Blog

Enguany estem molt contents d’anunciar-vos que tornem a participar de la Fira de la Prehistòria i l’Antiguitat, Artalaiòtica, d’Artà.

Les dates de la fira són els dies 20 i 21 d’abril, i nosaltres participarem amb una Gustatio Romana, dos tallers de Maquetes Talaiòtiques i dos tallers d’Arqueoadhesius. A banda, muntarem una paradeta on podreu conèixer els nostres productes de recreació històrica Baetica: formatges, patés i vins amb sabors especials.

Les nostres activitats a Artalaiòtica:

Informació sobre la Gustatio Romana:

Dia: 20/04/2018
Hora: 21:00 h
Destinataris: Adults
Inscripció: Si, 30 places.
Localització: Mercat cobert

Informació sobre els tallers de Maquetes de cases talaiòtiques:

Dia: 21/04/2018
Hora: Torn matí – 11.00 a 12.30 h // Torn tarda – 16:30 a 18:30 h
Destinataris: infants a partir de 6 anys acompanyats
Inscripció: No
Localització: Plaça del Conqueridor

Informació sobre els tallers del taller d’arqueoadhesius:

Dia: 21/04/2018
Hora: Torn matí – 12.30 a 14.00 h // Torn tarda – 18:30 a 20:00 h
Destinataris: nins i nines de 4 a 7 anys
Inscripció: No
Localització: Plaça del Conqueridor

Doncs ja veieu, podreu acompanyar-nos en aquest màgic viatge en el temps amb Aldarq i Artalaiòtica. No us ho perdeu.

Us deixem la programació completa de les activitats i l’enllaç per a poder-vos inscriure a la primera Gustatio Romana de la Temporada. Totes les activitats que hem programat són gratuïtes. Us ho perdreu?

US ESPEREM!!! 🙂

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Tresor arqueològic

Encara no coneixeu Capocorb Vell?, un tresor arqueològic. Es tracta del jaciment talaiòtic més important de les Illes Balears?, ara tindràs l’oportunitat de fer-ho, amb les visites guiades que hem programat per als mesos d’abril, maig i juny.

Capocorb Vell, un cop al mes us ofereix una visita guiada pel poblat talaiòtic més monumental i misteriós de Mallorca. Us podeu apuntar als dies:

8 d’abril, 6 de maig i 3 de juny.

Places limitades per a gaudir d’un tresor!!!

Hora: 11.00 h

Preu: 5 €

Edats: Adults

Inscripcions a:

Telèfon: 971 180 155

Correu electrònic: info@aldarq.com

Sempre s’ha dit que treballar en equip i cercar aliances és garantia per a poder oferir millors experiències. L’equip d’Aldarq ens hem unit al millor equip de monitors i monitores de temps lliure, els del Centre d’Estudis de l’Esplai per a oferir-vos una nova i enriquidora activitat, un campus arqueològic: Arqueòlegs i Talaiots. Campus a l’Alberg de La Victòria, Alcúdia*.

Entre els dies 25 i 29 de juny hem programat un campus per a infants de 9 a 12 anys

Si en finalitzar el curs, creus que el teu fill o filla es mereix unes bones vacances, conèixer gent nova i de la seva edat, amb qui pugui aprendre noves vivències i adquirir nous coneixements mentre juga i es diverteix, aquest campus és el seu campus. Què podrà fer?

  • Podrà aprendre com es vivia a l’Europa Paleolítica, convertint-se en un recol·lector explorant els boscos propers a l’alberg
  • Podrà transformar-se en un arqueòleg i descobrir que amaga una excavació a Capocorb Vell, Llucmajor
  • Podrà fer recerca en un laboratori arqueològic.
  • Podrà dissenyar una exposició itinerant.
  • Podrà anar a la platja.
  • Aprendrà dinàmiques de treball en equip.
  • Gaudirà d’una infinitat d’activitats del lleure.
  • I sobretot, sobretot gaudirà en companyia de la millor entrada a unes noves vacances, plenes d’aventures.

Deixaràs que s’ho perdi?

Com inscriure’s al Campus

Tens temps per apuntar-lo fins dia 12 de maig a:

e: projectescee@gmail.com

t: 971 728 903

Oficines: Carrer Pere Martell, 44, Palma, de 9 a 14 h, o concertant una entrevista per a dimecres i divendres horabaixa.

Preu: 225 €

*Aquesta activitat compleix amb la normativa vigent de nombre de monitors i directors titulats i amb la ràtio de monitors per infants segons l’article 3 del Decret 16/1984 de 23 de febrer.

La meva curolla amb l’Arqueologia comença des de joveneta. A una família on tothom era de “ciències pures”, vaig ser com una ovella negra, volia ser arqueòloga i formar part d’aquella comunitat. A casa s’ho van prendre com un somni romàntic, ja creixerà i triarà una altra cosa. Però no. Sempre he estat una mica caparruda i ningú m’aconseguia fer canviar d’opinió. Al final, la persona que va aconseguir que de veritat hem fes arqueòloga va ser el meu pare. Ell, químic de carrera, professor de professió, va encoratjar-me, encara que potser ell tenia la idea contrària, a posar-me en contacte amb algun grup d’arqueòlegs que treballés a l’illa. Així tindria contacte o alguna informació sobre com era la professió a la vida real.

Així, als 14 anys vaig ser voluntària a les excavacions del Museu Arqueològic de Son Fornés. I, definitivament, vaig decidir que jo també seria arqueòloga.

Avui, realitzant una tesi doctoral, he entrat en contacte amb diversos grups d’investigació i professionals. A l’Estat espanyol com a l’estranger. Després d’un grau a la Universitat de les Illes Balears (UIB), un màster a la Complutense de Madrid, excavacions vàries i una estada a l’estranger, encara puc dir que estic igualment entusiasmada per l’arqueologia com ho estava aquella nina de 14 anys que agafava un paletí per primer cop. No només pel que representa aquesta disciplina, sinó per la qualitat humana, el compromís i l’ambient de treball que m’he trobat en ella. Així com per l’oportunitat que ofereix formar part d’un equip.

Un equip, una tesi, un paisatge, una comunitat

Precisament, sense un equip, la tesi en la que avui en dia estic engrescada no seria possible. Realitzar el grau d’Història a la UIB em va permetre contactar amb l’àrea de Prehistòria i amb el Grup ArqueoUIB. Des del principi, triar el tema de la meva tesi doctoral va ser un tema d’equip. Sense la seva guia jo no hauria trobat un tema que avui m’entusiasma i, alhora, sense els estudis i les tesis doctorals que ja estaven en curs o que ja s’havien fet des del grup, així com gràcies als treballs d’altres equips de l’illa, no hagués estat possible concebre una tesi com la meva.

El treball en què estic engrescada és l’estudi de l’arquitectura monumental (1) i del paisatge durant l’Edat del Ferro a Mallorca. En concret, estudio com l’arquitectura vertebrava i donava sentit a un paisatge social i polític. Analitzo com la construcció i l’ús de l’arquitectura monumental materialitzava una cohesió tant social com política. Aquest cohesió es manifesta a través de les edificacions marcaven el paisatge illenc, creant creant connexions a través del territori de tota l’illa.

Quan parlo d’arquitectura monumental em refereixo a l’arquitectura de “grans pedres”. Aquesta caracteritza la prehistòria de Mallorca i Menorca, i que encara avui perviu en el seu paisatge. A Mallorca, aquestes “pedres” permeten lligar de forma molt especial el present i el passat, la història de l’illa, doncs han sobreviscut mil·lennis. Entendre el perquè d’aquests monuments, perquè són on són i perquè van ser abandonats, ens ajuda a entendre no només el passat, sinó també ens fa veure amb altres ulls el paisatge actual de l’illa.

L’illa de les pedres

Potser l’aspecte més interessant de l’arquitectura prehistòrica de Mallorca és que en cada moment es construïren edificis amb grans pedres. Aquells edificis acolliren distints tipus d’activitats, subratllant la importància d’aquell espai per a la comunitat. Durant l’Edat del Ferro els espais monumentals s’associen amb activitats que connecten amb espais de tota la comunitat i amb tasques quotidianes, ja que aquests estaven presents en el dia a dia de les comunitats. A més, cal dir que l’esforç invertit en la construcció d’aquests edificis (del que ja parlava Maria Gelabert a la seva curolla) hauria estat un factor important en la construcció de la identitat de comunitat.

Estudiar com es comuniquen visualment a través de l’espai els distints monuments, com es relacionen, permet aproximar-se al paisatge social i polític de les gents que visqueren a l’illa de Mallorca durant l’Edat del Ferro. Permet entendre com veien l’espai pel qual es movien dia a dia. Els canvis i pervivències que veiem en l’ús d’aquests edificis o en el seu abandó a favor de nous espais, permeten veure els canvis polítics d’aquestes comunitats. Visqueren en un moment on el Mediterrani era un gran mar de connexions.

Al final, un dels objectius de la meva tesi és aportar nous elements per a reflexionar sobre què fem o què farem amb aquest paisatge de pedres. Avui, en massa casos, es troba oblidat i arraconat. Què podem fer perquè aquests edificis tornin a ser espais visibles en el nostre paisatge? Poden tornar a ser creadors d’un vincle social amb l’illa?

Alejandra Galmés Alba,

Becària predoctoral, Universitat de les Illes Balears.

 

(1) Entenem com a monumental (seguint les tesis de F. Criado) aquelles construccions que, o bé per les seves dimensions o bé per la forma en la que han estat construïdes, mostren la voluntat de perpetuar-se a través del temps i de que sigui visible en l’espai.

Quan fa deu anys (deu anys ja… vaja!) que treballes en el mateix, primer com a doctorand i desprès com a investigador post-doctoral, i una dia rebs un mail demanant-te que expliquis la teva curolla que t’ha portat a fer-ho, sents una mica de vertigen. Primer, per veure tan clara i sobtadament el temps que has dedicat a això al llarg de la teva vida “protoadulta”. I desprès perquè, tot i que en un repàs ràpid pots enumerar moltes coses fetes (projectes, excavacions, treballs de camp, de laboratori, textos, casos d’estudi, etc.), de cop et demanes: i quin és el propòsit de tot això? Què m’ha portat a treballar-hi durant anys? Per què els arbres, les plantes i la seva relació amb les diferents societats al llarg del temps?

En el meu cas particular, fa anys que la meva dedicació com a arqueòleg i arqueobotànic s’ha centrat en l’estudi de les relacions entre les persones i les plantes. Més concretament, entre societats humanes i el seu entorn forestal des d’una perspectiva arqueològica. Aquesta dedicació neix d’una relació dialèctica entre disciplines (ciències humanes i ciències naturals) i els seus objectes d’estudi (el que coneixem com a “cultura” i “natura”). I aquesta dialèctica apareix més prest del que un podria pensar, ja en l’època de l’escolarització quan, en acabar quart d’ESO el sistema educatiu et fa triar. Batxillerat de ciències humanes o de ciències naturals? Això amb setze anys… no és una tria fàcil si a un li desperta tant d’interès l’estudi de la història com de “la natura”, del paisatge o les plantes.

Ni ciències, ni lletres

Per diverses raons, entre elles la frustració de veure com un gran professor de matemàtiques no aconseguia fer despertar en un adolescent el gust per aquesta disciplina (no m’hauré disculpat mai prou!), vaig fer el batxillerat humanístic i la llicenciatura d’història. Un cop acabats aquests anys tancat a les aules, l’interès per les relacions entre les societats i l’entorn persistia i va influenciar de forma determinant la meva tria de a fer una tesina i una tesi doctoral precisament sobre aquests temes. Acabada la formació tan reglada i dirigida, amb programes d’estudi encorsetats des de dalt, vaig trobar la manera d’afrontar l’estudi del que m’interessava no des d’una perspectiva “estrictament cultural” ni “estrictament ecològica”. I l’arqueologia, i més concretament l’arqueobotànica, van ser un excel·lent entorn a per dur això a terme.

La possibilitat de viure un any a la Guinea Equatorial i dedicar la meva tesina a l’estudi de la gestió dels recursos forestals en els pobles d’ètnia fang d’aquest país centreafricà em va permetre veure clar que el meu objecte d’estudi, és a dir, l’ús dels arbres per part de grups humans, no es podia explicar des de perspectives “simplistes”. Les relacions socials que s’estableixen entre persones i arbres no es poden explicar exclusivament en funció a les qualitats fisicoquímiques o ecològiques de les espècies arbòries; ni al marge d’aquestes, atenent només conceptes socials o culturals. Cal tenir-ho tot en compte, posar tots aquests ingredients a l’equació i fer-los dialogar entre ells.

De l’Àfrica equatorial a la Mediterrània

Acabada aquesta primera tasca acadèmica, em vaig proposar fer el mateix tipus d’estudi a la prehistòria balear. Evidentment, això implicava molts canvis. De l’Àfrica equatorial a la Mediterrània. I del present al passat, a un passat llunyà, més de dos mil anys enrere. Però, tanmateix, l’interès era el persistent: entendre de quina manera les societats prehistòriques de Mallorca i Menorca es relacionaven amb les plantes i el paisatge. L’estudi etnobotànic a Guinea m’havia ajudat a entendre que societats diferents a l’occidental moderna (i les societats prehistòriques ho son, clar) estableixen aquest tipus de relacions de forma substancialment diferent de com ho fem, per exemple, a la Mallorca del segle XXI. I això no és una conclusió tan banal com podria semblar, tenint en compte que tant l’arqueologia com la botànica son ciències construïdes precisament des d’una perspectiva occidental i moderna.

Des d’un punt de vista metodològic, el camí a seguir estava més clar, establert pel que coneixem com a antracologia, la disciplina arqueobotànica encarregada de l’estudi dels restes de fusta i carbó apareguts en jaciments arqueològics (el nom prové del mot grec “anthrax – anthracos”, carbó). A partir de l’estudi d’aquest tipus de restes arqueobotàniques en diversos jaciments de l’Edat del Bronze i del Ferro a Mallorca i Menorca, l’objectiu era dual. Per un costat, es tractava de reconstruir en la mesura del possible com era el paisatge prehistòric a les dues illes. I, per altra costat, d’entendre com les societats prehistòriques hi interactuaren tenint en compte la gran diversitat d’usos materials de les plantes llenyoses en aquests grups. I amb aquest mateix rumb he seguit treballant, a Balears i a altres llocs de la Mediterrània, fins a dia d’avui.

Amb aquest tipus d’estudi, idò, hem pogut anar veient com el paisatge prehistòric no era gaire diferent de l’actual. Sembla que els pinars i, especialment, les màquies (o garrigues) obertes dominades per arbres i arbusts com l’ullastre, la mata, les estepes, els aladerns o el romaní, caracteritzaren el paisatge prehistòric de Mallorca i Menorca. Per altre costat, es feia evident la gran diversitat d’usos de la fusta, presència material dels arbres al paisatge, per part d’aquestes societats. Un ús fonamental fou el consum de llenya com a combustible, ja que cal tenir present que fins a la molt recent i parcial generalització dels combustibles fòssils des de la segona meitat del segle XX, la fusta ha estat la principal font d’energia de les societats humanes.

Així mateix la fusta fou emprada per a construir edificis, per a fabricar objectes o durant diversos actes ritualitzats vinculats, per exemple, al tractament funerari dels difunts i de la seva memòria.

L’ocupació humana de tots els ecosistemes de Mallorca i Menorca: implicacions paisatgístiques.

Hem anat veient com aquests usos de la fusta d’arbres i arbusts i, com dèiem, especialment l’ús recurrent i diari d’aquesta com a combustible per a un gran diversitat d’activitats domèstiques (cuinar aliments, escalfar aigua, il·luminar), artesanals (construcció, fabricació d’objectes, producció ceràmica i metal·lúrgia) i rituals, no va implicar grans transformacions del paisatge. Sembla que des del moment en que trobem grups humans habitant de forma permanent tots els ecosistemes i indrets geogràfics de Mallorca i Menorca, la relació entre aquests i el paisatge forestal es va anar desenvolupant de forma estable i duradora. És a dir, això es va fer sense comprometre ni la satisfacció de les necessitats socials ni la reproducció de les espècies forestals.

Igualment, veiem que al llarg d’aquest període de temps aquesta gestió dels recursos forestals va anar variant al ritme que ho feien altres aspectes socials i culturals d’aquests pobles prehistòrics. En aquest sentit ha estat especialment rellevant veure com la relació dels grups humans amb el paisatge vegetal ha anat evolucionant paral·lelament als canvis en l’ús de l’arquitectura monumental ciclòpia*. Evidentment, aquest tipus de manifestacions culturals, com les navetes d’habitació, els talaiots o plataformes esgraonades i altres tipus de monuments, suposaren la materialització de diverses maneres canviants i dinàmiques d’entendre, ordenar i viure en el paisatge al llarg de la prehistòria.

Hem pogut veure que, de la mateixa manera que les estratègies arquitectòniques i monumentals van anar variant a mesura que ho feien les concepcions del territori, també s’anaren transformant les lògiques i paràmetres amb que els pobles prehistòrics es relacionaren materialment amb l’entorn, amb les plantes i amb el paisatge.

La història dels boscos i del paisatge

Tots aquests aspectes m’han permès treballar en l’estudi del que coneixem com a paisatges culturals. És a dir, la manifestació de com els grups humans entenen el seu entorn i s’hi relacionen materialment, tenint en compte tant la dimensió ecològica (“natural”) de l’entorn com l’especificitat cultural en que cada societat humana el percep i s’hi relaciona. Això ens permet anar veient, doncs, quin fou el rol cultural dels arbres i del paisatge en les societats prehistòriques. I, a la vegada, conèixer la història i el passat dels boscos i dels paisatges actuals a les Balears. En certa manera, aquesta tasca ha estat, i continua essent, una manera de fer visible el rol cultural dels arbres, de “fer-los contar la història” de les societats prehistòriques balears, com ho feia l’olivera del còmic que llegíem quan érem petits a l’escola (i ens esforçàvem molt a la classe de matemàtiques…).

Llorenç Picornell Gelabert

Investigador post-doctoral al Muséum National d’Histoire Naturelle de París

tokelau24@gmail.com

* Arquitectura ciclòpia: feta amb grans blocs de pedra sense tallar i sense fer ús de cap tipus d’argamassa. És la tècnica arquitectònica amb la que s’han construït els principals monuments de la prehistòria balear. La tècnica constructiva es basa en la confecció de dues filades paral·leles d’aquests blocs de pedra amb un rebliment intermig de macs més petits.

Durant els meus anys d’estudiant d’arqueologia a la universitat, quan començava a pensar en possibles temes per a un treball de màster o de doctorat, donava sempre per suposat que, al marge del context històric, el meu objecte d’estudi serien artefactes prehistòrics: de material ceràmic, metal·lúrgic o lític. Estava fascinada amb els artefactes, tant de “caràcter útil” com de caràcter simbòlic. Em seduïa la idea de poder reconstruir tota la vida d’aquells objectes, partint de l’esquema de producció-distribució-consum. Així com la importància del context arqueològic, en tant que dóna significat històric als apreciats artefactes.

Quan em varen proposar la idea de centrar-me en estudis de territori i arquitectura monumental pel meu treball de doctorant, em vaig sentir descol·locada i quelcom incòmoda amb el tema i abundants interrogants i inseguretats em varen sorgir.

El procés de desenvolupament del treball de tesi ha representat tot un descobriment i presa de consciència del potencial dels estudis de territori a Mallorca, posant al centre l’arquitectura monumental. No parl del que jo, dintre del temps limitat que tinc per acomplir aquest treball de tesi, pugui arribar a investigar, sinó del que es pot arribar a realitzar i el que queda per analitzar a Mallorca. A Mallorca gaudim d’una producció científica considerable pel que fa a la Prehistòria, que ha permès entreveure, a grans trets, el desenvolupament històric, definint els diferents processos de canvi d’organització social i les manifestacions arqueològiques que s’hi poden associar.

A més, a Mallorca, tenim un tresor des del punt de vista arqueològic: la pedra. L’abundància de pedra, que ha estat tan maleïda a l’hora de treballar la terra, ens ha permès tenir un patrimoni perdurable, visible i monumental, que espera els arqueòlegs i arqueòlogues durant mil·lennis, moltes vegades, pràcticament intacte.

Pel que fa al meu projecte de tesi, em centr en els talaiots, les estructures més emblemàtiques de la prehistòria Balear; sempre presents en pràcticament tots els estudis arqueològics però orfes d’un estudi en global recent. Durant els meus recorreguts per diferents racons de Mallorca, intentant trobar i interactuar amb els meus estimats talaiots vaig haver de ficar-me en moltes garrigues, camps de càrritx i esbarzers  ̶  que decoraren les meves extremitats  ̶  i saltar moltes parets seques. En tant que gran part del sòl de Mallorca està en mans privades, la recerca dels talaiots va implicar relacionar-me amb tot de propietaris i propietàries i veïnats i veïnades, de diferents nacionalitats i actituds davant les meves visites i davant els tresors arqueològics que es troben dintre de les seves contrades.

La conversa amb aquests individus sempre dóna informació d’interès sobre les restes arqueològiques de l’entorn, sobre les que encara aguanten i les que visqueren dies millors. Però també m’ha aportat dades interessantíssimes sobre la seva relació amb el patrimoni; fins a quin punt coneixen l’existència d’estructures amb valor patrimonial i com hi interactuen. La monumentalitat de les restes arqueològiques ha fet que siguin estructures difícils de destruir. Això s’ha concebut com a quelcom molest o, contràriament, ha suscitat certa simpatia. La conseqüència pràctica ha estat la seva preservació i en alguns casos s’han integrat en l’arquitectura actual, sent un element més de decoració al jardí o utilitzant-se com a galliner o com a paret divisòria.

A nivell local immediat els talaiots es coneixen, formen part del paisatge social i fins i tot poden seguir sent espais útils en ple segle XXI. Ara bé, aquest munt de pedres manquen de context històric i patrimonial. Es veuen com a punts aïllats en el territori, sense significat. No es coneix l’abast del fenomen que portà a construir-los i a utilitzar-los i per tant no existeix una relació entre ells, no s’entenen en conjunt per part del públic mallorquí. Mancam d’una apreciació a nivell local del patrimoni, i segons el meu parer aquesta és la base per a construir una consciència patrimonial a Mallorca.

Monuments Prehistòrics, reflexionant sobre la qüestió

La solució? Requerírem de més pàgines per oferir una resposta, però posar al centre l’arquitectura monumental, com a recurs per amerar d’història el paisatge, pot ajudar. No vull defugir de les intervencions arqueològiques que persegueixen revelar les diferents esferes de la vida social de les comunitats prehistòriques  ̶ excavant tot tipus d’estructures i recuperant tot tipus de materials amb un profund potencial informatiu–. Però l’arquitectura monumental permet bastir fàcilment de significat arqueològic els municipis, per la seva perceptibilitat i clara associació amb estructures amb contingut històric.

La situació ideal seria que iniciatives patrimonials locals anassin seguides de projectes a nivell d’illa de major envergadura, que col·locassin l’arqueologia de Mallorca al lloc que es mereix. Però com a mesura d’urgència i treball de base comencem a netejar, consolidar, divulgar i investigar estructures claus de cada poble i ciutat, les quals han d’esdevenir punts de referència. Utilitzem l’arqueologia per a crear espais de socialització a nivell local on es construeixi coneixement i es recreï cultura.

Maria Gelabert,

Arqueòloga i doctorant per a la Universitat de Kiel, Alemanya.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Sempre que parlem de museus ens venen al cap els museus d’art contemporani i si parlem de cultura, pensem en qualsevol manifestació cultural, menys en l’arqueologia, que és tractada com una categoria a banda: L’ARQUEOLOGIA. Quan parlem de patrimoni, pensem en el patrimoni històric i arqueològic, però no pensem en la música com a quelcom patrimonial, sinó com una manifestació cultural. Així com ho veig no parem de posar barreres en comptes de parlar  dins d’un mateix cos. Museus i Arqueologia; patrimoni i cultura, tant apassionants i tant complicats…

Moltes vegades és difícil definir que és una cosa o una altra, començant pel terme cultura. Què és cultura?, quan xerram d’aquesta podem referir-nos a cultura popular, cultura gastronòmica, cultura musical, l’alta cultura…. Podríem dir, en termes genèrics i sense entrar en detalls, que la cultura és tot allò que contribueix a definir-nos com a una societat X, ja sigui de forma supeditada a altres relacions, com apunta Karl Marx en relació als modes de producció, o com tot allò que forma part del cos principal de les mateixes societats, segons la definició que ens dóna l’UNESCO.

El fet és que quan xerram de cultura no pensem en arqueologia, quan el terme té un origen ben clàssic: ja que es defineix com a cultiu de l’ànima (cultura animi, Ciceró) o al terme agricultura, cultiu del camp, de l’horta (del saber, bònic, no?). En aquesta ànima hi ha l’estudi del passat, que es pot fer a través de textos, la Història, o a través de les restes materials: l’Arqueologia. És curiós, però, que quan xerrem de turisme cultural, sí que ens ve al cap, majorment, el turisme arqueològic, com un sector més del turisme cultural. Per tant, podem veure que el màrqueting i les estratègies de venda de producte sí que tenen en compte l’arqueologia, inclús des del mateix sector. Aquest utilitza el terme per a vendre projectes, on s’inclou aquest turisme com una línia a desenvolupar, però per qui?

Si tornem als Museus, veurem que al llarg de l’any o dels anys sentim a parlar dels museus. Els museus han fet això, els museus han fet allò, el Dia dels Museus… i sempre veiem exemples del que fan els museus d’art contemporani, però i de la resta de museus?, dels museus d’història?, d’arqueologia?, de ciències, què? Per citar algun exemple, dels museus d’arqueologia només se sent a parlar quan presenten una eina virtual per a interpretar millor les restes arquitectòniques d’un jaciment i la seva quotidianitat, quan els arriba un objecte de rellevància, d’alguna proposta didàctica, però no en sentim a xerrar gaire dels seus plans museístics, educatius, socials, de l’ús de les diferents estratègies de social media per acostar-se a la societat. Tot i que la cosa està canviant…

Si veiem un article recent, publicat per evemuseografia, molt recomanable, que xerra del futur dels museus, no trobarem cap d’arqueologia o si veiem l’article publicat per l’Ara Balears, amb motiu del Dia Internacional dels Museus, tampoc veurem cap referència als diferents museus d’arqueologia i història de les illes.

Museus i arqueologia. Fem renou?

Comentant aquest fet amb una persona que està molt al dia en el tema dels museus em deia: “és que la gent dels museus d’arqueologia no fa renou, com si ho fan els dels museus d’art”, i jo em deman com és que no es fa renou? No hi ha recursos?, no hi ha coneixements?, no hi ha idees?, no se sap treure la pols als diferents béns patrimonials emmagatzemats? tractem l’arqueologia com quelcom pertanyent a l’alta cultura? No ho crec, ja que hi ha multitud de projectes d’arqueologia divulgativa d’èxit: paleorama, arqueolític… però formen part dels museus? o més aviat dels jaciments? També hi ha museus amb plans dinamitzadors interessants, però no se’ls coneix gaire. Alguna cosa està fallant…

Aquest no fer renou, no facilitar l’apropament social, és un fet contradictori, ja que l’Arqueologia i la Història tenen eines per acostar-se de forma entenedora i didàctica a la societat que les acull.

Olles talaiòtiques i Malèvitx, ho fem fàcil?

Al meu entendre és molt més fàcil explicar perquè serveix una olla que definir el cos teòric i la formació acadèmica que va afavorir el naixement de les avantguardes de principis de segle XX i explicar que volia expressar Malèvitx amb el seu Quadrat Negre, o l’escola del suprematisme, explicacions, que en la majoria de casos, necessiten de mediadors o educadors que ens ajudin en la comprensió.

Explicar perquè serveix una olla talaiòtica és molt fàcil i simple, ja que tothom tenim olles i sabem perquè serveixen, per tant ens connectem més amb una olla que amb un Quadrat Negre o amb una obra pictòrica. No tothom té quadres a casa, i menys quadres semblants a la citada obra.

El Quadrat Negre és considerat patrimoni de la humanitat o és considerat, només, una obra d’art? Evidentment que són les dues coses, una obra d’art que forma part del patrimoni de la humanitat, però no se l’identifica com a tal. El terme patrimoni s’identifica majorment amb elements arqueològics i històrics, o a una categoria de la UNESCO, però aquest és un altre debat que tractaré en un altre moment.

Bé, són curolles que s’interrelacionen i que em fan pensar si cal seguir separant termes, posant barreres categòriques o les fronteres han de ser més difuses i han d’ajudar a la globalitat, a l’impuls d’allò que ha de contribuir a l’enriquiment social i al fet de comprendre’ns un poquet, pensant en un tot.

Museus i arqueologia

Eix cronològic del Museu Arqueològic Nacional, Madrid.

Museus i Arqueologia

Opiary Studio, New Jersey, USA. http://homeworlddesign.com/art-and-botany-opiary/