Blog

D’ençà que vaig descobrir Internet l’any 1988 a la Universitat de Berkeley (Califòrnia) vaig sentir la força d’aquella eina increïble, la potència de canvi social que posseïa i la revolució que esdevindria la Ciutat Invisible. És veritat que en un principi tots i totes els que el coneixíem vèiem Internet com un vertader miracle que ens mostrava conceptes positius, així vàrem entendre el treball en xarxa, la cooperació, la globalitat com a sentiment de pertinència, el coneixement compartit que era un tresor per a tothom, l’aprenentatge com a única via pel desenvolupament personal o social i moltes altres joies que fins llavors havíem pensat que eren utòpiques.

Però a poc a poc els testimonis d’aquells inicis vàrem anar afegint altres conceptes, altres efectes, que trencaven la utopia i ens feien tocar de peus en terra; Internet era la causa de la nova revolució si, però això suposava guanys i també pèrdues importants com la seguretat de les nostres dades. El primer, necessari i difícil era entendre la naturalesa de l’esdeveniment. Amb l’ajuda del sociòleg Manuel Castells entenguérem la Societat Xarxa i començàrem a veure “la magnitud de la tragèdia”.

En realitat la meva curolla és la creença que Internet és un espai vital i per tant un lloc on hem de viure i conviure, un lloc on desenvolupar-nos i créixer, un lloc on ser ciutadans, i va ser Italo Calvino qui em va mostrar el camí.

Ciutat Invisible, Societat Xarxa

Italo Calvino va escriure les “Ciutats Invisibles” com a homenatge a l’urbs, al lloc on conviuen els humans, però encara que sembli que se les va imaginar, en realitat, Calvino, va sentir les diferents identitats de la polis… i les va descriure amb una literatura poètica, però crítica i lúcida, com sempre havia fet.

Comprenc Internet, la Societat Xarxa, com la polis invisible d’aquest món nostre, invisible perquè és molt difícil sentir-la, alguns, la pensem i encara no la coneixem i probablement, per molts viatges que hi fem no l’arribarem a conèixer mai.

La meva missió, com la d’en Marco Polo, és passejar per Internet, entrar i sortir dels indrets, conversar amb els nadius digitals, escoltar als immigrants que són molt importants perquè són els últims que hauran vist i gaudit un altre món i explicar a tothom el que veig i visc allà. La meva visió és un món més gros ple d’oportunitats gràcies al coneixement, a la col·laboració, a la creativitat, un món on totes les persones puguin ser lliures i crítiques alhora que respectuoses i conscients de la importància dels altres en la construcció de la Ciutat Invisible, en definitiva un món saludable i intel·ligent.

Quimeres i camins

Evidentment això no deixa de ser una utopia però les quimeres ens marquen el camí per arribar on ens agradaria, ens fan reflexionar i avançar encara que ningú ha dit que sigui fàcil, en primer lloc viure sense privacitat ens planteja el desenvolupament d’habilitats que mai havíem imaginat tan necessàries com ara, la inseguretat en la qualitat de la informació n’obliga a ser molt més crítics, en aquest sentit en Howard Rheingold ens introdueix en el concepte d’Infotention (Infotenció= informació + atenció) per descriure les eines psico-socio-tecnològiques necessàries per poder orientar-nos dins Internet.

Es tracta d’una combinació entre les habilitats d’atenció del nostre cervell i un cúmul de filtres informàtics per administrar la informació. L’educació en el pensament crític esdevé la base intel·lectual, però el ser humà, en la seva riquesa, posseeix la capacitat d’emocionar-se i l’educació emocional és l’altre principi indispensable per a la vida en la Ciutat Invisible.

Per acabar voldria comentar que moltes coses que passen en aquest món, que considerem tan modern ja han estat explicades per persones que van viure fa molts anys, i per demostrar-ho aquí us deix aquest missatge que va fer en Bertrand Russell a 1959: Missatge pel futur (1959)

Ajo Monzó,

Psicòleg de l’educació.

Ciutat Invisible. Manifest de Juanjo Pérez, professor de l'Institut de LLucmajor.

Manifest de Juanjo Pérez, professor de l’Institut de LLucmajor.