Blog

Sempre que parlem de museus ens venen al cap els museus d’art contemporani i si parlem de cultura, pensem en qualsevol manifestació cultural, menys en l’arqueologia, que és tractada com una categoria a banda: L’ARQUEOLOGIA. Quan parlem de patrimoni, pensem en el patrimoni històric i arqueològic, però no pensem en la música com a quelcom patrimonial, sinó com una manifestació cultural. Així com ho veig no parem de posar barreres en comptes de parlar  dins d’un mateix cos. Museus i Arqueologia; patrimoni i cultura, tant apassionants i tant complicats…

Moltes vegades és difícil definir que és una cosa o una altra, començant pel terme cultura. Què és cultura?, quan xerram d’aquesta podem referir-nos a cultura popular, cultura gastronòmica, cultura musical, l’alta cultura…. Podríem dir, en termes genèrics i sense entrar en detalls, que la cultura és tot allò que contribueix a definir-nos com a una societat X, ja sigui de forma supeditada a altres relacions, com apunta Karl Marx en relació als modes de producció, o com tot allò que forma part del cos principal de les mateixes societats, segons la definició que ens dóna l’UNESCO.

El fet és que quan xerram de cultura no pensem en arqueologia, quan el terme té un origen ben clàssic: ja que es defineix com a cultiu de l’ànima (cultura animi, Ciceró) o al terme agricultura, cultiu del camp, de l’horta (del saber, bònic, no?). En aquesta ànima hi ha l’estudi del passat, que es pot fer a través de textos, la Història, o a través de les restes materials: l’Arqueologia. És curiós, però, que quan xerrem de turisme cultural, sí que ens ve al cap, majorment, el turisme arqueològic, com un sector més del turisme cultural. Per tant, podem veure que el màrqueting i les estratègies de venda de producte sí que tenen en compte l’arqueologia, inclús des del mateix sector. Aquest utilitza el terme per a vendre projectes, on s’inclou aquest turisme com una línia a desenvolupar, però per qui?

Si tornem als Museus, veurem que al llarg de l’any o dels anys sentim a parlar dels museus. Els museus han fet això, els museus han fet allò, el Dia dels Museus… i sempre veiem exemples del que fan els museus d’art contemporani, però i de la resta de museus?, dels museus d’història?, d’arqueologia?, de ciències, què? Per citar algun exemple, dels museus d’arqueologia només se sent a parlar quan presenten una eina virtual per a interpretar millor les restes arquitectòniques d’un jaciment i la seva quotidianitat, quan els arriba un objecte de rellevància, d’alguna proposta didàctica, però no en sentim a xerrar gaire dels seus plans museístics, educatius, socials, de l’ús de les diferents estratègies de social media per acostar-se a la societat. Tot i que la cosa està canviant…

Si veiem un article recent, publicat per evemuseografia, molt recomanable, que xerra del futur dels museus, no trobarem cap d’arqueologia o si veiem l’article publicat per l’Ara Balears, amb motiu del Dia Internacional dels Museus, tampoc veurem cap referència als diferents museus d’arqueologia i història de les illes.

Museus i arqueologia. Fem renou?

Comentant aquest fet amb una persona que està molt al dia en el tema dels museus em deia: “és que la gent dels museus d’arqueologia no fa renou, com si ho fan els dels museus d’art”, i jo em deman com és que no es fa renou? No hi ha recursos?, no hi ha coneixements?, no hi ha idees?, no se sap treure la pols als diferents béns patrimonials emmagatzemats? tractem l’arqueologia com quelcom pertanyent a l’alta cultura? No ho crec, ja que hi ha multitud de projectes d’arqueologia divulgativa d’èxit: paleorama, arqueolític… però formen part dels museus? o més aviat dels jaciments? També hi ha museus amb plans dinamitzadors interessants, però no se’ls coneix gaire. Alguna cosa està fallant…

Aquest no fer renou, no facilitar l’apropament social, és un fet contradictori, ja que l’Arqueologia i la Història tenen eines per acostar-se de forma entenedora i didàctica a la societat que les acull.

Olles talaiòtiques i Malèvitx, ho fem fàcil?

Al meu entendre és molt més fàcil explicar perquè serveix una olla que definir el cos teòric i la formació acadèmica que va afavorir el naixement de les avantguardes de principis de segle XX i explicar que volia expressar Malèvitx amb el seu Quadrat Negre, o l’escola del suprematisme, explicacions, que en la majoria de casos, necessiten de mediadors o educadors que ens ajudin en la comprensió.

Explicar perquè serveix una olla talaiòtica és molt fàcil i simple, ja que tothom tenim olles i sabem perquè serveixen, per tant ens connectem més amb una olla que amb un Quadrat Negre o amb una obra pictòrica. No tothom té quadres a casa, i menys quadres semblants a la citada obra.

El Quadrat Negre és considerat patrimoni de la humanitat o és considerat, només, una obra d’art? Evidentment que són les dues coses, una obra d’art que forma part del patrimoni de la humanitat, però no se l’identifica com a tal. El terme patrimoni s’identifica majorment amb elements arqueològics i històrics, o a una categoria de la UNESCO, però aquest és un altre debat que tractaré en un altre moment.

Bé, són curolles que s’interrelacionen i que em fan pensar si cal seguir separant termes, posant barreres categòriques o les fronteres han de ser més difuses i han d’ajudar a la globalitat, a l’impuls d’allò que ha de contribuir a l’enriquiment social i al fet de comprendre’ns un poquet, pensant en un tot.

Museus i arqueologia

Eix cronològic del Museu Arqueològic Nacional, Madrid.

Museus i Arqueologia

Opiary Studio, New Jersey, USA. http://homeworlddesign.com/art-and-botany-opiary/

La gent és la finalitat última dels processos culturals, i són diverses les formes en les quals es relaciona amb aquests processos, a l’igual que amb el patrimoni. No obstant això, en la majoria dels casos trobem que aquests processos es plasmen en una participació de la ciutadania sobre un producte cultural concret, que es presenta en el bé de la societat, encara que aquesta societat no és integrada a la creació del discurs ni en el posterior diàleg.

Es tracta d’un públic que ni tan sols espera poder entrar en aquests processos, en els que al final acaba comportant-se tal com se’l presenta, com a públic. I no públic com a ens genèric, sinó moltes vegades com a ens numèric o quantificable que serveix per avaluar la rendibilitat dels projectes culturals, els espais museïtzats o les suposades polítiques participatives, molt de moda en aquests moments de canvi, per part de les administracions.

Patrimoni i participació

Des de fa algun temps, alguns equips científics i de gestió estem treballant en nous models de participació, de divulgació, d’incloure a la societat en els nostres discursos. Però estem començant a destruir aquestes novetats metodològiques. El canvi de paradigma és necessari, però hem de deixar que la societat participi del mateix, ser conscients i no tenir por a preguntar i sobretot no tenir por de dir la veritat. Si a determinats grups socials no els interessa el patrimoni, hem de dir-ho i responsabilitzar-nos d’això. No podem imposar les nostres necessitats, sinó més aviat treballar-hi perquè siguin escoltades, assimilades i reapropiades.

En aquest sentit, una de les dinàmiques que estem desenvolupant des d’UNDERGROUND, és la del Patrimoni Expandit. Aquest terme ve de l’Escola Expandida, projecte desenvolupat pel col·lectiu Zemos98. L’Escola Expandida, parteix de la base que tota educació s’imparteix, sempre, dins d’una comunitat i aquesta pot succeir en qualsevol moment i en qualsevol lloc. En aquest cas, hem adaptat aquestes premisses per a crear Patrimoni Expandit, que es desenvolupa amb una metodologia de preguntes per a l’acció. Aquesta metodologia segueix transformant-se i adaptant-se a mesura que anem aprenent de la resposta social. Les preguntes plantejades, es van adaptant a les diferents comunitats i necessitats, essent elles les que configuren el discurs en cada cas.

Participació desinteressada

Plantejar aquestes qüestions, facilita la participació interessada, ja que la gent pot treballar des del que ella vol aprendre i ensenyar, de manera que tota la feina a realitzar sigui mitjançant l’aportació col·lectiva. S’incentiva, així, que la gent se senti part important de la comunitat i del Patrimoni que forma part d’ella. La necessitat d’apropar-se a comunitats, on l’accés a la redistribució del coneixement és més complicada a gran escala, però més factible a petita escala, permet crear noves dinàmiques de gestió del Patrimoni, col·lectives, participatives i, principalment, integrants.

Juanjo Pulido,

coresponsable d’ UNDERGROUND Arqueología Patrimonio & Gente i secretari del SOPA: Congrés Internacional sobre Educació i Socialització del Patrimoni en el Medi Rural

Patrimoni i participació

La societat actual, per sort, gaudeix d’un ampli ventall de possibilitats culturals on es pot triar. De cada vegada més els espais museístics han diversificat una oferta que va més enllà d’una simple visita guiada: exposicions temporals, tallers per totes les edats, espectacles de tota casta, etc. Els béns patrimonials s’han fet de cada vegada més accessibles, tant pel continent (edificis o espais museístics, zones amb restes arqueològiques, conjunts arquitectònics) com pel contingut.

El foment de l’accessibilitat als béns patrimonials

Un dels temes que més ha preocupat duran els darrers anys ha estat fomentar l’accessibilitat en aquests espais i als seus continguts. Des dels anys 90 les persones amb qualsevol tipus de dificultat i/o deficiència han vist com s’ha regulat i normativitzat l’accés i la participació en pla d’igualtat a la majoria d’espais i d’esdeveniments culturals que tenen lloc al seu voltant; malgrat i que adesiara associacions i col·lectius segueixen queixant-se de la poca o lenta adequació de l’accessibilitat al patrimoni cultural en general. Hem de tenir present que, de fet, no estam dient res de nou, ja que la Llei 20/91 de Supressió de Barreres Arquitectòniques i el Codi d’Accessibilitat (inclòs en el Decret 135/95) ja contenen reglamentacions que fan referència a aquestes dificultats, les anomenades Barreres de Comunicació, tot i que aquests aspectes no estan desenvolupats amb tanta concreció com les qüestions d’accessibilitat física (barreres arquitectòniques). Pel que fa a les barreres físiques s’ha avançat molt, si bé encara es pot continuar treballant en aspectes com evitar els obstacles a la via pública, fer accessibles els transports, senyalització correcta de les obres, etc. En canvi, s’ha avançat poc en la supressió de les barreres de comunicació, que són les que comporten més dificultats per a les persones amb problemes de visió, sordesa, comprensió intel·lectual reduïda, deficiències motòriques o simplement circumstàncies especials (gent major, embarassades, incapacitats temporals, etc.) i que són, també, les més desconegudes per la ciutadania i per algunes institucions i entitats amb competències pel que fa al patrimoni cultural (així mateix de cada vegada és més freqüent veure als espais museístics panells adaptats, audioguies, ús de pictogrames, braille, etc.).

Una altra qüestió és que els béns patrimonials d’un territori s’han anat consolidant com un reclam de turisme de qualitat i això ha comportat la necessitat de canviar els models de gestió. Per tant no només parlam de l’accés igualitari a la cultura i als béns patrimonials sinó també de la informació i dels continguts que necessiten un tractament i disposició perquè siguin accessibles i comprensibles.

A vegades no és una qüestió de pressuposts sinó de pensar-hi i d’utilitzar al màxim les tècniques d’interpretació del patrimoni per tal de garantir l’accessibilitat no només física sinó també la cognitiva.
Jaume Ferra Rotger

Sociòleg

Béns patrimonials i accessibilitat.

Senyalística adaptada per a invidents a la Catedral de València. Imatge extreta de la Wikimedia Commons. Autor: Joanbanjo

El concepte i funcions del museu estan definides per la legislació, que pren com a referència la definició de museu del Consell Internacional de Museus, ICOM. D’acord amb la llei, els museus són institucions permanents, sense afany de lucre i obertes al públic. Les seves funcions són adquirir i reunir, conservar, investigar, difondre i exposar tot tipus de béns culturals. Aquestes funcions es duen a terme amb una doble finalitat: per una banda, l’estudi, la recerca científica a partir de les col·leccions, i, per altre costat, la instrucció pública, és a dir, l’educació, entesa en un sentit ample, també amb una vessant lúdica i de contemplació.

La realitat d’un Museu

Aquesta és la teoria, però a la pràctica la realitat dels museus és complexa. La manca de recursos és un dels factors que més frena el desplegament dels museus en totes les seves vessants. Però crec que també és important difondre i defensar la tasca dels museus a partir del concepte que estableix la llei. Pesa molt la visió dels museus com a recurs turístic o d’oci, però un museu no es pot entendre sense el vessant de centre de coneixement, recerca i conservació d’un patrimoni. Per altra banda, tot i que la base dels museus és la recerca, documentació i preservació del patrimoni també ha canviat, en teoria, la perspectiva per transmetre i difondre aquest coneixement: les corrents museològiques més recents defensen un museu que ja no elabora un discurs únic i inqüestionable, sinó que el museu es concep com una institució educativa, accessible, oberta al diàleg i a la connexió de diferents visions que permeten anar construint el coneixement i l’aprenentatge d’una manera més activa i participativa. Aplicar aquest concepte no és fàcil i, tot i que els museus són cada cop més vius i dinàmics, moltes vegades la funció educativa es veu limitada a unes activitats puntuals o a programes escolars.

S’ha d’acabar d’assumir socialment que els museus tenen un gran potencial cultural, educatiu i social, però a partir d’una presència equilibrada i integrada de totes les seves funcions, des d’una visió del museu com a institució al servei del conjunt de la societat i del seu desenvolupament.

Maria del Mar Gaita

Tècnica de museus i responsable del Museu Krekovic, Palma, Mallorca

Visita Museu

Doncs he arribat a la conclusió que la meva dèria – o curolla- quan estic treballant deu ser connectar. Sí, com la Pati Pla; connectem!

Qui participa en un taller, qui visita un museu, qui fa una ruta guiada o qui resol les propostes d’un dossier didàctic necessita establir connexions entre allò que fa, mira, llegeix o escolta i el que és. Si no hi ha connexió, no hi ha aprenentatge.

Potser el quid de la qüestió està justament en els dos verbs que també porten més de cap als docents: ensenyar i aprendre. Sovint museus i professionals dediquem molts esforços a decidir que volem ensenyar i pocs esforços a pensar que voldrà o podrà aprendre qui participa en les activitats que programem. L’interès i la voluntat d’aprendre dels participants hauria d’estar sempre al centre de les propostes, i els continguts i recursos s’hi haurien d’adaptar.

Connectem?

De fet, els que ens dediquem a la didàctica de la història ho tenim força fàcil perquè el passat sempre està connectat amb el present però, tot i així, la vessem contínuament. Per posar-vos un exemple, qui no recorda aquella exposició de ceràmiques medievals, amb peces úniques i d’extraordinària elaboració que només van interessar als més erudits? Quants esforços i recursos llençats! – Quina llàstima, perquè no s’havien mostrat mai al públic! – van lamentar-se els tècnics del museu. Potser si l’exposició no s’hagués basat en tipologies, coccions i àmbits d’ús i s’haguera buscat la connexió amb el present hagués estat tot un èxit. Potser es podia haver fet explicar a gerres i plats un altre relat. Per exemple, que al llarg de l’edat mitjana diferents cultures i religions van conviure en pau al nostre territori i van enriquir el substrat cultural que avui ens defineix.

Com diu el formador i escriptor Victor Küppers, el secret deu estar en l’actitud, en portar sempre la bombeta encesa. En fer propostes que creïn vincles, que relacionin passat i present, que provoquin empatia, que sorprenguin, que converteixin als participants en protagonistes de la història que expliquem. Que difícil és fer tot això, però que gratificant quan s’aconsegueix! Idò, connectem?

Sílvia Comellas i Compte

Educadora i arqeuòloga, responsable d’Arqueolític Vallès

Connectem amb Joana i Martí. "Com es vivia a la prehistòria", d'Arqueolític

Connectem amb Joana i Martí, “Com es vivia a la prehistoria” d’Arqueolític.

“Busco tu suma, el borde de la copa donde el vino

es también la luna y el espejo,

busco esa línea que hace temblar a un hombre en

una galería de museo.

Además te quiero, y hace tiempo y frío.”

Julio Cortázar

Avui dia, trobar la línia que faci tremolar un home dins un museu sembla una utopia o un somni de poeta. Potser va existir un temps on els museus foren símbols culturals de primera línia. Però quan una causa té un “dia internacional de…” s’acosta més a la reivindicació d’una causa perduda que a la celebració dels èxits.

El cert és que aquest 18 de maig és el Dia Internacional dels Museus (DIM), aquesta data fou triada l’any 1977 a Moscou on es va celebrar la XXII Assemblea General del Consell Internacional de Museus (ICOM). Els seus propòsits eren acostar les citades institucions a la societat, idearis vigents encara avui dia.

L’edició d’enguany, 2016, té com a títol  “Museus i paisatges culturals” es vol recordar la importància dels mateixos en l’educació i enriquiment de les cultures. Així doncs, aquest dia els espais museogràfics obriran les porten gratuïtament, faran concerts, tallers, visites guiades i conferències… tot per acostar els museus a la gent.

Jo em pregunt si any rere any fem el mateix i el públic generalista no va als museus, més enllà d’alguna excepció, perquè no acostem la gent primer als museus, i ara quan dic “gent” dic la “societat civil” que aposti per implicar-se de veritat en omplir de continguts les sales expositives perquè, les persones, les famílies, els individus i col·lectius els puguin gaudir de veritat i sentir-se’ls propis. En resum, fem-los interessants i la gent anirà, fem properes les institucions i la gent se’ls farà seves.

Aleshores, quan creem un contingut per a persones del segle XXI que ens expliquin coses, del passat o del futur, però que les sentim nostres, llavors, potser com deia Cortázar, trobarem la línia que ens faci tremolar d‘emoció.

Mentrestant seguirem celebrant el Dia Internacional dels Museus.

Daniel Iranzo

Llicenciat en Història i membre d’Aldarq

Dia Internacional dels Museus

  • 1
  • 2