual no puc més que donar gràcies a l’oportunitat que m’ha proporcionat Aldarq.

Tots els arqueòlegs i mestres que m’han estat ensenyant l’ofici, han insistit en el fet que la part més fonamental del treball és la difusió de tota la nostra feina i de com aquesta ha d’arribar a un públic més ampli, sense  coneixements específics en la matèria. Abans de tractar la meva curolla arqueològica, voldria comentar els meus inicis dins aquest món.

La terra guarda molts tresors

Uns dels meus primers records, que mai oblidaré, fou quan em varen regalar el meu primer càvec. Em digueren: «la terra guarda molts tresors, mai saps què hi pots trobar davall». Aquest fet despertà el que seria la meva gran passió d’avui dia que és l’Arqueologia.

Em passava tots els capvespres dels caps de setmana a un tros de terra que tenien els meus avis. Feia forats i cercava aquells tresors que es veien a les pel·lícules. Amb la imaginació del nin que era, pensava que aquelles pedres que trobava formaven part d’antigues civilitzacions. Passaren els anys i tot i que encara no sabia el que era l’ofici d’arqueòleg, jo seguia pensant amb tot allò que es podia amagar la terra, de com seria i com em sentiria si descobria alguna troballa.

A secundària m’apassionaven les classes d’història i a batxillerat vaig prendre el camí de les Humanitats, estudiant grec i llatí on ja m’encaminava cap a l’estudi de la Història. Un dia, un bon company, que ja era universitari, em va convidar a anar a l’Arqueòdrom de la Universitat de les Illes Balears, quan aquest encara era un projecte pilot. La meva emoció era espectacular, estava a batxillerat i aniria a la universitat a fer el que m’agradava! Qui m’hagués dit en aquell moment que amb els anys jo acabaria tenint l’oportunitat d’esser monitor d’aquest mateix Arqueòdrom…

Difusió, difusió i difusió

Els meus inicis foren de la mà d’arqueòlegs com Pablo Galera i Jaume Deyà, al jaciment d’Almallutx. Llavors vaig entendre que aquest món, tot i comptar amb molta vocació, ganes i passió per a dur endavant els projectes, necessitava alguna cosa més: el suport de la gent. Gràcies a campanyes de crowdfunding, a través de les xarxes socials, retalls en premsa i televisió les campanyes arqueològiques s’han pogut dur a terme, sempre que el Gorg Blau ho ha permès. En aquell moment, vaig entendre que l’Arqueologia no podia restar sols en els àmbits acadèmics, sinó que a través de la difusió havia de ser capaç d’arribar a un públic molt més ampli.

Els anys varen anar passant, vaig anar aprenent de tots aquells mestres de la Universitat. Ells m’ensenyaren que la realitat acadèmica era sols una petita part de tot el treball arqueològic. La difusió era el camí a seguir, tant per arribar al públic generalista, com per a continuar formant-me.

Per aquest motiu, gràcies a plataformes com Youtube o Facebook, em vaig assabentar que es realitzaven campanyes d’excavació al jaciment de Can Blai, Formentera. Una de les meves passions ha estat l’Antiguitat Tardana i el Baix Imperi Romà. Aquests períodes s’entrellaçaven amb l’arqueologia militar, i tots aquests elements es donaven al jaciment formenterer. S’obria una oportunitat que no podia deixar escapar. Amb l’arqueòleg Ricardo González, vaig apreciar el que havia aprés a la carrera sobre els distints corrents de pensament historiogràfic. En aquest cas vaig conèixer l’escola francesa. Un cop més, la difusió i les TIC havien estat un factor clau en la realització d’un projecte, i en la meva la formació personal.

Arqueòdrom i més

Vaig continuar descobrint la importància de la difusió. Al llarg de la meva experiència a l’Arqueòdrom i amb el treball que vaig fer amb els més menuts. Allà es realitza un treball de difusió, alhora que de conscienciació i educació per a la protecció del patrimoni. M’il·lusiona pensar que tal vegada, amb la meva aportació, he despertat el mateix sentiment que tinc jo per l’arqueologia.

El darrer exemple que vull destacar és el més recent. Aquest estiu vaig tenir l’experiència de poder apreciar tota la vida d’una peça arqueològica; des del moment de la seva troballa, passant per la neteja i restauració, fins a l’exposició al museu. Parl de la feina que vaig fer al jaciment de Son Peretó, Manacor, al costat de Mateu Riera (Director de la Secció d’arqueologia del Col·legi oficial de Doctors i Llicenciats en Filosofia i lletres en Ciències de les Illes Balears). El resultat final ha estat l’exitosa inauguració de la nova sala de l’Antiguitat Tardana del Museu de Manacor. També he comprovat el paper fonamental que hi juga la difusió. La publicitat que s’ha donat abans de realitzar les campanyes arqueològiques i com els mitjans de comunicació han tractat la temàtica.

Sense els recursos de les xarxes socials i els mitjans de comunicació, aquesta ciència quedaria arraconada i quasi oblidada. És per això que són tan importants, i contribueixen en la difusió dels descobriments diaris. Donar a conèixer i fer-ne difusió és tan important com qualsevol altra notícia.

Recursos per a la difusió

La manca de recursos dificulta el foment de l’Arqueologia. Aquesta podria contribuir a fer que els visitants forans coneguessin el nostre ric i ampli patrimoni.

Una aposta clara pel turisme cultural generaria recursos econòmics. Aquests possibilitarien la generació de rutes, especialització de professionals en el guiatge turístic i altres accions relacionades. És aquí on les xarxes socials i els mitjans de comunicació podrien intervenir positivament. Cal una aposta positiva vers la protecció dels béns, evitant la degradació d’aquests.

Mallorca és una illa excepcional pel que fa quant a jaciments. N’hi ha uns tres mil, quasi un per quilòmetre quadrat. Per tant, com és que hi ha tanta ignorància i una visió tan limitada de la nostra història? Aconseguir implicar a la societat i als governants en la protecció, estudi i gaudi és un dels principals reptes a assolir. Hem d’aprendre a estimar la nostra història, construïda al llarg dels mil·lennis, i de la que en podem gaudir avui dia.

Sebastià Amer,

Estudiant de Grau i Arqueòleg

El meu interès per l’arqueologia i els jaciments arqueològics va néixer quan era un nin. Recordo que en tenir 8 o 9 anys els meus pares m’acompanyaven els divendres horabaixa al quiosc del barri per poder gastar-me la meva setmanada (100 o 200 pessetes!). Moltes vegades comprava còmics i alguna llepolia, però en altres ocasions recordo comprar fascicles de qualque col·leccionable d’arqueologia. No eren publicacions destinades a nins tan petits i no crec que comprengués els textos que tenien, però sí que recordo amb vivesa les fotos de llocs exòtics (les piràmides, el Partenó…) i d’objectes meravellosos (per exemple, em fascinava la màscara mortuòria d’Agàmmenon). Així, amb el temps, davant la pregunta que en feia qualque adult sobre què volia ser de gran responia invariablement: vull ser arqueòleg.

Però, el desig infantil de ser arqueòleg es va anar difuminant amb el temps. Suposo que les raons d’això foren molt variades i complexes. Tot i que, reflexionant sobre el tema 30 anys després (i amb els riscs inherents de reconstruir la meva infantesa mitjançant la memòria personal) penso que hi va haver al manco dos aspectes clau en aquest procés. Per una banda, ni els meus pares ni la meva família sabien res sobre l’arqueologia de Mallorca (tal vegada vinculat al fet que tots eren fora de l’illa i no tenien més que educació bàsica). Tampoc vaig trobar cap mestre o mestra que sabés canalitzar els meus interessos. Així, tinc record que en moltes ocasions els adults, davant el meu interès per dedicar-me a l’arqueologia, em senyalaven que la meva idea no era massa viable, ja que “no quedava ja res per descobrir”.

Per una altra banda, en aquells moments era un nin amb bones notes a l’escola i això suposava que el camí natural era que jo estudiés alguna carrera “bona i amb futur”, que sempre implicava estudiar ciències. Així, i després d’una adolescència moguda i certament despistat respecte al que volia estudiar, vaig acabar a la Universitat estudiant Física.

El meu camí cap a l’Arqueologia i els seus jaciments.

Però, després d’un primer curs molt decebedor (més per raons personals que pels mateixos estudis) vaig veure que allò no anava amb jo i vaig decidir passar-me a història. Encara així, en un primer moment no tenia interès a especialitzar-me en arqueologia, ja que estava més interessat en la història contemporània, tractant d’entendre el món en què em movia. Tot això va canviar en començar segon de carrera. Va ser quan em vaig trobar amb un professor, Tomeu Salvà, que va aconseguir revifar el meu interès per l’arqueologia, concretament per la prehistòria de Mallorca.

Les seves classes, el seu caràcter proper i amigable i, sobretot, l’oportunitat que em donà de començar a participar en el Projecte Closos, primer com a estudiant cada vegada amb més responsabilitats i després com a codirector, juntament amb el bon ambient i els amics i amigues que vaig fer allà varen ser claus per decidir-me a especialitzar-me en arqueologia i prehistòria.

Així, i tal vegada vinculat a la història personal que us he contat, un eix central de la meva trajectòria dins l’arqueologia (15 anys ja) ha transcorregut fent especial èmfasi en la divulgació de l’arqueologia. Així, des del Grup de Recerca ArqueoUIB i des del Projecte Closos he tingut la possibilitat (juntament amb moltes altres persones, mai ha estat un camí solitari) de poder desenvolupar una gran quantitat de projectes destinats a acostar l’arqueologia i la prehistòria al públic en general: els camps de treball a Closos, en el que han passat centenars de persones de diferents parts del món per aprendre la metodologia del treball de camp i alguns aspectes sobre la prehistòria de Mallorca; les nombroses visites guiades, conferències, xerrades, excursions, etc. sobre Closos i altres projectes destinats a la comunitat local i turistes;

Per acabar, les cinc edicions de la Diada Closos Viu la Prehistòria!, on d’una manera divertida on tant adults com infants gaudeixen de la nostra prehistòria; la posada en marxa del Projecte Arqueòdrom de la UIB, pel qual cada any passen centenars d’estudiants d’instituts per convertir-se en arqueòlegs i arqueòlogues per un dia, etc.

He volgut fer aquesta presentació personal per tractar de contextualitzar la curolla que vull desenvolupar aquí. Crec fermament en la necessitat de divulgar el patrimoni arqueològic, de fer-lo arribar a tota la societat, tant per qüestions personals com per altres de caràcter tècnic i professional en les que no entraré. Així, vull aprofitar l’espai que m’han ofert n’Albert i en Dani per fer una proposta que (crec) podria ajudar a visualitzar i fer més present el patrimoni arqueològic de la nostra illa entre la societat en general.

Una història d’amor i compromís: com a les Balears es varen protegir més de 2.000 jaciments arqueològics.

Ja fa cert temps que al fer una visita guiada, xerrada, classe o conferència i xerro sobre l’arqueologia a Mallorca faig una pregunta “trampa” als participants: ¿quants de jaciments arqueològics penseu que hi ha a Mallorca? Les respostes que normalment em donen dista molt de la xifra real. En el millor dels casos solen contestar-me que unes poques desenes (baixa encara més si els demano quants n’han visitat). La resposta correcta sobta molt a la gent (que és l’efecte que vaig cercant): a Mallorca hi ha aproximadament 3.500 jaciments arqueològics. És a dir, hi ha un jaciment arqueològic cada quilòmetre quadrat. Aquest inici em serveix en moltes ocasions per despertar l’interès dels meus interlocutors i per poder reflexionar conjuntament sobre la desconeixença que el públic en general té sobre l’arqueologia de la nostra illa.

Avui voldria introduir una altra xifra que tal vegada també us sorprengui, els dels Béns d’Interès Cultural (BIC). Abans de tot, per si hi ha qualcú que no ho sap, BIC és la màxima figura de protecció del patrimoni històric-cultural que existeix a l’ordenament jurídic de l’Estat espanyol. Es tracta d’una figura legal reservada a aquells elements patrimonials més importants que, per tant requereixen una major protecció i tutela. Així, les Illes Balears són la Comunitat Autònoma amb més BIC immobles de tot l’Estat, tant a escala absoluta com a escala relativa. Amb 3.028 elements superem inclòs a Catalunya (2.244) tot i que aquesta comunitat té set vegades la superfície de les illes. En l’àmbit de densitat arribem als 0,61 d’elements BIC per quilòmetre quadrat, set vegades més que la comunitat que es col·loca en segon lloc (Canàries, amb 0,087 per quilòmetre quadrat).

Amor i compromís.

Darrere d’aquesta situació excepcional hi ha una història d’amor i compromís pel patrimoni de les illes, protagonitzada per dues persones cabdals en la història de la nostra arqueologia i el nostre patrimoni històric: el cartògraf i arqueòleg menorquí Josep Mascaró i Pasairus (1923-1996) i l’arquitecte i urbanista mallorquí Gabriel Alomar i Esteve (1910-1997).

La iniciativa de protegir els jaciments prehistòrics de Mallorca i Menorca sorgí de Gabriel Alomar l’any 1965. En aquell moment ocupava el càrrec de Comisario General del Servicio de Defensa del Patrimonio Artístico Nacional (SDPAN), una de les principals institucions de l’Estat encarregada de la salvaguarda del patrimoni històric i cultural, i ja estava vinculat amb l’ICOMOS. Alomar volgué plantejar en l’àmbit europeu una nova manera de conservar i protegir el patrimoni que consistís en un inventari detallat d’elements que anés vinculat a les normatives urbanístiques (el mateix sistema que funciona avui en dia). Per aconseguir això decidí plantejar un projecte pilot a Mallorca i Menorca aprofitant la ingent feina de catalogació de jaciments arqueològics que havia fet Mascaró Pasarius.

Aquest havia dedicat més de 25 anys de la seva vida a localitzar els jaciments arqueològics de les dues illes majors. Un aspecte importantíssim de la tasca de Mascaró Pasarius va ser com va aconseguir documentar aquesta ingent quantitat de jaciments. Amb una mobylette antiga i gràcies a la seva feina com a comerciant va recórrer tota la geografia de les illes, municipi per municipi, llogaret per llogaret, xerrant amb qui coneixia a fons el territori: els pagesos i pageses que havien nascut i viscut a unes illes agràries i rurals prèvies al desenvolupament turístic (i avui completament desaparegudes). Gràcies a la seva feina es va poder fixar un coneixement valuosíssim que d’una altra manera hagués desaparegut.

Així, fruit d’aquesta feina conjunta, el 10 de setembre de 1966 es va aprovar el Decret 2563/1966, pel qual es varen declarar Monuments Històric-Artístics tots els monuments megalítics, coves prehistòriques i altres restes prehistòrics i protohistòrics de les illes de Mallorca i Menorca. En total es protegiren 2.092 jaciments arqueològics (1475 a Mallorca i 617 a Menorca, tot i que aquesta xifra anà pujant amb els anys, ja que fins al 2003 tots els nous jaciments descoberts passaven a ser considerats BIC).

Millorem la visibilitat del nostre patrimoni arqueològic emprant una eina legal existent.

En aquestes alçades del text us preguntareu: què punyetes té a veure tot això amb el poc coneixement que té la societat mallorquina sobre el nostre patrimoni arqueològic? Bé, amb l’arribada de la democràcia a Espanya es va aprovar una nova legislació de Patrimoni mitjançant la qual tots aquests jaciments es varen convertir automàticament en BIC. La nova Llei de Patrimoni Històric espanyol (16/1985) plantejà una nova concepció en relació al patrimoni fomentant el seu coneixement entre la ciutadania. Així queda expressat en el seu preàmbul:

“Totes les mesures de protecció i foment que la Llei estableix només adquireixen sentit si, al final, condueixen a fer que un nombre cada vegada més gran de ciutadans pugui contemplar les obres que són herència de la capacitat col·lectiva d’un poble i gaudir-ne. Per què en un Estat democràtic aquests béns han d’estar adequadament posats al servei de la col·lectivitat en el convenciment que amb el seu gaudi es facilita l’accés a la cultura i que aquesta, en definitiva, és el camí segur cap a la llibertat dels pobles”.

En aquest sentit, l’article 13.2 de la dita llei obliga als propietaris dels BIC a “permetre’n la visita pública, en les condicions de gratuïtat que es determinin per reglament, almenys quatre dies al mes, en dies i hores prèviament assenyalats”. Però, sense cap mena de dubte aquest és un punt que s’incompleix sistemàticament. Actualment només una part ínfima dels jaciments arqueològics mallorquins és visitable de forma lliure i gratuïta (40-50?) tot i que la gran majoria són BIC.

Des d’aquí vull fer una crida a les administracions (especialment a les que tenen les competències sobre el patrimoni històric-cultural), als professionals i a la ciutadania en general per treballar de forma conjunta perquè es compleixi aquest article. Des del meu punt de vista, aquesta seria una manera de multiplicar infinitament la visibilitat del patrimoni arqueològic a l’illa, ja que tots i totes tindríem jaciments arqueològics visitables molt a prop de ca nostra. Al mateix temps podríem accedir a una gran quantitat de joies arqueològiques que avui en dia, amb el tancament del camp mallorquí, és impossible: el poblat d’Es Filicumís, completament desconegut però perfectament conservat; la Naveta doble de Sa Punta, que conserva una alçada de 3 metres; el talaiot de Sa Canova, que amb més de 12 m és el més gran de l’illa...

Sóc conscient que sortadament avui en dia la divulgació de l’arqueologia és molt millor que durant la meva infantesa. Però crec que encara estam molt lluny d’aconseguir una situació ideal en la qual la societat mallorquina conegui la riquesa del seu patrimoni arqueològic. Per què no donar una passa important simplement fent complir una normativa que ja està vigent? Reclamant els nostres drets?

David Javaloyas Molina

Arquèoleg i coodirector del Projecte Closos. Membre del Grup de Recerca ArqueoUIB.

Quan n’Albert em va proposar escriure una nova curolla a la seva pàgina, de seguida en vaig sentir honrat, però també un poc preocupat. Jo ja coneixia el format d’aquesta secció d’ençà que pràcticament ell i el seu company, en Daniel, la varen engegar, ja que fa un temps que seguesc la seva feina per la seva qualitat i perquè m’agrada molt la manera en la qual apropen el món de l’arqueologia, el passat i el patrimoni a tots els públics.

Encara record quan vaig conèixer a n’Albert, ell ens va convidar als meus companys i a jo a xerrar sobre el projecte arqueològic que estaven iniciant a Felanitx al programa de ràdio d’IB3, Balears fa ciència. Va ser en aquell moment en el qual vaig entrar en contacte amb l’equip que formava Aldarq i la seva filosofia d’arqueologia imaginativa i de proximitat, i des de llavors sóc un fan incondicional de la seva secció Berenars amb aldarq.

És per això que poder fer aquesta entrada m’enorgulleix, però al mateix temps m’intimida, sobretot observant el nivell i recorregut dels altres curollistes. Tot i això, ja us puc avançar que des del primer moment tenia molt clar que hi volia participar i que he gaudit moltíssim compartint la meva curolla amb vosaltres, en la qual us explic un poc com va sorgir el meu interès per l’estudi del passat i els meus inicis en el món de l’arqueologia. Només esper que també us agradi a tots.

El passat com a motivació per entendre el present.

Encara record quan era petit i el meu pare i el meu padrí discutíem, sempre amistosament, als dinars sobre la situació del nostre món, esperonats per les notícies que apareixien als informatius i, principalment, quan estaven relacionades amb la Política. Pràcticament mai ens posaven d’acord en qui era el culpable i quina podia ser la solució, però allò que a jo em cridava fortament l’atenció era que es podien arribar a remuntar decennis o, fins i tot, centenars d’anys per debatre quin era l’origen del problema. Clar, jo en aquells moments em començava a demanar com era possible que un fet que havia succeït feia tant, encara tenia influència en la nostra quotidianitat. Així, a poc a poc, vaig anar afegint noves preguntes i la curiositat per estudiar el passat com a eina per a entendre el món on vivia va anar augmentant.

És per això que vaig decidir estudiar Història a la Universitat i després d’haver conclòs aquesta etapa no sé si sóc capaç de respondre molt millor les preguntes del què, quan, on i per què, però aquesta curolla pel passat no ha fet més que créixer.

De les aules al projecte de camp

Tot va començar durant el curs acadèmic 2012/2013 a una optativa sobre Prehistòria de les Illes Balears. En aquesta se’ns va proposar que realitzéssim un exemple de projecte d’intervenció arqueològica. La idea era atractiva i bastant diferent d’allò que estàvem avesats, que generalment consistia en la típica classe magistral on el professor explicava una lliçó que els alumnes perfectament podíem aprendre d’un manual d’Història. En aquesta assignatura es va gestar el germen del que actualment és el Projecte Es Rossells. Aquesta intervenció, que just aquest any s’ha consolidat amb un nou projecte d’investigació quinquennal (2017-2021), es va iniciar amb un projecte triennal (2014-2016) que es centrava en l’estudi de la murada que envolta tot el poblat que avui coneixem com a Es Rossells I, però que també rep el nom de “Es Clavets”.

Va ser durant aquests tres anys on vaig aprendre, tot i que encara continuo amb la meva formació, com es gestiona un projecte arqueològic. En un primer moment, gran part de la gestió del projecte va caure en mans d’arqueòlegs amb una llarga experiència com en Tomeu Salvà i en Christoph Rinne que, al mateix temps que supervisaven la nostra feina, ens ajudaven a aprendre com enfrontar-nos a una empresa d’aquestes característiques. D’aquesta manera, gradualment, el pes de tirar la campanya endavant queia més en les nostres mans. Va ser d’ells dels qui vàrem, ja no aprendre, sinó entendre la importància d’aplicar la metodologia científica a qualsevol tipus d’investigació. L’equip d’arqueòlegs que treballarem durant aquells tres anys als Rossells era reduït i era la nostra primera experiència en la gestió d’un jaciment arqueològic.

A poc a poc, en el meu cas i supòs que també en els dels meus companys, la intervenció de camp no va ser l’objectiu principal de la campanya, sinó que els objectius que ens marcaven i la manera d’assolir-los anaven guanyant importància. És a dir, no era tant ser al jaciment i pensar en quines podrien ser les sorpreses que trobaríem si excavàvem a l’interior del poblat; sinó reflexionar sobre els nostres objectius específics i quina metodologia podríem aplicar per treure el màxim suc a la informació que documentàvem. Així doncs, la campanya deixava de ser una intervenció puntual de com a màxim tres setmanes, i esdevenia un projecte en el qual es pensava i treballava mesos abans de trepitjar camp i es continuava fent feina després de la intervenció.

Tot en conjunt no deixa de ser una feina esgotadora, ja que implica rumiar al voltant d’un mateix tema tot l’any, però els resultats que s’arriben a obtenir compensen àmpliament l’esforç invertit. No es tracta només de l’aportació que es pot arribar a fer al món acadèmic, sinó, a més a més, el fet de treballar colze a colze amb un equip de persones que comparteixen la teva il·lusió i preocupació, però que al mateix temps tenen curolles diferents de la teva. És també tota la gent que arribes a conèixer, ja sigui dins el món de l’arqueologia o simplement amants del patrimoni.

Són totes les tasques, gestions, reunions, el dèficit d’hores de son per tirar endavant el projecte. És tot això el que fa que l’arqueologia i la gestió del patrimoni, en el meu cas el patrimoni arqueològic, sigui una experiència enriquidora que em motiva a seguir treballant i intentar millorar diàriament.

És sobretot l’estudi de les societats del passat allò que realment m’enganxa de la disciplina històrica i arqueològica. De com persones com nosaltres que varen viure fa milers d’anys realment no eren com nosaltres, tenien una manera d’entendre el món que els envoltava i de relacionar-se amb aquest totalment diferent de la nostra; de com, a través de les restes que recuperem, podem intentar comprendre com vivien i de quina manera interpretaven la seva quotidianitat. A més, tot aquest saber, sempre dinàmic gràcies a la feina dels diversos equips que es dediquen a l’estudi del passat, és també un fort motor de canvi social al món actual, ja que t’ajuda a reflexionar sobre les estructures de poder existents i et mostra com la Història de la humanitat no és un ens monolític i immòbil, sinó un ventall en constant moviment ple de canvis i contradiccions.

Crec que és en aquest punt on l’Arqueologia té un dels seus principals punts forts, contribuir en la formació d’una societat més justa i tolerant. Així, som els arqueòlegs els qui hem d’obrir les portes de la investigació i dels seus resultats a tots els públics amb un llenguatge que, sense perdre el rigor científic, sigui capaç d’arribar a qualsevol persona i promogui un sentiment positiu cap al seu patrimoni.

Javi Rivas,

Arqueòleg

Són manies meves. Sempre llegeixo abans d’escriure. La lectura és la benzina de l’escriptura o, almenys, n’és la meva, a l’igual que la de la Paleontologia. Fa uns dies n’Albert em va demanar que escrivís quelcom pel seu bloc. De manera que li he fet una repassada (al bloc). N’hi ha un bon grapat d’articles. Entre tots, n’hi ha un que m’ha cridat l’atenció. Es titula: «¿Educación patrimonial infantil?…¿Por supuesto que sí!» (Núria Jiménez Pozo). I, per què? Doncs perquè coincideixo totalment amb aquesta afirmació. A més, sóc dels que pensen que un infant que coneix el patrimoni cultural que li és proper, l’estima; i, que per extensió, estimarà els patrimonis que li queden llunyans. I, no ho dic jo que qui aprèn a estimar, aprèn a autoestimar-se. Tot són avantatges.

El patrimoni que jo estimo i la paleontologia

El patrimoni que jo estimo d’una manera més especial és el paleontològic. Sóc geòleg i he estudiat un màster en paleontologia i un altre en gestió del patrimoni cultural i museologia. He tingut la sort d’haver dedicat bona part de la meva vida professional als fòssils, tant en excavacions com en col·leccions de diferents museus. Així que he prospectat, he excavat, he registrat, he documentat, he transportat, he dipositat, he siglat, he estudiat, he exposat i he emmagatzemat fòssils (entre altres elements). Amb tot aquest reguitzell, una cosa que tinc clara és que un fòssil és un objecte d’estudi científic, però també que és un objecte del nostre patrimoni cultural. Em sembla que he participat de tots els passos pels quals pot passar un fòssil que arriba a les col·leccions d’un museu, a excepció de la preparació prèvia pel seu estudi i preservació (és feina d’altri).

Però tot això per a què serveix? Els usuaris finals del patrimoni paleontològic, en tenen coneixement de què tenen a prop de casa seva? Entenen coneixement de tots aquests passos? Saben qui els du a terme? Si les respostes fossin que no, si no en tinguessin coneixement, tots aquells «he» (els meus i els d’altres persones que els han practicat) no hauran servit de gairebé res.

Us faig una pregunta, que manllevo al filòsof idealista David Hume (1711-1776) i l’adapto per fer-me-la venir bé: el patrimoni que no es coneix, no existeix?

La meva curolla va aparèixer

Un dia, després de molt donar-li voltes, vaig decidir lligar aquests dos darrers paràgrafs en una recerca. Com que vivia a Sabadell (Barcelona, Catalunya) i sóc col·laborador de l’ Institut Català de Paleontologia Miquel Crusafont i del seu museu (ICP), m’hi vaig llençar. Aquella pregunta que us feia va evolucionar dins meu fins a transformar-la en «Quina és la percepció que tenen els infants del patrimoni paleontològic?». Com que es tractava de poder resoldre-la en relativament poc temps la vaig aplicar a un grup d’infants sabadellencs d’entre 7 i 9 anys i la vaig centrar en el patrimoni que té a veure amb els dinosaures dels jaciments catalans.

Es dóna el cas que a Sabadell hi ha una institució on es conserven i estudien els fòssils d’aquests dinosaures, que aquesta institució hi té un museu estimat pels seus veïns i que, a més, hi ha nens i nenes que hi viuen (a Sabadell, al museu no): l’ICP, clar. Tot això, que es conservin els fòssils i que hi hagi persones que se’ls estimin, fa que puguin ser considerats patrimoni cultural.

Fins fa poc tenia clar què era un dinosaure. Bé, més o menys. En principi, el model científic dels dinosaures diu que són aquells sers vius que pul·lulaven pel medi terrestre entre fa 230 i 65,5 milions d’anys i que són cordats sauròpsids arcosauromorfs (buf!). En canvi, els pterosaures (rèptils voladors) o els mosasaures, notosaures i icitiosaures (rèptils nedadors) no són dinosaures, tot i que sí que són saures i també tenen una aparença terrible. Fins i tot sé que de dinosaures se n’ha descrit fins a 700 espècies diferents, algunes d’elles endèmiques de Catalunya. I segons a qui demanis, et respondrà que n’hi ha una o que n’hi ha dues. Avui dia, hi ha tot un seguit de discussions científiques molt interessants sobre qualsevol aspecte que ens puguem proposar al voltant dels dinosaures.

La darrera discussió, que ha transcendit amb força als mitjans de comunicació, posa en dubte la manera com s’agrupen taxonòmicament. Però també es discuteix si tenien la sang calenta o freda; com construïen els nius, com ponien els ous, quants en posaven cada cop i de quina manera els distribuïen en les seves postes; si els progenitors dels pollets en tenien cura; si el seu creixement era ràpid o lent; si tenien plomes o no, com eren aquestes plomes i com es distribuïen en els seus cossos; si són els avantpassats dels ocells o, fins tot, si els ocells són dinosaures; si van arribar a volar o només planaven; per a què servien determinades estructures òssies que els seus esquelets ens mostren; quin aspecte exterior tenien (colors, plomes…); què els va extingir, a quina velocitat, per què i com (si és que es van extingir: recordem els ocells); quins sorolls feien per comunicar-se; de quina manera caminaven; a quines velocitats es movien…

Moltes d’aquestes preguntes no tenen resposta avui dia, però sempre hi ha quelcom que n’indica una o diverses de respostes. La ciència ho té això. Els fòssils són un objecte d’estudi científic perquè les preguntes ens les fem a partir de la troballa d’aquella peça amb aquella estructura. Aquesta peça serà revisitada una vegada i una altra pels paleontòlegs i passarà a formar part del nostre patrimoni científic. A la fi -un altre cop- un objecte del nostre patrimoni cultural, en particular del patrimoni paleontològic.

Va de contes

Continuem amb els infants de Sabadell? Quines havien de ser les representacions i les explicacions que aquells infants projectaven (model mental) quan se’ls enfrontava al seu patrimoni paleontològic? Parlant, parlant, la cap del departament d’educació del museu de l’ICP em va dir que cada any proposaven un tema per a un concurs de dibuix i de narrativa i que en tenia guardats de quan la proposta girava al voltant dels dinosaures catalans. La proposta era ideal i me’ls vaig llegir i –finalment– usar per a la meva recerca: ja tenia el material. Per tal de trobar una resposta a la meva pregunta, vaig analitzar-los.

Aquests contes es van realitzar prèviament al disseny de la recerca i això els convertia en un material òptim, en tractar-se d’una investigació exploratòria: una excavació de la imaginació d’aquells infants materialitzada en les seves històries. Aquesta excavació consistia a localitzar diferents conceptes que els infants relacionaven amb els dinosaures: vaig excavar-los de cada conte i els vaig apuntar a un full Excel. Cada conte, una línia; cada concepte, una columna; si el concepte apareixia en un conte, a la casella corresponent hi apuntava un 1, si no hi sortia, un 0. Això em va permetre analitzar el grau de similitud entre tots els contes, en funció del seu contingut comú en conceptes.

Com a part del context, en analitzar els contes, calia entendre que els infants projectaven el seu imaginari quan redactaven els seus contes. A més, aquest imaginari es nodria almenys de tres sumands: (1) elements fantàstics; (2) models mentals, que representen l’ordre de la seva realitat: les seves quotidianitats i els seus aprenentatges; (3) la icona de dinosaure: la imatge física i de comportament amb què la indústria audiovisual ha dotat als dinosaures. Tots aquests 3 sumands tenen una part de model científic: del que la ciència diu dels dinosaures.

El resultat d’aquests sumands és que cada infant té un model mental que serà més o menys proper al model científic dels dinosaures, model que en feia la comparació. Però, ull viu, que de la mateixa manera que als infants, aquells tres sumands (imaginació, model mental, icona) també afecten els adults. I aquests adults són els qui redacten articles de premsa o llibres, escolars o no, dirigits a infants; legislen sobre el patrimoni paleontològic o sobre el marc educatiu formal; i generen exposicions, programes televisius de divulgació o, fins i tot, pel·lícules.

Era evident, que tractant-se de dinosaures, amb 7, 8 o 9 anys, el model mental d’un infant estaria -en la majoria dels casos- allunyat del model científic. No va ser una sorpresa que als dinosaures se’ls imaginessin fent les mil i una, passant les mil i una aventures, essent de totes les formes possibles, comportant-se de manera més aviat humanitzada, defensant les seves cries o les d’altres: com és natural, amb l’empremta que pel·lícules com Jurassic Park, The Good Dinosaur (El Viaje de Arlo) o sèries com Dinosaur Train (Dinotren) tot barrejat amb informacions tretes de documentals i visites a museus.

A banda d’això darrer, un dels aspectes que més va captar el meu interès no va ser un altre que poder posar de manifest una confusió freqüent, fins i tot, entre adults: quan apareixien en els contes, gairebé la meitat dels infants tenia clar que la professió de qui estudia els fòssils era la del paleontòleg i una quarta part que era un científic; mentre que una tercera part pensava que aquest havia de ser un arqueòleg i en molt poques ocasions ho relacionaven amb l’espeleologia. Poques vegades algunes d’aquestes “professions” apareixien aparellades en un sol conte.

Resoldre confusions

Resoldre aquesta confusió no serà fàcil, però s’ha d’intentar. Confusions similars existeixen per a moltes altres professions i segurament en moltes d’elles les afecta a diferents nivells. Pel que fa als paleontòlegs i la paleontologia aquesta confusió es dóna en nivells tals com el legislatiu, l’educatiu (formal i no formal) i dels mitjans de comunicació. En el legislatiu perquè les lleis de protecció del patrimoni paleontològic solen estar incloses en les del patrimoni arqueològic i això dilueix les fronteres entre una professió i l’altra i ciència. En l’àmbit educatiu, perquè difícilment un mestre coneixerà els ets i uts de la paleontologia i o no en parlarà o els derivarà a les explicacions que puguin rebre en visitar museus, que a vegades poden ser decebedores en aquest aspecte.

En l’àmbit de la premsa, les notícies poden arribar a aportar dades errònies o malinterpretades, parlant de fòssils i dels arqueòlegs que els han estudiat o excavat. I, finalment, possiblement els màxims culpables que aquesta confusió existeixi: els paleontòlegs, massa vegades tancats als seus despatxos, entre fòssils, llibres, permisos d’excavació, informes administratius i allunyats de la divulgació del coneixement. Per això qui ha de començar a pensar en com resoldre aquesta confusió no som uns altres que els mateixos paleontòlegs.

Pep Aurell,

Paleontòleg i Gestor del Patrimoni Cultural.

 

 

Plasmar una curolla en un artículo no es algo fácil. Puedes escribir artículos científicos, divulgativos, preparar una publicación científica, técnica o divulgativa o una clase destinada a un público universitario o profesional apoyándote en tu experiencia y conocimientos sobre el tema, pero tras leer la  definición de curolla me quedó claro que lo que debía plasmar en estas líneas debía nacer mi motivación personal. La curolla como neura, como manía, nace de una idea fija que incita de manera persistente a hacer algo, que marca el objeto de tus motivaciones. La mía es intentar hacer magia, en concreto, hacer que las piedras hablen y que la gente las escuche.

Cómo hacer que las piedras hablen…

Hacer hablar a las piedras puede resultar extremadamente complejo. Cuentas con recursos limitados, expectativas inciertas, habilidades especiales (poderes), buenos compañeros de viaje, y un montón de ganas. Con esta pócima, las probabilidades de éxito no siempre son halagüeñas, ya que con el tiempo aprendes, que aunque poseas todos los ingredientes, hacer magia no solo depende de ti, hay que pedir permiso.

También, descubres que el camino es largo, tortuoso, inclinado y serpenteante. Lo único que te mantiene a salvo, indemne, protegido, y que hace que te levantes mil veces es tu curolla.  Puedes renunciar a ella, puedes abrazarla, pero nunca permitir que te asfixie o te destruya.

Mi curolla comenzó cuando descubrí que tenía el poder que os comento, el de hacer hablar a las piedras y que otros pudieran escucharlas, entenderlas, y aprender con ellas. Descubrí que yo ganaba y crecía más personalmente a medida que las piedras hablaban, lo que me obligó a dejar un trabajo estable en una administración pública para dedicarme al mundo de la Arqueología, porque, según contaban, convertirme en arqueólogo, era la mejor manera de contactar con las piedras.

El caminar del curollista

Con mi curolla en la cabeza se inició la andadura profesional como arqueólogo a finales de los noventa en medio de un escenario desolador en el que imperaban la casi inexistencia de intervenciones arqueológicas, el escaso número y diversificación de proyectos culturales en los que pueden participar los profesionales de la arqueología, y con unas universidades escasamente abocadas al sector profesional de la Arqueología y el patrimonio. La administración de Cultura y las universidades se encargaban de gestionar los escasos fondos y proyectos culturales existentes, y los servicios arqueológicos y culturales eran moderadamente demandados por la sociedad.

También era notoria la escasa participación privada en materia de cultura y la sequía de fondos destinados a Gestión y Patrimonio Cultural tras los macro-eventos Expo 92 y Barcelona 92.
¿Cómo hacer magia entonces?

El mundo de la magia

Había que poner un pie en el mundo de la magia, y con algunos compañeros, con nuestro título en mano, obtenido en una facultad que sólo nos facultaba como historiadores, con todo ello, no sólo había que llevar a la práctica nuestra curolla, sino que además había que organizarse para trabajar de una manera eficaz y operativa en el mundo de la Arqueología.

Entonces, escogimos las armas y herramientas necesarias para llevar a cabo nuestro fin. Creamos un equipo de trabajo, y nuestra tarea consistió en formarnos, reactualizarnos y adaptar la metodología y la sistemática del trabajo arqueológico a la lógica, organización y gestión empresarial. Y cada uno de nosotros comenzamos a especializarnos en una disciplina de la arqueología para que sonara la magia.

El camino era lento, duro, pesado y plagado de complicaciones y problemas, aun así la retroalimentación que emanaba de los miembros del equipo nos daba fuerzas para continuar. Eso, y que coincidíamos todos en un punto común, teníamos una curolla similar en la cabeza. Y empezamos a hacer magia, y a aprender unos de otros, y del entorno que nos rodeaba.

Oportunidades

A partir de entonces, una incipiente actividad arqueológica en torno a actividades de urgencia comenzó a desarrollarse, espoleadas, por una lado, por la Ley de Liberalización del Suelo de 1998, como punto de partida de la burbuja inmobiliaria. Por otro lado, el incremento de fondos públicos de carácter estatal y autonómico, y por otros, inyección de Fondos Europeos al Desarrollo Económico, intervienen sobre el territorio, la cooperación y el desarrollo empresarial.

En este punto, la administración local empieza a requerir actividades, servicios, equipamientos e infraestructuras culturales y turísticas que posibilitaban llevar a cabo nuestras inquietudes, y no exclusivamente ceñirnos a la realización de actividades arqueológicas de urgencia, motivadas por el “boom” de la construcción, y por la ingente obra civil existente en este periodo. En este marco, la administración autonómica de cultura, cual gigante con pies de barro, se autoproclama como la primera Industria Cultural, gestionando la mayor parte de los fondos y proyectos a través de recién creados organismos autónomos.

Lugares sin magia

Lejos de parecerlo, nuestra curolla, el afán por hacer magia es limitado ya que, en numerosas ocasiones, intervenimos en espacios o lugares con proyectos de dudosa rentabilidad económica, cultural y social.

Esta etapa, en los primeros años del s.XXI, se caracteriza por un alto número de intervenciones arqueológicas de urgencia. Paralelamente se trabaja a nivel turístico y cultural en el diseño y la ejecución de proyectos cuyos planteamientos, en gran medida, estaban destinados a satisfacer fines personalistas, egos políticos o empresas faraónicas cuya utilidad social no está aún resuelta, y que exceden, o no satisfacen las necesidades del Patrimonio cultural, ni de aquellos que necesitan escuchar a las piedras.

Fue aquella, una etapa de mucho trabajo, crecimiento, desarrollo, de generar versatilidad, anticipación, de acumular experiencias y conocimientos transversales que indicaba que el momento real de hacer magia como había imaginado se acercaba. Personalmente, y aunque satisfecho por el nivel de trabajo, sentía que no era éste, aún no había llegado.  Y sencillamente, no había llegado porque en la mayoría de los proyectos culturales y turísticos en los que interveníamos no podíamos plasmar al 100% nuestra pasión, nuestra alma, nuestra magia.

También sabíamos que la mayoría de ellos iban a quedar abandonados, obsoletos, apartados, en manos de otros que no comprendían ni amaban el lenguaje de las piedras ni la vocación de poner en valor y transmitir la Cultura y el Patrimonio Arqueológico.

Piedras en el caminar

Después todo cambió, y todo lo que se había construido se abandonó, se infrautilizó. El paisaje cultural dio un giro inesperado. Las administraciones salvaban los muebles de una crisis financiera que arrasó el país y no volvieron a generar la oferta de actividades y servicios culturales, dando como resultado que un sinfín de recursos, instalaciones e infraestructuras de uso público quedaran en desuso y olvidadas.  Como resultado, las piedras volvieron a quedarse mudas, pero ya habían tocado el corazón de muchas personas que las habían escuchado, y habían crecido en curiosidad, conocimiento e interés con ellas.

Personalmente, para mí y mis compañeros, vivimos momentos muy duros, de falta de medios, de trabajo, de escasez, de despedidas de amigos y colegas de profesión, de desilusión y vacío por el derribo de lo anteriormente vivido y construido.

Pero la curolla llama, persiste y permanece, es insistente, devoradora, martilleante, y sigue dentro de ti tan profundamente que parece que naciste con ella y para ella. Te sonsaca, te anima a continuar, y como una voz que se clava en tus pensamientos, te recuerda una y otra vez que tienes la magia dentro, que no tienes otra opción que caminar hacia adelante. Te recuerda tu incondicional adicción a levantarte y trabajar en tu magia y en tus piedras, con lo poco que te queda, con los pocos que te quedan, y con el apoyo de los que te quieren, que es mucho. Maldita curolla.

El resurgir de la curolla, qual ave Fénix

Así, las crisis, además de sembrar el miedo, y la incertidumbre, se muestran como un estupendo semillero de innovación, creatividad, y un necesario estimulador de curollas y oportunidades. De trabajar para potentes y diversas empresas, fundaciones, administraciones, organismos, muchos profesionales de la arqueología nos convertimos en hacedores, creadores, diseñadores, ejecutores de actividades y servicios relacionados con la cultura, la difusión del patrimonio, el turismo cultural y la arqueología experimental. Todo esto contando con una preparación, una experiencia y un el conocimiento trasversal necesario para iniciar esta nueva travesía de manera autosuficiente, y con un público, con una sociedad, a las que las administraciones habían recortado la oferta cultural, y que se sentía ávida de ella.

Así, empiezas a tirar de tus sueños, de tus convicciones, de tu curolla personal, y renaces. Comprendes que ahora, aunque con menos medios, casi sin intermediarios, puedes hacer la magia que tú quieres, puedes hacer que las piedras hablen a través de ti, y que las personas que las escuchan se conmueven, se emocionan y se divierten con el Patrimonio mucho más que antes, sin artificios ni grandes planes. Y quieren más, te piden más, y te exiges más. Tu curolla, la que nunca te abandonó, te guía.

Una obsesión

Siempre me obsesionó mi curolla, que las piedras hablasen y los demás las escuchasen, transmitir lo que me apasiona y que la sociedad se apasione, y sientan, comprendan y amen la cultura y el Patrimonio. Mi curolla me impulsaba a aportar algo interesante y útil a los demás desde mi oficio.  Me empujaba a recomponer y reconstruir desde la Arqueología como ciencia, desde la investigación científica y la innovación técnica y empresarial cómo vivían, qué pensaban qué sentían, qué tocaban, a qué sabía y olía lo que comían y bebían las culturas y civilizaciones del pasado.

Actualmente el trabajo, el tiempo y el esfuerzo empleado son ingentes. Seguimos, cual Carandini, arrancando Historias de la Tierra, y he volcado todas mis ilusiones en reconstruir historias, materiales, texturas, espacios, aromas, sabores del pasado para darlos a conocer en el presente. Es la única forma que conozco de contribuir humildemente a la sociedad y crecer con ella como persona. Es el único camino que conozco de satisfacer y aplacar mi curolla. Bendita curolla.

Manuel León Béjar,

Arqueólogo

Els que treballem sobre el territori podem percebre com el patrimoni cultural i el patrimoni natural es gestionen, es protegeixen i es pensen des d’òptiques i plantejaments diferents, sovint divergents. Aquest fet, provoca una gestió per part de l’Administració menys eficient del que caldria esperar.

Una qüestió a dos nivells.

És necessari un canvi de paradigma a l’Administració envers aquests dos patrimonis. Cal plantejar dinàmiques de legislació i gestió que concebin de manera integradora el patrimoni cultural i natural. Això té un gran avantatge que el gestor de la “cosa pública” ha de veure: una millor i major eficiència en la gestió.

Cap a la legislació conjunta del patrimoni natural i el cultural.

Això passa per un canvi a dos nivells: Legislatiu i Gestió. Quan parlo de legislació, estic fent referència a què fins el dia d’avui, el cos legislatiu que s’elabora referent a la protecció del patrimoni cultural i natural, es realitza per separat, sense tenir-se en consideració l’un amb l’altre, fet que a la pràctica provoca certs inconvenients al gestor.

Per sort, això està canviant en els darrers anys. El paisatge s’està valorant, sobretot en la línia dels plantejaments del Conveni Europeu del Paisatge aprovat l’any 2000 a Florència (Itàlia). I és que, no en va, el paisatge és el resultat de la història de les societats en un territori concret, de l’ús, de l’explotació d’aquest espai natural, de la seva interrelació en definitiva.

Noves formes de gestió del patrimoni.

Si passem al segon nivell, la gestió, trobem que l’Administració es configura en diferents esferes en funció de la temàtica a gestionar. Pensem en el dia a dia de la gestió del territori, dels tècnics que prenen decisions que afecten un mateix espai, transformant el paisatge: enginyers forestals, tècnics d’urbanisme, enginyers agrícoles, tècnics de medi ambient, arqueòlegs de l’administració, etc. Tots prenent decisions: un enginyer forestal autoritzant una rompuda forestal sense saber si afecta un jaciment arqueològic, un tècnic de medi ambient proposant la delimitació d’un Parc Natural sense tenir en compte el tipus de patrimoni cultural existent, etc.

Tot i així, als darrers anys, molts gestors d’espais naturals protegits estan integrant a la seva gestió els dos patrimonis a què fem referència: Per posar un exemple: al Parc Nacional d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici (Lleida), es va dur a terme un projecte arqueològic que ha fet aflorar més de 300 jaciments inèdits dins de l’espai natural protegit. Com a conseqüència, ens trobem davant d’un dels espais naturals protegits amb una concentració més alta documentada de jaciments arqueològics. En conseqüència, als principis que van motivar la creació d’aquest Parc Nacional, cal afegir-li ara els de la protecció i gestió del seu patrimoni arqueològic, cosa que caldrà fer-se de manera integrada al patrimoni natural.

Però el que evidencia aquest aspecte és que cal replantejar el model de creació d’espais naturals, ampliant els motius que ens porten a crear-los, incloent-hi el patrimoni cultural al patrimoni natural; en definitiva, pensant en el PAISATGE com a conjunt.

Cal concebre lleis que integrin els dos patrimonis

Així doncs, per acabar, esperem que es confirmi el canvi de tendència i els nostres Gestors sàpiguen veure la necessitat de concebre lleis que integrin els dos patrimonis (natural i cultural), fet que ha de permetre una millor gestió, administració i protecció d’ambdós.

Adam Picón,

arqueòleg i agent rural.

Imatge 1. Imatge del compte oficial de twitter @agentsrurals. Podem veure que gràcies a la seva intervenció, es va evitar una afectació no desitjada cap a un jaciment arqueològic per una manca de coordinació entre enginyers forestals i arqueòlegs territorials.

Imatge 2. Imatge de la vall del Barranc de Mas d’en Llord (Montblanc, Conca de Barberà, Tarragona). És interessant perquè aquest espai d’interès natural (EIN) anomenat “Muntanyes de Prades” fa anys que es postula com a futur Parc Natural de Muntanyes de Prades. El cas és que dins dels seus límits té aproximadament un centenar de pintures rupestres. Aquest fet ens hauria de fer replantejar el com ha de ser el futur Parc Natural, ja que en condicionarà la gestió.

Imatge 3. Molí del Jan: Es tracta d’un Molí Paperer al Riu Brugent (Montblanc). El riu Brugent, dins de l’Espai d’Interès Natural (EIN) de Muntanyes de Prades, és un riu de 16 quilòmetres que presenta una de les majors concentracions de molins hidràulics d’Europa. En la seva majoria són paperers, però també n’hi ha fariners i d’oli. Aquesta singularitat cultural és una qüestió que dóna valor al futur Parc Natural de Muntanyes de Prades, igual que la qüestió de les pintures rupestres.

Imatge 4. Barraca de les Oliveres (Pla de Santa Maria, Alt Camp, Tarragona). Al terme del Pla de Santa Maria hi ha una concentració de barraques de pedra seca de dimensions més grans del que acostumen a trobar-se a Catalunya. Aquest fet singular, ens parla de com es configura el paisatge de l’Alt Camp, partint de la interrelació de les societats amb el medi. Aquest és un dels principis que haurien de regir a l’hora de gestionar el nostre territori i integrar en aquesta gestió el patrimoni cultural i natural.