Blog

Enguany estem molt contents d’anunciar-vos que tornem a participar de la Fira de la Prehistòria i l’Antiguitat, Artalaiòtica, d’Artà.

Les dates de la fira són els dies 20 i 21 d’abril, i nosaltres participarem amb una Gustatio Romana, dos tallers de Maquetes Talaiòtiques i dos tallers d’Arqueoadhesius. A banda, muntarem una paradeta on podreu conèixer els nostres productes de recreació històrica Baetica: formatges, patés i vins amb sabors especials.

Les nostres activitats a Artalaiòtica:

Informació sobre la Gustatio Romana:

Dia: 20/04/2018
Hora: 21:00 h
Destinataris: Adults
Inscripció: Si, 30 places.
Localització: Mercat cobert

Informació sobre els tallers de Maquetes de cases talaiòtiques:

Dia: 21/04/2018
Hora: Torn matí – 11.00 a 12.30 h // Torn tarda – 16:30 a 18:30 h
Destinataris: infants a partir de 6 anys acompanyats
Inscripció: No
Localització: Plaça del Conqueridor

Informació sobre els tallers del taller d’arqueoadhesius:

Dia: 21/04/2018
Hora: Torn matí – 12.30 a 14.00 h // Torn tarda – 18:30 a 20:00 h
Destinataris: nins i nines de 4 a 7 anys
Inscripció: No
Localització: Plaça del Conqueridor

Doncs ja veieu, podreu acompanyar-nos en aquest màgic viatge en el temps amb Aldarq i Artalaiòtica. No us ho perdeu.

Us deixem la programació completa de les activitats i l’enllaç per a poder-vos inscriure a la primera Gustatio Romana de la Temporada. Totes les activitats que hem programat són gratuïtes. Us ho perdreu?

US ESPEREM!!! 🙂

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

El primer cop que vaig optar a una feina en el món de l’arqueologia, el responsable de l’empresa que oferia el lloc de treball -professional del mateix sector- manifestava obertament les seves reticències respecte a la contractació de dones, el món femení no hi cabia. Finalment, la tenacitat d’alguna precursora i el meu desig per poder dedicar-me a què més em seduïa en aquells temps, van aconseguir que hagin passat 16 anys treballant en aquest àmbit. 16 anys dedicant-me de manera professional al món de l’arqueologia, la recerca i la divulgació del patrimoni dins de tot el territori català.

D’ençà que vaig iniciar els meus estudis d’Història a la Universitat de Barcelona, vaig comprendre que molt de què aprendria a la facultat mai em serviria per res, i, a banda d’aquesta constatació, molt pitjor va ser comprovar que, tant el relat històric com la docència, sovint deixaven de banda la presència dels subalterns, dels “diferents”, en els continguts de les matèries. Fer Història sense incloure-hi els marges, els ocults o els incòmodes no és una altra cosa que seguir jugant-li el joc al patriarcat i a l'”statu quo” imperant.

Reivindicant altres discursos

Per sort, a la facultat sonaven algunes veus diferents, col·lectius que reivindicaven altres discursos i algunes professores (Milagros Rivera, Teresa Vinyoles, Mary Nash, Mercedes Vilanova o Dolors Molas i les seves companyes de Tacita Muta) que provaven de fer-nos arribar noves visions del passat i, sobretot, noves fonts en què basar les nostres recerques. Així que de nosaltres depenia, com a estudiants, prendre les eines que ens lliuraven o bé, seguir alimentant una Història feta a mitges.

Han passat els anys, i em permetreu que aprofiti aquestes línies per fer balanç personal. D’entrada ja us puc dir que, fa escassament un parell d’anys, novament em vaig retrobar amb la sensació que descrivia al principi. En formar part de l’equip d’excavació en un projecte a la ciutat de Barcelona, el contractant, responsable d’una important firma del món de la construcció, es queixava, en plena visita d’obra, de la nombrosa presència femenina, posant en qüestió la solvència laboral de les integrants de la plantilla. Per moltes de nosaltres això no és nou, com tampoc ho és no disposar moltes vegades ni d’un petit lavabo d’obra en condicions. Però escoltar aquelles afirmacions més de deu anys després, em va causar desencís i, alhora, moltes ganes de seguir reivindicant espais i punts de vista alternatius.

Per sort, avui en dia, dins del sector de l’arqueologia no necessitem mesures per garantir l’equitat, perquè, de forma natural, el nostre és un món bastant paritari en el que, treballar braç a braç (sovint amb operacions amb gran desgast físic associat), permet reconèixer i conèixer a l’altre, sigui quin sigui el seu gènere.

Arqueologia en femení

Seguint amb el balanç, hi ha una nova fornada d’arqueòlegs i arqueòlogues que, des del món universitari, semblen recollir el testimoni d’aquella “arqueologia de les dones” defensada per l’Encarna Sanahuja, fa uns anys, o la Dra. Cristina Rihuete, encara avui a la UAB; introduint la perspectiva de gènere, i també el de les minories, dins dels projectes de recerca.

Però si alguna cosa m’ha sacsejat en tot aquest període, aquesta ha estat la divulgació del coneixement històric. Des de fa uns anys, compartesc amb bons companys de camí el projecte d’AURA, didàctica i difusió cultural, entitat orientada a la socialització del patrimoni des d’un vessant amena i educativa. Gràcies als diferents encàrrecs i propostes que hem anat elaborant, hem pogut dedicar-nos de manera activa a la recuperació d’alguns relats que, fins ara, havien restat oblidats o ignorats. En les activitats que desenvolupem intentem incloure sempre referents masculins i femenins (ja siguin tallers didàctics, ja siguin visites culturals). Quan escrivim guions per a visites guiades o dramatitzacions, incloem veus femenines que rescaten memòries d’altres vivències i les fan també protagonistes. No busquem una paritat artificial; creiem, com a historiadors, que cal que totes les veus siguin escoltades.

Aquesta modesta experiència em porta a poder afirmar que resten molts buits encara per omplir, especialment en l’àmbit educatiu de les Ciències Socials, sovint massa afectat pels llocs comuns i per referents repetitius (quan deixarem de parlar de la Prehistòria dels caçadors i les recol·lectores?, quan veurem alumnes estudiant el paper de científiques com Jane Goodall, Josefina Castellví o Rita Levi-Montalcini? quan visualitzarem a les dones que, en la Guerra Civil, en la Primera, Segona o la guerra que sigui, han estat violades o abusades?).

On són les dones?

A Catalunya, algunes professionals del món de la comunicació, el periodisme i la literatura porten uns mesos articulant el col·lectiu OnSónLesDones amb el qual tracten de posar en evidència les diferències en la representació d’homes i dones en els mitjans de comunicació. Actives a xarxes i en diferents suports, denuncien la perpetuació de rols que invisibilitzen les dones, la presència de continguts esbiaixats i la manca d’atenció a algunes vivències de gènere. Em pregunt si, des del patrimoni, des de la divulgació històrica, podríem dur a terme una iniciativa semblant…perquè és ben evident que si el de les dones, i altres col·lectius que s’han tingut al marge, avui en dia estem subrepresentats als mitjans, les mancances de visibilitat al llarg de la Història, són alarmants.

Crec fermament que, des del patrimoni, la recerca, els centres museístics i altres espais culturals, tenim encara molt a fer, des d’auto-diagnosi a revisió de continguts, publicacions, temàtiques expositives, etc. Per tot plegat calen esforços humans i econòmics, fomentar la investigació, dotar als escolars de nous models, rescabalar les figures que hom ha deixat en segon pla…(1) Hi ha encara massa memòries, persones, objectes, espais i preguntes que esperen un tracte digne i una resposta que no sigui de pur tràmit.

Montse Piñeiro
@montsepineiro
Arqueòloga. Difusió del patrimoni cultural.

(1) Un bon exemple és l’obra “L’exili violeta” en la que l’escriptora Marta Pessarrodona recuperava el paper de nombroses dones del món de la cultura en el gruix dels exiliats per la Guerra Civil Espanyola.

Patrimoni en femení

Ruta dels Refugiats de la Guerra Civil, realitzada la tardor de 2016 a la Garriga, ideada i executada per AURA, didàctica i difusió cultural.

Arqueologia en femení.

Arqueologia i ensenyament

Actualment, el futur de la conservació del patrimoni està plenament lligat amb l’ educació. De fet, el primer pas per conservar, restaurar, protegir i salvaguardar el patrimoni és conèixer-lo, comprendre’l i valorar-lo, i aquests tres aspectes es desenvolupen gràcies a l’educació. Per aquest motiu, els espais patrimonials han anat creant els seus corresponents departaments educatius, conscients de la importància de l’acció educativa per al futur del patrimoni i de la seva conservació.

La importància de l’educació patrimonial

Tal és la importància de l’educació en patrimoni que, des de fa ja alguns anys, s’ha creat una nova disciplina dins el món de la museologia i de la gestió i difusió del patrimoni, coneguda amb el nom d’educació patrimonial. De fet, a la Llei de Patrimoni Històric Espanyol (1985) ja trobem algunes referències clares a la necessitat d’educar i difondre el patrimoni com a fi per a la seva salvaguarda i conservació. En concret, s’especifica que si no es valora el patrimoni, és impossible protegir-lo, i aquesta valoració ha de passar en primer lloc per una completa educació patrimonial entre els alumnes.

Des de l’educació formal, també les diferents lleis i decrets d’ensenyament esmenten la importància d’educar en patrimoni, com un mitjà per conèixer, valorar i respectar els aspectes bàsics de la cultura i històries pròpies, contribuint així a la construcció de la identitat cultural del subjecte i de la comunitat. Els alumnes són el futur i, per tant, esdevindran els hereus del patrimoni cultural, motiu pel qual és absolutament necessari que estiguin sensibilitzats amb el patrimoni per poder garantir la seva conservació i protecció i llegar-los a les generacions futures.

Sortir de l’aula

Per poder educar en patrimoni és fonamental sortir de l’aula i visitar in situ els museus i monuments, per tal de conèixer aquests espais patrimonials en primera persona. Aquí és quan entra en joc una figura essencial, l’educador/a, que actuarà de mediador/a entre el patrimoni i els alumnes. La visita guiada s’ha de bastir d’una estructura narrativa que connecti amb els oients, que deixi lloc a preguntes i diàleg, i que estimuli el pensament crític i la creativitat personal. A més, l’educador/a ha de presentar el patrimoni a partir de plantejaments lúdics i amens, que puguin entretenir als estudiants perquè no ho concebin com avorrit i retrògrad. Aquesta premissa és necessària a l’hora de dissenyar un projecte o proposta didàctica dins un espai patrimonial.

D’altra banda, és important que des de l’escola es dediquin una o algunes sessions prèvies abans de realitzar la visita, per tal de què els alumnes ja disposin d’uns coneixements bàsics. En realitat, la visita ha de servir per reforçar coneixements i contrastar visualment allò que ja se’ls hi ha explicat prèviament a l’aula. Igualment, s’hauria de dedicar una altra sessió després de la visita, realitzant treballs o activitats sobre la temàtica, amb l’objectiu de què l’alumnat pugui assumir correctament els nous coneixements adquirits.

Algunes estratègies pedagògiques per educar en patrimoni

Les visites guiades no són l’única estratègia pedagògica per poder educar en patrimoni. Actualment, les iniciatives que poden emprar els educadors i docents per desenvolupar una acció educativa entorn del patrimoni són àmplies i variades, i tenen com a objectiu l’adquisició per part de l’alumnat d’habilitats perceptives i de sensibilització per poder desenvolupar la capacitat d’emocionar-se amb el patrimoni, ajudant a valorar-lo, a respectar-lo i a interessar-se per la seva conservació.

Una d’aquestes estratègies és la gamificació, una eina pedagògica que consisteix a emprar la psicologia del joc, les seves mecàniques i dinàmiques, per aplicar-les a un entorn no lúdic, com una aula o un museu. Alguns professors utilitzen aquesta estratègia per conèixer els espais patrimonials d’una forma dinàmica, lúdica i interactiva. Al web Gamifica tu aula es poden trobar una gran quantitat de recursos educatius que empren aquesta estratègia educativa.

També és important esmentar les Estratègies de Pensament Visual (VTS), molt utilitzades a alguns dels museus més importants en l’àmbit nacional i internacional. Es tracta d’una metodologia educativa que utilitza el patrimoni -generalment, les obres d’art- per aprendre a pensar, convertint-se en una bona alternativa als programes educatius tradicionals dels museus.

El VTS suposa, sobretot, una nova metodologia i una nova resposta al problema de la incomprensió de l’espectador quan s’enfronta a una obra d’art, ja que aquesta estratègia apropa l’art com un mitjà per ensenyar a la gent a pensar i desenvolupar les seves capacitats comunicatives, així com per iniciar-los en la percepció visual. A partir d’una sèrie de preguntes fetes per l’educador/a o docent, els alumnes observaran la peça i conversaran i dialogaran per reflexionar sobre el món que ens envolta. En realitat, no és aprendre sobre art, sinó utilitzar l’art per aprendre.

Participació de l’alumnat en el gaudi del patrimoni

Finalment, cal centrar l’atenció en les diverses estratègies que promouen la participació de l’alumnat en el patrimoni. Hem passat del museu contemplatiu, on els visitants només podien observar la cosa exposada i escoltar les explicacions del guia -com si es tractés d’una classe magistral-, al museu participatiu, on el públic pot participar activament en la vida de la institució. Aquesta nova forma de relació amb el visitant es fa, normalment, a través de diferents propostes didàctiques.

En el cas del col·lectiu escolar, alguns museus han creat consells infantils com a forma de donar veu als infants, els quals participen proposant projectes o opinant sobre diferents temes que afecten el dia a dia de la institució. Altres museus també han fet participar els alumnes a través de projectes educatius, convidant a les escoles a realitzar la seva pròpia exposició o exercint com a guies del museu.

El resultat d’aquestes iniciatives pedagògiques és que, a partir d’aquestes, s’aconsegueix que els alumnes estiguin molt més compromesos amb el patrimoni i millorin la seva capacitat de confiança i comunicació. I és que ja ho deia  Benjamin Franklin al segle XVIII: “si m’ho dius, ho oblid; si m’ho ensenyes, ho aprenc; si m’involucres, ho record”.

Cristina Ortiz Moreno,

educadora de la Catedral de Mallorca

Temps

Tot i estudiar Història, o potser per aquest motiu, no sóc amant de les “dates exactes”, dels temps. Un dia, un fet o un moment, com una data no signifiquen res en si mateixos. Una decisió sempre és conseqüència d’altres anteriors. Sempre hi ha un abans, un procés que amb els seus errors i els seus encerts formen un tot.

Aquesta curolla temporal te a veure amb l’inici d’aquest projecte, que no té un dia assenyalat de fundació, però que ara farà més d’un any que Aldarq existeix i camina.

Moltes converses de què podíem fer, s’han transformat en un: ja ho hem fet!

Aldarq neix amb una idea clara: gaudir del patrimoni i fer partícip a la gent. L’Albert i jo tenim clara aquella màxima que diu que només quan un gaudeix del que fa, ho transmet amb tota la força i il·lusió.

Per exemple, coneixent el patrimoni de l’illa hem anat creant rutes arqueològiques que s’han convertit en vídeos del youtube que donen a conèixer jaciments oblidats o no prou coneguts. Aquestes rutes van servir per celebrar una festa amb els nostres seguidors de Facebook. I alhora vam participar en les Jornades Europees de Patrimoni a Mallorca i hem treballat amb Arca en un cicle d’arqueologia que ens va portar a visitar el Museu d’Història de Manacor i a s’Hospitalet Vell.

Per altra banda, jugant, jugant hem anat creant i perfeccionant les nostres activitats per a infants. Hem arribat als més joves des de diferents modalitats: des d’un programa anual amb l’Ajuntament d’Andratx, dates assenyalades com el 18 de Maig (Dia Internacional dels Museus) a Manacor, o jornades d’estiu a centres cívics com l’Espai Frida, també hem fet activitats de cap de setmana a museus com Can Prunera, sense oblidar l’espai educatiu per excel·lència, les escoles.

Ens hem disfressat de firaires a les Fires d’Algaida, a Palma o Alcúdia per presentar els nostres somnis en forma de projecte i veure on poden arribar la força dels nostres vins romans: Mulsum, Sanguis, Antinoo o Mesalina de Baetica.

Alhora aquests vins romans que tantes ànimes han conquerit, ens han portat a fer activitats per adults a diferents ambients: locals d’oci nocturn a Palma i Pollença, fires temàtiques com les Nits de Sa Galera o Maremagnum, al mateix Ajuntament d’Andratx o un agroturisme com Son Lladó, però d’entre tots els espais, el més especial va ser Pol·lèntia, gaudir d’aquesta activitat en una autèntica domus romana va ser un atreviment, si, però era una experiència que s’ho mereixia.

Temps per mostrar…

Tot això ho vam presentar al Sopa Congres 2016 a Zalamea de la Serena on vam agafar un grapat d’idees pel futur.

L’estimació pel jaciment de la Necròpolis de Son Real va fer a l’Albert escriure un llibre i ara som els responsables de la proposta educativa arqueològica d’aquesta finca, tan rica i vital en la prehistòria de Mallorca.

Finalment els nostres tallers per a escoles: arqueovinils, grafitis i emojis ens portaran a col·laborar amb el programa de Viu la Cultura que portarà Aldarq, no sols a augmentar la presència a les aules de Mallorca, sinó també d’Eivissa i Menorca.

Un any després, encara tenim més somnis per complir, moltes curolles per escriure i públic per a conquerir.

Moltes gràcies a tots.

Daniel Iranzo i Albert Forés Gómez

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Al llarg dels darrers anys, no sé si forçat per l’anomenada crisi econòmica o per evitar els seus efectes nocius, he encetat tot un seguit “d’aventures” culturals de molt diferent format. Així, a la meva incursió (amateur) dins del món del periodisme escrit i radiofònic, caldria afegir aventures tan allunyades, aparentment, com l’organització d’un curs de rock & roll i d’una exposició fotogràfica sobre el 40è aniversari de l’eclosió punk, o la localització d’una fossa de guerrillers assassinats per la Guardia Civil a Marmolejo – Jaen (amb l’assoc. Foro por la Memoria de Andalucía) o la participació com a actor als “Pastorets” (fent de pastor boig, en Getsé) o d’oficial nazi a un remake de “Casablanca”. He pogut comprovar que el patrimoni col·lectiu no interessa ningú

La meva formació acadèmica (historiador, arqueòleg) em va portar, de la mateixa manera, a iniciar també una aventura vinculada al món de la docència de la història i l’arqueologia i la difusió dels valors patrimonials de casa nostra (a Sant Feliu de Llobregat, a la comarca del Baix Llobregat). D’aquesta manera, i a mig camí entre la iniciativa personal i l’actuació associativa, vam començar un itinerari al llarg del qual ja hem realitzat tres edicions del nostre Curs d’Arqueologia Comarcal: prehistòria i antiguitat al curs final del Llobregat, sortides a exposicions – museus – jaciments, visites guiades al Parc de Torreblanca i al jaciment de la Penya del Moro, un documental (50 anys sense una torre), etc. Amb tot això he aconseguit conviure amb el patrimoni, ja que viure de, és la més absoluta de les utopies.

La idea o noció de patrimoni també és conflictiva.

L’experiència acumulada al llarg d’aquestes actuacions ens va mostrar que potser seria una bona idea crear un seminari dedicat a l’arqueologia i el patrimoni (Actualitat, reptes i noves propostes al voltant del nostre patrimoni, va ser el nom triat) que ens permetés apropar-nos a diferents qüestions patrimonials però sense les estretors cronològiques i temàtiques dels cursos que ja havíem fet. Una altra motivació (aquesta molt personal) era mostrar a les persones que assistissin al seminari la idea – força de què la noció de patrimoni no és una “cosa” ni asèptica, ni objectiva, ni compartida, ni consensuada. És per tant un concepte, que tot i que se’ns mostra material, presenta un alt component subjectiu, idealista que el fa fàcilment “manipulable” per diferents interessos (personals, col·lectius, corporatius) en relació a diferents espais, situacions i pràctiques socials.

En definitiva, al llarg del conflicte “social” (de qualsevol tipus de natura) el patrimoni té una capacitat i una efectivitat alta per formar part de les armes i estratègies esgrimides. Ergo, podríem dir que la idea o noció de patrimoni també és conflictiva.

Amb tot això vam programar quatre sessions; la primera dedicada a mostrar els diferents vessants de la protecció del patrimoni cultural (A. Picón), una altra centrada en l’aprofitament del patrimoni com a bé privat o el seu ús als conflictes polítics derivats de les relacions Espanya – Catalunya a partir dels elements presents al Palau de la Torre Blanca (J. Jiménez), la tercera vinculada a oferir les novetats en relació al coneixement de la prehistòria recent a la nostra comarca a partir de les intervencions i projectes arqueològics desenvolupats a la xarxa de cavitats del sector sud – est de la comarca (P. Martínez) i la darrera centrada en la vinculació de patrimoni i les idees de memòria democràtica des d’una perspectiva de gènere amb la presentació del projecte “El futur monument a la presó de dones de les Corts” (N. Ricart)

La valoració de l’experiència és positiva i així ja estem preparant una segona edició. Per un altre cantó, la trobada de diferents persones i associacions a les diferents sessions ha provocat tota una sèrie de sinergies que haurien de convergir en propostes futures més que interessants.

Però, com no podia ser de cap altra manera, la proposta i presència del seminari ha provocat una sèrie de reaccions (minúscules, d’àmbit local i personal, no penseu que res extraordinari!) que confirmen la idea – força expressada anteriorment sobre el valor conflictiu / confús del patrimoni.

La crítica no es vincula mai a una possible pèrdua del patrimoni comú. No interessa a ningú!!!

Sant Feliu de Llobregat és un exemple, com tants d’altres, de la desaparició de patrimoni arquitectònic i arqueològic enfront l’embranzida de la industrialització i la urbanització de la nostra societat (aquí podeu veure petit text en relació a aquesta qüestió) Ara mateix els nostres recursos patrimonials són escadussers i tendents a la seva desaparició. Exemple de tot això és el risc de desaparició d’unes magnífiques cases de lloguer (més algun element de mobiliari destacat com un banc amb decoració a base de trencadís) presents a una finca anomenada Pins d’Or (exemplar torre d’estiueig noucentista obra de J. Sanhelly Molist) davant el futurible (mooolt futurible) soterrament de les vies.

Un altre és l’estat crític de l’únic BCIN (Bé Cultural d’Interès Nacional) present al nostre catàleg: la Torre Abadal. Torre fortificada del segle X amb masia adossada, actualment és propietat de l’Ajuntament i restem a l’espera de veure quins són els plans de futur per aquest element que sembla que, actualment, no rep les atencions materials que caldrien per a un monument tan destacat ni observa un aprofitament cultural per part de la població.

Els dos elements han estat citats al llarg del nostre seminari per particulars que han reclamat atenció davant de la situació actual dels dos elements. La qüestió però és que, a part d’acusar-nos per haver organitzat aquest seminari massa tard (quan entre el franquisme i els governs municipals del PSUC / ICV “ja s’ho han carregat tot” ens van dir.

En un clar exemple de l’ús i abús del patrimoni com arma arrojadiza al ring polític), totes les denúncies han estat fetes des del punt de vista particular i subjectiu de les persones que bé o veuen en risc la seva continuïtat a aquest “magnífics xalets” en règim de lloguer (la propietària, per cert, és la congregació de les Germanes Hospitalàries) o que pateixen veient l’actual estat de la torre tot recordant la seva infantesa passada allà quan la seva família n’era els masovers (tot i que aquesta persona va formar part del govern municipal al llarg de dues legislatures).

En definitiva, la crítica no es vincula mai a una possible pèrdua del patrimoni comú; es realitza en nom d’interessos personals o elements tan subjectius com els records d’infantesa. No apareix per enlloc la proposta d’acció social per defensar la gestió i gaudi col·lectiu i comunitari o no reclamen per cap altre tipus de patrimoni. En definitiva estan confonent el patrimoni col·lectiu amb el personal, arrodonint així el títol d’aquestes lletres per matisar-les i redefinir-les: El Patrimoni Col·lectiu no interessa a ningú perquè tothom té interessos particulars!

Jordi Jiménez Zamora

Arqueòleg

D’ençà que vaig descobrir Internet l’any 1988 a la Universitat de Berkeley (Califòrnia) vaig sentir la força d’aquella eina increïble, la potència de canvi social que posseïa i la revolució que esdevindria la Ciutat Invisible. És veritat que en un principi tots i totes els que el coneixíem vèiem Internet com un vertader miracle que ens mostrava conceptes positius, així vàrem entendre el treball en xarxa, la cooperació, la globalitat com a sentiment de pertinència, el coneixement compartit que era un tresor per a tothom, l’aprenentatge com a única via pel desenvolupament personal o social i moltes altres joies que fins llavors havíem pensat que eren utòpiques.

Però a poc a poc els testimonis d’aquells inicis vàrem anar afegint altres conceptes, altres efectes, que trencaven la utopia i ens feien tocar de peus en terra; Internet era la causa de la nova revolució si, però això suposava guanys i també pèrdues importants com la seguretat de les nostres dades. El primer, necessari i difícil era entendre la naturalesa de l’esdeveniment. Amb l’ajuda del sociòleg Manuel Castells entenguérem la Societat Xarxa i començàrem a veure “la magnitud de la tragèdia”.

En realitat la meva curolla és la creença que Internet és un espai vital i per tant un lloc on hem de viure i conviure, un lloc on desenvolupar-nos i créixer, un lloc on ser ciutadans, i va ser Italo Calvino qui em va mostrar el camí.

Ciutat Invisible, Societat Xarxa

Italo Calvino va escriure les “Ciutats Invisibles” com a homenatge a l’urbs, al lloc on conviuen els humans, però encara que sembli que se les va imaginar, en realitat, Calvino, va sentir les diferents identitats de la polis… i les va descriure amb una literatura poètica, però crítica i lúcida, com sempre havia fet.

Comprenc Internet, la Societat Xarxa, com la polis invisible d’aquest món nostre, invisible perquè és molt difícil sentir-la, alguns, la pensem i encara no la coneixem i probablement, per molts viatges que hi fem no l’arribarem a conèixer mai.

La meva missió, com la d’en Marco Polo, és passejar per Internet, entrar i sortir dels indrets, conversar amb els nadius digitals, escoltar als immigrants que són molt importants perquè són els últims que hauran vist i gaudit un altre món i explicar a tothom el que veig i visc allà. La meva visió és un món més gros ple d’oportunitats gràcies al coneixement, a la col·laboració, a la creativitat, un món on totes les persones puguin ser lliures i crítiques alhora que respectuoses i conscients de la importància dels altres en la construcció de la Ciutat Invisible, en definitiva un món saludable i intel·ligent.

Quimeres i camins

Evidentment això no deixa de ser una utopia però les quimeres ens marquen el camí per arribar on ens agradaria, ens fan reflexionar i avançar encara que ningú ha dit que sigui fàcil, en primer lloc viure sense privacitat ens planteja el desenvolupament d’habilitats que mai havíem imaginat tan necessàries com ara, la inseguretat en la qualitat de la informació n’obliga a ser molt més crítics, en aquest sentit en Howard Rheingold ens introdueix en el concepte d’Infotention (Infotenció= informació + atenció) per descriure les eines psico-socio-tecnològiques necessàries per poder orientar-nos dins Internet.

Es tracta d’una combinació entre les habilitats d’atenció del nostre cervell i un cúmul de filtres informàtics per administrar la informació. L’educació en el pensament crític esdevé la base intel·lectual, però el ser humà, en la seva riquesa, posseeix la capacitat d’emocionar-se i l’educació emocional és l’altre principi indispensable per a la vida en la Ciutat Invisible.

Per acabar voldria comentar que moltes coses que passen en aquest món, que considerem tan modern ja han estat explicades per persones que van viure fa molts anys, i per demostrar-ho aquí us deix aquest missatge que va fer en Bertrand Russell a 1959: Missatge pel futur (1959)

Ajo Monzó,

Psicòleg de l’educació.

Ciutat Invisible. Manifest de Juanjo Pérez, professor de l'Institut de LLucmajor.

Manifest de Juanjo Pérez, professor de l’Institut de LLucmajor.

Abans de parlar de TIC i Xarxes, cal reflexionar. Tenim (i tenen els mateixos museus) clar quina és la funció d’aquestes entitats avui dia? Encara pensam que un museu és un lloc on s’emmagatzemen obres d’art per a què un públic les vegi i ja està? El museu és només un edifici? Hi tenim res a dir nosaltres? Com més visitants té un museu, millor? Sabem perquè va la gent als museus?

Què respondríeu vosaltres? A parer meu un museu ha d’esser un lloc d’exposició d’obra, d’obtenció de coneixements i sobretot d’experiències. Experiències que han de provocar que vulguem tornar al museu, que el sentim un poc nostre i que vulguem recomanar la seva visita.

També ha d’esser un lloc relacionat amb el seu entorn social, ha de saber qui hi va i perquè (fins i tot qui no hi va i perquè) i fomentar l’estimació per a la Cultura des de ben petits.

TIC als museus

Però tornant al nostre tema principal, com poden esser útils les noves tecnologies als museus? A continuació anomèn uns quants exemples:

1- Oferir informacions variades a partir d’aplicacions pròpies per a dispositius mòbils, informacions a les quals podem accedir a qualsevol lloc, abans, durant i després de la visita. Com a exemple, el Museu Thyssen amb vàries de molt interessants.

2- Es poden complementar les cartel·les explicatives amb codis QR o els beacons, tecnologia que connecta directament amb els dispositius mòbils dels visitants, via Bluetooth, quan aquests estan situats davant de l’obra, possibilitant una visita més personalitzada.

3-La digitalització dels fons museístics possibilita una visita virtual (fins i tot amb visites de 360º) que pot provocar i millorar la visita física. Un exemple el tenim amb la Tate Gallery de Londres.

4-Un bon estudi de públics farà que el museu conegui el tipus de visitant que té, si fa visita moltes vegades, quin recorregut realitza, el temps que s’hi està… Recoman llegir els estudis sobre públics de la Cultura que realitza Teknecultura i participar de les jornades sobre aquest tema que organitza cada any Asimétrica.

5- Reconeixement facial (a través de petites càmeres) que possibilita veure les expressions del públic en veure una obra i saber què agrada més o menys.

6-Un web atractiu i actualitzat, que conti el que és el museu però que també permeti els comentaris i suggeriments del públic. La possibilitat d’interacció amb el visitant farà que aquest senti el museu com un poc seu i el cuidi. També es pot utilitzar per al màrqueting del museu, possibilitant una altra font d’ingressos important.

7-Apps explicatives adequades, tablets amb lectura Braille i altres tecnologies per millorar l’accessibilitat del museu, serviran per a què totes les persones puguin gaudir del que ofereix, minimitzant qualsevol disminució física o psíquica.

8- La realitat augmentada i la realitat virtual permeten que el visitant conegui escenaris que d’altra manera seria impossible, com és el cas de museus arqueològics o històrics. Un exemple de museu que utilitza la realitat virtual és el Museu de Lleida.

9- La gamificació pot esser una bona manera d’acostar el museu als més joves, acostumats a manejar videojocs i altres apps molt visuals i dinàmiques.

Xarxes Socials i museus

Un capítol a part mereixen les xarxes socials. Una eina emprada per milions de persones a tot el món, també hauria d’esser emprada per les institucions culturals, no? Doncs encara no estan implementades de manera generalitzada, a pesar d’esser una magnífica eina de comunicació i apropament entre institució i públic.

De manera resumida, direm que a Balears encara hi ha una majoria de museus que no les utilitza (font Art- Xipèlag, 2015) encara que la situació millora a poc a poc. Per exemple, Es Baluard o el Museu de Mallorca fan bona feina.

En l’àmbit estatal el Museo del Romanticismo, el MACBA o el Museo Casa Lis, entre d’altres, realitzen bona gestió de xarxes. Cal destacar la Casa Batlló de Barcelona que realitza una interessant estratègia utilitzant les darreres novetats, com Snapchat o Periscope.

Però tant les diferents tecnologies com les xarxes socials, no s’han d’utilitzar perquè sí. S’ha de saber el què convé més, a quines xarxes tenir presència i gestionar només les que es puguin. Han de servir per millorar l’experiència de l’usuari, crear interacció i comunicació. Al cap i a la fi, igual que en el “món off line“, han de servir per conèixer i cuidar als diferents públics del museu i provocar que tenguin ganes de més.

Teresa Miquel

Gestora de Xarxes a Art- Xipèlag

TIC i Xarxes Socials als museus.

Tic i xarxes als museus de les Illes Balears. Font: Art-Xipèlag, 2015

La gent és la finalitat última dels processos culturals, i són diverses les formes en les quals es relaciona amb aquests processos, a l’igual que amb el patrimoni. No obstant això, en la majoria dels casos trobem que aquests processos es plasmen en una participació de la ciutadania sobre un producte cultural concret, que es presenta en el bé de la societat, encara que aquesta societat no és integrada a la creació del discurs ni en el posterior diàleg.

Es tracta d’un públic que ni tan sols espera poder entrar en aquests processos, en els que al final acaba comportant-se tal com se’l presenta, com a públic. I no públic com a ens genèric, sinó moltes vegades com a ens numèric o quantificable que serveix per avaluar la rendibilitat dels projectes culturals, els espais museïtzats o les suposades polítiques participatives, molt de moda en aquests moments de canvi, per part de les administracions.

Patrimoni i participació

Des de fa algun temps, alguns equips científics i de gestió estem treballant en nous models de participació, de divulgació, d’incloure a la societat en els nostres discursos. Però estem començant a destruir aquestes novetats metodològiques. El canvi de paradigma és necessari, però hem de deixar que la societat participi del mateix, ser conscients i no tenir por a preguntar i sobretot no tenir por de dir la veritat. Si a determinats grups socials no els interessa el patrimoni, hem de dir-ho i responsabilitzar-nos d’això. No podem imposar les nostres necessitats, sinó més aviat treballar-hi perquè siguin escoltades, assimilades i reapropiades.

En aquest sentit, una de les dinàmiques que estem desenvolupant des d’UNDERGROUND, és la del Patrimoni Expandit. Aquest terme ve de l’Escola Expandida, projecte desenvolupat pel col·lectiu Zemos98. L’Escola Expandida, parteix de la base que tota educació s’imparteix, sempre, dins d’una comunitat i aquesta pot succeir en qualsevol moment i en qualsevol lloc. En aquest cas, hem adaptat aquestes premisses per a crear Patrimoni Expandit, que es desenvolupa amb una metodologia de preguntes per a l’acció. Aquesta metodologia segueix transformant-se i adaptant-se a mesura que anem aprenent de la resposta social. Les preguntes plantejades, es van adaptant a les diferents comunitats i necessitats, essent elles les que configuren el discurs en cada cas.

Participació desinteressada

Plantejar aquestes qüestions, facilita la participació interessada, ja que la gent pot treballar des del que ella vol aprendre i ensenyar, de manera que tota la feina a realitzar sigui mitjançant l’aportació col·lectiva. S’incentiva, així, que la gent se senti part important de la comunitat i del Patrimoni que forma part d’ella. La necessitat d’apropar-se a comunitats, on l’accés a la redistribució del coneixement és més complicada a gran escala, però més factible a petita escala, permet crear noves dinàmiques de gestió del Patrimoni, col·lectives, participatives i, principalment, integrants.

Juanjo Pulido,

coresponsable d’ UNDERGROUND Arqueología Patrimonio & Gente i secretari del SOPA: Congrés Internacional sobre Educació i Socialització del Patrimoni en el Medi Rural

Patrimoni i participació