Blog

Enguany estem molt contents d’anunciar-vos que tornem a participar de la Fira de la Prehistòria i l’Antiguitat, Artalaiòtica, d’Artà.

Les dates de la fira són els dies 20 i 21 d’abril, i nosaltres participarem amb una Gustatio Romana, dos tallers de Maquetes Talaiòtiques i dos tallers d’Arqueoadhesius. A banda, muntarem una paradeta on podreu conèixer els nostres productes de recreació històrica Baetica: formatges, patés i vins amb sabors especials.

Les nostres activitats a Artalaiòtica:

Informació sobre la Gustatio Romana:

Dia: 20/04/2018
Hora: 21:00 h
Destinataris: Adults
Inscripció: Si, 30 places.
Localització: Mercat cobert

Informació sobre els tallers de Maquetes de cases talaiòtiques:

Dia: 21/04/2018
Hora: Torn matí – 11.00 a 12.30 h // Torn tarda – 16:30 a 18:30 h
Destinataris: infants a partir de 6 anys acompanyats
Inscripció: No
Localització: Plaça del Conqueridor

Informació sobre els tallers del taller d’arqueoadhesius:

Dia: 21/04/2018
Hora: Torn matí – 12.30 a 14.00 h // Torn tarda – 18:30 a 20:00 h
Destinataris: nins i nines de 4 a 7 anys
Inscripció: No
Localització: Plaça del Conqueridor

Doncs ja veieu, podreu acompanyar-nos en aquest màgic viatge en el temps amb Aldarq i Artalaiòtica. No us ho perdeu.

Us deixem la programació completa de les activitats i l’enllaç per a poder-vos inscriure a la primera Gustatio Romana de la Temporada. Totes les activitats que hem programat són gratuïtes. Us ho perdreu?

US ESPEREM!!! 🙂

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Cal dir que aquesta curolla ha significat per mi una gran alegria i alhora un repte, del qual no puc més que donar gràcies a l’oportunitat que m’ha proporcionat Aldarq.

Tots els arqueòlegs i mestres que m’han estat ensenyant l’ofici, han insistit en el fet que la part més fonamental del treball és la difusió de tota la nostra feina i de com aquesta ha d’arribar a un públic més ampli, sense  coneixements específics en la matèria. Abans de tractar la meva curolla arqueològica, voldria comentar els meus inicis dins aquest món.

La terra guarda molts tresors

Uns dels meus primers records, que mai oblidaré, fou quan em varen regalar el meu primer càvec. Em digueren: «la terra guarda molts tresors, mai saps què hi pots trobar davall». Aquest fet despertà el que seria la meva gran passió d’avui dia que és l’Arqueologia.

Em passava tots els capvespres dels caps de setmana a un tros de terra que tenien els meus avis. Feia forats i cercava aquells tresors que es veien a les pel·lícules. Amb la imaginació del nin que era, pensava que aquelles pedres que trobava formaven part d’antigues civilitzacions. Passaren els anys i tot i que encara no sabia el que era l’ofici d’arqueòleg, jo seguia pensant amb tot allò que es podia amagar la terra, de com seria i com em sentiria si descobria alguna troballa.

A secundària m’apassionaven les classes d’història i a batxillerat vaig prendre el camí de les Humanitats, estudiant grec i llatí on ja m’encaminava cap a l’estudi de la Història. Un dia, un bon company, que ja era universitari, em va convidar a anar a l’Arqueòdrom de la Universitat de les Illes Balears, quan aquest encara era un projecte pilot. La meva emoció era espectacular, estava a batxillerat i aniria a la universitat a fer el que m’agradava! Qui m’hagués dit en aquell moment que amb els anys jo acabaria tenint l’oportunitat d’esser monitor d’aquest mateix Arqueòdrom…

Difusió, difusió i difusió

Els meus inicis foren de la mà d’arqueòlegs com Pablo Galera i Jaume Deyà, al jaciment d’Almallutx. Llavors vaig entendre que aquest món, tot i comptar amb molta vocació, ganes i passió per a dur endavant els projectes, necessitava alguna cosa més: el suport de la gent. Gràcies a campanyes de crowdfunding, a través de les xarxes socials, retalls en premsa i televisió les campanyes arqueològiques s’han pogut dur a terme, sempre que el Gorg Blau ho ha permès. En aquell moment, vaig entendre que l’Arqueologia no podia restar sols en els àmbits acadèmics, sinó que a través de la difusió havia de ser capaç d’arribar a un públic molt més ampli.

Els anys varen anar passant, vaig anar aprenent de tots aquells mestres de la Universitat. Ells m’ensenyaren que la realitat acadèmica era sols una petita part de tot el treball arqueològic. La difusió era el camí a seguir, tant per arribar al públic generalista, com per a continuar formant-me.

Per aquest motiu, gràcies a plataformes com Youtube o Facebook, em vaig assabentar que es realitzaven campanyes d’excavació al jaciment de Can Blai, Formentera. Una de les meves passions ha estat l’Antiguitat Tardana i el Baix Imperi Romà. Aquests períodes s’entrellaçaven amb l’arqueologia militar, i tots aquests elements es donaven al jaciment formenterer. S’obria una oportunitat que no podia deixar escapar. Amb l’arqueòleg Ricardo González, vaig apreciar el que havia aprés a la carrera sobre els distints corrents de pensament historiogràfic. En aquest cas vaig conèixer l’escola francesa. Un cop més, la difusió i les TIC havien estat un factor clau en la realització d’un projecte, i en la meva la formació personal.

Arqueòdrom i més

Vaig continuar descobrint la importància de la difusió. Al llarg de la meva experiència a l’Arqueòdrom i amb el treball que vaig fer amb els més menuts. Allà es realitza un treball de difusió, alhora que de conscienciació i educació per a la protecció del patrimoni. M’il·lusiona pensar que tal vegada, amb la meva aportació, he despertat el mateix sentiment que tinc jo per l’arqueologia.

El darrer exemple que vull destacar és el més recent. Aquest estiu vaig tenir l’experiència de poder apreciar tota la vida d’una peça arqueològica; des del moment de la seva troballa, passant per la neteja i restauració, fins a l’exposició al museu. Parl de la feina que vaig fer al jaciment de Son Peretó, Manacor, al costat de Mateu Riera (Director de la Secció d’arqueologia del Col·legi oficial de Doctors i Llicenciats en Filosofia i lletres en Ciències de les Illes Balears). El resultat final ha estat l’exitosa inauguració de la nova sala de l’Antiguitat Tardana del Museu de Manacor. També he comprovat el paper fonamental que hi juga la difusió. La publicitat que s’ha donat abans de realitzar les campanyes arqueològiques i com els mitjans de comunicació han tractat la temàtica.

Sense els recursos de les xarxes socials i els mitjans de comunicació, aquesta ciència quedaria arraconada i quasi oblidada. És per això que són tan importants, i contribueixen en la difusió dels descobriments diaris. Donar a conèixer i fer-ne difusió és tan important com qualsevol altra notícia.

Recursos per a la difusió

La manca de recursos dificulta el foment de l’Arqueologia. Aquesta podria contribuir a fer que els visitants forans coneguessin el nostre ric i ampli patrimoni.

Una aposta clara pel turisme cultural generaria recursos econòmics. Aquests possibilitarien la generació de rutes, especialització de professionals en el guiatge turístic i altres accions relacionades. És aquí on les xarxes socials i els mitjans de comunicació podrien intervenir positivament. Cal una aposta positiva vers la protecció dels béns, evitant la degradació d’aquests.

Mallorca és una illa excepcional pel que fa quant a jaciments. N’hi ha uns tres mil, quasi un per quilòmetre quadrat. Per tant, com és que hi ha tanta ignorància i una visió tan limitada de la nostra història? Aconseguir implicar a la societat i als governants en la protecció, estudi i gaudi és un dels principals reptes a assolir. Hem d’aprendre a estimar la nostra història, construïda al llarg dels mil·lennis, i de la que en podem gaudir avui dia.

Sebastià Amer,

Estudiant de Grau i Arqueòleg

Armea, ¿Cómo empezó todo?

Os pongo en antecedente: Como en otras muchas ocasiones el descubrimiento fue por casualidad, Manuel Losada, vecino octogenario que buscaba el marco de su finca descubre lo que fue presentado en riguroso directo como un posible santuario galaicorromano, hablamos del “Monte del Señoriño”. Ante la gran expectativa que se generó el ayuntamiento de Allariz decide realizar una intervención arqueológica en el Conjunto arqueológico de Armea, situado en la parroquia de Santa Mariña de Augas Santas, perteneciente al ayuntamiento ourensano de Allariz, Galicia, esta actuación es realizada en los veranos de 2011 y 2012 por la Universidad de Vigo.

Siguiendo el modelo de otras excavaciones, en paralelo a las mismas se informaba de forma inmediata de los avances de la investigación y para ello usan el lenguaje audiovisual, mientras se realizaban las excavaciones en los veranos de 2011 y 2012 los técnicos explicaban día a día sobre los trabajos o de nuevas líneas de investigación alejadas de la primera hipótesis de un santuario.

Eran mucho los turistas, curiosos o vecinos los que se acercaban tanto durante las excavaciones como después de ellas y querían saber de la zona y su patrimonio y de la excavación, y ahí empieza nuestra historia y relación con el “recurso patrimonial”.

Una vez finalizada la actuación arqueológica en el conocido como Monte del Señoriño era el momento de planificar un programa interpretativo estable para esa zona repleta de historia y patrimonio, existían un panel y una ruta de baja intensidad conocida con “Roteiro Arqueológico-Etnográfico: Armea-Santa Marina de Augas Santas”. [1] pero resultaba insuficiente.

Nuestra propuesta para la elaboración de un programa de dinamización quedaba condicionada entre otras por una imagen corporativa y de marca unitaria para todo el conjunto arqueológico ya prefijada.

¿Qué, por qué y cómo lo hicimos?

Contábamos con una dificultad cualquiera de las ideas que se nos ocurrieran tendrían que adaptarse a la ruta ya existente por eso nos decidimos a orientar nuestro programa hacía el diseño de un itinerario interpretativo guiado entretenido pero educativo. Se planifico un itinerario temático que emplearía los recursos ya existentes, panel, folletos, senderos, pero también crearíamos otros recursos nuevos, más acordes con la línea de la cooperativa Xeitura: gestión del Patrimonio Cultural.

Diseñamos dos paneles interpretativos para el yacimiento arqueológico del Monte del Señoriño. Ambos respetando la imagen corporativa creada con anterioridad pero procurando adaptar su contenido y diseño a las técnicas de la Interpretación Patrimonial (Sam Ham, 2015).

Los paneles son de formato rectangular panorámico, primando la imagen sobre el texto (relación imagen sobre texto al 60%) y aunque en este se tuvo que mantener la tipografía corporativa anterior, no se justificaron los textos, se acortaron los párrafos y se combinó pregunta-respuesta para facilitar la lectura. El fondo mantuvo su color gris corporativo pues respeta los contrastes de accesibilidad.

El lenguaje empleado en el texto, es directo y asertivo en el que se provoca al lector con preguntas, verbos activos, analogías y metáforas, no es rebuscado, sino coloquial, evitando caer en el uso excesivo de datos y vocabulario técnico.

Para seguir con la línea de emplear un lenguaje audiovisual nos valimos de los conocidos códigos QR que permiten al visitante ver y escuchar, entre otros, a Manuel Losada hablando de su descubrimiento o al director Adolfo Fernández explicando la excavación arqueológica in situ.

En cuanto a las imágenes del panel se emplearon en vez de copias o réplicas, imágenes de las piezas en su estado original y fotografías a tamaño real de las cerámicas sin reconstruir. Para evocar una situación imaginaria y que fuera más fácil la comprensión de los restos arqueológicos dado que el yacimiento del Monte Señoriño, no conserva estructuras que faciliten su interpretación se recurrió a la recreación ideal de una escena en el yacimiento por parte de Carlos Matos.

Pensando en un público infantil y juvenil, y en colaboración con ayuntamiento y Universidad, se diseñó e implementó un paquete interpretativo específico para menores. Coincidiendo con las campañas de excavación en el castro de Armea, se creó en un solar próximo a la misma y dentro del propio yacimiento un pequeño arqueódromo, recreando una excavación arqueológica similar a la que acababan de visitar. De este modo y mediante el uso de material arqueológico (pinceles, fichas…) los menores descubren las técnicas y análisis de estudio básicas de esta ciencia auxiliar. Una actividad formativa complementaria a la ruta interpretativa previa de formato “geocaching” o “búsqueda del tesoro”.

Los objetivos de este programa se centraban en promover en los participantes el conocimiento del método arqueológico de una manera amena y atractivo, acercar el conocimiento histórico a través de los elementos de la cultura material visibles en el conjunto patrimonial y concienciar sobre la necesidad de su preservación y custodia.

En cuanto a la ruta, el discurso es una mezcla entre leyenda y realidad arqueológica, pues la una sin la otra no es comprensible y las dos giran en torno a la figura de Mariña. “Piedras que hablan” es un paseo entre la historia y las leyendas de un lugar mágico.

Esta ruta interpretativa fue diseñada empleando como base la ya creada pero procurando adaptar su contenido y diseño a las técnicas de la Interpretación Patrimonial. Lo primero fue reducir su distancia a 1.5 km desde el aparcamiento de Armea para poder aumentar el peso interpretativo de las 9 paradas, la secuencia es la siguiente:

  • Aparcamiento: bienvenida e información básica y normas de seguridad
  • Paradas 1 y 2: La relación de la sociedad con el patrimonio su mejor ejemplo el Museo Vivo de Armea. Uso actual de restos arqueológicos. Items: protección, respeto, cautela, interés…
  • Paradas 3 y 4: La leyenda de Santa Mariña y la Pena Mora. Items: etnografía, leyendas, empatía, simbolismo…
  • Paradas 5 y 6: El erudito F. Conde Valvís y el descubrimiento de una ciudad. Items: historia, arqueología, romanización…
  • Parada 7: El entorno natural. Items: paisaje, geografía, medio, Ourense, abandono…
  • Parada 8: El último descubrimiento: El Monte del Señoriño. Items: investigación, misticismo, recursos….
  • Aparcamiento: conclusión, recapitular y reforzar el tema.

Que conclusión sacamos de nuestra labor hasta ahora?

Sin duda falta mucho trabajo por hacer y muchos recursos por explorar en este fantástico conjunto patrimonial: visitas nocturnas o teatralizadas como las que cada año representa los vecinos de la parroquia en la conocida como Procesión de los pendones, integración del elemento etnográfico en la lógica discursiva y narrativa, nuevos talleres sobre la riqueza natural del entorno “Arte en el bosque” ya en proceso. Incluso falta mejorar las infraestructuras e instalaciones pero sin tener que apostar por el obsoleto modelo de Centro de Interpretación tradicional (Serantes, 2011): aparcamiento, señalización, accesos para personas con movilidad reducida, áreas de recreo, fuentes, etc.

Queda mucho por hacer pero queremos seguir por el camino que empezamos sin desviarnos y tomando como brújula la cooperación. Hemos sido capaces de conciliar en armonía las demandas de todos los agentes implicados: administración, instituciones, empresas y comunidad local por ello queremos seguir garantizando la investigación y conservación del recurso al tiempo que mejoramos su reconocimiento, un trabajo colectivo del que todas debemos sentirnos orgullosas.

Martiño Vázquez Mato, Begoña Garrido Labrador, Manuel Gallego Alves

Xeitura: xestión integral Patrimonio Cultural

www.xeitura.com

[1] Disponible en: http://es.wikiloc.com/wikiloc/view.do?id=1946384

Plasmar una curolla en un artículo no es algo fácil. Puedes escribir artículos científicos, divulgativos, preparar una publicación científica, técnica o divulgativa o una clase destinada a un público universitario o profesional apoyándote en tu experiencia y conocimientos sobre el tema, pero tras leer la  definición de curolla me quedó claro que lo que debía plasmar en estas líneas debía nacer mi motivación personal. La curolla como neura, como manía, nace de una idea fija que incita de manera persistente a hacer algo, que marca el objeto de tus motivaciones. La mía es intentar hacer magia, en concreto, hacer que las piedras hablen y que la gente las escuche.

Cómo hacer que las piedras hablen…

Hacer hablar a las piedras puede resultar extremadamente complejo. Cuentas con recursos limitados, expectativas inciertas, habilidades especiales (poderes), buenos compañeros de viaje, y un montón de ganas. Con esta pócima, las probabilidades de éxito no siempre son halagüeñas, ya que con el tiempo aprendes, que aunque poseas todos los ingredientes, hacer magia no solo depende de ti, hay que pedir permiso.

También, descubres que el camino es largo, tortuoso, inclinado y serpenteante. Lo único que te mantiene a salvo, indemne, protegido, y que hace que te levantes mil veces es tu curolla.  Puedes renunciar a ella, puedes abrazarla, pero nunca permitir que te asfixie o te destruya.

Mi curolla comenzó cuando descubrí que tenía el poder que os comento, el de hacer hablar a las piedras y que otros pudieran escucharlas, entenderlas, y aprender con ellas. Descubrí que yo ganaba y crecía más personalmente a medida que las piedras hablaban, lo que me obligó a dejar un trabajo estable en una administración pública para dedicarme al mundo de la Arqueología, porque, según contaban, convertirme en arqueólogo, era la mejor manera de contactar con las piedras.

El caminar del curollista

Con mi curolla en la cabeza se inició la andadura profesional como arqueólogo a finales de los noventa en medio de un escenario desolador en el que imperaban la casi inexistencia de intervenciones arqueológicas, el escaso número y diversificación de proyectos culturales en los que pueden participar los profesionales de la arqueología, y con unas universidades escasamente abocadas al sector profesional de la Arqueología y el patrimonio. La administración de Cultura y las universidades se encargaban de gestionar los escasos fondos y proyectos culturales existentes, y los servicios arqueológicos y culturales eran moderadamente demandados por la sociedad.

También era notoria la escasa participación privada en materia de cultura y la sequía de fondos destinados a Gestión y Patrimonio Cultural tras los macro-eventos Expo 92 y Barcelona 92.
¿Cómo hacer magia entonces?

El mundo de la magia

Había que poner un pie en el mundo de la magia, y con algunos compañeros, con nuestro título en mano, obtenido en una facultad que sólo nos facultaba como historiadores, con todo ello, no sólo había que llevar a la práctica nuestra curolla, sino que además había que organizarse para trabajar de una manera eficaz y operativa en el mundo de la Arqueología.

Entonces, escogimos las armas y herramientas necesarias para llevar a cabo nuestro fin. Creamos un equipo de trabajo, y nuestra tarea consistió en formarnos, reactualizarnos y adaptar la metodología y la sistemática del trabajo arqueológico a la lógica, organización y gestión empresarial. Y cada uno de nosotros comenzamos a especializarnos en una disciplina de la arqueología para que sonara la magia.

El camino era lento, duro, pesado y plagado de complicaciones y problemas, aun así la retroalimentación que emanaba de los miembros del equipo nos daba fuerzas para continuar. Eso, y que coincidíamos todos en un punto común, teníamos una curolla similar en la cabeza. Y empezamos a hacer magia, y a aprender unos de otros, y del entorno que nos rodeaba.

Oportunidades

A partir de entonces, una incipiente actividad arqueológica en torno a actividades de urgencia comenzó a desarrollarse, espoleadas, por una lado, por la Ley de Liberalización del Suelo de 1998, como punto de partida de la burbuja inmobiliaria. Por otro lado, el incremento de fondos públicos de carácter estatal y autonómico, y por otros, inyección de Fondos Europeos al Desarrollo Económico, intervienen sobre el territorio, la cooperación y el desarrollo empresarial.

En este punto, la administración local empieza a requerir actividades, servicios, equipamientos e infraestructuras culturales y turísticas que posibilitaban llevar a cabo nuestras inquietudes, y no exclusivamente ceñirnos a la realización de actividades arqueológicas de urgencia, motivadas por el “boom” de la construcción, y por la ingente obra civil existente en este periodo. En este marco, la administración autonómica de cultura, cual gigante con pies de barro, se autoproclama como la primera Industria Cultural, gestionando la mayor parte de los fondos y proyectos a través de recién creados organismos autónomos.

Lugares sin magia

Lejos de parecerlo, nuestra curolla, el afán por hacer magia es limitado ya que, en numerosas ocasiones, intervenimos en espacios o lugares con proyectos de dudosa rentabilidad económica, cultural y social.

Esta etapa, en los primeros años del s.XXI, se caracteriza por un alto número de intervenciones arqueológicas de urgencia. Paralelamente se trabaja a nivel turístico y cultural en el diseño y la ejecución de proyectos cuyos planteamientos, en gran medida, estaban destinados a satisfacer fines personalistas, egos políticos o empresas faraónicas cuya utilidad social no está aún resuelta, y que exceden, o no satisfacen las necesidades del Patrimonio cultural, ni de aquellos que necesitan escuchar a las piedras.

Fue aquella, una etapa de mucho trabajo, crecimiento, desarrollo, de generar versatilidad, anticipación, de acumular experiencias y conocimientos transversales que indicaba que el momento real de hacer magia como había imaginado se acercaba. Personalmente, y aunque satisfecho por el nivel de trabajo, sentía que no era éste, aún no había llegado.  Y sencillamente, no había llegado porque en la mayoría de los proyectos culturales y turísticos en los que interveníamos no podíamos plasmar al 100% nuestra pasión, nuestra alma, nuestra magia.

También sabíamos que la mayoría de ellos iban a quedar abandonados, obsoletos, apartados, en manos de otros que no comprendían ni amaban el lenguaje de las piedras ni la vocación de poner en valor y transmitir la Cultura y el Patrimonio Arqueológico.

Piedras en el caminar

Después todo cambió, y todo lo que se había construido se abandonó, se infrautilizó. El paisaje cultural dio un giro inesperado. Las administraciones salvaban los muebles de una crisis financiera que arrasó el país y no volvieron a generar la oferta de actividades y servicios culturales, dando como resultado que un sinfín de recursos, instalaciones e infraestructuras de uso público quedaran en desuso y olvidadas.  Como resultado, las piedras volvieron a quedarse mudas, pero ya habían tocado el corazón de muchas personas que las habían escuchado, y habían crecido en curiosidad, conocimiento e interés con ellas.

Personalmente, para mí y mis compañeros, vivimos momentos muy duros, de falta de medios, de trabajo, de escasez, de despedidas de amigos y colegas de profesión, de desilusión y vacío por el derribo de lo anteriormente vivido y construido.

Pero la curolla llama, persiste y permanece, es insistente, devoradora, martilleante, y sigue dentro de ti tan profundamente que parece que naciste con ella y para ella. Te sonsaca, te anima a continuar, y como una voz que se clava en tus pensamientos, te recuerda una y otra vez que tienes la magia dentro, que no tienes otra opción que caminar hacia adelante. Te recuerda tu incondicional adicción a levantarte y trabajar en tu magia y en tus piedras, con lo poco que te queda, con los pocos que te quedan, y con el apoyo de los que te quieren, que es mucho. Maldita curolla.

El resurgir de la curolla, qual ave Fénix

Así, las crisis, además de sembrar el miedo, y la incertidumbre, se muestran como un estupendo semillero de innovación, creatividad, y un necesario estimulador de curollas y oportunidades. De trabajar para potentes y diversas empresas, fundaciones, administraciones, organismos, muchos profesionales de la arqueología nos convertimos en hacedores, creadores, diseñadores, ejecutores de actividades y servicios relacionados con la cultura, la difusión del patrimonio, el turismo cultural y la arqueología experimental. Todo esto contando con una preparación, una experiencia y un el conocimiento trasversal necesario para iniciar esta nueva travesía de manera autosuficiente, y con un público, con una sociedad, a las que las administraciones habían recortado la oferta cultural, y que se sentía ávida de ella.

Así, empiezas a tirar de tus sueños, de tus convicciones, de tu curolla personal, y renaces. Comprendes que ahora, aunque con menos medios, casi sin intermediarios, puedes hacer la magia que tú quieres, puedes hacer que las piedras hablen a través de ti, y que las personas que las escuchan se conmueven, se emocionan y se divierten con el Patrimonio mucho más que antes, sin artificios ni grandes planes. Y quieren más, te piden más, y te exiges más. Tu curolla, la que nunca te abandonó, te guía.

Una obsesión

Siempre me obsesionó mi curolla, que las piedras hablasen y los demás las escuchasen, transmitir lo que me apasiona y que la sociedad se apasione, y sientan, comprendan y amen la cultura y el Patrimonio. Mi curolla me impulsaba a aportar algo interesante y útil a los demás desde mi oficio.  Me empujaba a recomponer y reconstruir desde la Arqueología como ciencia, desde la investigación científica y la innovación técnica y empresarial cómo vivían, qué pensaban qué sentían, qué tocaban, a qué sabía y olía lo que comían y bebían las culturas y civilizaciones del pasado.

Actualmente el trabajo, el tiempo y el esfuerzo empleado son ingentes. Seguimos, cual Carandini, arrancando Historias de la Tierra, y he volcado todas mis ilusiones en reconstruir historias, materiales, texturas, espacios, aromas, sabores del pasado para darlos a conocer en el presente. Es la única forma que conozco de contribuir humildemente a la sociedad y crecer con ella como persona. Es el único camino que conozco de satisfacer y aplacar mi curolla. Bendita curolla.

Manuel León Béjar,

Arqueólogo

Actualment, el futur de la conservació del patrimoni està plenament lligat amb l’ educació. De fet, el primer pas per conservar, restaurar, protegir i salvaguardar el patrimoni és conèixer-lo, comprendre’l i valorar-lo, i aquests tres aspectes es desenvolupen gràcies a l’educació. Per aquest motiu, els espais patrimonials han anat creant els seus corresponents departaments educatius, conscients de la importància de l’acció educativa per al futur del patrimoni i de la seva conservació.

La importància de l’educació patrimonial

Tal és la importància de l’educació en patrimoni que, des de fa ja alguns anys, s’ha creat una nova disciplina dins el món de la museologia i de la gestió i difusió del patrimoni, coneguda amb el nom d’educació patrimonial. De fet, a la Llei de Patrimoni Històric Espanyol (1985) ja trobem algunes referències clares a la necessitat d’educar i difondre el patrimoni com a fi per a la seva salvaguarda i conservació. En concret, s’especifica que si no es valora el patrimoni, és impossible protegir-lo, i aquesta valoració ha de passar en primer lloc per una completa educació patrimonial entre els alumnes.

Des de l’educació formal, també les diferents lleis i decrets d’ensenyament esmenten la importància d’educar en patrimoni, com un mitjà per conèixer, valorar i respectar els aspectes bàsics de la cultura i històries pròpies, contribuint així a la construcció de la identitat cultural del subjecte i de la comunitat. Els alumnes són el futur i, per tant, esdevindran els hereus del patrimoni cultural, motiu pel qual és absolutament necessari que estiguin sensibilitzats amb el patrimoni per poder garantir la seva conservació i protecció i llegar-los a les generacions futures.

Sortir de l’aula

Per poder educar en patrimoni és fonamental sortir de l’aula i visitar in situ els museus i monuments, per tal de conèixer aquests espais patrimonials en primera persona. Aquí és quan entra en joc una figura essencial, l’educador/a, que actuarà de mediador/a entre el patrimoni i els alumnes. La visita guiada s’ha de bastir d’una estructura narrativa que connecti amb els oients, que deixi lloc a preguntes i diàleg, i que estimuli el pensament crític i la creativitat personal. A més, l’educador/a ha de presentar el patrimoni a partir de plantejaments lúdics i amens, que puguin entretenir als estudiants perquè no ho concebin com avorrit i retrògrad. Aquesta premissa és necessària a l’hora de dissenyar un projecte o proposta didàctica dins un espai patrimonial.

D’altra banda, és important que des de l’escola es dediquin una o algunes sessions prèvies abans de realitzar la visita, per tal de què els alumnes ja disposin d’uns coneixements bàsics. En realitat, la visita ha de servir per reforçar coneixements i contrastar visualment allò que ja se’ls hi ha explicat prèviament a l’aula. Igualment, s’hauria de dedicar una altra sessió després de la visita, realitzant treballs o activitats sobre la temàtica, amb l’objectiu de què l’alumnat pugui assumir correctament els nous coneixements adquirits.

Algunes estratègies pedagògiques per educar en patrimoni

Les visites guiades no són l’única estratègia pedagògica per poder educar en patrimoni. Actualment, les iniciatives que poden emprar els educadors i docents per desenvolupar una acció educativa entorn del patrimoni són àmplies i variades, i tenen com a objectiu l’adquisició per part de l’alumnat d’habilitats perceptives i de sensibilització per poder desenvolupar la capacitat d’emocionar-se amb el patrimoni, ajudant a valorar-lo, a respectar-lo i a interessar-se per la seva conservació.

Una d’aquestes estratègies és la gamificació, una eina pedagògica que consisteix a emprar la psicologia del joc, les seves mecàniques i dinàmiques, per aplicar-les a un entorn no lúdic, com una aula o un museu. Alguns professors utilitzen aquesta estratègia per conèixer els espais patrimonials d’una forma dinàmica, lúdica i interactiva. Al web Gamifica tu aula es poden trobar una gran quantitat de recursos educatius que empren aquesta estratègia educativa.

També és important esmentar les Estratègies de Pensament Visual (VTS), molt utilitzades a alguns dels museus més importants en l’àmbit nacional i internacional. Es tracta d’una metodologia educativa que utilitza el patrimoni -generalment, les obres d’art- per aprendre a pensar, convertint-se en una bona alternativa als programes educatius tradicionals dels museus.

El VTS suposa, sobretot, una nova metodologia i una nova resposta al problema de la incomprensió de l’espectador quan s’enfronta a una obra d’art, ja que aquesta estratègia apropa l’art com un mitjà per ensenyar a la gent a pensar i desenvolupar les seves capacitats comunicatives, així com per iniciar-los en la percepció visual. A partir d’una sèrie de preguntes fetes per l’educador/a o docent, els alumnes observaran la peça i conversaran i dialogaran per reflexionar sobre el món que ens envolta. En realitat, no és aprendre sobre art, sinó utilitzar l’art per aprendre.

Participació de l’alumnat en el gaudi del patrimoni

Finalment, cal centrar l’atenció en les diverses estratègies que promouen la participació de l’alumnat en el patrimoni. Hem passat del museu contemplatiu, on els visitants només podien observar la cosa exposada i escoltar les explicacions del guia -com si es tractés d’una classe magistral-, al museu participatiu, on el públic pot participar activament en la vida de la institució. Aquesta nova forma de relació amb el visitant es fa, normalment, a través de diferents propostes didàctiques.

En el cas del col·lectiu escolar, alguns museus han creat consells infantils com a forma de donar veu als infants, els quals participen proposant projectes o opinant sobre diferents temes que afecten el dia a dia de la institució. Altres museus també han fet participar els alumnes a través de projectes educatius, convidant a les escoles a realitzar la seva pròpia exposició o exercint com a guies del museu.

El resultat d’aquestes iniciatives pedagògiques és que, a partir d’aquestes, s’aconsegueix que els alumnes estiguin molt més compromesos amb el patrimoni i millorin la seva capacitat de confiança i comunicació. I és que ja ho deia  Benjamin Franklin al segle XVIII: “si m’ho dius, ho oblid; si m’ho ensenyes, ho aprenc; si m’involucres, ho record”.

Cristina Ortiz Moreno,

educadora de la Catedral de Mallorca

Elegir entre una curolla, crec que és una de les coses més difícils que mai m’havien plantejat. Com una persona que viu de curolles pot elegir-ne una? Posarem les neurones en marxa. Pensant i pensant he pogut concloure que gran part de les meves curolles tenen dos elements en comú, el nostre patrimoni i la passió per sentir-lo i per transmetre’l i com mirar de popularitzar-lo.

Des de sempre ens queixem que la gent en general no estima el patrimoni, no l’entén ni tampoc l’aprecia. El patrimoni material en general és mort, és un simple objecte inanimat, que per descomptat per ell mateix no parla. Aquest ens inert necessita un interlocutor que li proporcioni vida i emocions. Per això els professionals hem de dur a terme aquesta labor de pont, entre patrimoni i societat. Des de sempre he tingut clar, i com diuen els llibres de teoria, que la fi de tota investigació científica és la divulgació dels seus resultats a la societat.

Prou sentit té aquesta afirmació, com espècie humana hem evolucionat gràcies a la cultura i a l’adquisició de nous coneixements però… això sempre ha estat així? Record perfectament, quan estava estudiant la carrera, haver sentit en nombroses ocasions que “les visites als jaciments i les activitats en ells és una banalització del patrimoni i és posar-lo en perill si el donam a conèixer. L’exposam al seu espoli i destrucció”. El que em preocupà no fou la frase en si, sinó la quantitat d’adeptes que hi havia. Realment ha deixat d’existir aquesta postura?

Anem per a la meva curolla.

Ara tothom parla de difondre patrimoni, de la necessitat de realitzar tallers, activitats, trobades, xarxes, estudis sociològics, xerrades, cursos i màsters de formació, etc. Però dins d’aquesta gran explosió d’idees, el que veig en gran mesura és un gran volum d’oportunisme. Molts de professionals no creuen en realitat amb la divulgació, veuen una oportunitat més de negoci i d’estudi d’alguna cosa que ara està de “moda”. Si el patrimoni no els sents, no els transmets. Sí, probablement puc ser un poc radical.

Però tampoc em negareu la gran quantitat de grans iniciatives, projectes estrella i “revolucionaris”, els quals acaben en simples planes web, cartells i tríptics, una factura i algun article que explica el “megainnovador” que ha estat, i finalment, arriba l’oblit. Per molts motius, perquè no es creu en ells, perquè no s’aconsegueix la implicació de les institucions, perquè són projectes engegats en legislatures determinades i en arribar els nous gestors de la cosa pública no els donen continuïtat, per què no surten de l’acadèmia, o simplement perquè qui té les competències per a desenvolupar-los no els veu com a propis i s’excusa en la manca de finançament…

Crec que com a professionals hem de ser ètics i cautelosos amb la divulgació. Realitzar grans projectes per a impulsar el patrimoni que no duen enlloc acaben tinent un efecte bumerang bastant negatiu. Les autoritats com la societat ho acaben veient com una pèrdua de temps, i sobretot, una pèrdua de diners. Quan de pics hem hagut d’escoltar aquesta terrible frase: uns altres que viuen de subvencions!

Anem a popularitzar el Patrimoni?

On vull arribar amb tot això? No esperem que la societat canviï, siguem nosaltres els qui donem la passa i canviem primer com a professionals. Dona goig veure el gran nombre de noves iniciatives i, sobretot, de professionals que han transformat el concepte de la divulgació, cercant la proximitat i les emocions amb el receptor. Aproximant l’arqueologia, és a dir, el patrimoni al no professional, al curiós i que aquest sigui partícip d’ell. Eliminant la figura de l’arqueòleg avorrit i distant que només sap parlar amb paraules tècniques i incomprensibles.

Per això us dic, si sents i estimes el patrimoni, i sobretot gaudeixes de difondre’l, popularitza’l!, fes-lo planer, oblidat dels tecnicismes i de l’Acadèmia. No hi ha cosa més gratificant que et diguin després d’una visita; hem gaudit de la forma que ho transmets, perquè ho vius. Probablement ajuda a pujar una mica l’ego d’un mateix, però el que és important no és això, sinó que has aconseguit un adepte més que veurà a partir d’aquell moment que aquelles 4 pedres són molt més d’allò que aparenten, i les estimarà com a seves, a l’hora que potser veu la utilitat de la recerca i la divulgació d’aquestes. I aquesta persona acabarà contagiant-ho a altres. Això és la fi per a mi de la investigació científica i de la meva curolla, que puguem sentir, gaudir del patrimoni.

Jaume Deyá Miró

Arqueòleg i professor d’Història i Geografia del Col·legi Sagrats Cors de Sóller

 

Aquest estiu s’ha presentat Son Real. Arqueologia i paisatge. El seu autor és un conegut nostre, Albert Forés.

Era qüestió de temps que un projecte com Illa Edicions, jove i amb tota la il·lusió de donar a conèixer el patrimoni balear es trobés amb l’Albert Forés, un arqueòleg jove i amant de la difusió.

Perdoneu l’atreviment, però estic segur que no serà la darrera col·laboració.

Després de llegir, aquest llibre diverses vegades, només em queden ganes de tornar a la lectura i a l’espai, Son Real, un espai màgic pel seu emplaçament i un tresor arqueològic que amaga una breu història de Mallorca.

Normalment quan a l’Albert li demanes per un lloc a visitar de l’illa sempre et dirà aquest, Son Real. I en aquest llibre ha pogut reunir les seves dues passions: l’arqueologia i el seu lloc més estimat. I això es transmet, segur, les 98 pàgines que ocupen el llibre avancen d’una manera molt fluida. Sense adonar-te’n arribes al final.

Arqueologia i paisatge, una tasca divulgativa

Ser divulgatiu en llibres tècnics no és fàcil. Per això, com a lector, vull agrair l’esforç tant de l’autor, com de l’editorial per tal d’aconseguir aquest llibre “petit” però que segur que farà més per la divulgació de la història que grans volums exhaustius i avorrits.

La prova és que a la presentació a la llibreria LLibres Ramon Llull a Palma el passat 13 de Juliol va ser un èxit. Així com estic segur que serà un gran esdeveniment la propera presentació a l’espai: Son Real el dia 10 d’aquest mes.

Jo estic content que hi hagi editors que encara apostin per autors novells, per temàtiques minoritàries com l’arqueologia i que existeixin autors que pensin que val la pena esforçar-se per fer més comprensible al públic allò que tenim al costat de casa, però que per desconeixença no ho visitem. I finalment gràcies als lectors que tot i haver-hi mil excuses per entretenir-se, encara triïn agafar un llibre i conèixer una mica més del patrimoni illenc. Ens veiem a Son Real.

 

D’ençà que vaig descobrir Internet l’any 1988 a la Universitat de Berkeley (Califòrnia) vaig sentir la força d’aquella eina increïble, la potència de canvi social que posseïa i la revolució que esdevindria la Ciutat Invisible. És veritat que en un principi tots i totes els que el coneixíem vèiem Internet com un vertader miracle que ens mostrava conceptes positius, així vàrem entendre el treball en xarxa, la cooperació, la globalitat com a sentiment de pertinència, el coneixement compartit que era un tresor per a tothom, l’aprenentatge com a única via pel desenvolupament personal o social i moltes altres joies que fins llavors havíem pensat que eren utòpiques.

Però a poc a poc els testimonis d’aquells inicis vàrem anar afegint altres conceptes, altres efectes, que trencaven la utopia i ens feien tocar de peus en terra; Internet era la causa de la nova revolució si, però això suposava guanys i també pèrdues importants com la seguretat de les nostres dades. El primer, necessari i difícil era entendre la naturalesa de l’esdeveniment. Amb l’ajuda del sociòleg Manuel Castells entenguérem la Societat Xarxa i començàrem a veure “la magnitud de la tragèdia”.

En realitat la meva curolla és la creença que Internet és un espai vital i per tant un lloc on hem de viure i conviure, un lloc on desenvolupar-nos i créixer, un lloc on ser ciutadans, i va ser Italo Calvino qui em va mostrar el camí.

Ciutat Invisible, Societat Xarxa

Italo Calvino va escriure les “Ciutats Invisibles” com a homenatge a l’urbs, al lloc on conviuen els humans, però encara que sembli que se les va imaginar, en realitat, Calvino, va sentir les diferents identitats de la polis… i les va descriure amb una literatura poètica, però crítica i lúcida, com sempre havia fet.

Comprenc Internet, la Societat Xarxa, com la polis invisible d’aquest món nostre, invisible perquè és molt difícil sentir-la, alguns, la pensem i encara no la coneixem i probablement, per molts viatges que hi fem no l’arribarem a conèixer mai.

La meva missió, com la d’en Marco Polo, és passejar per Internet, entrar i sortir dels indrets, conversar amb els nadius digitals, escoltar als immigrants que són molt importants perquè són els últims que hauran vist i gaudit un altre món i explicar a tothom el que veig i visc allà. La meva visió és un món més gros ple d’oportunitats gràcies al coneixement, a la col·laboració, a la creativitat, un món on totes les persones puguin ser lliures i crítiques alhora que respectuoses i conscients de la importància dels altres en la construcció de la Ciutat Invisible, en definitiva un món saludable i intel·ligent.

Quimeres i camins

Evidentment això no deixa de ser una utopia però les quimeres ens marquen el camí per arribar on ens agradaria, ens fan reflexionar i avançar encara que ningú ha dit que sigui fàcil, en primer lloc viure sense privacitat ens planteja el desenvolupament d’habilitats que mai havíem imaginat tan necessàries com ara, la inseguretat en la qualitat de la informació n’obliga a ser molt més crítics, en aquest sentit en Howard Rheingold ens introdueix en el concepte d’Infotention (Infotenció= informació + atenció) per descriure les eines psico-socio-tecnològiques necessàries per poder orientar-nos dins Internet.

Es tracta d’una combinació entre les habilitats d’atenció del nostre cervell i un cúmul de filtres informàtics per administrar la informació. L’educació en el pensament crític esdevé la base intel·lectual, però el ser humà, en la seva riquesa, posseeix la capacitat d’emocionar-se i l’educació emocional és l’altre principi indispensable per a la vida en la Ciutat Invisible.

Per acabar voldria comentar que moltes coses que passen en aquest món, que considerem tan modern ja han estat explicades per persones que van viure fa molts anys, i per demostrar-ho aquí us deix aquest missatge que va fer en Bertrand Russell a 1959: Missatge pel futur (1959)

Ajo Monzó,

Psicòleg de l’educació.

Ciutat Invisible. Manifest de Juanjo Pérez, professor de l'Institut de LLucmajor.

Manifest de Juanjo Pérez, professor de l’Institut de LLucmajor.

Abans de parlar de TIC i Xarxes, cal reflexionar. Tenim (i tenen els mateixos museus) clar quina és la funció d’aquestes entitats avui dia? Encara pensam que un museu és un lloc on s’emmagatzemen obres d’art per a què un públic les vegi i ja està? El museu és només un edifici? Hi tenim res a dir nosaltres? Com més visitants té un museu, millor? Sabem perquè va la gent als museus?

Què respondríeu vosaltres? A parer meu un museu ha d’esser un lloc d’exposició d’obra, d’obtenció de coneixements i sobretot d’experiències. Experiències que han de provocar que vulguem tornar al museu, que el sentim un poc nostre i que vulguem recomanar la seva visita.

També ha d’esser un lloc relacionat amb el seu entorn social, ha de saber qui hi va i perquè (fins i tot qui no hi va i perquè) i fomentar l’estimació per a la Cultura des de ben petits.

TIC als museus

Però tornant al nostre tema principal, com poden esser útils les noves tecnologies als museus? A continuació anomèn uns quants exemples:

1- Oferir informacions variades a partir d’aplicacions pròpies per a dispositius mòbils, informacions a les quals podem accedir a qualsevol lloc, abans, durant i després de la visita. Com a exemple, el Museu Thyssen amb vàries de molt interessants.

2- Es poden complementar les cartel·les explicatives amb codis QR o els beacons, tecnologia que connecta directament amb els dispositius mòbils dels visitants, via Bluetooth, quan aquests estan situats davant de l’obra, possibilitant una visita més personalitzada.

3-La digitalització dels fons museístics possibilita una visita virtual (fins i tot amb visites de 360º) que pot provocar i millorar la visita física. Un exemple el tenim amb la Tate Gallery de Londres.

4-Un bon estudi de públics farà que el museu conegui el tipus de visitant que té, si fa visita moltes vegades, quin recorregut realitza, el temps que s’hi està… Recoman llegir els estudis sobre públics de la Cultura que realitza Teknecultura i participar de les jornades sobre aquest tema que organitza cada any Asimétrica.

5- Reconeixement facial (a través de petites càmeres) que possibilita veure les expressions del públic en veure una obra i saber què agrada més o menys.

6-Un web atractiu i actualitzat, que conti el que és el museu però que també permeti els comentaris i suggeriments del públic. La possibilitat d’interacció amb el visitant farà que aquest senti el museu com un poc seu i el cuidi. També es pot utilitzar per al màrqueting del museu, possibilitant una altra font d’ingressos important.

7-Apps explicatives adequades, tablets amb lectura Braille i altres tecnologies per millorar l’accessibilitat del museu, serviran per a què totes les persones puguin gaudir del que ofereix, minimitzant qualsevol disminució física o psíquica.

8- La realitat augmentada i la realitat virtual permeten que el visitant conegui escenaris que d’altra manera seria impossible, com és el cas de museus arqueològics o històrics. Un exemple de museu que utilitza la realitat virtual és el Museu de Lleida.

9- La gamificació pot esser una bona manera d’acostar el museu als més joves, acostumats a manejar videojocs i altres apps molt visuals i dinàmiques.

Xarxes Socials i museus

Un capítol a part mereixen les xarxes socials. Una eina emprada per milions de persones a tot el món, també hauria d’esser emprada per les institucions culturals, no? Doncs encara no estan implementades de manera generalitzada, a pesar d’esser una magnífica eina de comunicació i apropament entre institució i públic.

De manera resumida, direm que a Balears encara hi ha una majoria de museus que no les utilitza (font Art- Xipèlag, 2015) encara que la situació millora a poc a poc. Per exemple, Es Baluard o el Museu de Mallorca fan bona feina.

En l’àmbit estatal el Museo del Romanticismo, el MACBA o el Museo Casa Lis, entre d’altres, realitzen bona gestió de xarxes. Cal destacar la Casa Batlló de Barcelona que realitza una interessant estratègia utilitzant les darreres novetats, com Snapchat o Periscope.

Però tant les diferents tecnologies com les xarxes socials, no s’han d’utilitzar perquè sí. S’ha de saber el què convé més, a quines xarxes tenir presència i gestionar només les que es puguin. Han de servir per millorar l’experiència de l’usuari, crear interacció i comunicació. Al cap i a la fi, igual que en el “món off line“, han de servir per conèixer i cuidar als diferents públics del museu i provocar que tenguin ganes de més.

Teresa Miquel

Gestora de Xarxes a Art- Xipèlag

TIC i Xarxes Socials als museus.

Tic i xarxes als museus de les Illes Balears. Font: Art-Xipèlag, 2015

Sempre que parlem de museus ens venen al cap els museus d’art contemporani i si parlem de cultura, pensem en qualsevol manifestació cultural, menys en l’arqueologia, que és tractada com una categoria a banda: L’ARQUEOLOGIA. Quan parlem de patrimoni, pensem en el patrimoni històric i arqueològic, però no pensem en la música com a quelcom patrimonial, sinó com una manifestació cultural. Així com ho veig no parem de posar barreres en comptes de parlar  dins d’un mateix cos. Museus i Arqueologia; patrimoni i cultura, tant apassionants i tant complicats…

Moltes vegades és difícil definir que és una cosa o una altra, començant pel terme cultura. Què és cultura?, quan xerram d’aquesta podem referir-nos a cultura popular, cultura gastronòmica, cultura musical, l’alta cultura…. Podríem dir, en termes genèrics i sense entrar en detalls, que la cultura és tot allò que contribueix a definir-nos com a una societat X, ja sigui de forma supeditada a altres relacions, com apunta Karl Marx en relació als modes de producció, o com tot allò que forma part del cos principal de les mateixes societats, segons la definició que ens dóna l’UNESCO.

El fet és que quan xerram de cultura no pensem en arqueologia, quan el terme té un origen ben clàssic: ja que es defineix com a cultiu de l’ànima (cultura animi, Ciceró) o al terme agricultura, cultiu del camp, de l’horta (del saber, bònic, no?). En aquesta ànima hi ha l’estudi del passat, que es pot fer a través de textos, la Història, o a través de les restes materials: l’Arqueologia. És curiós, però, que quan xerrem de turisme cultural, sí que ens ve al cap, majorment, el turisme arqueològic, com un sector més del turisme cultural. Per tant, podem veure que el màrqueting i les estratègies de venda de producte sí que tenen en compte l’arqueologia, inclús des del mateix sector. Aquest utilitza el terme per a vendre projectes, on s’inclou aquest turisme com una línia a desenvolupar, però per qui?

Si tornem als Museus, veurem que al llarg de l’any o dels anys sentim a parlar dels museus. Els museus han fet això, els museus han fet allò, el Dia dels Museus… i sempre veiem exemples del que fan els museus d’art contemporani, però i de la resta de museus?, dels museus d’història?, d’arqueologia?, de ciències, què? Per citar algun exemple, dels museus d’arqueologia només se sent a parlar quan presenten una eina virtual per a interpretar millor les restes arquitectòniques d’un jaciment i la seva quotidianitat, quan els arriba un objecte de rellevància, d’alguna proposta didàctica, però no en sentim a xerrar gaire dels seus plans museístics, educatius, socials, de l’ús de les diferents estratègies de social media per acostar-se a la societat. Tot i que la cosa està canviant…

Si veiem un article recent, publicat per evemuseografia, molt recomanable, que xerra del futur dels museus, no trobarem cap d’arqueologia o si veiem l’article publicat per l’Ara Balears, amb motiu del Dia Internacional dels Museus, tampoc veurem cap referència als diferents museus d’arqueologia i història de les illes.

Museus i arqueologia. Fem renou?

Comentant aquest fet amb una persona que està molt al dia en el tema dels museus em deia: “és que la gent dels museus d’arqueologia no fa renou, com si ho fan els dels museus d’art”, i jo em deman com és que no es fa renou? No hi ha recursos?, no hi ha coneixements?, no hi ha idees?, no se sap treure la pols als diferents béns patrimonials emmagatzemats? tractem l’arqueologia com quelcom pertanyent a l’alta cultura? No ho crec, ja que hi ha multitud de projectes d’arqueologia divulgativa d’èxit: paleorama, arqueolític… però formen part dels museus? o més aviat dels jaciments? També hi ha museus amb plans dinamitzadors interessants, però no se’ls coneix gaire. Alguna cosa està fallant…

Aquest no fer renou, no facilitar l’apropament social, és un fet contradictori, ja que l’Arqueologia i la Història tenen eines per acostar-se de forma entenedora i didàctica a la societat que les acull.

Olles talaiòtiques i Malèvitx, ho fem fàcil?

Al meu entendre és molt més fàcil explicar perquè serveix una olla que definir el cos teòric i la formació acadèmica que va afavorir el naixement de les avantguardes de principis de segle XX i explicar que volia expressar Malèvitx amb el seu Quadrat Negre, o l’escola del suprematisme, explicacions, que en la majoria de casos, necessiten de mediadors o educadors que ens ajudin en la comprensió.

Explicar perquè serveix una olla talaiòtica és molt fàcil i simple, ja que tothom tenim olles i sabem perquè serveixen, per tant ens connectem més amb una olla que amb un Quadrat Negre o amb una obra pictòrica. No tothom té quadres a casa, i menys quadres semblants a la citada obra.

El Quadrat Negre és considerat patrimoni de la humanitat o és considerat, només, una obra d’art? Evidentment que són les dues coses, una obra d’art que forma part del patrimoni de la humanitat, però no se l’identifica com a tal. El terme patrimoni s’identifica majorment amb elements arqueològics i històrics, o a una categoria de la UNESCO, però aquest és un altre debat que tractaré en un altre moment.

Bé, són curolles que s’interrelacionen i que em fan pensar si cal seguir separant termes, posant barreres categòriques o les fronteres han de ser més difuses i han d’ajudar a la globalitat, a l’impuls d’allò que ha de contribuir a l’enriquiment social i al fet de comprendre’ns un poquet, pensant en un tot.

Museus i arqueologia

Eix cronològic del Museu Arqueològic Nacional, Madrid.

Museus i Arqueologia

Opiary Studio, New Jersey, USA. http://homeworlddesign.com/art-and-botany-opiary/

  • 1
  • 2